Caminada matinal des de la Selva del Camp

Dissabte, 1 de febrer del 2020

Amb el cotxe del Miquel i l'altre de l'Antoní anirem fins la Selva del Camp, a les 7,30 h. El Baldiri, el Robert, l'Antoní, el Joan, el Miquel i el Pep Marín.

Deixem els cotxes davant el Pavelló Municipal d'Esports al carrer de l'Horta i comencem a caminar en direcció al polígon

.

La Creu Coberta és la més antiga del terme, obrada a finals del segle XIII en estil gòtic. Al pilar vuitavat que sostenia la creu, quatre de les seves cares presentaven imatges de relleus. Tant la part escultòrica com el pilar es van conservar fins l’any 1936. La Creu Coberta era la fita inicial o terminal en els solemnes trasllats de la imatge de la Mare de Déu de Paretdelgada a la vila per motius diversos. Alhora, també era el lloc on la gran comitiva de la vila rebia l’arquebisbe, si s’esqueia que aquest arribés a la Selva procedent d’Alcover o de Valls. L'actual (creu i nus) correspon a una rèplica de la creu del Cantó d'en Vaquer del segle XIV, de la qual s'en conservava el motlle, feta el 1953 per restituir la creu de terme destruïda durant la guerra civil i restaurada el 1990.

Seguim els senyals blanc i verd durant tota la caminada encara que ens trobem trams mal assenyalats que són perdedors

El Santuari de Santa Maria de Paretdelgada s’aixeca a quatre quilòmetres del poble, en direcció a Vilallonga, i en un lloc on les excavacions arqueològiques han mostrat l’existència d’una important vil·la romana. La primitiva imatge venerada era una marededéu romànica amb el Nen a la falda. El nom probablement deriva de les restes d'una vila romana existent al lloc que la carta de poblament del 1165 esmenta com Parietes Graciles (parets gràcils, parets delgades). Documentada en el segle XII, s’hi feren reparacions durant els segles posteriors: el 1313 es construïa la casa de l’ermità; en el segle XVI el cor i la sagristia i l'Hostatgeria; en el segle XVIII la capella del Santíssim. El 1766, a causa d’un incendi, s’hagueren de fer moltes reformes. La decoració actual és de l’artista Grau-Garriga(1963). En el seu interior poden veure capitells amb decoració floral i algunes mènsules.

Còmodament asseguts davant una taula de bar, al costat mateix de l'ermita, a la gran esplanada d'aquell recinte, esmorzem i fem les nostres fotografies i el video característic, preparat expressament per l'Antoní que rep l'impertinença inoportuna i innecessària del Marín que com acostuma a fer vol fer-se protagonista exclussiu en llegir uns pàrrafs que no són escoltats i li vé la indignació. Tot acaba en un penediment de “mea culpa”.

És un trajecte molt visual de camps d'olivers i avellaners, aquests ja despullats, mostrant l'esquelet de les seves formes de troncs i redoltes i feixos preparats per a morir a la foguera de les moltes calçotades que es celebren per aquests contorns i que ara ja ha començat, fen-t'ho durar messos i messos, en una celebcració que contribueix molt a la bona economía de la zona.

Com ve a ser freqüent últimament, l'estratègia i mètode logístic emprat en el recorregut dels trajectes i caminades que fem, per una inèrcia involuntària però certa, es parteix en dues meitats i es descomposa i fragmenta el nucli reactor de l'impacte unitari de les nostres energies, restant-li's la força i l'empenta necessàries per a sostenir la solidària companyonia que és de allò que es tracta preservar.

Arribem a la Selva per l'estació del tren i encara hi veiem l'elefantet que dona alegria, al menys a aquells, com nosaltres, que recordem haver-lo vist en aquells temps que feiem el trajecte amb tren i a l'estació ens esperava l'elefant.

Sopar de la Clotxa

El republicà “Carnestoltes” s'ha quedat “a les portes” de proclamar-se emperador de la nova "república casolana" i no ha pogut ser acompanyat pel seguici que li pertoca, doncs una colla de “brètols”,de tanta mofa que l'hi han fet, l'han desposeït del càrrec i l'hi han usurpat amb molta “mala llei” les seves pertinences i dominis i avui l'acaven de “cremar” a la plaça, i socarrimat i fet una piltrafa. Nomès confiem que l'any que ve, ressuciti, pel bé i glòria dels Confrares honestos i ben pensants del “Sopar de la Clotxa”

Confrare Major – Aranya

Confrare metafísic i poeta - el Pep

Cafè de la Ràdio (cal Blas)  25 de febrer del 2020

Retornant al mas de Garrut

Per no perdre l'originalitat que ens caracteritza, el dissabte 7 de desembre del 2019, varem complir fent l'excursió ja tradicional d'anar al mas de Garrut i fotren's l'esmorzar ben suculent que tenim per costum fer-lo en mig del pont de la Purissima i la novetat d'aquest any és que es convertiren en quatre maneres de realitzar-lo.

El Miquel i el Joan sortiren a peu des de Castellvell, cap el Salt, la “trialera” amunt, l'alzina del llamp, aigua sana, mas de Borbó i mas de Garrut. Per el camí perderen el Marín, que degut a un fort dolor, va tornar a Castellvell, pujant fins dalt el Picarany amb cotxe i a peu fins el mas de Garrut.

L'Antoní i el Guillem, deixaren el cotxe al Picarany i a peu, passant per l'alzina del llamp, el barranc de l'aigua sana, el mas de Borbó fins comparèixer al mateix mas de Garrut.

El Baldiri, el Josep i el Jaume, arribaren al mas amb el cotxe del Jaume i amb l'excussa que portàven tots els queviures i viandes, van fer el recorregut ben descansats i feliços.

Una vegada més, encara que amb algunes penes i fatigues hem fet el trajecte i l'esmorzar característic d'aquestes dates i hem lamentat el fet que no hagi pogut venir el Josep María de Tarragona, per una inoportuna molèstia que l'ha imposssibilitat de complir el seu deure, però l'important és que no tingui seqüeles per el futur immediat i ens brindi la seva assistència en un proper esdeveniment caminatori.

L'altra peça important que no hem pogut tenir és el Sabaté, el pobre ha sofert unes intervencions quirúrgiques, de les que encara no s'ha recuperat del tot. Confiem tenir la seva presència en breu i celebrem tota la colla una bona retrobada.

Barri de la Purissima Concepció

Una altra vegada sembla tanmateix traspaperat el conjunt urbanístic i veïnal que compren el barri de la Concepció de Reus avui, amb el meu imaginari de sentiments i records de la meva infantesa i adolescència perduda fa tants anys i sublimada en escreix al retocar en positiu els fets que hi transcorregueren tan monòtons i vulgars com són sempre el dia a dia i al passar per el filtre del temps, sembla prendre un caire diferent, una exaltació més mengívola i sofisticada i les quotidianitats més estúpides es converteixen als meus ulls, autèntiques i importants.

Recordo amb nostàlgia “l'esbart Montserrat del Centre de Lectura” amb la meva germana hi anàrem a aprendre a dançar el “ball pla”, “el galop de cortesia”, “el ball de gitanes””el ball de bastons” “la titrotitanya del Pallars”i quan hi havia actuació llogàvem els trajus a cal Jansà una botiga de la plaça de la farinera o a cal Mallorca, per a poder-los lluir en l'actuació, els nens portàvem la faixa que tenia que ajudar-nos algú altre per apretar-la ben fort i la barretina ben col·locada al cap.

Quants records escolats en els anys que es personifiquen en noms de carn i os com són el Sr. Escolà, la seva muller Mercé, el Sr. Canela, el Lluiset, l'Ambrós, el Sans, l'Eusebi, el Branya i tants d'altres que se'm confonen en l'espai.

Per a instruir-nos en la nostra llengua, desapareguda de l'escola, no per atzar sinó per pròpia voluntat politica, els dimarts, a la cambra més petita de l'edifici del Centre, a dalt de tot, sota el terrat, ens donaven classes de català als més joves i a quí volgués, en uns quaderns petits on escrivíem paraules i mots que anàvem descobrint, gràcies a la voluntat d'una gent que desinteressadament ens instruía amb l'únic ànim de voluntarietat lliure i expressa.

I el colofó últim era l'actuació de l'esbart al “teatre Bartrina”, aquella posada en escena produïa un rampell inexplicable, segurament alleugi't per la inconsciència d'aleshores car tenia 10 o 12 anys a molt estirar.