Dissabte,
1 de febrer del 2020
Amb
el cotxe del Miquel i l'altre de l'Antoní anirem fins la Selva del
Camp, a les 7,30 h. El Baldiri, el Robert, l'Antoní, el Joan, el
Miquel i el Pep Marín.
Deixem
els cotxes davant el Pavelló Municipal d'Esports al carrer de
l'Horta i comencem a caminar en direcció al polígon
.
La
Creu Coberta és la més antiga del terme, obrada a finals del segle
XIII en estil gòtic. Al pilar vuitavat que sostenia la creu, quatre
de les seves cares presentaven imatges de relleus. Tant la part
escultòrica com el pilar es van conservar fins l’any 1936. La Creu
Coberta era la fita inicial o terminal en els solemnes trasllats de
la imatge de la Mare de Déu de Paretdelgada a la vila per motius
diversos. Alhora, també era el lloc on la gran comitiva de la vila
rebia l’arquebisbe, si s’esqueia que aquest arribés a la Selva
procedent d’Alcover o de Valls. L'actual (creu i nus) correspon a
una rèplica de la creu del Cantó d'en Vaquer del segle XIV, de la
qual s'en conservava el motlle, feta el 1953 per restituir la creu de
terme destruïda durant la guerra civil i restaurada el 1990.
Seguim
els senyals blanc i verd durant tota la caminada encara que ens
trobem trams mal assenyalats que són perdedors
El
Santuari de Santa Maria de Paretdelgada s’aixeca a quatre
quilòmetres del poble, en direcció a Vilallonga, i en un lloc on
les excavacions arqueològiques han mostrat l’existència d’una
important vil·la romana. La primitiva imatge venerada era una
marededéu romànica amb el Nen a la falda. El nom probablement
deriva de les restes d'una vila romana existent al lloc que la carta
de poblament del 1165 esmenta com Parietes Graciles (parets gràcils,
parets delgades). Documentada en el segle XII, s’hi feren
reparacions durant els segles posteriors: el 1313 es construïa la
casa de l’ermità; en el segle XVI el cor i la sagristia i
l'Hostatgeria; en el segle XVIII la capella del Santíssim. El 1766,
a causa d’un incendi, s’hagueren de fer moltes reformes. La
decoració actual és de l’artista Grau-Garriga(1963). En el seu
interior poden veure capitells amb decoració floral i algunes
mènsules.
Còmodament
asseguts davant una taula de bar, al costat mateix de l'ermita, a la
gran esplanada d'aquell recinte, esmorzem i fem les nostres
fotografies i el video característic, preparat expressament per
l'Antoní que rep l'impertinença inoportuna i innecessària del
Marín que com acostuma a fer vol fer-se protagonista exclussiu en
llegir uns pàrrafs que no són escoltats i li vé la indignació.
Tot acaba en un penediment de “mea culpa”.
És
un trajecte molt visual de camps d'olivers i avellaners, aquests ja
despullats, mostrant l'esquelet de les seves formes de troncs i
redoltes i feixos preparats per a morir a la foguera de les moltes
calçotades que es celebren per aquests contorns i que ara ja ha
començat, fen-t'ho durar messos i messos, en una celebcració que
contribueix molt a la bona economía de la zona.
Com
ve a ser freqüent últimament, l'estratègia i mètode logístic
emprat en el recorregut dels trajectes i caminades que fem, per una
inèrcia involuntària però certa, es parteix en dues meitats i es
descomposa i fragmenta el nucli reactor de l'impacte unitari de les
nostres energies, restant-li's la força i l'empenta necessàries per
a sostenir la solidària companyonia que és de allò que es tracta
preservar.
Arribem
a la Selva per l'estació del tren i encara hi veiem l'elefantet que
dona alegria, al menys a aquells, com nosaltres, que recordem
haver-lo vist en aquells temps que feiem el trajecte amb tren i a
l'estació ens esperava l'elefant.
