Alerta! estrenem paella

Possiblement va ser l'anècdota del dia. No és que m'entusiasmi gaire tenir que assenyalar-ho novament i com una confessió un xic pecaminosa haver d'acceptar que no és possible ni versemblant preparar una paella sense el principal ingredient. Tots sabeu a què em refereixo, a l'arròs.

Aquest petit detall, algú benevolent, podria dir-ne, sense importància, va succeir-me a mi que soc la persona més acurada i metòdica -per què rieu? que existeix. Ah! potser penseu amb malicia i ull viu que precisament era l'única persona al món a quí li pot passar aquest infortuni. Desagraïts!...

Bé, tot es va esmerçà possitivament i no em negareu què els llangostins i els escamarlans eren de primera. Algú va insinuar que un quart de quilo més d'arrós no hauria anat malament. Jo com a bona persona que soc, accepto totes les crítiques i encara vaig més lluny. Possiblement si haguèssim ingerit un percentatge més d'arrós, en concret, tres dels presents, els efectes posteriors del “mam consumit” haurien estat molt més suaus i digestius. Si ja ho dic jo que s'ha de fer cas a l'experiència.

Ja un detall que és d'agrair. El compte de la paella i els ingredients corresponents va anar a càrrec de l'Esperança i la Carme. No vam estar al cas, crec, però des d'aquí llenço un visca! a les nostres amigues. No és per tacanyaria, que tambè, però aquest detall és obligat afegir-ho i invocar a no sé a quí, que s'encomani l'exemple entre els assistents. Aixi sigui, amen.

Tambè estic obligat a parlar del Francesc ja que en l'anterior escrit dedicat a la calçotada vaig deixar un interrogant que no va ser digerit convenientment per part del subjecte i va crear recels que en cap cas eren en l'intenció ni en l'efecte que va produir la seva lectura. Només volia en aquell moment deixar la Carme en un lloc d'admiració preferent i així ho vaig concebre. Ara és diferent, aquest home, el Francesc és “collonut” i la prova és que ell i el Ramon no van reparar temps ni esforç a anar a recolzar l'equip de “casa” el Reus Deportiu amb un gest elogiable d'integració a la nostra comarca. No n'hi va haver prou amb el seu suport doncs tinc entés que al final van perdre. Per altra part, a mí s'em refot el que facin doncs jo soc del “Ploms”... Enreda que fa fort!

La Mercé i el Josep Maria (aquesta vegada si que l'encerto el nom sencer) van tenir d'aguantar allò que no està escrit. Que sí la sogra! Que si visca els nuvis! Que si ja viuen junts! I tot un etcètera ben enverinat. Més d'un disparava en bala i els dos van sortir triomfants, com era d'esperar. Aquestes coses del matrimoni ja ho tenen això. Furgar, furgar, furgar i tensà la corda fins el limit màxim. No en feu cas parelleta, ja ho veieu: semblen criatures...

La manca de provisió d'arròs va entel·lar-me la ment i per tant, ho deixaré aquí, no sigui cas que m'enfili per les rames i parli de coses que tinc com neboloses i volàtils que vagaregen per l'aire sense poder coordinar-les convenientment. (Potser si que em deixo de parlar d'un magnífic ram de flors.)

Au revoier! Maria, Pep, Vicenta, Quim, Consuelo, Maribel, Agustí, M. Cinta, Esperança, Guillem, Carme, Francesc,Mercé, Josep Maria, Ramon i jo.

P.d. Ara ho veig clar. Estrenavem paella i aquesta no estava “desfogada”, vet aquí, la meva disort. Vam ser víctimes els tres abans indicats, de la novetada i de l'indefensió alucinògena produïda per la capa protectora de la paella que ens va transmetre el seu verí. Tindrem que reparar aquest fet amb més cremades i més festa. No tenim remei!