Don Quixot en terres catalanes

 

Capitol LV On es reconta un fet extraordinari que bé pot tenir-se per aventura.

Estava Don Quixot tan capficat, que ni esma tenia per menjar, ni Sanxo gosava tocar les vitualles per cortesia, i esperava que son senyor fos el primer a posar-hi mà. Emperò, veient que, transportar de les seves cabòries, no es recordava d'acostar-se el pa a la boca, no digué paraula, i deixant de banda tota bona criança, començà a entaforar dins el ventrell tot el pa i formatge que tenia allà davant -Menja, amic Sanxo, digué don Quixot, sustenta el teu cos, que et convé més que no a mi. i deixa'm que muira sota el pes de mos pensaments, i a força de ontinuats desastres. Jo nasqui, oh Sanxo, per viure morint, i tu per morir menjant: i perquè vegis si tinc raó de parlar així, considera'm estampat en histories, famós en les armes, ben criat en més accions, respectat de princeps, sol·licitat per donzelles; i al cap i a la fi, quan esperava palmes, triomfs i corones guanyades i merescudes per mos valorosos actes, veig-me, aquest matí, trepitjat, rebolcat i abatut pels peus d'animals immundes i sutzes! Creus-te, amic meu, que n'hi hagi prou d'aquesta sola consideració, per amussar les dents, entorpir els queixals i entumir les mans, llevant-me tota la gana de menjar. Per tant, amic meu, bé penso deixar-me morir de fam, mort la més cruel de totes les morts.

-Essent així, digué Sanxo, tot mastegant de pressa, no aproverà vostre mercè aquell refrent que diu: esperem el mal temps amb la panxa plena. Jo, almenys, no penso matar-me a mi mateix, ans vull fer com el sabater qui estira el cuir amb les dents fins que el fa arribar allà on vol. Sàpiga, senor meu, que no hi ha pitjor follia que la de voler desesperar-se com fa vostre mercé; faci com jo, mengi quelcom, cali's a dormir un xic damunt els verds matalassos d'aquestes herbes, i veurà com en despertar-se es trobarà més alleujat.

Don Quixot li prometé que així ho faria,pareixent-li que les raons de Sanxo eren més de filòsof que de beneit. I li digué -Si tu, fill meu, volguessis fer, per amor de mi, ço que ara et diré, fóra més segur el meu alleujament, i més lleugeres les meves penes. Jo et suplico, mentre que estaré dormint per obeir tos consells, que et desviïs un poc d'aci, i tot mostrant la teva esquena a l'aire, et donessis, amb les regnes del Rossinant, tres o quatre-cents assots, a compte dels tres mil i tants que deus donar-te pel desencantament de Dulcinea;car és llàstima gran que aquella pobra senyora estigui encantada per ta deixadesa i negligència -Això és cosa de pensar-s'hi, respongué Sanxo; dormim, per ara l'un i l'altre, i després Déu sap ço que serà. Creu la vostra mercé que no sia una forta cosa això d'assotar-se un home a sangs fredes, tant més si cauen els assots sobre un cos mal sustentat i pitjor nodrit. La senyora Dulcinea que prengui paciència, i quan menys s'ho pensarà ah de veure'm fet un garbell d'assots i fins a la mort tot és vida; vull dir, que jo encara la tinc, ensems amb el desig de complir el promès-.

Don Quixot li ho agraï i aprés que hagueren menjat l'un molt, l'altre poc ambdós gitaren-se a dormir, deixant péixer amb tota llibertat el Rossinant i el ruc.

Despertaren-se un xic tard i tornaren a cavalgar i a prosseguir llur camí, donant-se pressa per aplegar a un hostal, per tal com així fou nomenat de don Quixot, en contrari del costum que tenia de nomenar castells tots els hostals. Finalment hi arribaren; i demanant a l'hostaler si tenia alberg, aquell li respongué que si, i àdhuc amb tanta comoditat, que millor no podia trobar-se en Saragossa. Descavalcaren, i recollir Sanxo son rebost a una cambra, de la qual l'hostaler havia-li donat la clau. Menà les besties a l'establa i donà-ls el pinso tot regraciant el cel que a la fi son senyor no hagués pres aquell hostal per un castell; com tornà per veure que li manava. va trobar-lo assegut sobre un pedrís.

Arribada l'hora de sopar, don Quixot es retragué dins la seva cambra, i Sanxo preguntà a l'hostaler que era ço que ell tenia per donar-los -No haveu de fer sinó parlar, li digué aquell; que en aviram de la terra, en ocellets del cel, i en peixos de la mar, sereu servits a boca que vols, cor què desitges -No caldrà tant, respongué Sanxo, amb un parell de pollastres rostits ne tindrem prou, perquè el meu senyor és delicat i menja poc, i jo no só golut amb desmesura -De pollastre no en tenim, replicà l'hostaler; el milà no n'ha deixat ni un -Doncs feu-nos rostir una polla que sigui tendra, digué Sanxo -Polla, haveu dit?, podeu-me creure que ahir ne portaren a vendre a la vila més de cinquanta; emperò, fora d'això, demaneu ço que us vingui de grat -Essent així, prosegui Sanxo, no faltarà vedella o bé cabrit -A casa, per ara no en tinc, deigué l'hostaler. Aquest matí se n'han menjat el darrer bocí, emperò la setmana vinent n'hi haurà de sobres -Ja n'estem farts!, replicà Sanxo; estic veient que totes aquestes faltes seran suplertes amb les sobres d'ous i de pernil. -Valga'm Déu, i que està de bona humor el meu hoste!, respongué l'hostaler; li he dit que no tinc pollastre ni gallines, i ara vol que hi hagin ous? Penseu en altres coses, i deixeu-me estar semblants delicadeses -Acabem doncs, cap de tal!, proferí Sanxo, digueu ço que teniu per donar-nos a sopar, sens perdre temps en va -Senyor hoste, digué llavors l'hostaler, ço que verament jo tinc, són dues ungles de vaca qui semblen peus de vedella, o dos peus de vedella que semblen ungles de vaca i són adobats amb llus cigrons, ceba i cansalada, que a hores d'ara estant dient: menja'm, menja'm -Peus de vedella! Exclamà Sanxo; que ningí no me'ls toqui, jo els retinc per a mi, que els pagaré millor que un altre; quant per mon gust, no podria desitjar res millor, i tant me faria que fossin peus, per tal que siguin ungles -Ningú no ha de tocar-los, respòngué-li l'hostaler car uns altres viatgers que tinc, són gent de tant alta volada per menar en si cuiner, reboster i vitualles -Quant per qualitat, digué Sanxo, ningú més personatge que el meu senyor; emperò l'ofici que ell fa, no permet de portar amb si rebosteria ni celler; el mateix ens ajacem al mig d'un prat, com ens fartem de glans o de nesples.

Aquesta fou la conversa de Sanxo amb l'hostaler, i encara que aquest li demanà quin era l'ofici de son senyor, Sanxo se n'anà sense tornar-li resposta. En acabat que fou hora de sopar, l'hostaler portà son guisat, tal com estava, a la cambra de don Quixot, i nostre cavaller posa's a taula. Tan bon punt com començà a menjar, li semblà que d'una cambra veïna, separada de la seva per un sòtil envà, sentí proferir semblants paraules: -Per vida de vostra mercè, senyor don Jeroni, tot esperant que portin el sopar, llegim un altre capitol de la segona part del Son Quixot de la Manxa.

No bé nostre cavaller haguè oït el seu nom, com es posà dret; i parant l'orella a escoltar ço que d'ell tractaven, sentí com el referit don Jeroni responia; -Per què voleu, don Joan, que llegim semblants despropòsits? Quan un home ha llegit la primera part de la historia de Don Quixot de la Manxa, quin plaer podrà provar en aquesta segona? -Amb tot i això, replicà don Joan, no fora mal de llegir-la; per tal com no hi ha llibre tan dolen que no tingui alguna cosa bona; el que més em desplau en aquest, és com pinta don Quixot ja desenamorat de Dulcinea del Tobós.

Oint això, don Quixot, ple de despit i d'ira, alçà la veu i digué:

-Qualsevol qui pretengui que Don Quixot de la Manxa ha oblidat o que pugui oblidar Dulcinea del Tobós, jo li provaré amb armes iguals que ment per la gola. La sens parella Dulcinea del Tobós, no pot ésser oblidada, i un tal oblit és indigne de don Quixot de la Manxa; la fermesa de la seva divisa, la seva professió es guardar-ne una memòria suau i gelosa, ni podria res obligar-lo a què es forcés ell mateix; -Qui és el qui ens respon?, preguntaren des de la cambra veïna -Qui serà, respongué Sanxo, sinó el propi don Quixot de la Manxa, qui sostindrà quant ha dit, i tot quant digués, que al bon pagador no li donen penyores-. Dit això entraren per la porta de la cambra dos cavallers, o que ho semblaven, i l'un d'ells, abraçant don Quixot, li digué: -Ni vostra presència pot desmentir vostre nom, ni vostre nom pot no acreditar vostra presència. Sens dubte, vós, senyor sou el vertader don Quixot de la Manxa, nord i espill de l'aventurera cavalleria, a malgrat i a despit de qui volgué usurpar el vostre nom i anorrear vostres proeses, segons ha pretingut l'autor d'aquest llibre que aci veieu-. Posant-li aleshores a la mà un llibre que portava son companyó, prengue'l don Quixot, i sens proferir paraula, començà a fullejar-lo; més tantost l'hi retituï, dient:-En aquest poc que ne vist, li he trobat tres coses dignes de reprensió. La primera, per algun passatge que he llegit en el pròleg, l'altra, que el llenguatge és aragonès posat que escriu sens articles; i la tercera, que més el confirma per ignorant, és que va errat i s'aparta de la veritat en allò més cabdal de la història; car diu aci que la muller de Sanxo Pança, mon escuder, s'anomena Mari Gutiérrez, mentre que son nom és Teresa Pança; i el qui en aquesta part tan principal comet errada, bé és de témer que errarà en totes les altres de la història.

Llavors, digué Sanxo: -Quin galan historiador deu ésser aquell! Si que n'estarà ben informat, dels nostres fets, que li diu Mari Gutiérrez a ma muller Teresa Pança! Torni a prendre, senyor meu el llibre i vegi si m'anomenen també a mi i si m'han trasmudat el nom -Per quant vos he sentit parlar, amic, digué don Jeroni, sns dubte sou vós Sanxo Pança, l'escuder del senyor don Quixot. -Si que ho só, respongué Sanxo i greu me sabria que ho fos un altre -Doncs a fe, digué el cavaller, que no us tracta aquest autor modern amb la netedat que vostra persona mostra; allà sou pintat com un golafre, taboll, no gens graciós, i molt diferent de l'altre Sanxo que es descriu a la primera part de la història del senyor vostre -Déu li ho perdoni, digué Sanxo; més li haguera valgut deixar-me de banda sens recordar-se de mi, puix qui no té só, no té solta, i el qui bé està, que no es mogui.

Ambdós cavallers pregaren don Quixot que passés en la llur cambra a sopar amb ells, per tal com sabien que en aquell hostal no trobaria coses pertinents a la seva persona. Don Quixot, qui sempre fou cortès, condescendí, i anà a sopar amb ells. Resta Sanxo en plena possessió de son guissat, `posa's a cap de taula, i feu-li companyia l'hostaler qui no menys que Sanxo, es mostrava afeccionat de sos peus o ungles de vedella.

Mentre que sopaven, preguntà don Joan a don Quixot, quines noves tenia de la senyora Dulcinea del Tobós; si era ja casada, si estava partera o prenyada, o si, trobant-se sencera, mantenia en son record els amorosos afectes del senyor don Quixot. En això ell respongué: -Dulcinea resta intacta, i mos pensaments, més ferms que mai; les nostres correspondències són tan eixutes com sempre, i sa bella figura, transformada en la d'una vil pagesa-, i així anà referint punt per punt l'encantament de la senyora Dulcinea, ses aventures personals en la cova de Montesinos, i l'orde que el savi Merlí li donà per desencantar-la, que fou la de4ls assots de Sanxo. No era poc el plaer que ambdós cavallers prenien, oint recontar del mateix don Quixot els singulars fets de sa història; i així restaren meravellats, tant de sos despropòsits com de l'elegant manera amb què els referia.

Acabà de sopar Sanxo, i desixant l'hostaler fet una sopa, passà a l'estatge on era son senyor; -Que em pengin, diguè tot entrant, si l'autor d'aquest llibre que vostres mercès ténen, desitja estar amb mi lligat gaire temps; jo li perdonaria que em digués golut, segons vostres mercés diuen, emperò no em motegés d'embriac -En efecte, així us nomena, digué don Jeroni, no em recordo precisament en quin lloc; si bé puc assegurar que són malsoants les seves paraules i de més a més falses com així ho dóna a entendre la fesomia del bon Sanxo, ací present.

-Creguint-me les vostres mercés, replicà nostre escuder, que el Sanxo i el don Quixot d'aquesta història seran uns altres que no aquells de qui escrivi Cid Hamet Benengeli, que som nosaltres; mon senyor ardit, prudent i enamorat, i jo senzill, graciós i no golafre ni embriac -Així ho crec jo, digué don Joan i, si fos possible, deuria manar-se que ningú s'atrevís a parlar de les coses del gran don Quixot llevat del Cid Hamet Benegeli son primer autor, així com manà Alexandre que ningú gosés retratar-lo sinó Apel-les.

-Retrati'm el qui vulgui, respongué don Quixot; emperò que no em tracti malament; que sovint defall la paciència si la carreguen d'injúries -Cap injúria, digué don Joan, podria-li ésser feta al senyor don Quixot de la qual no sàpiga ell venjar-se, a, menys que volgués esmenar-la amb l'escut de sa paciència que, segons crec, no és la infima de les virtuts que posseeix.

Amb aquestes i altres converses passàl's una gran part de la nit, i totes les instàncies de don Joan per induir el nostre cavaller que repassés més el llibre, per veure les glosses que hi feia, de res no li valgueren, dient don Quixot que el donava per llegit i rellegit, en tant que el declarava impertinent i neci d'un cap a l'altre.Nores-menys, que no volia, posat que arribés a notícia de son autor com li havia calgut entre mans, que s'alegrés de pensar que l'hagués llegit, puix que si un home honest deu apartar el pensament de les coses ridícules i obscenes, què no ha de fer amb els ulls? Demanaren-li vers on pensava encaminar el seu viatge. Respongué que vers Saragossa, per concórrer a les justes que allà es verificaven quíscun any. Digué-li Don Joan com aquella nova història referia d'haver-se trobat allà Don Quixot a córrer la sortija o anell, relació per cert mancada d'inventiva, pobra d'estil. Més pobra encara d'ornamentació, emperò molt rica en ximpleries – Per la mateixa raó, saltà don Quixot, no posaré jo els peus a Saragossa i així treuré a la plaça del món la falsia d'aquest historiador novell, per on coneixerà tothom que jo no só aquell don Quixot que ell diu -Molt bé que fareu, digué don Jeroni;i tant més, que a Barcelona s'hi fan unes altres justes on el senyor don Quixot pugui mostrar son valor -Així penso fer-ho, respongué nostre cavaller: i doncs ja és hora, donim-me llicència les vostres mercès per anar-me'n al llit, i que em tinguin i posin en el nombre de sos majors amics i servidors -I, a mi tambè poden comptar-me en aquest nombre, digué Snnxo; tal vegada sigui jo bó per alguna cosa-; amb aquesta comiadaren-se i don Quixot i Sanxo es retragueren en la llur cambra, deixant don Joan i don Jeroni admirats d'aquella mescolança de saviesa i de folia, ben creguts que eren aquests els veritables don Quixot i Sanxo, i no aquells que descrivia l'autor aragonès. Matinejà don Quixot i trucant al timpanell de l'estatge veí, prengué comiat de sos hostes de la vetlla. Pagà Sanxo a l'hostaler magnificament, tot consellant.li que no lloés tant les provissions de l'hostal, o que el tingués més proveït d'allà en avant.

L'Odissea d'Homer

Desenllaç primer de l'Odissea d'Ulisses

> Marit i muller <

En una revolada acabaven les dances Telèmaco, el bover i Eumero, i plegaren també les mullers, i s'allitaren tots en el tenebrós palau.

Quan els dos contraents fruiren d'amor desitjable, deleitant-se l'un amb l'altra amb llurs confidències: la divina dona, explicar com va patir al palau veient els pretendents en funest desenllaç que en tan gran nombre degollaven moltissims bous i grosses ovelles i a plaer buidaven el vi de les gerres: llavors Ulisses, rebrot de Zeus, explicar tots els mals que a d'altres homes havia inferit i també quantes penes arrossegar en el seu infortuni. Ella es deleità a l'escoltar-lo i la son no s'apoderà de les seves parpelles fins al final del relat.

Comença a explicar com va lograr derrotar als cicons, la seva arribada al fecund pais dels homes lotòfags, alló que el Ciclop va fer-li i la manera que poguer vemjar-se de que als seus companys lleials sel's hagués menjat; com fou per Eolo, acollit benèvol i desprès acomiada't per ell, però el fat no havia dispossat que retornara a la seva patria i atacat per una tempesta, el desplaçà pel mar on els peixos habitan, com va anar a Lestrigònia a Telèpilo, enfonsaren les naus, mataren a tots els homes de grenyes fermoses l aconseguir només Ulisses fugir amb la seva negra nau. I contà els enganys de Circe parlant de la seva astúcia, del viatge que va fer a la llóbrega casa de l'Hades en la seva nau de feixa, a demanar-li consell, a l'ombra tebasià Tiresies, i com veiguè allí als seus amics i a la mare que el va parir i nodrir de petit; com escoltà a les Sirenes marines cantar, i passar entre les dues Penyes Errants, l'horrenda Caribdis i Escil·la, d'ambdues cap home no ha escapat mai sense dolor; com els seus companys les vaques del Sol, immolaren i després Zeus el ferí la seva nau amb el raig encés i moriren els seus homes lleials, i ell es va poder evadir de les parques funestes; com a la illa de Ogigia arribar, enfront la nimfa Calipso, que, desitjant que fos el seu marit, en les seves coves profundes el retingué i cuidà i moltes vegades digué que el faria immortal i de la vellesa lliuraria el seu cos, però mai en el cor aconseguir persuadir-lo, com desprès a Feàcia arribà amb penosos treballs, i les seves gents el mateix que a un deu, cordialment l'honoraren i amb un buc portaren fins el país dels seus pares amb moltissimes donacions d'or, de bronze i vestits. I acabà el seu relat en vencerlo el dulcissim son que relaxa els membres i treu inquietuds a l'ànim.

I Atena, deessa d'ulls clars, disposar una altra cosa. No bé hagués cregut que Ulisses ja en el seu ànim havia de la seva muller disfrutat i fruit també del seu son, de l'Oceà al punt tregué del seu àureo tron a l'Aurora per a què els hi portara la llum als homes i Ulisses va aixecar-se del llit ben còmode i li digué a la seva muller:

Nombrosos treballs els dos !oh dona! Patírem: tu plorant a la casa la meva tornada en fatigues tan pròdigues; jo sofrint els mals que Zeus i els déus m'enviaven, lluny dek meu país, quan tant anhelava el retorn. Però, posats que estem reunits de nou al llit, ja devem pensar en els béns que quedan a casa; els ramats que els pretendents superbis mataren, reposaré, apoderant-me d'altres, i també els aqueos em donaran fins que hagi emplenat de nou els estables. Vull anar, de moment, al meu camp poblat d'arbres per a veure el meu pare, tan noble i tan ple de pena. I una cosa t'ordeno, oh muller!, tot i que ets sensata; en quan despunti el sol correrà la notícia de què als pretendents il·lustres vaig matar a palau, torna a la teva alta estança, seguida de les teves cambreres; no et moguis d'allí, a ningú miris ni res preguntis.

Així digué, i es posar sobre l'espatlla les armes magnífiques, va fer que s'aixecaren Eumeo, el bover i Telèmaco i ordenà que prengueren les armes guerreres. I acompliren la ordre, i tots amb bronze s'armaren i obriren les portes,sortiren i Ulises guiant-los. La llum escampava la terra, aleshores Atena els vel·là en un núvol i els tragué de la vila a l'instant. 

Ventures i desventures de Carnestoltes I

Enfotem-nos-en de la dissort del sobirà company “Carnestoltes I” (cavaller de la rauxa i la disbauxa), enemic del sentit comú, que ha tornat a la monarquía, desprès d'uns minuts de proclamació repùblicana i d'uns anys de forta pandèmia de virulentes conseqüències que l'han humiliat i convertit en el Rei de la Burla, del Desenfré, de la Xùleria i del Frenesí, sense límit, fruidor de la festa i el desacatament a les normes i als bons costums de la gent assenyada i correcte que abunden arreu la resta de l'any.

Totes les qualitats vicioses de sa Majestat, fumador de tabac cubà, bevedor de malta exquisit, ensumador d'herbes prohibides, xarrupant dolces malvesies, encisador amb les belles dames cabareteres i de lleugera reputació, que alternen les timbes més selectes de casinos i burdells.

Tota aquesta disbauxa de vici i corrupció l'ha superat i un excés de pneumònia i bronquitis aguda ha fet que tinguem d'enterrar les seves despulles sense penediment ni contrició, en una gran encesa a la plaça i abocant els prejudicis i rebel·lies del nostre gran Encisador, donant-li el comiat de la festa i esperant retrobar-lo amb una nova fesomia, l'any que ve.

Sense penediments ni punyetes excessives, desafiant els avatars i sorpreses de la vida, acomiadem “Carnestoltes I” amb un somriure, engrapant una “clotxa” exquisida, i mostrant un grat record a aquells que ja no ens poden acompanyar en aquest dia.

Retornem a la Vall d'Aran

 

                                        

Dijous, 21, divendres, 22, dissabte, 23 i diumenge, 24 d'octubre del 2021. magnífica estada a la vall d'Aran.

El dijous 21 d'octubre del 2021, a les 14 hores hem sortit de Reus, amb els cotxes del Robert i del Baldiri, l'Antoní, el Gazquez, el Robert i el Marín i el Joan, el Jaume, el Miquel i el Baldiri.

El trajecte ha estat ben endreçat i hem complert el temps marcat fins arribar a Aren on hem parat per anar al servei i hem aprofitat per a fer uns refrescs i uns cafés, qui n'ha volgut.

Hem seguit el trajecte cap a Pont de Suert fins arribar al tunel de Vielha on, degut a unes obres hem anat en pas lent mentre un obrer amb cara somrient ens feia senyal que ens invitava a passar.

Viella (en occità i oficialment Vielha) és la capital de la Vall d'Aran i cap del municipi de Vielha Mijaran i del terçó de Castiéro. El municipi de Vielha e Mijaran es va constituir el 1970 arran de la fusió de Vielha, d'Arròs e Vila, Betlan, Escumhau, Gausac i Vilac.

El seu nom significa vella, nom que es donava a la població principal d'una vall en els Pirineus occitans, que solia ser la més antiga. Altres exemples d'aquest cas són Vièla de Aura i Vièla de Loron.

Té una situació central a la vall i s'aixeca a 980 m d'altitud, a la confluència de la Garona amb el seu afluent el riu Nere. Hi passa la carretera N-230 de Lleida a Elh Pont de Rei, a la frontera francesa, a través del túnel de Viella, i en surt la carretera C-28, que comunica la vall amb el Pallars Sobirà a través de Salardú i el Port de la Bonaigua.

El 2005 tenia 3.156 habitants, que representaven més de la meitat de la població total del municipi, i el 2019 havien pujat a 3.491 habitants. És el centre comercial i de serveis de la vall.

Amb una boira ben espessa i un plugim pixaner arribem a la vall i ens dirigim als dos apartaments del Miquel on farem estada.

Sortim a visitar Vielha i comprem diversos articles que ens manquen per a sopar i per emplenar la nevera i anem al café París on saludem al seu propietari i bevem unes cerveses així com l'hi demanem si demà ens farà uns entrepans doncs tenim intenció de anar-hi a esmorzar.

El sopar d'avui va a càrrec del Baldiri que ha fet anys i ens convida a unes coques en recapte i un bon vi del Montsant. No cal dir que el felicitem ben cordialment i brindem per la seva salut.

El 22 d'octubre del 2021, desprès d'un sobtat despertar per part del Marín i una bona crítica per aquest fet, per part dels residents en el mateix apartament, ens treiem el son de les orelles i segons haviem quedat el dia anterior, a les nou del matí ens trobem al café París on esmorzem uns minis entrepans amb un bon vi de Rioja i els cafés i licor corraponent.

El Miquel, el Baldiri, l'Antoní, el Robert i el Marín, pugem en cotxe fins a Gausac i en una esplanada deixem el cotxe per a començar l'excursió cap a l'ermita de la Mair de Diu des Nhèus.

Quan arribem a dalt prenem a l’esquerra un antic camí forestal. Al cap de poc deixarem a la dreta una borda i a l’esquerra trobarem una bassa pràcticament seca.Continuem pujant i al final arribarem a la Pleta des Anhets on tenim un prat i una casa . Seguim rectes pel prat i al final del mateix enllacem amb un caminet que continuem cap a la dreta.
Continuem per aquest camí fins que al final després d’una baixada rocallosa trobem una pista no asfaltada que seguim a l’esquerra que ens portarà a una àrea de pic a l’ermita de de la Mair de Diu des Nhèus (Mare de Déu de les Neus).
Si bé durant una bona part del trajecte l’únic paisatge que veiem és el bosc de Baricauva, ara de sobte, se’ns obre una paisatgística molt bonica d’una part de la Vall d’Aran on podem veure fins i tot les glaceres de l’Aneto i al seu costat a l’esquerra la zona de la Maladeta. Una passada !!.

Quan arribem a l’àrea de pícnic estem en el barranc de Gèles on hi ha el rierol del mateix nom, on en front tenim el Pic de Montpius i a l’esquerra el Tuc de Letassi al costat del Montcorbison.
Davant de la Cabana de Gèles on hi ha el rierol del mateix nom tenim la confluència amb el GM 15 que s’enfila per un parterre a l’esquerra on hi ha un pal indicador tombat.

Desprès d'assaborir tot l'encant d'aquell paratge i contemplar el curs del riu, que despren una fresca brisa ben reconfortant, llavors tornem pel mateix camí amb l'intenció de retornar al cotxe però en l'encreuament del senderó que assenyala la pujada cap a la Bassa d'Oles, el Miquel convenç al Robert i a l'Antoní a pujar-hi tot i desconèixer la dificultat. El Baldiri i el Marín van a buscar el cotxe i a retrobar-nos a la mateixa bassa.

La Bassa d’Oles és un estany d’origen natural prop de Vielha on es poden pescar truites amb llicència,. Ubicat en l’entorn del bosc de Baricauva poblat per avets i pi roig sota el Pic de Montcorbison.
Per accedir-hi tenim dues opcions: des de Vielha en direcció a Gausac o des de Aubert.
IArribarem per una pista asfaltada fins l’aparcament davant mateix de l’estany.

Nomès en arribar ens sorprenen la presència d'un estol de cavalls que pasturen entorn de l'aigua, d'aquell meravellòs estany, d'una aigua clara i transparent que enamora sorprenentment. No tardaran gaire a arribar els companys que ho han fet a peu i ens comuniquen no haver trobat gaire dificultat doncs llevat del principi, aviat puja ben planer i accesible fins allí.

Trobem dues noies joves que volen informar-se per on segueix el camí, les informem a canvi de que ens facin unes fotos davant els cavalls. El Robert és qui facilita la màquina de fotografiar.

Tornem amb el cotxe a Vielha i en contacte amb el Joan, el Gazquez i el Jaume, anirem a dinar al restaurant Era de la plaça on un trempat cambrer de la Ràpita ens serveis una bona olla aranesa, uns calamars a la romana i unes truites de riu, a triar, unes postres de crema de formatge i remolatxa que captiven al Marín pel seu gust exquisit i sorprenent.

No hi ha descans, agafem els cotxes i anem cap el Salt del Pish Baguergue

Ruta circular amb sortida i arribada a Vielha, pasant per trams de camins que eviten la carretera principal. Pujada fins al salt del Pish, asfaltada, i per pista de terra a continuació. No molt difícil técnicament, excepte algún punt, al començar i cap al final. Es fa dura per el desnivell acumulat. Hem d'agrair la fortalesa i prudència exercida pels dos xofers que ens han fet gaudir d'un trajecte tan espectant, gràcies Baldiri i Robert.

La cascada de Saut deth Pish és un impressionant salt d'aigua format per dues cascades, la principal és d'uns 20 metres d'altura i l'inferior d'uns aproximadament 5 metres. Aquesta aigua prové d'Er Embut, una petita canal per on travessa la vall del riu Unhòla.

Curta caminada per la vall de Varradòs per contemplar l'impressionant salt d'aigua, des del mateix aparcament de Saut deth Pish i passant pel petit refugi del mateix nomNTornem a Vielha i fem el sopar típic de llangostins, el Joan és el nostre cuiner amb un exquisit aperitiu i la gentilesa de l'aniversari de l'Antoní que cumpleix 73 tacos i ens convida a un selecte cava que assaborim gratament i brindem per què en faci molts més, sempre amb la nostra companyia i l'apreci mutu, que prevalgui sempre la nostra amistat.

Dissabte, 23 d'octubre del 2021.

A les 9 ens trobem a l'apartament del menjar, tots els components i esmorzem pa amb tomàquet amb pernil, bon vi, café i licors

Desplaçament a Artiga de Lin on pasturen una bona corrua de vaques que els pastors han dispersat per a traslladar-les de lloc i mai en la vida no haviem vist tanta quantitat i com ordenadament anaven passant i seguint les indicacions del pastor i dels gossos que les orienten.

El paratge de l'Artiga de Lin és considerat per molts el racó natural més bonic de la Vall d'Aran. La vall de l'Artiga de Lin, formada per frondosos boscos i plena d'aigua que sorgeix d'innombrables racons és d'una gran bellesa. A la capçalera de la vall al Plan dera Artiga el paisatge s'adorna d'escarpades muntanyes que atorguen a l'indret un gran ambient d'alta muntanya. Entre elles hi trobem la Forcanada o Malh des Pois al Malh dera Artiga i la Tuca Blanca de Pomero, totes elles delicies pels més muntanyencs.

Els intrèpits, Antoní, Robert i Miquel, fan una petita excursió que els portarà a les fonts del riu Jueu.

Excursió circular que dura poc més d'una hora i ens descobreix un dels paisatges més impressionants i sorprenents de la Vall d'Aran. El petit circuit que us proposem ens porta a peu fins a les esplèndides fonts del riu Joèu (Uelhs deth Joèu). Tot seguit, remuntant per un camí ben definit fins al Plan dera Artiga, passem pel costat del refugi de l'Artiga de Lin. Allà, ens desviem una mica per anar a veure la bonica cascada de Pomèro. La baixada la fem per la pista forestal asfaltada fins que trobem altre cop l'aparcament dels Uelhs deth Joèu.

La baixada amb els cotxes per la estreta pista, de retorn, sen's complica una mica doncs un bon ramat de vaques hi baixen davant nostre i com és de soposar molt més lentes i al seu aire.

Just a la cruïlla que pensem agafar, les vaques són fora la pista i podem avançar-les perfectament.

Zona de picnic (Airau Naturau) Plan Batalhèr, Gausac, Vall d'Aran.

Fabulosa zona de picnic que pertany al municipi de Gausac, veï de Viella. S'hi pot arribar per una pista forestal des de Gausac o des de Aubert, integrada en un bosc d'avets on tot és d'un verd intens.

Consta de 10 taules de pedra i 6 barbacoes. Hi ha un refugi i un petit altar. L'àrea té una particularitat encantadora, es tracta d'una tradició de la zona adaptada de l'original de Suécia. Es tracta del “Er Auet des Chuquetes” que en català seria l'avet dels xumets. Les families porten aquí els xumets perquè el nen deixi d'utilitzar-lo i el pengen.

Portem el dinar al cotxe, així com el carbó per a fer foc i desprès de reprendre el foc on l'amic Miquel hi ha deixat molt d'esforç hem cuinat les costelletes de corder i ben regat amb vi ens hem olidat una mica del fred que en aquell lloc hi feia però hem pensat que uns cafés i uns caragillos al café de Paris ens escalfarien una mica de tanta destemplança.

Aquell dissabte era l'ultim que ens passariem a Vielha i aprofitarem els llangostins que ens havien sobrat del sopar passat i amb aquesta perspectiva ens passariem l'última nit plegats tot i que avui si, ho regariem amb uns gin tònics ben sorprenents.

Diumenge, 24 d'octubre del 2021

A les 8,30 del matí, amb les motxilles plenes i la maleta corresponent ens hem reunit a l'aparcament dels cotxes, hem carregat els maleters, mentre els motors dels dos cotxes s'engegaren sense problema i ens hem acomiadat de Vielha posant rumb al poble de Aren on hem esmorzat un bon entrepà de tamany considerable, regat en vi aragones i desprès d'un bon relax, emprenguerem el camí cap a Reus amb una temperatura de 1 grau, mentre al nostre poble l'hem trobat de 16º

La trobada amb les dones ha estat ben emotiva i un dinar de companyonia ha restat ben plena i comfortable per anar explicant detalls i anècdotes d'aquesta estada un any més a la Vall d'Aran i agraïnt la facilitat i el oferiment que ens brinden els amics a l'obrir-nos la seva casa i aixoplugar-nos amb totes les comoditats i serveis i el més important amb l'escalfor i l'afecte més sincer. Gràcies!!

De retorn a la Masia de Castelló

 

 

El dissabte 18 de setembre del 2021, el Miquel, l'Antoní, el Robert i el Marín, tornem a pujar des de Masboquera al poblet de Castelló en un matí pregon de llum i una amenaça de pluja que no es donarà i una visió panoràmica del paisatge que obrirà el nostre tarannà a una agradable conversa amb uns nadius o simpatitzants col·laboradors en la tasca de reconstrucció d'aquest indret. Crec adient mostrar informació veraç i publicada sobre Castelló.

Ressenya de Meritxell Blay i Boquera, autora del llibre sobre Castelló

Enguany l’Associació Masia de Castelló compleix el seu vintè aniversari. Inicialment la tasca d’aquests entusiastes voluntaris descendents de la masia era recuperar el poble per preservar el passat dels seus ancestres. Des dels primers moments, s’havia expandit la idea que el poblament de la masia era molt antic, potser previ al del mateix Vandellòs (1191) i vinculat al procés de repoblament dels comtats catalans, que té com a principal referència històrica la conquesta de Siurana per Ramon Berenguer IV el 1153. Aquella voluntat de poder documentar l’antiguitat fundacional de la masia va portar els seus representants a demanar una actuació arqueològica en diferents indrets del poble. Així doncs, la petició de l’aleshores president, Xavier Espelta, sempre ben acomboiat per Santiago Guirro, va culminar amb l’acceptació de l’Àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de portar a terme l’esmentada recerca arqueològica (2015). Aquest encàrrec es va realitzar des de l’Ajuntament i va comptar amb el coneixement i l’acceptació del Departament de Cultura de la Generalitat. Per aquest motiu, penso que cal agrair l’interès i l’acollida per part del tècnics i els responsables polítics, l’arquitecta Jacqueline Pacheco, l’arqueòloga Maria Adseries i el director territorial Jordi Agràs. L’actuació la va dirigir l’arqueòloga experta en el període medieval, Carme Subirana, posseïdora d’una gran experiència en campanyes similars i amb un gran coneixement d’aquest entorn territorial, tal com ho acredita la seva amplia bibliografia publicada. A més, en el procés de donar a conèixer Castelló a tots els seus avantpassats i persones interessades en la realitat de la masia, a aquest grup es va incorporar la filòloga Meritxell Blay. Meritxell, experta en el tractament de documentació medieval a través de la seva vinculació universitària, va aportar l’estudi i l’anàlisi de diferents pergamins i d’altres fonts que han permès aconseguir una aproximació molt detallada de la fundació i l’expansió del poble. La suma d’aquella campanya arqueològica, amb les seves conclusions sobre la torre fundacional, o descartant altres potencials enclavaments com el Tossalet, és la que avui presentem amb els documents que acrediten aquests orígens del poble.

L’Associació Masia de Castelló es va fundar l’any 1998 amb l’objectiu de recuperar el patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural del poble de Castelló i els seus voltants. Han passat vint anys. I des de l’Associació s’ha treballat molt dur per recuperar el poble. A Castelló hi van arribar a viure 142 persones l’any 1900. L’última família va marxar del poble cap als anys cinquanta. La duresa de viure en un lloc sense serveis, amb hiverns molt durs, i el desig d’una vida millor va fer que la gent marxés a altres poblacions més grans. Quan vam arribar a Castelló, el bosc ja havia guanyat terreny a la runa caiguda de les cases. Només quedava alguna paret i quatre teulades. La primera feina va ser la de treure la vegetació de Castelló, i després treure la runa dels carrers, cases, corrals, places, cisternes, trulls, forn de pa… Ara per ara s’han recuperat dinou cases, quatre corrals i tres patis. Sense la complicitat i la generositat dels propietaris que les van donar, aquest projecte tan ambiciós i bonic no hauria estat possible. Moltes gràcies a Salvador Saladié Ros (cal Salvador la Xata i cal Pep), Elvira Boquera Saladié (cal Miquel), Manel Barceló Jardí (cal Cisco el Ros), Agustina Auví Margalef (cal Pacara), Lluís i Alfred Guirro Saladié (cal Quico Serrador), Pepita Gil Nolla (cal Quicosanto), Nicasi Barceló Saladié (cal Perepep), Josep Saladié Gil (cal Moquet), Josep Gil Castellví (cal Santo i pati de cal Santo) i Dolores Guirro Escoda (cal Guirro). Ells han fet possible el somni que Castelló pugui ser avui un poble per a tothom. L’Associació, durant l’any, organitza diferents actes festius que donen vida a Castelló. A l’estiu la canalla juga pels carrers durant la Rusticfesta i la música sona sota la lluna a la plaça durant la Nit Lírica. A l’hivern hi ha la festa major de Santa Llúcia i, per Nadal, el Pessebre dels Estels. També s’organitzen camps de treball, excursions i recuperació d’espais naturals del voltant del poble: camins vells, la font i el rentador del Beltran, lo Bassot, el forn de calç i el forn teuler, així com les carboneres, i d’aquesta manera els oficis tradicionals van passant de generació en generació. Per tot això donem les gràcies a la implicació i la col·laboració de molts voluntaris i voluntàries que han passat per l’Associació durant aquests vint anys. També als propietaris que han deixat utilitzar les seves cases i els terrenys durant les activitats que es fan cada any. I no cal dir també que agraïm el suport de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Sempre ens hem preguntat què hi devia fer aquest poble en aquest indret, tan exposat al vent de Dalt, amb poca aigua, amb terrenys poc fèrtils i rodejat per les parets dels Dedalts, però és clar que algun sentit havia de tenir. Per la seva impressionant miranda, podia ben bé vigilar tot el Camp de Tarragona o la vall del barranc Llastres? Els vells de Castelló sempre explicaven que al poble hi havia dues torres mores i un passadís secret… L’Associació sempre havia tingut l’inquietud de buscar l’origen del poble i, casualitats de la vida, a Meritxell Blay li van arribar uns pergamins de Castelló escrits en llatí per traduir-los. Ella es va oferir a ajudar-nos a buscar la història de Castelló, i gràcies a la seva gran tasca de recerca voltant per molts arxius s’ha pogut fer aquest gran llibre d’un poble tan petit. La recerca documental va anar en paral·lel a la recerca arqueològica, a càrrec de l’arqueòloga Carme Subirana, que va constatar el passat medieval del poble i la seva torre. Sempre és un bon moment per donar les gràcies, i especialment enguany que celebrem el vintè aniversari. Per tant, les donem a tothom que ha col· laborat en les diferents activitats que hem fet al llarg de tots aquests anys per recuperar el nostre poble. Per l’Associació han passat centenars de persones que avui formen part de la família de Castelló, amb les quals hem compartit molts bons moments al voltant del foc, sobretot cada Nadal que hem passat junts a Castelló. Vam trobar un bosc amb cases entre els arbres, i ara tenim un poble en un entorn privilegiat pel qual podem passejar i tornar a omplir els seus carrers i places per poder gaudir-lo tot l’any.

Xavi Espelta Barceló Associació Masia de Castelló

Matí a Vilanova i l'Arbocet

És bell el panorama, una passejada en ple juliol en circuït constant i sense perdre'l de vista en cap moment, des de que va'm deixar els cotxes a les set del matí a l'aparcament abans d'entrar a Vilanova i fins que tornarem a buscar els cotxes a les 12 llargues del migdia. S'esdevenia el dissabte 10 de juliol del 2021, erem l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Robert i el Marín, Eren molt indicatives i interessants les situacions que l'amic Antoní ens descrivia informant-nos degudament de l'indret en qüestió que anavem trobant.

Seguint la cursa circular que ens ocupa per un camí de profunds barrancs arribem al Mas Munter que fou una antiga quadra integrada al terme de l'Arbocet, hi formà part de la baronia d'Escornalbou. La primera notícia documental d'aquest mas es remunta al segle XII. En un document del 1477, apareix esmentat com el mas de l'Olivera de'n Pere Munter, ja n'eren propietaris des del 1421.

La bella imatge de l'Areny, és la que no deixem de veure i ens tapa la part de l'ermita i sant Ramon que només la intuïm, ens plau emplenar la mirada d'aquella pedra roja tan característica i ens esperona, en una altra ocasió, arribar-nos a l'ermita de la Mare de déu de la Roca, pel camí dels Carlins, senyalitzat amb marques de pintura grogues hi ha un pal indicador que ens facilita el cami de l'Areny, les Escaletes, Sant Ramon, Mare de Déu de la Roca, pujarem fins a l'Areny per les Escaletes pas on hi ha una corda per ajudar a pujar-lo. Un cop a dalt anirem passant per tot un seguit de balmes i miradors sobre la plana del baix Camp, Continuem fins les Escales del Diable, que pujarem per arribar a la Cova Foradada. Però me'n vaig del tema d'avui, aixó serà una altra història, o no?

L'altre nucli urbà pertanyent a Vilanova d'Escornalbou és l'arbocet, agregat al municipi el 1846. Manté l'estructura compacta de carrers estrets i es troba a l'est de la carretera d'accés a Vilanova, uns dos quilòmetres abans d'arribar-hi. En aquest petit núcli s'hi situa bona part del patrimoni cultural del municipi, destacant-ne les dues torres de guaita (torre del Gravat) i (la Torratxa), l'església de sant Joan Baptista. Església parroquial edificada el primer quart de segle XVII.

Ens trobem a la finca “La Palomera” L'edifici fou construit en el segle XVIII pel seu propietari Josep Portell i Peiri, qui manà posar l'escut de les dues families unides damunt la porta. Josep de Portell consta com a propietari absentista al cadastre de 1778, gaudeiox de nombroses propietats a la vila i una olla d'aiguardent al carrer de la Font. Diu la tradició popular que els descendents de cal Peiri s'arruinaren amb motiu de la primera guerra carlina, donant suport als absolutistes, el camí que passa pel davant de la façana del mas rep el nom de Camí dels Carlistes. Ara és una gran finca agrícola regentada per una familia holandesa amb poca mà d'obra i molta maquinaria a l'últim crit.

Entrem a Vilanova la partida dita del Vilar, en un turó damunt del poble, se suposa que hi havia l’antiga població, que en eixamplar-se i canviar de lloc, va prendre el nom de Vilanova. En aquest turó s'han trobat restes d'antigues construccions. Eduard Toda suposava origen romà al Vilar. El poble de Vilanova es va formar a redós del monestir d'Escornalbou, i des de la seva fundació va formar part de la baronia d'Escornalbou. En l’inici de la conquesta franca formava part del valiat de Siurana, i després va ser inclosa en el terme donat a Joan de Sant Boi, primer prior d'Escornalbou, pel rei Alfons I el 1170. Va participar en les activitats de la Comuna del Camp des de 1339. Al segle XVII Vilanova tenia una muralla amb tres portals. Durant la primera carlinada es van refer els portals i la muralla i el campanar de l'església es va transformar, convertint l'últim pis en un terrat per hostatjar-hi la tropa. les Escoles Velles, edifici noucentista situat a l’entrada del poble construït l’any 1916; i la Cooperativa Centre d’interpretació de l’oli i atenció al visitant, el Museu i botiga de l’oli, amb una detallada explicació del procés d’obtenció de l’oli, bàsicament d’olives arbequines.

Una de les delicadesses de la visita es diu “El reiet del Camp” un restaurant d'esmorzars de forquilla que ens va captivar senzillament, “bacallà amb fesols i llonganissa amb tomàquet i fesols” Molt bona descoberta. 

ara mateix Miquel Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.