Excursió
a la vall de Cardó, Cassola del Diable, els Martells i
Revolcadors
El dissabte: 12 de novembre del
2016, amb el cotxe del Miquel marxem a les 7 h. del matí
aquest, l'Antoní, el Baldiri i el Pep Marín. (El
Guillem no ha pogut venir per un problema mèdic que
solucionarà en breu)
La serra de Cardó s'estén
entre els municipis de Rasquera i Benifallet, i els contraforts
occidentals davallen fins a l'Ebre. Terreny abrupte constituït
per roca calcària, el punt més alt no sobrepassa el
miler de metres. Solcat per nombrosos barrancs, la vegetació
està formada per llentiscle, romaní, bruc, alzines,
pinedes i alguns roures que han sobreviscut a més d'un incendi
Situat dalt d'un espadat rocós conegut com “el salt del
frare”, que s'enlaira al costat del barranc de Sallent, es troba
l'antic balneari de Cardó. El seu origen es remunta a la
primeria del segle XVII, quan en aquest indret s'instal·là
una comunitat carmelitana. Desprès de la desamortització,
el balneari va estar en funcionament fins al 1965, amb el parèntesi
de la guerra civil, quan va servir d'hospital a l'exercit republicà.
L'aigua de les fonts és molt rica en sals minerals.
Emprenem un itinerari poc frequent
ja que el més conegut és el de passar per la font del
Teix, amb un magnífic exemplar d'aquest arbre i arribar fins
la Creu de Santos, que amb 942 m. és el punt més elevat
d'aquesta serralada.
Pugem per l'ermita de sant Elies i
solquem una ruta de vell camí que recorda un traçat
antic ple de matisos ben definits i de graons que fan més
lleuger el recorregut i que serpentegen fins indrets abans conreats i
que conserven les marjades ben construïdes que encara soporten
l'empenta del vent i la pluja dels llargs hiverns i la sequedat dels
inacabables estius
Trobem ermites, sant Roc, sant
Josep i es defineix el paisatge d'una manera sorprenent. Potser
l'espectacle comença quan passem per un senderó cobert
de fullaraca d'alzines i pinedes que pelssiguem conscientment amb la
força de qui vol abastar tota la natura morta que jau sota els
nostres peus i que ens fa gaudir d'unes petjades segures i potents,
per sobre un terreny que, el record d'un passat ple d'història
ens nodreix i protegeix al ensems.
L'altra troballa que ens situa en
una tardor de novembre vermella i pregona comença en un eixam
de cireretes de pastor, uns arboços esclatants de fruit
vermell que barren el nostre pas i que ens conviden a embrutar-nos
les mans amb el desig incontrolat de collir-les i menjar-les, per el
sol plaer de assaborir el nostre gust d'aquella exquisida menja.
Mentre seguim pujant d'una manera
pausada i en llargues variants que alleugen el desnivell que poc a
poc anem guanyant mentre anem descobrint una gran riquesa de
varietats de flora topant-nos en arbustos de grèvol ja florit
que ens recorden l'exuberant pessebre de la nostra infantesa i zones
de margalló ben definit que mostren els palmells que
defineixen el paisatge nostrat i mediterrani que ens plau i ens
enorgulleix de vegetació autòctona i els brucs i
romanis i la alfàbrega aromàtica que envaeix el nas
més desitjós. Som a la “Cassola del Diable” i
certament absorts al seu dintre, a les discretes prominències
d`un paisatge recobert d'ondulacions de pedra seca col·locades
a pleret per tota la zona,
amb màgica harmonia.
I allí als “revolcadors”
esmorzem i gaudim d'aquell paisatge tardorenc i càlid i
esperem satisfer les nostres necessitats més elementals i
nodrir-nos d'una bellesa quotidiana que se'ns fa nostra, plenament, i
ens convida a l'esplai de dir les paraules més plaents i
sinceres, ens fonem en un sincer llenguatge ple de matisos i
d'esporàdica fuita de conceptes pre-concebuts que exalten i
interpreten tota la reialesa d'aquell lloc tan únic.
I més tard, a les acaballes
del nostre plaer de matí, recorrem les ondulades variants de
pedra seca i aixoplugats pels troncs que vertebren el contorn de
roures, pinedes i teixos ploraners, esmorteïts i de feblesa
extrema, cerquem el camí que ens durà de nou al
balneari, a l'antic monestir carmelità que ha deixat la
petjada inequívoca d'aquest indret de repòs i de pau.
Abans, arribem a l'ermita de santa
Agnès, i a sobre el seu esquelet, gaudim d'un espectacle
visual únic, sorprenent i contemplem el paisatge que es mostra
al seu entorn, dalt d'un mur insegur i enderrocat per la vellura del
temps, esquinçat i corcat, perdurant encara la seva altiva
fortalesa, desafiant el temps passat i desitjant reivindicar-se cap
el futur, cap a una incerta glòria.
