Reflexionem, reflexionem....

Amb l'ànim ben conformat i serè i disposant d'un dissabte, 9 de novembre del 2019, destinat exclusivament a la reflexió i a la no agressió psicològica ni flagrant d'influir motivadament ni idiològicament a cap revessada ni ponderada activitat política ni tendenciosament social, hem destinat la jornada a motivar l'ànsia caminadora i d'exercici físic, complaent les necessitats més dignes de reforç de l'esperit i del cos que ho agrairà molt sensiblement i ens deslliurarà per unes hores de les inquietuds emprenedores i ben reforçades de l'anhel que brolla de la nostra pell cada dia de l'any, excepte avui, per ser dia de reflexió, així sigui, amén.

Hem deixat els cotxes al “mas dels frares” Força més amunt, en una cruïlla en forma de triangle, agafem el trencall de l'esquerre. Al finalitzar la pista, a la plana de la Mora, agafem el corriol que ens porta al Gorg i al Gorguet. Aquest matí tenen aigua i en normalitat també en tenen a l'estiu, però en situacions de sequera persistent, han acabat per assecar-se.

Aquesta ha estat la proesa de reflexió que avui hem fet, en una propera ocasió des del Gorg prosseguirem el camí cap a la Gorguina, el salt més atractiu dels tres i de tota la zona. Abans però hi ha un trencall senyalitzat en fites. Val la pena baixar-hi per seguir el corriol, una mica desdibuixat al final per arribar a un saltant preciós més feréstec i més solitari. Es pot continuar més amunt pel camí de la dreta o grimpant el salt i hi ha un parell de saltants encara més bonics i amagats. És retorna al camí per anar a la Gorguina, que aviat s'hi arriba. És senzillament fantàstic, preciós!.

Continua baixant pel riu dels Gorgs i encara veurem, de lluny, un parell de salts més discrets. S'agafa un bonic corriol que voreja la cinglera i passa per sota del mas de Ribelles. Se surt a una pista i en el primer trencall a l'esquerra s'agafa un corriol que ens portarà al riu Siurana. En arribar-hi girarem a la dreta, seguint la vora del riu. Desprès d'un llarg i bonic tram pel costat del riu Siurana arribarem a la pista per on havíem vingut a l'anada i la desfarem per a retornar a la Febró, per a finalitzar aquest preciós recorregut. No us el perdeu!! Un dels recorreguts més bonics i atractius de les muntanyes de Prades. Val molt la pena.

L'equip que hem emprés l'aventura explicada en un dia de reflexió porta els noms d'Antoní, Robert, Miquel, Baldiri, Guillem, Marín i Zaragoza, la causa i el trajecte ha estat ben acomplida, però inacabada.

La estranya simpfonia de la mort

En un matí ventós de novembre, interromput per l'insistent crit d'unes cotorres i evitant la seva defecació sobre meu he emprés el ritme caminador per els marjals del carrer on s'eixampla el Reus modern dels anys 2000, farcit de parcs i jardins que s'han propagat ostensiblement per tota la ciutat i que aquest matí de tardor acumulaven milers de pàmpols ressecs, mentre un municipal intentava encabir-los dins la gran senalla, en un intent força frustrador doncs l'aire revoltat i anàrquic no li ho permitia i aquell home s'ho prenia en força calma.

He emprés el camí bastant resolt i deixant que les meves passes em portessin inevitablement a l'antic “mas Vidal”, i al passar per la plaça de Catalunya he remuntat la meva memòria a la infantesa i he vist ben clar la comitiva de cares de dolor dels familiars del finat, tots de negre, les lletanies del sacerdot, engalanat en la seva toga i birret, desprenent aquella olor d'encens tant penetrant, els escolans fent sonar la campana i en arribar dalt un carruatge les despulles del difunt en aquella caixa negre, en el moment que el mossen pronunciava una oració i beneïa el fèretre i acomiadant allí el mort donava per acabada la cerimonia.

Quan arribava Tot sants, anàvem les families, caminant, a l'indret màgic destinat a la mort, els xiprers ens ho recordaven enfilats cap al cel i no érem el jovent de les hores, massa promiscus a disfrutar de la seva presència i de la seva forma fantasmagòrica que sempre ens recordava la mort i aquesta paraula és el gran tabú que encara avui no hem superat doncs el seu significat i la transcendència que té no ha estat transmesa en la naturalitat i quotidianitat que hauria de divulgar-se per a acceptar-la normalment. Encara li tenim por!

Segons Bofarull, aquest és el quart que ha tingut Reus. El primer data del 1450 i era al costat de l'antiga església romànica de santa Maria, més o menys on ara hi ha la capella del Santíssim, a la vora de la plaça on es celebrava el mercat. El segon va ser al Fossar Vell, del que hi ha notícies a partir de 1497 i el tercer a la ermita del Roser on s'hi traslladar el 1802, tot i que abans ja s'hi havien fet inhumacions, sobretot en anys de pesta. Els terrenys per a l'actual cementiri van ser cedits per Josep Sardà i Cailà perquè la Ajuntament els destinés a cementiri general. Les obres començaren a finals del 1869. Fou el primer cementiri laic i municipal de l'estat espanyol, concebut per a enterrar-hi persones sense distinció de religió ni ideologia.

I la part més agradable d'aquesta celebració sens dubte és la “castanyada” on les families reunides, primer a la pròpia casa i després en les entitats diverses de la ciutat en una festa col·lectiva mengen panallets i castanyes i beuen vi ranci i moscatell. Com a tradició molt local es fa la “rifa” de panallets i confitura amb “bombo” inclòs i altaveu per a què tothom se n'assabenti de la rifa.

Sant Joan de Toran

Seguint el calendari previst el dia 17 d'octubre del 2019 i a la hora indicada d'antuvi. El Baldiri, el Joan, el Jaume i el Miquel es trovaren en un lloc oportú per encabir-se en el cotxe del Miquel mentre el Marín pujava al cotxe del Robert per anar seguidament a buscar el Josep i l'Antoní i seguidament fer la trobada amb els altres i emprendre rumb cap a Vielha, fent una petita parada a Arany, al bar de la carretera, tal com tenim per costum.

L'arribada a la vall d'Aran fou lo sonora que pot esperar-se de la veu del Jaume i del Marín i mesurada per la calma i bondat del Josep, la prudència de l'Antoní, la socarrona ironia del Baldiri, la constància del Miquel, l'esmolat ingeni del Robert i la superlativa destresa del Joan.

No cal dir que més tard sortirem per Vielha, impregnant-nos d'un fresc capvespre de tardor, amb una lleugera humitat que se'ns calava fins els ossos i escoltant la lleu remor del riu que frisava per fer-se escoltar i envoltant-nos d'aquell clima atlàntic que poques vegades a l'any podem gaudir i disfrutar. Al café de París ens prenguérem uns refrescs i a l'apartament ens menjàrem unes coques en recapte, un bon vi “cap de4 ruc” i ens distribuirem per a dormir 4 en un apartament i 4 a l'altre.

L'endemà, amb els cotxes per la carretera N-230 agafem direcció Canejan i pugem fins a Sant Joan de Toran on comença l'excursió (el Jaume i el Josep es queden en aquest indret i fan una petita ruta pels voltants)

Caminem pujant un desnivell comparable a “dues figueres” per una de les valls més salvatges de la vall d'Aran i ens permet imaginar com transitava la vida en aquest lloc fa tan sols uns pocs anys. S'arribà a establir 9 nuclis, dels que només 4 encara s'habiten tot l'any. Els seus camins s'utilitzaven com a via principal de contraban. Era també la sortida més ràpida cap a França, del mineral que s'extreia, des de les mines de Liat a 2.300 m. d'altitud, per una línia de cable aèria de 14 km., fins Pontaut. Es transitava per el camí vell que uneix els pobles de Porcingles, Canejan i Pontaut.

Enfilem per una riba de gran desnivell i que voregen en gran extensió milers de falgueres, ara resseques i músties i marcides per la tardor, que anem trepitjant forçosament i deixant-les crujir suaument en mig de bardisses i ginesteres encara brillants i plenes de color que ens encerclen i ens acompanyen dins un mantell de vermells aranyons i un peculiar cant del gall de bosc i un ronc inconfusible del cérvol d'aquesta riba ens alerta de l'existència de vida i del continuat vaivé de la fauna pirinenca, sempre en moviment.

Anem pujant i descobrint antigues bordes de pedra obscura i enormes freixes que esdevenen esvelts troncs que s'enfilen inevitablement cap al cel i passem en mig de aurons blancs de fulla palmada, de roures inmensos i de tells que conviden a una infusió.

Un magnífic mirador sobre Era Lana de Les i el Massís de la Maladeta, contrastant amb el bosc de faig, avet i pí negre dels voltants del Monlude que s'aixeca en el verten oposat a la vall de Toran.

De tornada baixem fins a Porcingles i per la carretera primer i una drecera desprès, tornem a Sant Joan de Turan. Allí ens reunim tots i anem a fer un refresc al restaurant del poble. El Jaume i el Josep ens comenten que un viatger anglès, ha trucat per telèfon a la mestressa i a vingut a obrir el restaurant.

A Vielha anem a dinar al mateix restaurant de l'any passat i desprès de comprar al supermercat el sopar d'aquesta nit tornem als apartaments i ens posem en condicions físiques i psíquiques.

El sopar consisteix en llagostins que prepara molt bé el Joan i desprès d'una vetllada ben aprofitada, anem a dormir.

L'endemà, esmorzem al café París i emprenem el retorn cap a Reus amb l'inconvenient de què en arribar a Montblanc, estava tallada la carretera, per les manifestacions d'aquesta setmana pel procés als presos politics i fent un tomb més llarg, arribem a Reus i a les Medes ens esperen les mullers i dinem un arròs ben suculent.