Barraques, i pedra roja

Aquell dissabte de juny amb la furgoneta del Baudili vam empendre el viatge fins el km 19,400 de la carretera que va de Mont-roig a Pratdip i deixariem el cotxe a l'ampla pista del mateix camí de l'Aufinac. Anavem l'Antoni, el Baudili, el Pep Nogués, el Miquel i jo.

Trobariem de seguida la barraca de pedra seca dita de l'Assumpció i seguidament la caseta del Xinco i del Rabossa. Passariem a tocar de la casa de l'Ubeda fins trobar la font de l'Aufinac (va sortin un rajolí per mitjà un tub de plàstic que va negant un tram curt vora el camí).

En la pujada tenim l'impressionant figura de la muntanya blanca i nosaltres seguirem el recorregut del GR 192 per les rabassades, per un camí de bosc de pins i alzines i molts xalets amb brogit insistent de gossos.

Ens crida l'atenció el pont sobre el profund barranc de Rifà que impressiona la seva vista per l'altura considerable que té

Creuem la carretera de Colldejou i en aquest precís moment ens saluda dins el cotxe, el Vicenç, que arriba en aquell moment i que es reunirà amb nosaltres a dalt de l'ermita, juntament amb el Joan que també esmorzarà amb nosaltres i travessem fins trobar la pista asfaltada que puja del Peiró Nou (antic camí de Colldejou) i fins arribar a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca.

En aquell incomparable paratge de la plaça de l'ermita, sota els porxos, esmorzarem i xerrarem de les nostres coses plegats i aviat arribaran dues dones estrangeres que s'estranyen de trobar tancada la porta de l'ermita. Una d'elles ens explica que venen cada dia per una prometença feta i el motiu de tenir tancada la porta, diu l'ermitana, és perquè aquell migdia està previst celebrar la cerimonia d'unes noces. No ens sembla convincent la resposta i trobem injust que aquelles

senyores no puguin accedir a l'interior de l'ermita.

Quan decidim marxar és quan comencen a arribar els convidats de la festa. El Joan i el Vicenç ens acompanyen amb els seus cotxes fins el lloc d'aparcament del cotxe del Baudili i encara ens aturem a l'entrada del poble de Mont-roig on ens bevem unes cerveses.

Per cert, des d'aquí felicitem al nostre company Josep Maria doncs desprès d'una llarga espera, per fí és avi d'una nena. Enhorabona!

Alerta! estrenem paella

Possiblement va ser l'anècdota del dia. No és que m'entusiasmi gaire tenir que assenyalar-ho novament i com una confessió un xic pecaminosa haver d'acceptar que no és possible ni versemblant preparar una paella sense el principal ingredient. Tots sabeu a què em refereixo, a l'arròs.

Aquest petit detall, algú benevolent, podria dir-ne, sense importància, va succeir-me a mi que soc la persona més acurada i metòdica -per què rieu? que existeix. Ah! potser penseu amb malicia i ull viu que precisament era l'única persona al món a quí li pot passar aquest infortuni. Desagraïts!...

Bé, tot es va esmerçà possitivament i no em negareu què els llangostins i els escamarlans eren de primera. Algú va insinuar que un quart de quilo més d'arrós no hauria anat malament. Jo com a bona persona que soc, accepto totes les crítiques i encara vaig més lluny. Possiblement si haguèssim ingerit un percentatge més d'arrós, en concret, tres dels presents, els efectes posteriors del “mam consumit” haurien estat molt més suaus i digestius. Si ja ho dic jo que s'ha de fer cas a l'experiència.

Ja un detall que és d'agrair. El compte de la paella i els ingredients corresponents va anar a càrrec de l'Esperança i la Carme. No vam estar al cas, crec, però des d'aquí llenço un visca! a les nostres amigues. No és per tacanyaria, que tambè, però aquest detall és obligat afegir-ho i invocar a no sé a quí, que s'encomani l'exemple entre els assistents. Aixi sigui, amen.

Tambè estic obligat a parlar del Francesc ja que en l'anterior escrit dedicat a la calçotada vaig deixar un interrogant que no va ser digerit convenientment per part del subjecte i va crear recels que en cap cas eren en l'intenció ni en l'efecte que va produir la seva lectura. Només volia en aquell moment deixar la Carme en un lloc d'admiració preferent i així ho vaig concebre. Ara és diferent, aquest home, el Francesc és “collonut” i la prova és que ell i el Ramon no van reparar temps ni esforç a anar a recolzar l'equip de “casa” el Reus Deportiu amb un gest elogiable d'integració a la nostra comarca. No n'hi va haver prou amb el seu suport doncs tinc entés que al final van perdre. Per altra part, a mí s'em refot el que facin doncs jo soc del “Ploms”... Enreda que fa fort!

La Mercé i el Josep Maria (aquesta vegada si que l'encerto el nom sencer) van tenir d'aguantar allò que no està escrit. Que sí la sogra! Que si visca els nuvis! Que si ja viuen junts! I tot un etcètera ben enverinat. Més d'un disparava en bala i els dos van sortir triomfants, com era d'esperar. Aquestes coses del matrimoni ja ho tenen això. Furgar, furgar, furgar i tensà la corda fins el limit màxim. No en feu cas parelleta, ja ho veieu: semblen criatures...

La manca de provisió d'arròs va entel·lar-me la ment i per tant, ho deixaré aquí, no sigui cas que m'enfili per les rames i parli de coses que tinc com neboloses i volàtils que vagaregen per l'aire sense poder coordinar-les convenientment. (Potser si que em deixo de parlar d'un magnífic ram de flors.)

Au revoier! Maria, Pep, Vicenta, Quim, Consuelo, Maribel, Agustí, M. Cinta, Esperança, Guillem, Carme, Francesc,Mercé, Josep Maria, Ramon i jo.

P.d. Ara ho veig clar. Estrenavem paella i aquesta no estava “desfogada”, vet aquí, la meva disort. Vam ser víctimes els tres abans indicats, de la novetada i de l'indefensió alucinògena produïda per la capa protectora de la paella que ens va transmetre el seu verí. Tindrem que reparar aquest fet amb més cremades i més festa. No tenim remei!