Circuït des d'Albarca

Dissabte, 18 de juliol del 2020

Amb la coordinació i assessorament técnic de l'Antoní, ens disposem a emprendre una ruta molt desitjada i volguda per a tots nosaltres, degut a la dificultat i esforç físic i també de l'esperit que comporta aconseguir una ruta per el Montsant, havent-t'ho desenvolupat amb la mida justa i necessària, encara que privats de l'acompanyament, més que desitjat, dels amics Joan i Guillem.

Els plaents i cofois protagonistes de la ruta som: l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Robert i el Marín i “vet aquí que una vegada...”

Deixem els cotxes davant del refugi del poblet d’Albarca, seguim els senyals del GR-174, que no deixarem fins al Portell del Peret.
Sortim d’Albarca direcció al Montsant, arribem als Hostalets, és la ruina d’un antic hostal del camí dels Cartoixans, on per l’esquerra trobem el GR que ve de sant Joan del Codolar pel camí de la Llisera, aquest no l’agafem, hem de seguir pel GR que puja per un sender indicat com “Mare de Déu de Montsant”, som al camí de Montsant, pugem, primer per un sender i desprès per un camí formigonat, les vistes del pla de Cornudella i els cingles de Montsant són per dedicar-hi una bona estona.

Arribem al Pla del Grau Gran, trobem un pal que ens ho indica i que també diu la direcció que hem de seguir, Ermita de la Mare de Déu de Montsant, seguim pel camí fins un indicador de fusta que ens fa agafar un sender a la dreta direcció a l’ermita, hi arribem, som a un mirador de Catalunya, si, mireu al nord, en un dia clar com avui es veuen els Pirineus catalans i aragonesos, un espectacle.Es té una bella vista sobre la planeta on s'assenta Ulldemolins, amb serra la Llena per fons, Vilanova de Prades i les Garrigues mostrant-se en l'espessura del camp.

En aquest indret magnífic esmorzem en un banc dels altres que hi ha a l'entorn de l'ermita i fem petar la xerrada entre nosaltres mentre mengem un bon entrepà i bevem uns vins diversos i més o menys selectes. Les postres i un café fan despertar els ànims que recuperem ben aviat desprès d'endrepar-nos un bon xarrup de licor ben sec.

Davant l’ermita hi ha el grau de la Mare de Déu, pel que faríem drecera per tornar. Agafem el sender (GR) que surt de la dreta de l’ermita, aviat trobem el Grau del Belard pel que també faríem drecera, seguim recte pel sender que va per sobre del Cingle de la Mare de Déu, el sender és aeri, va per dins del bosc, però vigileu, va prop la cinglera, hi ha 2 o 3 punts amb un cert perill, les vistes sobre Ulldemolins i voltants son espectaculars. .

Arribarem al Portell del Peret, on a l’esquerra aniríem cap al Pi de la Carbasseta, ens dirigim a la esquerra, en arribar sota de la Punta del Peret, si seguim recte aniríem al Pi de la Carbasseta pel grau de les Voltetes, nosaltres girarem a la esquerra i baixarem fins el barranc dels Pèlecs i per sota retornarem al pla del Grau Gran i per la pista baixarem fins Albarca.

El Baldiri ens regala unes samarretes de la última “marxa nocturna” de Casdtellvell i a l'Intim, (local social dels castellers de Cornudella) ens entaulem i dinem ben correctament.

La Elionor i el Miquel ens obren la porta de la seva casa i assaboreixem uns gin-tònic ben escandalosos i que segellen el colofó d'aquell agradable i fructifer dia.

Amics molt entranyables

Dijous, 2 de juliol del 2020

No ha estat cap sorpresa, però sí una sort, haver reunit a la finca del Baldiri, aquells dos personatges inigualables i a prova de foc, que són: “el fari” i “el pastoret” que traduït al nostre vocable, són: l'Ariño i el Sabaté, amics i companys de tota una vida i de innombrables records i aventures que han fet trontollar els més segurs fonaments i les estructures del nostre edifici, edificat durant les nostres vides plenes de clars-obscurs, de matisos i de sentiments que avui encara afloren i regalimen per la nostra pell com la font brolladora dels nostres records i les nostres vivències conjuntes. Benvinguts sigueu al periple de les nostres trobades i junts fruïm de la companyia mútua tan desitjada i estimada.

Han acompanyat aquest esdeveniment tan solemne, el Baldiri, el Miquel, el Robert, l'Antoní, el Josep María, el Guillem, el Gazquez, el Jaume, el Lluís, el Marín i el Joan que ens ha preparat una “fideuada” ben suculenta i mengible, llàstima de l'all i oli, que ha negat el Marín, unes coques de sant Joan, exquisides, començant per l'aperitiu de musclos, regats amb una “viunegreta” d'all i tomàquet que ha fet exhaurir les existències i ha omplert les nostres perspectives.

Com no podia faltar hem immortalitzat el moment amb unes fotos històriques dels protagonistes principals i també de tot el grup present.

Les anècdotes i històries passades han suggerit velles reflexions de trobades i excursions que en algún moment va'm protagonitzar i no ha quedat per dir moments dificils i arriscats dels espeleòlegs competents i eficaços, nodrits d'un material antiquat i pesat, que deixava penjats en un avenc al Sabaté i al Robert que es valien de les cames per a enfilar-se per l'elèctron i poder arribar a dalt de la cova sans i estalvis.

L'Ariño, més amic de l'ordre i de l'organització feia valer la seva col·laboració a les diverses edicions del “Saló internacional de fotografia espeleològica” que organitzava la secció excursionista “Reddis” i que ens ocupava a ell, al Sabaté, al Joan i al Marín tots els diumenges per la tarda, en lloc de dedicar-les a perseguir noietes a la discoteca dels “Ploms” i acabàvem al bar del Ramon menjant pops i callos amb el mateix color de salsa i una bona gerra de cervesa.

En aquell indret despejat i obert al camp i el paisatge desenrotllarem aquell idili ferm i vibrant dels nostres sentiments a flor de pell i de la grata companyia mentre ens preniem un “perfumat” de gin-tònic un xic carregat per a desinhibir-nos de qualsevol prejudici que tapès la sinceritat més profunda i els anhels més coherents.

La llarga ruta del Cister

Dijous, 25 de juny del 2020

Desprès d'una revetlla del solstici d'estiu, de les efervescències i deshinivicions d'una pandèmia ja desconfinada, poderosa encara, maltractats per les renúncies i els impossibles presagis d'una tendència molt insatisfactòria i abocada al caos més sever, plens de supersticions i de dubtes i de naufragis esgotadors, empobrits i volàtils cap a un tarannà poc engrescador i creatiu, hem emprès la prova més concluent i veraç de la nostra fràgil constitució física i psiquica, la caminada més llarga dels nostres últims anys envers l'utòpica marxa cap al monestir de Santes Creus.

Són les sis, en punt del matí, un matí d'estiu que dibuixa una despuntada d'alba ben exhuberant de matisos i color i coberta d'una aurora boreal que traspassa el llindar del sol, vermell i creixent i flameja amb força l'efervescència més subtil de la matinada de juny, de la bella i estimada matinada d'estiu, completa i plena dels encants i contorns més exquisits.

I, som nosaltres els interprets, els protagonistes d'aquell event, de la rotació continuada pels camins i viles del nostre paisatge més proper. El Miquel, el Robert, l'Antoní i el Marín emprenen la ruta i dirigint-se cap a Vilallonga i prenent nota del consell escrit en el seu cementiri, que diu, “Avui per a mí, i demà per a tu” l'Antoní posa la seva petjada i diu: “No corris, no tinguis pressa”

Continuem cap al Rourell, a la Masó, esmorzem en un parc infantil i seguim la ruta en direcció a Vallmoll. En aquest punt, carretera, més carretera, riu Francolí i pujada de grau, dos campanars. Ara, el Marín comença a notar l'efervescència de la pujada i aconsegueix arribar a Bellavista on roman assegut en un seient de la plaça on hi ha una font que ens a serveix de refresc i d'alivi refrescant.

En aquest punt i conectant amb els nostres benafactors que fan soport al nostre event, els hi donem la nova de venir a buscar el Pep mentre els tres pelegrins, segueixen de nou la ruta, l'Antoní, el Robert i el Miquel, grans combatents de les nobles causes i infortunis.

Amb dos cotxes arriban a Bellavista, el Joan, el Baudili, el Guillem i l'Arinyo, ells consolen el Marín que intenta no acceptar l'averany de deixar la cursa i seguir ben domesticat la resta de la jornada, però tot s'arranja en mostrar-li la nevera plena de cerveses ben fresques que porta el Baldiri. Si és que la penitència no és ben rebuda, i el sacrifici sempre és en va.

Seguim amb els cotxes cap a Santes Creus, tornem a l'Alió on hem quedat amb els expedicionaris però arribem tard. Quatre vegades passem per la mateixa rotonda i fins a les tres de la tarda no arriban al fi del trajecte els caminadors. Al restaurant el Racò, no trobem lloc i marxem amb els cotxes fins un lloc de la carretera que ens atent i podem dinar amb grata companyia i bon servei.

De la cara que fa el Robert en arribar val més no parlant-ne. Tot requereix el seu temps i la seva marxa ascendent.

A les Illes Medes ens refresquem i ens acomiadem d'aquest matí de juny que ens ha ensenyat a destriar la palla del blat i a mesurar les pasions i els desitjos i combinar el possible amb l'impossible.