La lluna de sang se l'endugué

Tenia l'ego molt crescut i ell, “el duc d'Anzame”, era un monàrquic molt republicà. Solia realitzar-se com a personatge selecte i ben diferent de la resta d'humans, durant les disbauxes del “carnestoltes” donat que per a la quaresma ja posaria més seny.

Ja als anys seixantes, col·laborava amb l'Espinós, el pare Gort, el Martí Queixalós, el Sr. Botet i d'altres eixelebrats convocant en diferents indrets de Reus l'enlairament dels “Espetecs” i més tard seguint les peripècies i les époques de més bon humor, en diferents colles que anaven minvant segons passaven els anys, fins hi tot una vegada, el van elegir “alcalde de Reus” (per la gràcia divina) i segons la premsa i les fotografies va donar la benvinguda a Reus a SM Joan Carles I, (caracteritzat pel Toni Albà) amb un sucós discurs, que es pot trobar a les hemeroteques.

Últimament i com a colofó del seu esperit tant participatiu i seguint la tradició, que començà al bar Canàries, i ara s'ha convertit en la “Confraria de la Santa Clotxa” ocupà el càrrec de “coordinador de gemecs” que malauradament se l'emporta per sempre més, a l'etern país de Xauxa, en exclusiva i a títol postum.

Aquest individu “Anzame” no ens deixa de sorprendre i ens cor pren la seva abnegada vida i d'admiració cap a la seva persona i també cap a ell mateix i desprès, si calia, pels demés mortals. La seva negra i abundosa cabellera, alimentada per un eficaç colorant, l´hi donava un aspecte rejovenit i atractiu que el feia ésser i considerar-se “el millor”, sense rancúnies ni enveges cap a ningú, per què? si ell era i se sentia el rovell de l'ou, el centre d'atracció i la raó de la festa, en les tertúlies on participava, últimament a “los malditos”i a les xerrades per la tele i a les discussions sobre qualsevol tema i personatge de Reus. Anècdotes musicals de'n Rogélio, afers amatoris amb les vídues de la època del “ros panolla” i els tractes especials de “l'allera” amb els directius del banc d'Espanya. Tot un compendi de saviesa urbana i un recull considerable de fotografies d'aquella ciutat, la seva i també la nostra, on va néixer.

Si fins l'últim dia de la seva vida sembla ser triat. No va ser un vespre qualsevol, tenia de coincidir en un eclipsi de lluna, una lluna de sang, quin fenomen succeeix cada grapat d'anys, fins hi tot, la lluna,va canviar la seva forma i color per endur-se'n aquell Zaragoza, que en néixer li posaren Lennin per a més inri, cosa que no té merit perquè ell no el va triar.

Un matí gelat a la Mola

Era una aventura anunciada, feia dies que l'Antoní enviava whats-apps amb la imatge de la Mola despejada i comunicant-nos el perill d'una boira inexistent, però possible, que podia entorpir la nostra tasca de pujar-hi, com així va ser, el divendres 4 de gener, de l'any nou estrenat feia només 4 dies i nombrat 2019.

L'Antoní ens reservar una agradable notícia quan l'esperàvem a la porta de la seva casa, a Reus, i van comparèixer en cotxe els seus dos fills, el Daniel, amb el seu fill Guim i l'Albert, amb moltes ganes d'acompanyar-nos en aquella fita ben audaç i plena de reptes i gairebé perills i una inclemència de temps que marcava els 0 graus en el termòmetre del cotxe i que seria un dels paranys a vèncer aquell matí fred i gèlid.

També formarien l'expedició el Miquel, el Baldiri, l'Antonio i el Marín, aquest últim pobre, donaria la nota més nefasta de la caminada, per una forta lumbàlgia, que el faria endarrerir durant la pujada i provocaria una ascensió més calmada de ritme i de voluntat a tota la resta.

Comencem a deambular per l'esplanada corba. Dins el vocabulari muntanyenc, s'anomena mola un turó o muntanya escarpada, acabada en planell. El planell de la mola de Colldejou és enorme. Hom té la sensació d'haver arribat a un món nou, una mena de planeta desconegut. La climatologia de la Mola no permet que s'hi facin arbres crescuts. Només unes catifes d'herba menuda, que solquen diversos corriols. Per l'horitzó, la blancor encegadora de la llum del cel.

Aquí, qualsevol cosa pot sorprendre el qui acaba d'arribar-hi. Trobem un estanyol d'aigües bellugadisses, com el panteig d'un ser vivent. Descobrim una cisterna d'aigua potable. Això és important.

Degut a la incompetència física del Marín ens comodem en una racer, davant l'estanyol i aprofitem per a esmorzar. Els més joves i el petit Guim, corren i belluguen per l'entorn del llac i perquè no dir-ho es fan passar el fred amb aquelles corredisses i jocs de camp.

El Miquel, el Baldiri i el Marín es queden al lloc d'esmorzar i la resta, amb bon criteri, se desplaça fins el castellet, un habitacle circular, sòlid, estrany, com de fantasmes i de bruixes. A la nit, aquests tipus, deuen rondar molt lliurement per la Mola.

Som a frec de l'edificació. A dintre tot és enrunat i pensem que es deu tractar, d'un antic fortí de les guerres carlines o cosa per l'estil.

A baix, al peu de la Mola, aixequen el caparró les cases de Colldejou, Josep Iglésies havia escrit d'aquest poble “El raïm de cases fa relliscadeta; brolla del roquer, igual que el degotis d'una esquerda tenebrosa.”

Des de l'altura de la Mola es domina tot el món. Tot el món nostre, és clar, el món del Baix Camp. A l'altre costat del coll del Guix, puja la mola de Llabería. El turó d'Escornalbou fa de contrapés a Llaberia. Davant, la punta de la Roca i Mont-roig. Al fons, els pobles de la planúria que banyen les darreres cases a l'aigua de la platja.

La baixada castiga els desvalguts genolls dels més grans mentre el Dani, l'Albert i el petit Guim ho superen amb facilitat. Enrere queda la baixa temperatura d'hivern, la freda brisa que ens ha glaçat la cara i les mans però també, en el cor, una sensació de benestar, de comfort i un pessigolleig que ens trasbalsa i composa de nou les nostres ànsies més grans d'aventura i vida plena.

Al poble, unes birres i refrescos ens alegren l'existència.

La tradició mai es perd

Potser resultava evident que aquell dissabte primer de desembre, tot i els reflexos d'aquell sol rogent de primera hora que encenia el firmament de vermell com una immensa foguera i desprenia un lleuger vent de llevant que ens obligava a tapar-nos en un anorac ben caldós i enfundar-nos les mans amb guants ben calents, mentre despreníem l'alè per la boca en una fumerada transparent i vaporosa i anàvem contents pel costat de marjals i d'humides herbes i fanassos pel camí antic de Prades, deixant enrere l'alzina del llamp, el barranc de l'aigua sana i pel costat del mas de Borbó, enrunats els peus de sorra molla per les intenses pluges de les últimes setmanes, arribaríem al mas de Garrut.

Abans encara fariem un intent de passejada per aquelles rodalies i tindríem el plaer efímer, però sublim, de plegar un rovelló, aquest estava a la vora del camí i gairebé ell ens trobà a nosaltres. Aquesta temporada ha estat molt procliu en la cerca de bolets i ho fem constar degut als molts boletaires que ens hem trobat en les últimes sortides a la muntanya, però no canviem de terç i direm les coses com van ser. El dissabte 1 de desembre de 2018, seguint la nostra tradició de molts anys, ens replegarem davant el mas de Garrut, vora l'immensa alzina, el Miquel, el Baudili, el Jaume, el Gázquez, el Guillem, l'Antoní, el Josep María, l'Antonio, el Joan i el Marín.

Perduts en aquell paratge sorprenent, visitats per caminadors, ciclistes, amb moto i amb cotxe, vam fer foc en un lloc adequat per fer-ne, vam coure la llonganissa, els tomacons, els alls, torrarem el pa i fent us del porró de torn, remullarem el ganyot que el teníem ben sec de xerrar i cantar i entre gresques i sarau i les fotos i el video corresponent, per compte de l'Antoní, ho va corroborar signant: Antoní Carbonell, Mas del Garrut, TV3.

El Josep María no s'ha queixat gaire dels dolors de peu i ha seguit la frenètica marxa del Joan i el Guillem i ves per on, amb una mica més d'empenta ens presentem a l'ermita de mas d'Anguera, com aquell que res.

A Castellvell, a ca l'Andreu, passem comptes i ens refresquem convenientment. El Baudili, molt amablement, ens lliura una bossa per a cadascú, amb un grapat de rovellons que ens solucionarà l'àpat del migdia i així, la tradició cumplida. Amén.

Muntanya blanca

Els quatre magnífics decidirem anar, d'una vegada per totes, a donar un tomb per la encrespada i dificultosa muntanya blanca i desfer malentesos i rumors que foragitaven aquest desig insà que ens corcava la voluntad i consumia l'interès més interessat de endinsar-nos i conduir-nos per les extenses boscúries i per les comes i fondalades que ens corprenien d'emoció i d'espant. Així d'intrèpids som l'Antoní, l'Antonio Gasol, el Josep María i el Marín.

La Muntanya Blanca és una serra situada entre els municipis de Mont-roig del Camp, Pratdip i Vilanova d'Escornalbou a la comarca del Baix Camp, amb una elevació màxima de 550 metres.

Així va ser com va succeir. Era el dissabte 10 de novembre de 2018. A les vuit del matí ens vam trobar tots hi anàrem amb el cotxe del Josep María, que ja venia de Tarragona, on hi viu. L'Antoní i ell es trobaren a l'antic escorxador de Reus i passaren a buscar el Marín i l'ultim en pujar fou l'Antonio Gasol que ens esperava a la carretera de Riudoms on havia aparcat el seu cotxe. I els quatre magnífics ja erem camí de Colldejou amb un somriure als llavis i un tarannà desbordant.

Però, molt en contra al nostre parer, el Josep María patiria un petit dolor al peu que el faria dubtar sensiblement i allargar el temps d'execució de la marxa que es veuria perjudicada per aquest fet i tenint en compte que ell històricament ha estat el motor i la rauxa dels quatre magnífics i de l'acceleració més necessària i contundent, ens veuríem abocats a un verdader atzucac que, no obstant, salvaríem amb empenta i sacrifici.

El Baix Camp forma un conjunt muntanyós de basament granitic i d'esquists paleozoics, els quals sostenen grans taules triàsiques de roques calcàries i gresos roigs a les muntanyes de Prades, al nord, la serra de l'Argentera i de Pratdip, a ponent, amb coronament de casquets cretacis i juràssics . Aquests darrers són en contacte amb el quaternari de la plana als voltants del coll de Balaguer. Una llarga linia de fractura retalla la plana en tot l'arc de contacte amb la muntanya, que es dreça amb altes cingleres . Les muntanyes de Prades aconsegueixen l'altitud de 1201 m. al turó de la Baltassana de Prades. Damunt la plana, aquelles muntanyes ofereixen els Motllats, amb el pic de la Mussara (1054 m d'altitud). A les muntanyes de ponent es drecen el Molló (922 m) i les altes cingleres de la Mola de Colldejou (914 m) i de Llaberia (912 m) amb els contraforts devers la mar de la mola de Nadell (612 m). Hi ha algunes avançades de la faixa muntanyosa endins la plana, com l'erecció esquistosa del puig d'en Cama (717 m), al nord, el turó triàsic d'Escornalbou (649 m.) a ponent

El mes més humit acostuma a ser el setembre, i els de la màxima eixutesa, el juliol i l'agost. La mitjana de dies de pluja és de 55 l'any, i les irregularitats d'un any a l'altre, quant a quantitats d'aigua caiguda, són molt accentuades. A la plana, les boires són inexistents, però se'n presenten a les plataformes enlairades de Prades i de la Mussara i a la mola de Llaberia. Tampoc no neva gairebé mai a la plana, però a Prades hom hi estima un 6% de dies de neu l'any.

El bosc ocupa prop d'una cinquena part de la superficie de la comarca. La vegetació potencial comprèn: màquia de garric i margalló als sòls secs (sobretot sòls de crosta) de la terra baixa fins a uns 300 m. d'altitud; alzinar a la muntanya i també a la plana litoral, allà on el sòl es profund i emmagatzema aigua abundosa; i roureda submediterrània de roure valencià als cims de la Mussara.

Actualment són freqüents a les terres no conreades les garrigues i les brolles de romaní i bruc d'hivern, així com els boscs de pi blanc.

Ara amb esforços quantiosos deslliurats dels anoracs i mullats de suor ja ens trobavem dalt el llarg turó d'alzines i desprès de saludar un boletaire que deixava veure un bon ple de rovellons, passant per un estret senderó, damunt uns arbusts hi havia la burilla d'un cigar, encara encès, que penjava d'una petita branca de manera sorprenent. Ens vam alegrar de poder apagar-la i vam comprendre en quina facilitat es pot ocasionar un incendi i amb tota seguretat donarem la culpa al boletaire que havíem trobat feia un moment i que era l'única persona que passava per allí.

Al molló dels 4 termes vam fer parada per esmorzar i va venir un home vestit de motorista que va quedar bocabadat del bell paratge on es trobava doncs tenia informació del lloc però no l'ocasió per a desplaçar-s'hi. Va beure del nostre vi, va menjar unes avellanes i formatge i es va acomiadar ben satisfet.

El Josep María estava somrient i feliç, des d'aquell indret contemplarem els millors paisatges del Baix Camp i les fotos sortirien esplèndides i aquell dolor del peu era ja el passat i tornava a ser aquell super-heroi que sempre hem conegut i per a més inri l'Antoní deixava gravar aquell video que ens comunicava amb el món i acabava dient: Antoní Carbonell, Tv3, la muntanya blanca.

Per a què no es digui, de tornada cap el cotxe, per a salvar un toll del camí, vam pujar per una petita cresta i oh, sorpresa, un rovelló ben sa i polit.