Lluna plena de setmana santa

La lluna grossa de la setmana santa, del divendres sant del 2017 és la lluna que il·lumina els capvespres, les nits, els dies que van ajornant totes les dificultats que dificulten les realitats més efervescents i encisadores que volen motivar i descobrir les paraules i els mots més extraordinaris de les subtils i confirmadores paraules que desprenen subtileses i encants que s'evadeixen cap a espasmes més plens i efervescents que ens fan gaudir de l'extraordinària subtilesa d'una molla escletxa molt plena de matisos i supersticions que angoixen i alliberen els més ferms esperits.

Som això, una lleu aventura vers el món infinit, feble i fluix que gaudeix d'uns privilegis que ens fan potents vers els éssers afeblits, modestos i escaients que no poden alliberar-se dels seus plaers, de les seves passions i dels seus vicis superlatius, aquesta qüestió desenrototlla la possibilitat de apropar-se molt raonadament a motivacions assembleàries que fan possible la comunicació amb el món “superlatiu” de seguir els costums, el vicis i les rutines més fervents i glorioses de seguir fent allò que el temps ens dóna, que la realitat ens dóna, que la societat ens dóna, per bé de seguir allò que en diem “cultura” “civilització” empentant-nos una vegada més a ésser allò que no volem, a torturar-nos a voler ser allò que volen els altres que siguem.

I no he pogut desempallegar-me'n de les vostres subtileses, dels vostres repugnants prejudicis que m'acusen obstinadament, que m'ofeguen tot l'ideal de vida que segueixo, més ben dit, que intento seguir, lluitant per una norma de vida que m'empenta a fugir de la realitat més absoluta, i m'ofego en la rotunditat més extrema, en el desprestigi del meu comportament i tot allò que raono sempre va en contra del meu propi comportament. La vida està contra meu i no crec que els meus arguments convencin a ningú ni que la vida que espero viure estigui a l'abast de voler-me-la facilitar com si res.

I en les meves renúncies sobrevisc cofoi i defallesc humanament i amb la soltura que m'incita l'olfacte més precís i adust vaig colrant-me d'una precisió compacta i extrema que amorteix el meu tarannà agressiu i sotmès a l'expressió més coherent i reposada que afebleix el meu jo i fa davallar-me cap a contrades plenes de tendresa i cofoi esdevinc el minyó subaltern que precedeix el meu curriculum.