Solstici d'estiu i festa major

Aquella experiència va ser magnífica. Feia nombrosos anys que no pujava al campanar i he de significar que va valer la pena vencer els 62 metres i mig d'alçada i recrear-me contemplant la meva ciutat des d'aquell lloc tan privilegiat i gaudir de la panoràmica excepcional que s'albira des d'allí.

Vaig plantejar-me fondre'm dins la festa major de Reus i seguir els nombrosos actes programats. Tindria feina, però tenia que intentar-ho!...

Mentre de lluny s'escoltaven les campanes amb el seu “toc de festa” jo estava immers en la cercavila dels gegants els nanos i l'àguila que començaven a ballar a la plaça del Mercadal amb el festiu musiqueix de les gralles mentre a mi se m'escapava la cançoneta tan entranyable i sentida: “Els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent. No sé com ho aguanten aquesta pobre gent...”

Pujant amunt cap a la plaça de la Llibertat me van captivar els compassos d'una sardana que sonava ritmicament i que em semblaven la sintesi més profunda de la nostra personalitat col·lectiva. Sempre he tingut un gran respecte per la formació d'aquelles rotllanes tan estilistes i compassades que es movien a l'unison amb aquells cossos tan estirats i les noies amb aquelles faldilles midonades que fan entreveure amb el seu moviment tota la sensualitat i la bellesa més desitjada.

La “cobla Reus” va portar a bon terme aquell concurs sardanistic que és ja tradicional i que a mi em transporta fins els anys de la meva infantesa i joventud. Instintivament vaig donar un cop d'ull per l'entorn, cercant la presència del Jaume Ariño, físicament no hi era, encara que no descarto una seva subtil i lleugera assistència a un acte tan entranyable de la seva i nostra festa major. Aquest any, no en sé els motius, bastant deslluït de participació de colles i de públic assistent.

Tornava de nou a la plaça del Mercadal i ara si que vaig impregnar-me de foc i de diables que s'obrien pas amb aquella estridència de petards i espurnes que oferien un espectacle lluminòs i d'inflamada presència que desprenia atenció i respecte al seu pas impetuòs i solemne. La Vibria i el Drac treien guspires de foc a tort i a dret, el Basilisc, el Lleó, el ball de Galeres, el ball de Cavallets, el ball de Prims, el ball de Valencians, el ball de Bastons, el ball de Gitanes, els Xiquets de Reus, l'Àliga amb aquell ritme musical tan emotiu.

Totes les noves incorporacions del “bestiari festiu” no han aconseguit que a mi encara m'ompli plenament posar-me al costat de la Mulassa i contemplar el moviment i el musiqueig del Vitxet i la Vitxeta, l'elegància del Xino i la Xina, el Moro i la Mora, la parella de Negres i la solemnitat de l'Indi i l'India i a part però amb un to reivindicatiu el meu estimat Carrasclet que aquest any estrenava colla amb els Trabucaires i el ball de Pere Joan Barceló.

Tota la gentada concentrada a la plaça del Mercadal esperant que les autoritats i el seguici festiu tornés de “completes” i els xiquets de Reus completessin, no sense entrebancs, la pujada fins la porta de l'Ajuntament del “pilar de cinc”, amb un neguit espectant que acabà amb un eixordidor aplaudiment ple d'emoció i sentiment contingut.

No sé quin és el criteri que segueix l'Ajuntament en triar la persona que tindrà l'honor d'encendre la “tronada” però mira't des de la desinformació, com és el meu cas, no vaig entendre que hi feia l'alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor, com a responsable d'executar l'encesa. No hi veig cap vinculació especifica d'aquesta persona i d'aquella ciutat amb Reus, que no sigui la seva mútua militància d'esquerres.

Però deixant aquestes foteses, el cas és que el foc va encendre la polvora que anava trobant un tro rere l'altre fent-los petar sonorament i deixant un rastre flamejant barrejat amb el fum que poc a poc envaïa l'entorn de la plaça i seguia aquella flama implacable absorbint trons i més trons fins arribar al sublim repiqueig eixordador final que t'impregnava fins el fons del cos d'una vibració màgica i inexplicable que t'impulsava a l'aplaudiment més incontingut i a un neguit, sense paraules, que et feia sentir-te bé com a part d'aquella col·lectivitat.

I per a rematar-ho la formació musical “Formula seixanta” va traslladar-me sense gaire esforç, als anys seixantes, amb aquell popurri de cançons tan i tan escoltat amb éxits dels Brincos, Formula V, Sirex, Mustang, George Dann, Nino Bravo i tota la série de ritmes que conec perfectament i les rumbes catalanes dels “Manolos” que animaren la vetllada i a la gent bastant ensopida que allí s'hi trobava.

Aquest musiqueig infrenable va recordar-me la revetlla de Sant Joan, la nit del vint-i-tres de juny, al mas de la familia Prats i una vegada més l'agradable ambient que es va crear entre tots els assistents que no vam parar de ballar i de mouren'ns durant tota la nit essent aquest l'acte primer que va començar el llarg trajecte englobat en aquest solstici d'estiu del 2009, que vaig ben be aprofitar de ple, sense perdre'm ni una engruna.