El pati Albanès

Són tants els records que em porten caminant pel carrer de Sardà, encara que aleshores, quan eram infants, els de la meva generació, l'anomenàvem carrer del Jutjat. Allí vaig començar a destriar les lletres i els números, a jugar a córrer pel pati d'aquell col·legi feixista i d'adoctrinament únic i absolut, a menjar aquell formatge groc i dur, encapsat en grosses rodones metàl·liques i aquella llet en pols americana que ja ni recordo el seu gust.

El mestre assegut davant la taula sota la creu i a cada costat de la paret, els retrats d'en José Antonio i Francisco Franco i abans d'acabar la classe, cantàvem el “cara al sol” i qui s'havia barallat amb algú altre o havia fet un comportament contrari a la norma establerta, parava la mà davant el mestre perquè aquest li pogués propinar unes bones reglades o castigar-lo cara a la paret fins que li donés el mestre permís per a tornar al seu pupitre.

Així van ser els primers experiments de la meva vida, les primeres pors i molts silencis obligats pel sistema, santificats per l'església i mortificats per la ignorància més absoluta, per la manca de valors i per la creença extrema d'ésser culpable de tot i no trobar consol en res ni en ningú, com un gérmen nociu i conco, d'una existencia possibilitada cap a un ideal només sublimitzat per la fàbrica de somnis creats dins el meu cervell i necessàriament abastida per a la supervivència necessària.

I el carrer Sardà també va tenir que veure en la ubicació de la Creu Roja i en les hores i moments agradables passats en aquest local on un dia a la setmana veiem pel·licules de'n Charlot, Germans Marx, Harold Lloyd, etc. i actuaven còmics i joves que cantaven cançons mexicanes i serenates en ritme ben variat.

I tots els dissabtes la meva gemana i jo amb una “panera” ben grossa, anàvem a buscar llenya en una serradora d'aquell mateix carrer i la portàvem a casa carregada amb dues arroves i mitja de llenya.

En els temps actuals, el paisatge ha canviat molt, jo diria que és gairebé desconegut. A prop el parc de sant Jordi desconcerta una mica trobar el “pati Albanès” que a primera vista sembla vinculat al pais dels Balcans.

De fet, més aviat té a veure amb la familia Albanès, dedicada al comerç del vi, i que va venir a instal·lar-se a Reus a principis del segle XVIII. El clan va fer fortuna i va adquirir no pocs terrenys, tal i com apunta Enric Tricaz al llibre “Homes i dones pels carrers de Reus”. No sabem a quin Albanès és refereix, el pati, es devia tractar d'una propietat d'un o de distints membres de la familia..

L'integrant més destacat de la nissaga va ser Josep Maria Albanès i Suñer (Reus, segle XIX-Tarragona finals sel segle XIX), qui va ser comerciant. Va fer carrera política, tot arribant a ser regidor de l'Ajuntament amb l'alcalde Pere Sardà i Cailà, el 1840. Una segona experiència a l'Ajuntament, cinc anys més tard, el va relacionar amb Francesc de Toda, el 1846, amb el batlle Ramon Alba, s'hi va mantenir. Cal destacar igualment la seva aportació en la fundació de la Societat recreativa El Circol, el 1852. Proper a Francesc Subirà i a l'alcalde Josep Maria Pàmies, els va donar suport durant la Vicalvarada del 1854. Els negocis el van dur a Tarragona on va arribar a ser batlle entre els anys 1861 i 1865.

Ramon Amigó diu que Albanès és un cognom que apareix ja referenciat a Reus anteriorment. El 1795, posem per cas, hi consta el miquelet Joan Albanès. A materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona del terme de Reus, s'hi subratlla el fet que el 1856 es va escriure la paraula “gitanos” en el quadre de la placeta.

Per acabar-ho d'adobar, el que fa més peculiar aquest racó és que a tocar-hi té encara la placa del desaparegut “carreró dels Soguers” (tal i com es mostra en una de les fotografies que il·lustren aquest contingut) És Amigó qui detalla que es va tractar d'un “pas que comunica el pati de l'Albanès amb un passatge de formació recent” en el qual hi ha l'accés a diversos habitatges particulars.

He caminat sol per aquest carrer i pels seus contorns i de nou he recordat molts moments de la meva vida, arribant a la conclusió que en aquest paisatge tant diferent i tant renovat, tret de uns pocs edificis encara existents, m'he sentit foraster i estrany, lluny dels meus records i agraint el canvi meravellós d'aquest Reus tant sorprenent i canviat, sorgit d'una forta voluntat dels seus habitants.

Reflexionem, reflexionem....

Amb l'ànim ben conformat i serè i disposant d'un dissabte, 9 de novembre del 2019, destinat exclusivament a la reflexió i a la no agressió psicològica ni flagrant d'influir motivadament ni idiològicament a cap revessada ni ponderada activitat política ni tendenciosament social, hem destinat la jornada a motivar l'ànsia caminadora i d'exercici físic, complaent les necessitats més dignes de reforç de l'esperit i del cos que ho agrairà molt sensiblement i ens deslliurarà per unes hores de les inquietuds emprenedores i ben reforçades de l'anhel que brolla de la nostra pell cada dia de l'any, excepte avui, per ser dia de reflexió, així sigui, amén.

Hem deixat els cotxes al “mas dels frares” Força més amunt, en una cruïlla en forma de triangle, agafem el trencall de l'esquerre. Al finalitzar la pista, a la plana de la Mora, agafem el corriol que ens porta al Gorg i al Gorguet. Aquest matí tenen aigua i en normalitat també en tenen a l'estiu, però en situacions de sequera persistent, han acabat per assecar-se.

Aquesta ha estat la proesa de reflexió que avui hem fet, en una propera ocasió des del Gorg prosseguirem el camí cap a la Gorguina, el salt més atractiu dels tres i de tota la zona. Abans però hi ha un trencall senyalitzat en fites. Val la pena baixar-hi per seguir el corriol, una mica desdibuixat al final per arribar a un saltant preciós més feréstec i més solitari. Es pot continuar més amunt pel camí de la dreta o grimpant el salt i hi ha un parell de saltants encara més bonics i amagats. És retorna al camí per anar a la Gorguina, que aviat s'hi arriba. És senzillament fantàstic, preciós!.

Continua baixant pel riu dels Gorgs i encara veurem, de lluny, un parell de salts més discrets. S'agafa un bonic corriol que voreja la cinglera i passa per sota del mas de Ribelles. Se surt a una pista i en el primer trencall a l'esquerra s'agafa un corriol que ens portarà al riu Siurana. En arribar-hi girarem a la dreta, seguint la vora del riu. Desprès d'un llarg i bonic tram pel costat del riu Siurana arribarem a la pista per on havíem vingut a l'anada i la desfarem per a retornar a la Febró, per a finalitzar aquest preciós recorregut. No us el perdeu!! Un dels recorreguts més bonics i atractius de les muntanyes de Prades. Val molt la pena.

L'equip que hem emprés l'aventura explicada en un dia de reflexió porta els noms d'Antoní, Robert, Miquel, Baldiri, Guillem, Marín i Zaragoza, la causa i el trajecte ha estat ben acomplida, però inacabada.

La estranya simpfonia de la mort

En un matí ventós de novembre, interromput per l'insistent crit d'unes cotorres i evitant la seva defecació sobre meu he emprés el ritme caminador per els marjals del carrer on s'eixampla el Reus modern dels anys 2000, farcit de parcs i jardins que s'han propagat ostensiblement per tota la ciutat i que aquest matí de tardor acumulaven milers de pàmpols ressecs, mentre un municipal intentava encabir-los dins la gran senalla, en un intent força frustrador doncs l'aire revoltat i anàrquic no li ho permitia i aquell home s'ho prenia en força calma.

He emprés el camí bastant resolt i deixant que les meves passes em portessin inevitablement a l'antic “mas Vidal”, i al passar per la plaça de Catalunya he remuntat la meva memòria a la infantesa i he vist ben clar la comitiva de cares de dolor dels familiars del finat, tots de negre, les lletanies del sacerdot, engalanat en la seva toga i birret, desprenent aquella olor d'encens tant penetrant, els escolans fent sonar la campana i en arribar dalt un carruatge les despulles del difunt en aquella caixa negre, en el moment que el mossen pronunciava una oració i beneïa el fèretre i acomiadant allí el mort donava per acabada la cerimonia.

Quan arribava Tot sants, anàvem les families, caminant, a l'indret màgic destinat a la mort, els xiprers ens ho recordaven enfilats cap al cel i no érem el jovent de les hores, massa promiscus a disfrutar de la seva presència i de la seva forma fantasmagòrica que sempre ens recordava la mort i aquesta paraula és el gran tabú que encara avui no hem superat doncs el seu significat i la transcendència que té no ha estat transmesa en la naturalitat i quotidianitat que hauria de divulgar-se per a acceptar-la normalment. Encara li tenim por!

Segons Bofarull, aquest és el quart que ha tingut Reus. El primer data del 1450 i era al costat de l'antiga església romànica de santa Maria, més o menys on ara hi ha la capella del Santíssim, a la vora de la plaça on es celebrava el mercat. El segon va ser al Fossar Vell, del que hi ha notícies a partir de 1497 i el tercer a la ermita del Roser on s'hi traslladar el 1802, tot i que abans ja s'hi havien fet inhumacions, sobretot en anys de pesta. Els terrenys per a l'actual cementiri van ser cedits per Josep Sardà i Cailà perquè la Ajuntament els destinés a cementiri general. Les obres començaren a finals del 1869. Fou el primer cementiri laic i municipal de l'estat espanyol, concebut per a enterrar-hi persones sense distinció de religió ni ideologia.

I la part més agradable d'aquesta celebració sens dubte és la “castanyada” on les families reunides, primer a la pròpia casa i després en les entitats diverses de la ciutat en una festa col·lectiva mengen panallets i castanyes i beuen vi ranci i moscatell. Com a tradició molt local es fa la “rifa” de panallets i confitura amb “bombo” inclòs i altaveu per a què tothom se n'assabenti de la rifa.