El Camí del Rec

El dimecres 25 d'abril, en una commemoració vital de primavera, en tots els sentits, hem caminat i fruït d'un meravellós espectacle de llum i ombres, de cant d'ocells, de vista d'atzavares, de camps d'avellaners, de estirats canyars, de castanyers i codonyers, eucaliptus, freixes, figueres, lledoners, olivers, oms, pi pinyer, pollancre blanc, xiprer i roure de fulla gran, caminant per pinassa i envoltats d'englantina roja, esparraguera boscana, falguera, fenàs, figues de moro, galzeran, garric, ginesta i grèvol, margalló i olivarda. Aquest espectacle és tant a prop de Reus, que només cal arribar al poble veí de la Selva del Camp i seguir l'itinerari senyalitzat en verd i blanc, del Camí del Rec.

Anem junts l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Guillem, el Joan i el Marín.

El Camí del Rec podem definir-lo com el sender que segueixen les canonades que porten aigua de les Tres Aigües fins els dipòsits de la Selva del Camp. Actualment el seu traçat és recorregut per la carretera TP-7013, que uneix les poblacions de la Selva del Camp i Alforja.

Sempre ha sigut un pas de persones, un camí que mai ha tingut pas rodat i pot ser que ni tan sols amb animals. És un camí que sempre ha estat molt protegit perquè hi havia el rec de l'aigua per la vila i per això el pas estava restringit a fí que no s'embrutés l'aigua. Des de sempre, aquest camí ha sigut transitable, però antigament en deien que era un camí de pas de ferradura, que vol dir que només poden passar persones i animals de bast, on no podien passar ni carros ni trànsit rodat.

Actualment el Camí del Rec agafa l'aigua de les Tres Aigües, des de la font Major i la diposita a la bassa del poble i als dipòsits. L'aigua sempre ha arribat d'aquesta manera, és a dir, l'aigua només pot haver arribat sempre, a través d'un rec perquè l'aigua ve de l'Albiol.

El Camí del Rec es va habilitar el setembre del 2014, comandat per l'alcalde Josep Maria Puig. La idea d'habilitar aquest camí ve de molt temps enrere. La gent gran del poble expliquen que hi anaven, al segle passat, amb les famílies una vegada a l'any, cada cap de casa, per anar-ho a netejar i a participar en l'acte de l'empriu, que consistia a vigilar el curs de l'aigua. Un altre objectiu d'haver-ho fet, és poder visitar llocs emblemàtics, com la font dels gossos, el pont Alt, etc. sense fer ús de la carretera.

Aquell dimecres vam gaudir d'una caminada ben reconfortant, seguint el curs de l'aigua, passant per ponts de fusta i pujant i baixant escales fetes amb seguretat i gust i sota un immens pi, sobre uns troncs d'arbre en forma de banc, vam menjar-nos un esmorzar ben suculent amb tota la comoditat.

Caminada ben particular

Dissabte, 24 de febrer de 2018

Amb polèmica inclosa del lloc on havíem de sortir, l'Antoní, el Baldiri, el Miquel, el Guillem,  l'Antonio Gasol, el Joan i el Pep Marín vam fer cap a les 7,30, a Castellvell del Camp on amb dos cotxes aniríem fins la mateixa entrada de l'ermita, que restava tancada en aquella hora. En arribar-hi, el Josep Maria de Tarragona s'incorporaria a la comitiva, tal com havíem acordat.

Amb les motxilles i els bastons, començarem la caminada i de seguida ens trobarem amb el primer obstacle que ens calgué fer ús d'una hàbil destresa, perquè no dir-ho, pròpia en nosaltres. El riu baixava furient i teníem de travessar-lo i encara que l'Antoní en un gest de decidida voluntat, el va passar gairebé sense mollar-se, nosaltres emplenarem el pas amb pedrots ben gruixuts fins aconseguir la veritable proesa de fer l'accés més assequible i segur, encara que algú si va mullar un xic els peus, no Baldiri i Marín?

Me'n oblidava del protagonista més eixerit de la colla, venia el gos del Baldiri, el Tau i sempre a un bon ritme anava i venia, lleuger i fent moure la cua. La veritat es que no ser per on va travessar el riu però no ens va donar cap feina en ajudar-lo, al contrari, sembla que no l'hi va ser gens dificultosa aquella maniobra, a nosaltres sí.

I el més subtil de la caminada, en aquella hora matinal fou la contemplació espectacular d'un sol acabat de estrenar que ressorgia fecund i vigorós amb tonalitats vermelloses i groguenques i ens deixava mirar-lo gairebé tot sencer sense l'enlluernament ni la força ocular que acostuma en altres moments del dia, ofuscar-nos i encegar-nos la visió.

Seguirem per camí ben traçat per on hi passen tractors i cotxes i veurem moltes parades d'avellaners i de incipients sembrats, d'alguna que altra alzina, d'ametllers i fruiters ben cuidats i de masos dispersos que són plantats des de temps llunyans i encara honoren un entorn ben digne i correcte i en aquestes entrem en una finca particular doncs davant d'una barraca podrem seure i fer l'esmorzar ben còmodes. Unes queixes per entrar en lloc particular però apareix el pagés, per sort, i l'hi demanem les nostres intencions i ens les concedeix sense cap reparo. Esmorzem ben cofois i el Tau fa de les seves, vol menjar i provoca que no ens podem descuidar i a l'hora del café al deixar els gots al terra per què puguin ser emplenats hi ha el perill imminent de vessar-los vers la insistència mòbil del gos que passa pel costat amb bellugadissa continuada. Per sort, podem beure els cafés i el rom del Guillem. I desprès, glòria.

Aquella caminada d'hivern es converteix en benigna, el Josep María, nostàlgic de mena, rememora les antigues sortides de la colla i amb la seva prudència acostumada perfila perills inexistents i ens parla de noves fites per el futur que no comportin excessius riscos i siguin caminades ben controlades pel seny i la prudència.

De tornada, passant pel costat del barranc on l'aigua brolla aquí i allà, sense un devenir continuat, el Tau, jogueto i pler d'aventura al passar per un solc dissimulat per la vegetació, cau de quatre potes dins el forat amb l'inconvenient que al veure's atrapat, s'anava enfonsant més profundament i un crit d'alarma nostre ens alerta del perill que corre, però se'n surt tot sol amb l'ensurt corresponent i les quatre potes enfangades i amb això acaba tot.

En arribar a l'ermita de Paretdelgada, seiem al costat d'una taula i ens bevem unes cerveses. Una colla de cambreres preparen les taules reservades per fer una calçotada i allí acaben les petites anecdotes d'aquella sortida d'un matí d'hivern.

Una caminada cultural

El dimecres 24 de gener de 2018, a les 7,10 minuts del matí ens trobarem a l'antic escorxador de Reus, l'Antoní, el Baudili, el Guillem, el Joan, l'Antonio i el Marín, i el Baudili ens va assabentar de l'accident sofert pel Miquel el dia abans que, amb una serra elèctrica es va esmossar els dos dits petits de la mà esquerra i que estava a l'hospital per a ser guarit.

Aquell matí teníem previst anar a l'ermita de Paret Delgada i seguir des d'allí una ruta per la zona que ens portaria fins a Vilallonga del Camp.

Des de la carretera de la Selva a Vilallonga, a la mateixa entrada de l'ermita vam aparcar els cotxes i seguint una ruta ben marcada i senyalitzada vam seguir estones el barranc i per camins veïnals que passaven al costat de masos i finques de la zona.

Arribarem al mateix poble de Vilallonga del Camp i l'Antonio que té molta familiaritat amb el poble va suggerir d'esmorzar al bar de la Cooperativa i així ho vam fer, seient al costat de la taula que hi havia cinc àvies esmorzant, molt agradables i algú insinuar que si en lloc de cinc fossin sis, es podríem haver plantejat una lligada.

Seguirem un bon tram per la carretera fins trobar primer el restaurant i desprès el mas de la Montoliva.

En conjunt, resulta força interesant tant per la seva estructura com per la seva arquitectura. La part més antiga del mas està orientada cap a ponent i presenta força reminiscències de l'estil gòtic popular. Són de destacar les finestres del primer pis, amb arc partit per columneta i motllures decoratives a sobre.

Una escala exterior i recolzada a la façana de ponent ens porta a la façana de l'est, on trobem una bonica galeria correguda, construïda a finals del segle XIX i XX en estil modernista. Els arcs d'aquesta galeria no són uniformes però tots tenen característiques arabitzants, apuntats, trilobats.

La casa està construïda amb maçoneria i carreus.

Actualment el seu estat de conservació no és del tot òptim però si considerem les dimensions del conjunt tampoc podem dir que sigui dolent. La teulada ha estat convertida en un terrat, delimitat per una balustrada de panys calats.

Cal destacar també el mobiliari de la casa, on es poden veure mobles modernistes, neoclàssics o romàntics.

La casa forma part de les propietats de la familia Vallcorba, senyors que estigueren instal·lats durant temps a la comarca. La familia està emparentada amb el baró i senyor de la Montoliva que podem dir que era el senyor feudal d'aquelles terres.

Un llarg camí que travessa la finca ens portarà fins les mateixes parets de l'ermita.

Santa María de Paretdelgada és un edifici religiós al terme de la Selva del Camp i a uns 4 km. del poble, a l'antic camí de Vilallonga. La primitiva imatge venerada era una marededéu romànica amb el nen a la falda. El nom probablement deriva de les restes d'una vil·la romana existent al lloc que la carta de poblament del 1165 esmenta com Parietes Graciles (parets gràcils, parets delgades). Segons la tradició s'hi va establir una casa de l'orde del Temple, procedent de Rourell. L'ermita es document6ada des del 1200 i fou restaurada el 1303, el 1333 es va construir la casa de l'ermità amb autorització de l'arquebisbe Guillem de Rocaberti. El cor fou construit el 1526, el 1523 la sagristia, que va desaparèixer en unes obres de restauració, i el 1605 la capella de la Mare de Déu de la Pietat. La capella nova fou construïda entre 1739 i 1746 però es va cremar el 1766 i es va haver de fer de nou. El 1936 fou destruïda pels anarquístes i reconstruïda el 1959. La capella consta d'una nau rectangular que comunica amb la capella del cambril, la decoració és de Josep Grau Garriga, el seu interior té mènsules antropomòrfiques i capitells amb decoració floral. S'hi van fer importants aplecs entre el 1961 i el 1964, amb un concurs literari i de la cançó catalana. A l'any 1964, any de la prohibició de l'aplec i va actuar el cantautor de Xàtiva, Raimon i el fet destacat va ser que amb l'assistència del cardenal de Tarragona Don Benjamin de Arriba y Castro, quan situat damunt la tarima i amb un micròfon es disposava a parlar el seu discurs, algú va tallar el fil elèctric impedint així escoltar la seva veu, el règim de Franco va prohibir en endavant celebrar aquell aplec.

BORIS I, REI D'ANDORRA

El dissabte 2 de desembre de 2017 i seguint la tradició de la colla ens vam trobar a Castellvell, a les vuit del matí amb la intenció d'anar fins el mas del Garrut i passar el matí en aquells indrets i esmorzar la llonganissa, les arengades, els tomacons i els alls que el Baudili havia comprat i tot seguia el seu curs si no fos que el matí era gelit i amenaçava un vent que incomodaria l'estada al ras i vam triar anar al mas del Baudili i al menys tindríem aixopluc. Aquella sortida la fariem el Baudili, el Miquel, l'Antoní, l'Antonio, el Joan, el Guillem, el Jaume, el Sabaté i el Marín.

El Miquel va sortir a peu des de Castellvell, el Guillem, l'Antoní, l'Antonio i el Marín vam fer una caminada d'una hora i retornarem al lloc de l'esmorzar, acompanyats del Miquel que el vam trobar de baixada. A la colla s'hi va afegir el Josep María que havia arribat més tard.

Al Jaume que l'havien d'operar del genoll, li van retrasar la intervenció i va gaudir de l'esmorzar i de la nostra companyia i el Joan que havia tingut un encàrrec culinari de 14 hores seguides en un local privé, es va quedar a preparar l'esmorzar i va decidir no caminar.

Traguejarem amb els porrons el vi fresc que entrava ben potent i fruirem del menjar amb delicadesa intentant sortejar alguna espina que volia sorprendre la nostra gargamella i l'ambient es caldejava per moments i tembé pel foc encès que escalfava a uns més que a d'altres, per la proximitat, enrogint els semblants de manera considerable. Un postre de músic abundant, cafés, cigalons i xupitos completaren aquella reunió tant selecte.

 

I amb això, sense haver-lo convidat va arribar, metafòricament parlant, Boris I, qui va ser rei d'Andorra per tres dies. Boris Mikhàilovitx Skóssirev Mavrusov, nascut a Viulnius (Lituània), aleshores part de Russia, el 12 de gener de 1896 i morí a Boppard (Alemanya), el 27 de febrer de 1989, als 93 anys, conegut també com a Boris I d'Andorra, fou un aventurer rus que intentà prendre el poder a Andorra durant els anys trenta del segle XX, proclamant-se rei d'aquest estat.

Boris Skòssirev, pertanyia a una familia de la petita noblesa russa que s'havia distingit en els exércits del tsar. En esclatar la revolució russa del 1917, buscà asil polític a Anglaterra, on s'enrolà per dos anys a l'armada britànica.

Prestà més endavant servei al Foreign Oficce en diverses missions, més o menys secretes, que el portaren a Sibèria, al Japó i als Estats Units. La distinció de la seva persona, empatia i el seu do de llengües li guanyaven fàcilment una gran simpatia.

El 1925 renuncià al seu treball d'espia i, p`roveït d'un passaport Nansen -el que es donava als apàtrides- es traslladar als Països Baixos on es desconeix què féu durant un bon espai d'anys. Més tard, Boris pretenia haver treballat al servei de la casa reial, sense especificar en qualitat de què i assegurava haver estat recompensat per S.M. la reina Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que sembla que s'inventà ell mateix.

Es casà amb una marsellesa adinerada, Maria Lluïsa Parat, el 21 de març de 1931. En la seva acta de matrimoni, suprimeix una “s” i bescanvia les dues “i” per una “w”: Skosyrew, declarant-lo fill d'un tal Michel de Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow. La núvia era divorciada d'un sastre i deu anys més gran que ell, fet que potser influí perquè Boris s'allunyés ràpidament de la seva esposa i, enamorat d'una bella adolescent anglesa, entrés per primer cop a Andorra.

Es va establir a la població de Santa Coloma, prop de Sant Julià de Lòria, en una casa que encara es conserva i que s'anomena la casa dels russos, anomenada així per aquest mateix personatge i per un altre rus que també s'hi va estar i que, segons diuen, va introduir el primer cultiu del tabac a Andorra.

Boris, en contacte amb la realitat andorrana, començà a tramar el seu pla. Mantingué llargues converses amb els camperols, els artesans i els respònsables de la politica andorrana. Aviat s'adonà que la revolta juvenil d'uns messos abans de la seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que hi garantíssin una millora del nivell de vida.

El 17 de maig del 1934, Boris presentà un document al síndic i a altres consellers del govern andorrà en què justificava les seves intencions. Però aquell dia la resposta que li donaren li fou força adversa “que no s'introdueixi en assumptes polítics de les Valls, lo que en cas de reincidència aquest es reserva el dret d'elevar les queixes a l'Autoritat competent perquè aquestes li apliquin les sancions que serà mereixedor lo citat recurrent”.

Tot i així, acabà rebent, el dia 22 de maig, l'ordre fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada pel veguer francès (administrador de justícia) i signada també pel seu homòleg episcopal.

Boris s'exilià a la Seu d'Urgell i s'instal·là a l'hotel Mundial, on començà a comportar-se com un autèntic monarca i inicià una forta campanya de màrqueting que atragué l'interès de la premsa. Concedí moltes entrevistes als mitjans quan l'anaven a veure, i fins i tot algunes entrevistes telefòniques al diari The Times i The Daly Herald.

Del 29 de maig al 5 de juliol esx va traslladar a Torredembarra, on projectà una nova ofensiva. En una entrevista al diari madrileny Ahora, ell mateix confessava: “no tinc cap dret històric per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que resideixen a Andorra i són vexats per la república veïna”.

Boris es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del sud de França. A Perpinya aconseguir de fer arribar els seus plans al representant del princep Joan d'Orleaqns, duc de Guisa, pretendent al tron de França. La seva argumentació es basava en el fet que els caps de l'estat francès continuaven tenint els drets i funcions de coprinceps d'Andorra, domini privat de la casa d'Orleans, com a hereva legítima de la dinastia de Foix.

Els legitimistes francesos, feren ressò de la pretensió en els seus butlletins. Mentrestant el duc de Guisa, expectant, no va pronunciar-se, a l'espera del desenvolupament dels fets. Però Boris ja es titulava, sense cap`omdiferència expressa lloctinent del rei de França.

Skóssirev concedí vissites, féu recepcions oficials i organitzà nombrosos actes, com ara una missa pel president Francesc Macià, traspassat l'hivern anterior, o bé sessions fotogràfiques per fer-ne posatals monàrquiques, tocat amb la barretina, treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó... feia un paper de monarca exemplar.

Escriví els seus esborranys per al Butlletí Oficial del renovat principat “Sa altesa el princep ha concedit entrevistes al diari La Nación, de Buenos Aires i Ahora, de Madrid. Amb l'assistència de Sa altesa el princep, se celebrarà una missa pel descans de l'ànima d'Ermessenda de Castellbó, comtessa de Foix. Les honorables corporacions del pais estaran representades en l'acte.

El pretendent al tron féu imprimir uns fulletons que deien:

“Sa Altesa reial, el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin restituïts els béns i drets situats fora de França que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes de Foix i de Bearn, princeps d'Andorra. Els andorrans se senten administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de la República francesa, que es fa dir coprincep i no As l'hereu de la corona de França”.

Es redactà una innovadora constitució andorrana que portava preparada i modificava substancialment el sistema polític andorrà tradicional. El coprincep tindria llibertats, modernització, diners, inversions estrangeres i el reconeixement de paradís fiscal.

Boris I imprimí deu mil exemplars de la seva constitució i els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Un d'aquests, que va anar a parar a les mans del bisbe d'Urgell, monsenyor Justí Guitart, desencadenà les hostilitats per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent en unes declaracions a la premsa lleidetana, en què deia que els únics coprinceps d'Andorra eren ell i el senyor president de la república francesa.

El 7 de juliol del 1934, el síndic general de les valls d'Andorra convocà el Consell General de les Valls, a la casa de les Valls.

El síndic obrí la sessió i passà a exposar l'assumpte. Boris Skóssirev, un rus exiliat que visitava en freqüència el pais andorrà i es proclamava “comte d'Orange” (per concessió personal de la reina dels Països Baixos, segons assegurava) s'havia entrevistat amb ell per proposar-li un revolucionari canvi de les estructures econòmiques del Principat. A semblança del què havia passat a Mónaco, Liechtenstein o Luxemburg -els restants principats europeus- paradisos físcals on els impostos eren quasi inexistents o sensiblement reduïts, el dinàmic foraster es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món on bancs, entitats financeres i companyes internacionals no trigarien a instal·lar-hi el seu domicili social aprofitant-se del règim fiscal.

A canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà, Skóssirev demanà una recompensa: que el Consell General el proclamés princep d'Andorra. La proposta de Boris va tenir la quasi total adhesió de la cambra, excepte un representant, el batlle d'Encamp, Cinto, que vertaderament oposà un ferm vet. Amb només un conseller en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia quedà instituïda.

Acompanyat d'un fidel grup de col·laboradors addictes: la seva jove amant anglesa, la mil·lionària nord-americana Florence Mazmon i el conseller Pere Torras Ribas, el candidat al tron andorrà s'establí primer a la fonda Calons de Sant Julià de Lòria.

Tanmateix, si gran part del seu pla no va funcionar va ser per un home decisiu que si no hagués actuat potser la història seria diferent, el batlle Cinto, conseller opositor, que va marxar cap a la Seu d'Urgell el dia 8 de juliol de 1934 i comunicà al bisbe tota la trama en detall.

Paral·lelament, aquell mateix dia França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra; deixaria totes les decisions al Consell General i consideraria com a vàlida la monarquia de Boris I, si s'aprovava. El poc interès de França en l'assumpte i el panorama d'aquells dies, segurament haurien permés a Boris instaurar la monarquia a Andorra. Fins i tot, el Consell de Ministres d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot aquell assumpte andorrà.

Així, el dia 9 de juliol s'anuncià el govern provisional i la nova Constitució, alhora que es decretà absoluta llibertat politica, religiosa i d'impremta. El dia 10 de juliol, en una nova votació al Consell, l'adhesió monàrquica es repetí en igual resultat (23 a 1). En una altra trobada amb periodistes Skóssirev afirmava que ja tenia preparada la llista del seu govern provisional, i també el pla que havia d'impulsar en el seu nou regne: “protecció al necessitat, ensenyament per a tothom i esport, molt d'esport. Però res de jocs prohibits”.

El regnat del rei Boris només durà uns dies, ja que el bisbe d'Urgell no va trigar a actuar per força; el 21 de juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent, acompanyaren el monarca fins a la frontera del seu regne. Els seus súbdits no feren res per impedir-ho, veient-l'ho marxar cap a la Seu detingut i emmanillat. L'endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la ley de vagos y maleantes.

Va ser bonic fins que s'acabà. Aquells van ser temps d'aventures increibles.