Migdia lluminós de novembre a Cambrils, vora del mar blau intens, una mica furient. Un estol de gavines circunda l'entorn de la platja on estic amb la càmera fotogràfica per a copsar el moment on em moc tots els migdies hàbils de l'any, per motius de treball i durant el temps que disposo per a dinar.
El bosc de palmeres del passeig deixa filtrar el llum del sol, i es pot veure al lluny el port esportiu amb les seves blanques embarcacions que destaquen sobre el blau del mar, mentre el vaixell ple de viatgers va solcant les onades, aixecant una escuma blanca i arribant al port compassadament.
Desprès m'assec en un banc, davant el mar, escoltant el seu brugir, deslliçant-se amunt i avall en una monòtona simfonia plàcida i agraïda i ja no em queda més temps de contemplació. Pujo al cotxe i torno al treball.
No sabré jo mai el motiu causal que vaig produir aquell divendres, quan pujava amb el cotxe desprès d'haver acabat la jornada laboral i setmanal i de retorn cap a casa.
Aquella carretera que tan conec, doncs hi passo dues vegades cada dia en el desplaçament que faig per anar i venir, va jugar-me una mala passada.
Poc trànsit, relaxat i tranquil. Pujava a una velocitat moderada. Vaig passar el recte on es pot avançar i en el següent revolt, sense cap sobresalt ni giragonça estranya, vaig adonar-me'n que la part dreta davantera del cotxe, va caure al voral i amb tan mala fortuna que aquell costat del cotxe va xocar contra un tub d'obra del clavegueram i l'impuls del cop va fer tombar el cotxe, precipitant-lo sobre la carretera, afortunadament en el carril dret, per on pujava i vaig trobar-me cap-per-avall, lligat amb el cinturó de seguretat i els dos “aerbacs” accionats.
Per sort, vaig poder sortir il·lès, però l'experiència de promoure tot l'enrenou em va neguitejar i vaig viure en la meva pell el tracte humà de la noia del cotxe del darrere, de la Natàlia, la secretària de l'insti on treballo, de l'home que va arribar i era el propietari del negoci de plantes on vaig xocar i no cal dir, els mossos i la noia de l'ambulància que no va deixar-me en cap moment fins a l'hospital.
És cert que un moment abans estava pensant en arribar al super i fer la compra de la setmana següent i també estava content per haver acabat la setmana laboral.
I de cop i volta, “la pinya”.
Desconec els motius i no crec en el destí ni en supersticions, però el cas és que, un petit descuit i el cotxe va rodolar sobre la carretera.
Aquesta meva incredulitat innata, em recorda, traient ferro a les possibilitats no reals, la coincidència del meu accident, en la mort, fa uns anys, de la meva mare i n'estic segur que només va ser una casualitat la data i fets succeits en aquest aniversari.
