Masia de Castelló

Excursió a la Masia de Castelló- Vandellòs

El dissabte 10 de desembre de 2016, a les 7,30 h. ens trobem davant l'antic escorxador, l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, l'Antonio, el Guillem i el Pep Marín i marxem cap a Masboquera on ens reunim amb el Josep María que hi va directement des de Tarragona.

A Masboquera, seguint el GR i amb els pals indicadors corresponents pugem fins a trobar la pista ben fressada que és l'accés natural que porta a la Masia de Castelló.

Per allargar una estona més l'arribada al poble, baixem per un corriol amb la intenció de rodejar la barrancada per l'altra banda i ens trobem amb uns gravats amb la figura d'un conill que han estat dibuixats en distints llocs del traçat i amb l'impediment d'una porta de fusta que ens costa una mica el poder traspassar-la. I ara descobrim una edificació o vivenda, estil bunker, amb una sola i petita finestra com si, el seu autor hagués volgut construir el seu refugi en cas de guerra nuclear o d'una invasió de extraterrestres, tot molt estrany i amb la impressió d'haver estat abandonat ja fa un temps. En la conversa més tard amb un home del poble ens sorprèn que no en sàpiga res del què l'hi parlem.

Com no trobem la continuïtat de cap camí o senderó per l'altra banda, desfem els nostres passos fins tornar a la pista que porta al poblat i intrigats per la descoberta feta que inclòs no descartem parlar d'una secta de rituals estranys que devia exercir les funcions i consignes d'unes creences ancestrals, plenes de màgia i de misteri que no sabem desxifrar.

Amb aquests dubtes cerquem un costat de terreny empedrat i a la solana per a esmorzar i divaguem sobre el què hem vist i allò que veurem dins el poble doncs ja preparen els actes d'avui i demà amb motiu de la festa major.

(La Masia de Castelló es troba entre L’Hospitalet i Vandellós. S’hi pot arribar a peu (aproximadament 1 Km fins al turó) des de la Carretera C-44, a més o menys 1 Km abans de Vandellós, aprox. 300-400 m després de Masboquera. L’antic poble de Castelló ha estat pràcticament abandonat des de la dècada de 1950. No obstant això, torna a la vida durant les festes nacionals i sobretot durant el Nadal, gràcies a la típica representació d’un pessebre vivent amb els artesans de la regió vestits amb robes tradicionals. Això aporta una demostració animada i acolorida del que era la vida durant l’època medieval.)

Fem l'entrada per un carrer de pendent considerable on uns voluntaris hi treballen aplanant el terreny i dins les cases es classifiquen amb oficis i serveis, com la barberia, o la cosidora i amb motiu d'un reportatge de la televisió veiem pels carrers i la plaça, dones, homes i canalla, vestits d'època i esperant ésser ordenats pels directors del reportatge.

Nosaltres abandonem el poble i ara seguirem una altra ruta que ens portarà fins ben a prop de Vandellòs i retornarem per un camí cap a Masboquera on tenim els cotxes.

Esmorzar al Mas de Garrut

S'ha convertit ben bé en una tradició el fet que el dissabte anterior a la setmana gairebé tràgica dels ponts de la constitució i de la immaculada, celebrem l'esmorzar al mas de Garrut i per organitzar-ho, el Baudili, el Joan Zaragoza, i el Josep Gázquez, vagin amb un cotxe fins el mas i comencin la tasca d'encendre foc, preparar la llonganissa, les arengades, els tomàquets, els alls i els altres condiments necessaris per a poder oferir-nos, a la nostra arribada, un suculent esmorzar.

Per l'altra part, l'Antoní, el Miquel, el Guillem, el Pep Marín i més tard s'hi afegirà el Josep María, que ve de Tarragona. Des de la urbanització del Picarany començarem l'excursió a peu per les rodalies de la ruta de l'aigua sana, l'alzina del llamp, mas de Borbó, cruïlla cap a l'Aleixar i mas de Garrut. Hem caminat gairebé una hora i trobem els executors encara ben lluny d'haver fet les tasques culinàries reglamentàries i com la gana ens pot, ajudem a torrar el pa i a preparar els plats amb els queviures pertinents.

Quan ja estem a punt de mossegar el gruixut entrepà, flonjo i esponjós, apareix el caminant esperat, el Josep María i amb ell comencem sense més demores, la menja amb força gana. La característica més rellevant del mas de Garrut és l'enorme alzina que hi ha davant del mas i un gat que miola per les rodalies i que si no anem en compte, engraparà allò que volem menjar nosaltres.

Prop d'aquest mas hi ha la característica més destacada de la zona, el mas de Borbó, una masia gran, de planta rectangular amb façanes arrebossades i obra de paredat amb reforços de maó. Teulada a dues vessants. Restauracions i adequacions modernes. Conjunt interessant amb capella pròpia. Aquesta de planta rectangular senzilla, sense decoracions, És obra de paredat, arrebossada, amb porta amb arc agut; sobre la façana. Petita espadanya de ferro. És una coberta de dues vessants, amb boles esfèriques a les cantonades.

El conjunt destaca de lluny pel color blanc general, ressaltat per línies horitzontals de rajoles de color verd i blau. A una façana lateral, gran balconada amb balustrada i, sota la coberta, golfes amb arcs rodons correguts.

A la vora hi ha l'alzina del mas de Borbó, un exemplar molt notable, tant pel gruix de la soca, uns 7,45 m. de circumferència a un parell de pams de terra, com pel perímetre del seu brancatge, amb un diàmetre de 25 metres.

Pertanyé abans al terme de l'Albiol, fins que a les darreries del segle dinovè passà a ser terme de l'Aleixar. Actualment es troba a la partida dita dels Masos, que comprèn les terres de mas de Moixí, de Garrut i de “Fernando”, a més del “d'en Borbó”. La finca té un terreny accidentat, amb turons molt erosionats, bosc erm i grans avellaners, primera font econòmica. Toca amb el terme de la Selva, no gaire lluny del camí de Prades. Els documents són moderns; un de 1854 és una ordre de l'arquebisbe Fleix sobre l'agregació esmentada “los mansos llamados de Muixí i Borbó con sus posesiones adyacentes”, un altre de 1826 parla de “Miguel Siurana, labrador del Manso llamado de Borbó del termino del Albiol”. Un dels propietaris del mas fou batlle de l'Albiol. El mas, de línies molt correctes, té una capella dedicada a Sant Miquel.

L'alzina més grossa i probablement una de les més antigues de Catalunya. Les excepcionals dimensions d'aquest exemplar han provocat l'admiració general ja des de temps antics. És molt popular al poble perquè l'ombra de les seves branques era un dels llocs preferits per anar a fer-hi la típica berenada de Dijous Gras. La referència més antiga que hi ha, podria ser la d'un cadastre de 1733 on apareix esmentada com a “Alzina Grossa”

“Puix tothom la conservada

no feu mai l'exzegallada

de tallar-la, qu'és l'aimada

de moltes generacions

i escrits porta en el fullatge

esculpits en el brancatge

que teixeix en verd ropatge

nostres futurs i tradicions...”

R.Llach S.F.(poema aparegut al Semanario Católico Reus 1920,07.10)