Cada
any arriba aquell dia que el fa especial i només per un fet
ple de matisos i de relleus calcaris que ens retornen a l'estimat
paisatge que ens transforma vivament contemplant ja a la llunyania el
morrot de les Airasses, com una sentinella que va a muntar la guàrdia
al cim, el llogarret de la Mussara ,s'hi enfila i es detura al llom.
Són farbalans de la seva faldilla, un graonament de parades
amb verdors d'una tendresa mítica.
Som
nosaltres, l'Antoní, el Josep Maria, el Miquel, el Baudili, el
Joan, el Guillem i el Pep Marín que el matí del 13 de
maig de 2017 hem pujat fins aquí per a emprendre un recorregut
musserenc que ens omple l'esperit i amb l'ajuda de'n Josep Iglésies
(Les ciutats del món) alleugerim la fantasia per a
submergir-nos al llogarret com si encara fos viu de paisatge i de
població.
¿Quin
daler menà els primers homes que bastiren la Mussara dalt de
l'aspre morrot alterós, ventós i fred de cara a la
plana tèbia i a la mar enlluernadora?
¿Fou
el mateix que a nosaltres ens reté, aquí, peu drets
arran de l'abís, guanyats per tanta bellesa? ¿Quin
daler, quins secrets lligams retenen encara l'home a les pobreses
d'aquí dalt, avesat a la diària contemplació de
la plana pròdiga, ubèrrima, temptadora? A la terra
baixa ha d'acudir per proveir-se de tot allò que li és
indispensable i per vendre la mica de blat que, a còpia
d'esforços, pot haver com a sobrer. La temptació i el
contacte són de cada dia i de cada hora ¿Quina lliçó
de fidelitat i de voluntad ens donen les cases encara obertes i els
pendissos encara conreats de la pobra, humil, enfredorida i
escardalenca Mussara? Allà baix, al camp, hi ha la riquesa i
la abundància i amb ella, la exaltació i el traüt.
Aquí dalt hi ha l'austeritat, la resignació i la
callada i serena humilitat.
Viu
i mor la bona i aferrissada gent, dalt del morrot tempestejat. De
tant mirar el superb panorama acaba per ni fer-ne cap cas. Tampoc no
li diuen res les colors trencades dels plans mussarencs si no és
la dolor de fer-los fruitar a cops d'aixada i a solc d'arada. Terra
avara, pedregosa, prima capa de descalcificació que filtra les
pluges, com una porguera. Dura, aspra, no els ofereix la més
petita manyagueria. Solament té pell i os. Permet de conrear
només que músculs tiraganyosos, carnacions sarmentoses
i insignificants, entre abonyegaments. Déu vulgui que no
desaparegui l'arrelament dels mussarencs a les seves pedres. L'aire
que passa per entre els pins de l'Augustenc i de la Creu de Noguers,
resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot,
l'Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-cala, el Pep del
Pou, l'Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l'encís
que els reté a les altures i ells i els seus, no vagin a
naufragar a la plana.
Dalt
del penyal hostil, sobretot a les matinades i al capvespre, el temps
canvia amb sorprenent rapidesa. Hom passa d'una boira espessa a un
sol batent. La Mussara és indret boirós. Ho diu la
corranda:
Mare,
marit no me'n dau
que
sigui de la Mussara,
que
la boira sempre hi jau
i
és terra que no m'agrada
Es
lleva sovint dins la geliua solitud dels núvols baixos. Diríeu
que, com verge pudorosa, s'embolcalla amb vels i només deixa
entreveure clivelles de rosada temptació. Un abís
vaporós s'escampa allà del cingle, i la terra baixa i
la mar esdevenen invisibles. L'esguard només s'estén
per un petit cercle entorn del poble. L'estanyol immòbil
sembla una placa d'acer i els xops fan perdedisses les branques més
altes. El campanaret esdevé d'una inquietant palidesa. Abocat
a la cinglera hom percep com pugen de la plana sorolls atenuats de
campanes, un xiulet somort de carril, tal vegada el botzineig d'un
automòbil. Del pendís vénen el colpeig d'una
destral, el bordar d'un gos, l'esquellerinc d'unes ovelles i el viu
xiulet o el crit d'un pastor. Dins la boira, els sorolls es fan molt
més propers.
Envoltats
en aquella llunyana realitat que descriu Josep Iglésies,
nosaltres també ens hi hem submergit, o no. No vull polèmiques
encara que quan camines per sobre un paisatge tan dur, adust, sever i
tan negat a l'abundància i a la fertilitat més
generosa, crec que és bo valorar i posar-se a la pell
d'aquella gent aspra que amb esforç i molta constància
hi varen fer el seu lloc de vida i amb austeritat i sacrifici s'hi
van mantenir fidels durant segles i encara avui, el seu esperit ens
acompanya.
