Un dissabte d'estiu a la Pobla

S'amunteguen els records escampats per la pols del camí, ara mortallat, sota l'asfalt d'una carretera que desemboca allí, mirant el mar blau, davant mateix de la Pobla.

Queden enrere aquelles nits d'estiu que enfilàvem fins el "xeringuito", a la cruïlla de Mont-roig, a la "carretera negra". Prop d'allí, "la caseta del rellotge" on parava el "tivissà" (l'autobús que ens hi portava) quan veníem de Reus per a passar-hi unes setmanes amb els tiets i els cosins, la nostra família de sempre.

Un primer descobriment fou aquella "gramola electrònica" on hi posaves una moneda i com de "màgia", sonava aquella cançó italiana "nel blue di pinto di blue", del "Doménico Modugno" i d'altres serenates que feien ballar a parelles, mentre l'ambient pujava i s'impregnava d'alegria i disbauxa i aquells primers turistes, demanaven a la barra del bar, una beguda per a mi desconeguda aleshores, que l'hi deien "cuba-libre". Nosaltres llavors beviem una orxata o un gelat i fèiem gresca i xerinola.

Quan tornàvem a la "caseta", des de la finestra del "quarto" veiem milers de llums sobre la mar, que portaven les barques de pesca que sortien de Cambrils i que anaven a "la sardina" i intentàvem comptar-los i ens perdíem per l'horitzó sabent-nos sobre una barca navegant i viatjant molt, molt lluny, a la recerca de fantàstiques aventures; mentre amb el ric ric dels grills, quedàvem abaltits i ens arribava el son.

El garrofer gran, a prop del camí, era el nostre refugi i m'hi enfilava sense cap temença mentre sentia cruixir alguna branca per on deixava caure el meu pes, i no m'angoixava el fet de veure'm abocat o precipitat al terra.

La platja era immensa i per arribar-hi teníem de passar pels prats de "cal blau", al costat de la sínia on un ruc amb els ulls tapats, donava tombs i més tombs per treure l'aigua que regava a crestalls, els enciams, els tomàquets, els pebrots, albergínies i altres verdures, i si ens descuidàvem, podiem mullar-nos fins els genolls.

Desprès passàvem un canyar, que feia de barrera i trobàvem un magnífic pinar on ens entreteníem cercant pinyes per a treurel's els pinyons. Amb una pedra els obríem i amb una mica de sort, ens els menjàvem sencers.

L'entrada al mar era plena de pedres i unes passes més endins era ja profunda i això dificultava molt l'accés. A més hi havía vegades que les onades eren poderoses i recordo que un cop m'hi vaig precipitar amb fermesa quan l'onada va petar sorollosament, empènyent-me cap a les pedres de la platja, deixant-me masegat i fet un verdader "nyap".

Quan l'ona retornava, agafàvem "xapalides", "caragols" i tot de coses que el mar portava. Suru, fustes, ampolles (encara que mai vaig trobar-ne cap que dugués un missatge).

Recordo la cerimònia més important i que anava a càrrec del "tiet"( a part, per descomptat de encolomar-nos l'enorme pneumàtic negre que sempre el duïem de salva vides en les nostres incurssions a la mar oberta; és a dir, a cinc metres de la costa). Quan pujàvem de la platja, les dues bassetes del costat del pou ja estaven plenes d'aigua, que havia pujat amb "ferrales" amb la corriola i tocava remullar-nos amb aigua ben fresca, a manera de dutxa. Quin confort més gran, rebre la fredor de l'aigua sobre el cos!

Seguidament érem obsequiats amb un got d'aigua ben fresca, amb un raig d'anís del mono, per a calmar-nos la set.

Aquell exercici de llibertat a l'aire lliure, és el molt bon record que tindré sempre de les meves estades a la Pobla!...

Ara, retornàvem a la Pobla, la Maria, l'Enric i jo i ens sortí a rebre el Francesc, que retrobàvem desprès de només contactar-nos mitjançant l'internet i que saludarem afectuosament doncs teniem moltes coses per a dir-nos i explicar-nos amb tota la complicitat possible.

L'Anton Ramon, estava ficat ja en els menesters culinaris, preparant-nos un refrescant i estimulant àpat, que més tard gaudirem en una sobretaula plena de cordialitat i de "bon rotllo" sorprenent-nos amb el regal per a cada u de nosaltres, d'una "placa" magnífica, com a record del camí de sant Jaume, i incrustades diferents flors de boscà, que havia collit en el transcurs de la nostra pelegrinació jacobina.

La raó principal d'aquella trobada era passar les diapositives fetes pel Francesc amb motiu de l'últim trajecte del camí de sant Jaume, recorregut el passat agost, de Sarria a Santiago i d'allí a Fisterra.

"Són molts i diferents els llocs del camí que ens són agradables. Començant per la pujada als peus de l'Alt d'Auritz/Ibañeta tot venint de Sant Jean Pied de Port, seguint per terres navarreses. Zubiri (el poble del pont), el pont de Irotz, sobre l'Arga i el de Arre, damunt el riu Utzama, de sis arcs, és d'una bellesa corprenedora. Pamplona (Iruñea pels éuscars) la magnífica plaça major i l'edifici del seu ajuntament i el carrer Estafeta. Eunate, a l'entorn d'aquest temple misteriós, l'enigma dels templers gairebé no el podrem perdre de vista, és un exemplar preciós de temple romànic, octogonal, que captiva critics d'art i esotèrics. Puente la Reina (antigament Ponte de Arga i Ponte Regina) és una fita senyera del camí, el llarg carrer mil·lenari del trànsit xacobeu i el pont dels pelegrins, soberbi exemplar medieval que no s'ha deixat vèncer pel pas dels segles. A Viana la visita a la llosa commemorativa del Cèsar Borja, generalissim dels exercits de Navarra i Pontificis, mort en camps de Viana (11-03-1507), davant la sorprenent porta sud, al terra de l'atri de santa Maria.

Just a entrar a Logronyo, la famosa "paradeta" de donya Felisa. La Mari, la seva filla, ens assabenta de la mort de la seva mare, la passada tardor i ens obsequia amb figues seques, aigua fresca i "mucho amor". També guardem bons records de Nájera, antiga cort navarresa. És un poble preciós, captivador amb aquell aire amagat d'antiga capital de la Rioja, del regne de Navarra. L'església de santa Maria la Real, davant del mausoleu de reis i infants de Navarra i l'apassionada explicació d'una vella guia que comunica als altres la seva estimació a aquelles pedres d'esplendor efimer.

Santo Domingo de la Calçada, també mereix menció, el retaule central d'alabastre i noguer és obra fonamental del valencià Damià Forment (segle XVI). Aquesta església rebé el titol de Col·legiata al 1180 i de catedral al 1332. El lloc més visitat del temple és el Galliner, gàbia on passen la seva existència, un gall i una gallina blancs, record del tan divulgat miracle xacobeu de la resurrecció de la gallina "Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada".

Ja en terres de Burgos, la forta pujada dels temibles montes de Oca, que rematen en el port de la Pedraja (1150 m.). Segons els relats dels pelegrins, aquest tram dels montes de Oca, era el més dur del camí. El pendent, el matoll, el fred, les distàncies, els llops i els bandits, feien tenebrosa la travessia, avui plena d'encants i sorprenents vistes. Aquí situa el còdex Calixtinus, un desl miracles de l'apòstol, la ressurrecció d'un jove pelegrí a Compostel·la.

A Boadilla del Camino trobem el senyor Alejandro que treu aigua d'una font de cisterna, fent rodar una maneta. A la plaça hi ha el més famós "rollo castellano", una columna de pedra coronada per una creu, signe de jurisdicció, al que lligaven als delinqüents per a avergonyir-los i als criminals per a executar-los. Queden 6 km. fins a Frómista i el camí marxa en la seva major part al costat del canal de Castella, formidable obra construïda en el segle XVIII, per a regar els pàrams, transport fluvial de cereals i assentament de molins.

Impressiona caminar per les entranyes de l'Espanya profunda. Un ermàs sense horitzons fa que ens sentim profundament empetitits, atabalats per un sol imperiós i per superfícies sense límits, en cap direcció, ni tan sols en la verticalitat mínima d'algun vegetal solitari.

Arribar a la Creu de Ferro, el punt més elevat del camí, en sol naixent i contemplar la quantitat de pedres que van acumulant els pelegrins i fotografiar-la repetidament, és un moment ple d'emoció.

El riu Valcarce ens acompanya fins que emprenem l'ascensió a les muntanyes d'O Cebreiro. Pereje conserva un aire de poble medieval, Castillo de Auctares, fou un cau de bandolers que assetjaven els pobres pelegrins, la Faba i Laguna de Castilla ens apropen a O'Cebreiro, a 1300 m. el pòrtic grandiós d'accés a Galicia...

El complexe del Monte del Gozo, amb uns aires de camp de concentració, no donen una agradable sensació al pelegrí, que ja distingeix per primera vegada les agulles de la catedral. Sí que és cert que, quan seguint una multitud entres a la plaça de l'Obradoiro, el cor desprèn sensacions molt agradables, per la fita assolida, per la magnificència del lloc i per l'ambient càlid i festiu que aporta l'indret, això barrejat amb el so d'unes gaites, com va ser el nostre cas, posaren emoció i sentiment a aquell moment tan especial".

Amb la "tieta Maria", que l'havíem anat a buscar a Mont-roig i la Sílvia i l'Enric, portadors de molt bones notícies, i tots plegats, passarem junts unes hores que ens ompliren d'un càlid benestar reconfortant, que ens costava de trencar, però com voliem arribar a temps per sentir la "tronada" de la festa major de Reus, a corre cuita ens acomiadarem, deixant-nos enrere, la satisfacció i el plaer d'una magnífica jornada compartida amb la nostra estimada familia.