Aquell 25 de juliol, festivitat de sant Jaume, presentava molts alicients adicionals doncs ens reunia de nou al Vicenç, al Ramon, a l'Antoní i a mi en un matí escalfat per les nostres converses sempre apasionades i tenses que ja feia temps que no haviem pogut mantenir plegats i es pot dir tranquil·lament que superarem en escreix, en escalfor i calitxa excessiva, a la calidesa d'aquell matí vaporòs d'estiu.
Potser si que en arribar al poblet de la Mussara vam tenir la sensació que aquell inesperat ventijol fredot i torbador ens faria la guitza i ens obligaria a refugiar-nos en algun llogarret resguardat però tot aquell enderroc seria només un moment de res un lleugé neguit de primera hora i poc més.
La joguina més interessant que tinguerem a les mans fou el mòbil del Ramon, que feia fotografies, gravaba converses i imatges i tenia incorporat un gps de situació. Un aparell fabulòs!
Pràcticament la nostra missió aquell matí era senzillament trobar un lloc adequat per a esmorzar i a fe que el vam trobar sota un marjal de pedra amb una ferma miranda vers el pla i com a últim visualitzador l'immens escampall atenuat i grisòs del mar.
Un dels alicients mengivols més estimulants que varem gaudir fou una butifarra catalana i una de culana amb ceba que havia portat el Ramon del seu poble d'Almatret i disfraçades en mig dels entrepans que portavem es pot dir que combinaven perfectament, remullant-los de quan en quan en glopets de vi de Somontano. Mentre la conversa girava a l'entorn de trascendents notícies del foc ocasionat a l'Horta de sant Joan on una vegada més gent inexperta va questionar el comportament professional dels bombers de la Generalitat tot i saben que havien mort cinc bombers en els fets. Si haguessin deixat participar pagesos i voluntaris, què n'haurien dit els qui critiquen sempre, desprès que es produïssin desgràcies personals civils?.
Segurament qui va aigualir la festa vaig ser jo quan amb la solemnitat i el rigor seriòs necessari vaig començar a llegir els últims versots conreats i a donar la nota que els pobrets amics “no es mereixien” però encara puc afirmar que van estar atents i respectuosos vers les meves elocucions i fins hi tot els hi van agradar.
Una vegada ersmorzats i sense pressa vam anar al “refugi” i desprès de saludar un grup de persones que feien una marxa fins a Vilaplana vam seure sota uns pins i ens beverem unes cerveses mentre parlavem amb una mare de dos nens que havien passat la nit alli dins una tenda de campanya.
En aquestes arribà el seu marit que era un conegut del Ramon i vivien a Alcover i era el germà del propietari del restaurant “Les espelmes” que està dalt el coll de Lilla. Que petit és el món!
Aquells revolts de la carretera deixaven contemplar sota els espedats i els murs de pedra l'aspecte magnífic d'un contorn ondulat i agrest meravellòs i a l'entorn de la font del Roure, aquella paret desafiant per on sempre si enfilen escaladors vinguts d'arreu i que omplen d'al·licient muntanyenc aquests nostres indrets tan magnífics.
Camí de Reus gaudiem encara d'aquell relaxat i còmode dia que ens barrejava amb la natura, les timbes, els fressats camins i draceres i aquell llogarret amb tanta història on hi haviem trobat davant de cada antic edifici un piló amb el nom de la casa i una fotografia d'época i els seus habitants.
La Palmira ens va rebre a la seva casa de Castellvell del Camp i prenguerem un aperitiu, el dijuni de la festa major del poble, per a començar a fer boca d'aquest esdeveniment festiu.
