Lluna plena de setmana santa

La lluna grossa de la setmana santa, del divendres sant del 2017 és la lluna que il·lumina els capvespres, les nits, els dies que van ajornant totes les dificultats que dificulten les realitats més efervescents i encisadores que volen motivar i descobrir les paraules i els mots més extraordinaris de les subtils i confirmadores paraules que desprenen subtileses i encants que s'evadeixen cap a espasmes més plens i efervescents que ens fan gaudir de l'extraordinària subtilesa d'una molla escletxa molt plena de matisos i supersticions que angoixen i alliberen els més ferms esperits.

Som això, una lleu aventura vers el món infinit, feble i fluix que gaudeix d'uns privilegis que ens fan potents vers els éssers afeblits, modestos i escaients que no poden alliberar-se dels seus plaers, de les seves passions i dels seus vicis superlatius, aquesta qüestió desenrototlla la possibilitat de apropar-se molt raonadament a motivacions assembleàries que fan possible la comunicació amb el món “superlatiu” de seguir els costums, el vicis i les rutines més fervents i glorioses de seguir fent allò que el temps ens dóna, que la realitat ens dóna, que la societat ens dóna, per bé de seguir allò que en diem “cultura” “civilització” empentant-nos una vegada més a ésser allò que no volem, a torturar-nos a voler ser allò que volen els altres que siguem.

I no he pogut desempallegar-me'n de les vostres subtileses, dels vostres repugnants prejudicis que m'acusen obstinadament, que m'ofeguen tot l'ideal de vida que segueixo, més ben dit, que intento seguir, lluitant per una norma de vida que m'empenta a fugir de la realitat més absoluta, i m'ofego en la rotunditat més extrema, en el desprestigi del meu comportament i tot allò que raono sempre va en contra del meu propi comportament. La vida està contra meu i no crec que els meus arguments convencin a ningú ni que la vida que espero viure estigui a l'abast de voler-me-la facilitar com si res.

I en les meves renúncies sobrevisc cofoi i defallesc humanament i amb la soltura que m'incita l'olfacte més precís i adust vaig colrant-me d'una precisió compacta i extrema que amorteix el meu tarannà agressiu i sotmès a l'expressió més coherent i reposada que afebleix el meu jo i fa davallar-me cap a contrades plenes de tendresa i cofoi esdevinc el minyó subaltern que precedeix el meu curriculum.

TORNEM AL MONTSANT AMB RESPECTE

Amb el cotxe “furgó” del Baudili arribem a l'ermita de Sant Joan del Codolar, el dissabte 8 d'abril del 2017, el Miquel, el Guillem, l'Antoní, el Baudili i el Pep Marín,

desafiant el camí estret i relliscós que va de Cornudella fins l'ermita que ens espera entre el brogit de la serra, de còdols i baumes que rellancen al cel els sospirs i les quimeres que amorteixen els esgarips i subtileses d'un encès neguit ple de nostàlgies

a l'empara d'un jorn emplenat de joia i de certa aventura que ens ompli, una vegada més, d'aquell neguit i d'aquella calma tan extrema.

Mentre hi anem, la visió del cingle, a sobre de l'ermita, amb els seus grans blocs de pedres arrodonides, permeten entendre perfectament el nom donat al temple. Allà, si no hi ha cap mena d'activitat especial hi ha lloc per aparcar uns deu cotxes. A partir del mateix punt de l'aparcament hi ha uns rètols que indiquen el GR que hi passa i que se'n va en direcció oest.

El camí s'enfila dret immediatament doncs s'ha d'anar superant el grau del Montsant, en direcció a la Roca de les dotze.

Dalt de tot, el camí s'aplana i pren una decidida direcció nord, acostant-se al que en els mapes s'indica com a cova del Moloner. A l'esquena ens queda tota la serra Major, al davant tenim tots els cingles arbrats que davallen cap a Ulldemolins i més enllà, al nord, hi ha la serra de la Llena que, des d'aquí per on caminem no es veu pas.

Esmorzem amb el record de l'última experiència viscuda en aquest indret quant una guineu ben esplèndida va fer-nos companyia en l'última estada a la balma del Moliner, hi de debò esperàvem ens tornés a fer companyia una altre vegada aquell ésser formidable que, si més no, ens indicava la confiança que existia entre ell i nosaltres, homes agraïts al contacte irreverent d'un ésser sense cap malícia explícita.

Des de el “Críst de la Sang” en un indret ben rellevant del camí de capçada on ens fem unes fotografies ja veiem la “Roca Corbatera”, amb el piló del vertex geodèsic al cim (1163 m). El topònim “corbatera” prové de lloc on abunden els corbs. També va ser un cognom de families amb llinatges existents a Amer, Barcelona, Manlleu, Sallent i Oristà.

Nosaltres seguim endavant a buscar el GR174 que ens ha de tornar a sant Joan del Codolar, baixem bravament i sense mesura escarvem les passeres, els vorals i les dreceres més sagnants i ens precipitem a una zona ben compromesa i salvatge per endint-sar-nos per un laberint ple d'incerteses i d'amargures i no desistim de fer-nos valedors de la joia més preuada, aconseguir vença i resoldre la importància d'arribar sants i estalvis a la meta que ens havíem designat.

A l'Intim, a Cornudella, insistim de nou amb unes favetes a la catalana, uns empedrats, un mel i mató i un “cap de ruc” que ens clarifica les idees i ens dona forces per a superar-ho tot.