Traguejarem
amb els porrons el vi fresc que entrava ben potent i fruirem del
menjar amb delicadesa intentant sortejar alguna espina que volia
sorprendre la nostra gargamella i l'ambient es caldejava per moments
i tembé pel foc encès que escalfava a uns més
que a d'altres, per la proximitat, enrogint els semblants de manera
considerable. Un postre de músic abundant, cafés,
cigalons i xupitos completaren aquella reunió tant selecte.
I
amb això, sense haver-lo convidat va arribar, metafòricament
parlant, Boris I, qui va ser rei d'Andorra per tres dies. Boris
Mikhàilovitx Skóssirev Mavrusov, nascut a Viulnius
(Lituània), aleshores part de Russia, el 12 de gener de 1896 i
morí a Boppard (Alemanya), el 27 de febrer de 1989, als 93
anys, conegut també com a Boris I d'Andorra, fou un aventurer
rus que intentà prendre el poder a Andorra durant els anys
trenta del segle XX, proclamant-se rei d'aquest estat.
Boris
Skòssirev, pertanyia a una familia de la petita noblesa russa
que s'havia distingit en els exércits del tsar. En esclatar la
revolució russa del 1917, buscà asil polític a
Anglaterra, on s'enrolà per dos anys a l'armada britànica.
Prestà
més endavant servei al Foreign Oficce en diverses missions,
més o menys secretes, que el portaren a Sibèria, al
Japó i als Estats Units. La distinció de la seva
persona, empatia i el seu do de llengües li guanyaven fàcilment
una gran simpatia.
El
1925 renuncià al seu treball d'espia i, p`roveït d'un
passaport Nansen -el que es donava als apàtrides- es
traslladar als Països Baixos on es desconeix què féu
durant un bon espai d'anys. Més tard, Boris pretenia haver
treballat al servei de la casa reial, sense especificar en qualitat
de què i assegurava haver estat recompensat per S.M. la reina
Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que
sembla que s'inventà ell mateix.
Es
casà amb una marsellesa adinerada, Maria Lluïsa Parat, el
21 de març de 1931. En la seva acta de matrimoni, suprimeix
una “s” i bescanvia les dues “i” per una “w”: Skosyrew,
declarant-lo fill d'un tal Michel de Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow.
La núvia era divorciada d'un sastre i deu anys més gran
que ell, fet que potser influí perquè Boris s'allunyés
ràpidament de la seva esposa i, enamorat d'una bella
adolescent anglesa, entrés per primer cop a Andorra.
Es
va establir a la població de Santa Coloma, prop de Sant Julià
de Lòria, en una casa que encara es conserva i que s'anomena
la casa dels russos, anomenada així per aquest mateix
personatge i per un altre rus que també s'hi va estar i que,
segons diuen, va introduir el primer cultiu del tabac a Andorra.
Boris,
en contacte amb la realitat andorrana, començà a tramar
el seu pla. Mantingué llargues converses amb els camperols,
els artesans i els respònsables de la politica andorrana.
Aviat s'adonà que la revolta juvenil d'uns messos abans de la
seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que
hi garantíssin una millora del nivell de vida.
El
17 de maig del 1934, Boris presentà un document al síndic
i a altres consellers del govern andorrà en què
justificava les seves intencions. Però aquell dia la resposta
que li donaren li fou força adversa “que no s'introdueixi
en assumptes polítics de les Valls, lo que en cas de
reincidència aquest es reserva el dret d'elevar les queixes a
l'Autoritat competent perquè aquestes li apliquin les sancions
que serà mereixedor lo citat recurrent”.
Tot
i així, acabà rebent, el dia 22 de maig, l'ordre
fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada
pel veguer francès (administrador de justícia) i
signada també pel seu homòleg episcopal.
Boris
s'exilià a la Seu d'Urgell i s'instal·là a
l'hotel Mundial, on començà a comportar-se com un
autèntic monarca i inicià una forta campanya de
màrqueting que atragué l'interès de la premsa.
Concedí moltes entrevistes als mitjans quan l'anaven a veure,
i fins i tot algunes entrevistes telefòniques al diari The
Times i The Daly Herald.
Del
29 de maig al 5 de juliol esx va traslladar a Torredembarra, on
projectà una nova ofensiva. En una entrevista al diari
madrileny Ahora, ell mateix confessava: “no tinc cap dret històric
per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a
cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que
resideixen a Andorra i són vexats per la república
veïna”.
Boris
es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del
sud de França. A Perpinya aconseguir de fer arribar els seus
plans al representant del princep Joan d'Orleaqns, duc de Guisa,
pretendent al tron de França. La seva argumentació es
basava en el fet que els caps de l'estat francès continuaven
tenint els drets i funcions de coprinceps d'Andorra, domini privat de
la casa d'Orleans, com a hereva legítima de la dinastia de
Foix.
Els
legitimistes francesos, feren ressò de la pretensió en
els seus butlletins. Mentrestant el duc de Guisa, expectant, no va
pronunciar-se, a l'espera del desenvolupament dels fets. Però
Boris ja es titulava, sense cap`omdiferència expressa
lloctinent del rei de França.
Skóssirev
concedí vissites, féu recepcions oficials i organitzà
nombrosos actes, com ara una missa pel president Francesc Macià,
traspassat l'hivern anterior, o bé sessions fotogràfiques
per fer-ne posatals monàrquiques, tocat amb la barretina,
treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó...
feia un paper de monarca exemplar.
Escriví
els seus esborranys per al Butlletí Oficial del renovat
principat “Sa altesa el princep ha concedit entrevistes al diari La
Nación, de Buenos Aires i Ahora, de Madrid. Amb l'assistència
de Sa altesa el princep, se celebrarà una missa pel descans de
l'ànima d'Ermessenda de Castellbó, comtessa de Foix.
Les honorables corporacions del pais estaran representades en l'acte.
El
pretendent al tron féu imprimir uns fulletons que deien:
“Sa
Altesa reial, el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin
restituïts els béns i drets situats fora de França
que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes
de Foix i de Bearn, princeps d'Andorra. Els andorrans se senten
administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de
la República francesa, que es fa dir coprincep i no As l'hereu
de la corona de França”.
Es
redactà una innovadora constitució andorrana que
portava preparada i modificava substancialment el sistema polític
andorrà tradicional. El coprincep tindria llibertats,
modernització, diners, inversions estrangeres i el
reconeixement de paradís fiscal.
Boris
I imprimí deu mil exemplars de la seva constitució i
els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Un
d'aquests, que va anar a parar a les mans del bisbe d'Urgell,
monsenyor Justí Guitart, desencadenà les hostilitats
per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent
en unes declaracions a la premsa lleidetana, en què deia que
els únics coprinceps d'Andorra eren ell i el senyor president
de la república francesa.
El
7 de juliol del 1934, el síndic general de les valls d'Andorra
convocà el Consell General de les Valls, a la casa de les
Valls.
El
síndic obrí la sessió i passà a exposar
l'assumpte. Boris Skóssirev, un rus exiliat que visitava en
freqüència el pais andorrà i es proclamava “comte
d'Orange” (per concessió personal de la reina dels Països
Baixos, segons assegurava) s'havia entrevistat amb ell per
proposar-li un revolucionari canvi de les estructures econòmiques
del Principat. A semblança del què havia passat a
Mónaco, Liechtenstein o Luxemburg -els restants principats
europeus- paradisos físcals on els impostos eren quasi
inexistents o sensiblement reduïts, el dinàmic foraster
es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials
més importants del món on bancs, entitats financeres i
companyes internacionals no trigarien a instal·lar-hi el seu
domicili social aprofitant-se del règim fiscal.
A
canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà,
Skóssirev demanà una recompensa: que el Consell General
el proclamés princep d'Andorra. La proposta de Boris va tenir
la quasi total adhesió de la cambra, excepte un representant,
el batlle d'Encamp, Cinto, que
vertaderament oposà un ferm vet. Amb només un conseller
en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia
quedà instituïda.
Acompanyat
d'un fidel grup de col·laboradors addictes: la seva jove amant
anglesa, la mil·lionària nord-americana Florence Mazmon
i el conseller Pere Torras Ribas, el candidat al tron andorrà
s'establí primer a la fonda Calons de Sant Julià de
Lòria.
Tanmateix,
si gran part del seu pla no va funcionar va ser per un home decisiu
que si no hagués actuat potser la història seria
diferent, el batlle Cinto, conseller opositor, que va marxar cap a la
Seu d'Urgell el dia 8 de juliol de 1934 i comunicà al bisbe
tota la trama en detall.
Paral·lelament,
aquell mateix dia França va comunicar oficialment que no
intervindria a Andorra; deixaria totes les decisions al Consell
General i consideraria com a vàlida la monarquia de Boris I,
si s'aprovava. El poc interès de França en l'assumpte i
el panorama d'aquells dies, segurament haurien permés a Boris
instaurar la monarquia a Andorra. Fins i tot, el Consell de Ministres
d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot
aquell assumpte andorrà.
Així,
el dia 9 de juliol s'anuncià el govern provisional i la nova
Constitució, alhora que es decretà absoluta llibertat
politica, religiosa i d'impremta. El dia 10 de juliol, en una nova
votació al Consell, l'adhesió monàrquica es
repetí en igual resultat (23 a 1). En una altra trobada amb
periodistes Skóssirev afirmava que ja tenia preparada la
llista del seu govern provisional, i també el pla que havia
d'impulsar en el seu nou regne: “protecció al necessitat,
ensenyament per a tothom i esport, molt d'esport. Però res de
jocs prohibits”.
El
regnat del rei Boris només durà uns dies, ja que el
bisbe d'Urgell no va trigar a actuar per força; el 21 de
juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent,
acompanyaren el monarca fins a la frontera del seu regne. Els seus
súbdits no feren res per impedir-ho, veient-l'ho marxar cap a
la Seu detingut i emmanillat. L'endemà fou traslladat a
Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor
Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la ley de vagos
y maleantes.
Va
ser bonic fins que s'acabà. Aquells van ser temps d'aventures
increibles.
