Excursió a la vall de Cardó, Cassola del Diable, els Martells i Revolcadors

El dissabte: 12 de novembre del 2016, amb el cotxe del Miquel marxem a les 7 h. del matí aquest, l'Antoní, el Baldiri i el Pep Marín. (El Guillem no ha pogut venir per un problema mèdic que solucionarà en breu)

La serra de Cardó s'estén entre els municipis de Rasquera i Benifallet, i els contraforts occidentals davallen fins a l'Ebre. Terreny abrupte constituït per roca calcària, el punt més alt no sobrepassa el miler de metres. Solcat per nombrosos barrancs, la vegetació està formada per llentiscle, romaní, bruc, alzines, pinedes i alguns roures que han sobreviscut a més d'un incendi Situat dalt d'un espadat rocós conegut com “el salt del frare”, que s'enlaira al costat del barranc de Sallent, es troba l'antic balneari de Cardó. El seu origen es remunta a la primeria del segle XVII, quan en aquest indret s'instal·là una comunitat carmelitana. Desprès de la desamortització, el balneari va estar en funcionament fins al 1965, amb el parèntesi de la guerra civil, quan va servir d'hospital a l'exercit republicà. L'aigua de les fonts és molt rica en sals minerals.

Emprenem un itinerari poc frequent ja que el més conegut és el de passar per la font del Teix, amb un magnífic exemplar d'aquest arbre i arribar fins la Creu de Santos, que amb 942 m. és el punt més elevat d'aquesta serralada.

Pugem per l'ermita de sant Elies i solquem una ruta de vell camí que recorda un traçat antic ple de matisos ben definits i de graons que fan més lleuger el recorregut i que serpentegen fins indrets abans conreats i que conserven les marjades ben construïdes que encara soporten l'empenta del vent i la pluja dels llargs hiverns i la sequedat dels inacabables estius

Trobem ermites, sant Roc, sant Josep i es defineix el paisatge d'una manera sorprenent. Potser l'espectacle comença quan passem per un senderó cobert de fullaraca d'alzines i pinedes que pelssiguem conscientment amb la força de qui vol abastar tota la natura morta que jau sota els nostres peus i que ens fa gaudir d'unes petjades segures i potents, per sobre un terreny que, el record d'un passat ple d'història ens nodreix i protegeix al ensems.

L'altra troballa que ens situa en una tardor de novembre vermella i pregona comença en un eixam de cireretes de pastor, uns arboços esclatants de fruit vermell que barren el nostre pas i que ens conviden a embrutar-nos les mans amb el desig incontrolat de collir-les i menjar-les, per el sol plaer de assaborir el nostre gust d'aquella exquisida menja.

Mentre seguim pujant d'una manera pausada i en llargues variants que alleugen el desnivell que poc a poc anem guanyant mentre anem descobrint una gran riquesa de varietats de flora topant-nos en arbustos de grèvol ja florit que ens recorden l'exuberant pessebre de la nostra infantesa i zones de margalló ben definit que mostren els palmells que defineixen el paisatge nostrat i mediterrani que ens plau i ens enorgulleix de vegetació autòctona i els brucs i romanis i la alfàbrega aromàtica que envaeix el nas més desitjós. Som a la “Cassola del Diable” i certament absorts al seu dintre, a les discretes prominències d`un paisatge recobert d'ondulacions de pedra seca col·locades a pleret per tota la zona,

amb màgica harmonia.

I allí als “revolcadors” esmorzem i gaudim d'aquell paisatge tardorenc i càlid i esperem satisfer les nostres necessitats més elementals i nodrir-nos d'una bellesa quotidiana que se'ns fa nostra, plenament, i ens convida a l'esplai de dir les paraules més plaents i sinceres, ens fonem en un sincer llenguatge ple de matisos i d'esporàdica fuita de conceptes pre-concebuts que exalten i interpreten tota la reialesa d'aquell lloc tan únic.

I més tard, a les acaballes del nostre plaer de matí, recorrem les ondulades variants de pedra seca i aixoplugats pels troncs que vertebren el contorn de roures, pinedes i teixos ploraners, esmorteïts i de feblesa extrema, cerquem el camí que ens durà de nou al balneari, a l'antic monestir carmelità que ha deixat la petjada inequívoca d'aquest indret de repòs i de pau.

Abans, arribem a l'ermita de santa Agnès, i a sobre el seu esquelet, gaudim d'un espectacle visual únic, sorprenent i contemplem el paisatge que es mostra al seu entorn, dalt d'un mur insegur i enderrocat per la vellura del temps, esquinçat i corcat, perdurant encara la seva altiva fortalesa, desafiant el temps passat i desitjant reivindicar-se cap el futur, cap a una incerta glòria.

Caminant pels Motllats

 

Excursió als Motllats (Capafonts, Roca Foradada, Cova del Grèvol, Pont de Goi, Cova de les Gralles, Font de la Llúdriga, Capafonts)

Dissabte 8 d'octubre de 2016 (L'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antoni Gasol, el Josep María, el Guillem i el Pep Marín). Sortim de Castellvell a les 7 del matí amb el cotxe del Miquel i el de l'Antoní que deixarem a l'Alcover i seguirem allí també amb el del Josep María que ve de Tarragona.

Deixem els cotxes abans d'entrar a Capafonts, a la mateixa carretera, en un espai suficient i caminarem per aquesta uns 400 metres fins trobar un camí que puja pel

mig dels arbres hi ha un indicador que diu Mussara per la roca foradada.

El camí puja amb pendent pronunciada i no té pèrdua ja que no l'hem d'abandonar tot i creuar alguna pista.

Arribem a la roca foradada un indret meravellós que invita a fer unes fotografies que segurament seran molt espectaculars.Seguim el camí que poc a poc va perdent el pendent fins arribar a la cova del Grèvol. Seguim el camí fins arribar al barranc de la Pixera on deixarem la gran pared de pedra per passar a caminar per l'inici de la plana dels Motllats. Seguirem la pista per la dreta per trobar la font nova, el camí sol tenir un parell de tolls d'aigua que s'ha de vorejar si cal abandonar el camí per un o l'altre costat.

Els Motllats, calma de les muntanyes de Prades, de l'alineació de la Mussara, esglaonada damunt el camp de Tarragona, al municipi de Capafonts. Ocupa uns 6 quilòmetres en direcció N-S i 3 Km en direcció E-W i l'altitud depassa el miler de metres. És formada per un capell de calcàries i de margues juràssiques (del Liàsic) i cretàcie, damunt un sòcol paleozoic de llicorella.

Potser l'esmorzar en aquest lloc tan especial ens inclina a debatre idees filosòfiques sobre la vida i la religió i les formes sorprenents d'aquest contorn ple de prodigis i de siluetes ben traçades i escampades d'una manera natural i erosionada pel pas dels anys i dels segles passats, ens duen a pensar que la naturalesa ha fet més per transformar la visió de les coses que contemplem que potser el possible fet que un deu omnipotent hagi designat aquest pas del temps al seu antull i caprici.

Des de la font Nova podem arribar-nos a la creu Trencada però finalment haurem de seguir pel camí de la dreta de la font, per un camí força ample. Seguint el camí, al cap de 10 minuts ens trobarem un sender a la dreta que indica cap a la cova de les Gralles.

No deixarem el camí hi passarem per sobre i per damunt del pont de Goi. És una formació força impressionant. Amb molt de compte a la baixada ja que té un fort pendent i ens haurem d'ajudar amb les mans. Al final de la baixada, en arribar a un camí més ample ens trobarem a sobre de la cova de les Gralles. Seguim per l'esquerra fins trobar un indicador i per arribar-hi seguim per la dreta.

Seguirem el camí com es pugui ja que va passant per la dreta del llit del riu i en alguns punts no està massa ben marcat. O bé també es pot anar seguint el llit del riu. Si seguim el camí, finalment abans d'arribar a la cova ens haurem de treure la motxilla de l'esquena per passar entre uns passadissos que hi ha formats entre diverses roques.

En arribar a la cara de la cova de les Gralles, grandiosa balma situada al dessota d'un desnivell de la barrancada de la font Nova i produïda per l'aigua que s'ha escorregut barrancada avall. Quan hi ha pluges, l'aigua que davalla de la calma dels Motllats, es llença pel desnivell i es despenja al mig de l'entrada de la cova. Quan no hi ha hagut bones pluges, l'escassa aigua que sempre baixa provinent de la font Nova, per la barrancada, es perd abans de saltar

Tornarem pel camí que hem seguit en direcció a Capafonts fins trobar un camí indicat a la dreta, per anar cap a la font de la Llúdriga, la gran deu que dóna naixença al riu Brugent i una bella arcada natural.

Continuarem pel camí en direcció cap a Capafonts, aquest no té pèrdua ja que és tot recte fins arribar a un tros cimentat i trobarem seguidament la carretera, ara de pujada per arribar a Capafonts

Situ Creus prepara una escalivada

Com n'estava de content i cofoi el nostre amic Situ Creus, aquell dimecres d'agost, quan desprès de dinar, la muller i la filla, se n'anaren a passar la tarda a la platja i el deixaven sol al seu pis amb l'únic encàrrec, això sí, urgent i irrenunciable, de coure i escalivar, les albergínies, els pebrots, els tomàquets i les cebes, que el seu estimat cunyat, pagès, l'hi havia subministrat aquell matí desprès de collir-los del seu hort i amb tot l'amor de cunyat fidel, els hi deixar ben recollits en unes senalles, al seu terrat, perquè el Creus, no tingués que desplaçar gens ni mica aquells queviures cap aquí o cap allà.

Potser no ho recorden però hem d'advertir que el Situ Creus és un individu jubilat, sord com una tàpia i amb els dos genolls operats que el deixen amb una mobilitat escassa i amb un reprís semblant als caragols o les tortugues, tot un esprinter!

Caldria dir que el nostre amic, molt a desgrat seu, va tenir d'acabar la sessió “internauta” de les tardes, desprès de veure a corre-cuita aquells monuments de la vella Grècia, del mitjà orient i les piràmides d'Egipte, ah no! deixem-ho clar, vull dir, les meuques del cabaret, les orgies del medievo i les nenes calentes i els seus barrufets, tota la col·lecció d'aquella web maligna i tant visitada que no té desperdici..

A un costat del terrat ja tenia col·locada la “barbacoa” i també el feix de llenya d'oliver i els matolls d'herba seca per a facilitar la encesa amb rapidesa i uns buscalls més gruixuts perquè fos més durador el foc. Així que, mans a l'obra, col·locar la llenya sobre la barbacoa, un matoll d'herba seca, encengué un llumí i degut potser a la humitat d'aquella herba seca i de la llenya, el cas és que una immensa fumerada va començà a pujar cap el cel d'aquell terrat i ben bé semblaven aquells senyals de fum que veiem a les pel·lícules d'apatxes de la nostra infantesa.

Per fi el foc s'encengué, però el fum seguia fent de les seves, encara que el Situ Creus no va donar cap importància al fet i seguir tranquil·lament el procés, sense immutar-se per a res doncs no existia cap alarma fins que en una lleu mirada cap a l'ampit que protegia el terrat vers el carrer, va observar misteriosament com un casc vermell es movia amb la intenció de voler incorporar-se dins el terrat. Instintivament i amb uns reflexos de qualitat, va agafar el buscall més a la mà que va trobar, etzibant-lo furiosament cap aquell casc i el cas és que misteriosament el casc va desaparèixer de la seva mirada. Amb la seva velocitat de caragol o de tortuga, arribà fins l'ampit veient el drama que havia ocasionat. En primer lloc va percebre que al carrer junt al camió de bombers hi havien tres uniformats i penjat de l'escala cap-per-avall,un altre bomber que amb tota seguretat tenia que ser qui volia incorporar-se al terrat. En aquest instant el Situ Creus va adonar-se´n de la jugada. Va deixar que aquell mateix infeliç s'incorporés de nou i en tant mala fortuna que en voler entrar al terrat, i sort que portava guants, va recolzar la mà dins una torreta on hi havia un “cactus”. Per a refredar la situació un xic delicada d'aquell fet, el nostre amic amb una cervesa a la mà va dirigir-se al bomber dient-li: Vols beure?...

Via de la Plata - Sevilla - Santiago 2013

3 de setembre de 2013 – Sevilla – Guillena 27,2 Qm. A les 7 del mati´hem sortit de Sevilla i una vegada arribats a Santiponce hem esmorzat dos entrepans de truita acompanyats per dos tancs de cervesa i dos tallats pel preu de 5,5 euros per cap, hem pensat que aquests preus, de seguir així aniran bé per a la nostra economia. Hem seguit per carretera fins arribar agafar un immens camí de sembrats ja collits que seguia i seguia per una recta inacabable i amb un sol esgotador que aviat començaria a fer estralls en el nostre cos. La primera vegada, i no seria pas l'ultima, que tindríem la sensació en veure Guillena des de la llunyania, que el poble era accessible i proper però la realitat ens allunyava d'ell com si d'un miratge es tractés En entrar a Guillena, en el primer punt d'arribada del nostre periple jacobí ens hem instal·lat a l'alberg municipal que està en molt bones condicions al preu de 10 euros i amb el Joan i el Luis Alberto hem anat a sopar a un restaurant francés on el preu del menú era de 9 euros. Ha coincidit que és la festa major de Guillena i la majoria de botigues estan tancades. Tenim aire condicionat a l'habitació i encara que mai en el nostre medi natural ni el Miquel ni jo hauríem fet ús d'ell aquí ens ha ajudat a passar la nit ben agradable. En aquesta época de l'any i en aquestes contrades gairebé totes les llars disposen d'aquest aparell degut a l'immensa calor que pateixen.

Via de la Plata, Sevilla - Santiago 2013

El dia 6 d'octubre, diumenge, a les onze del matí ja escoltàvem les campanes clares i sonores que sortien del campanar de l'Obradoiro i els nostres passos recorregueren l'últim itinerari que ens conduiria fins la plaça, aquell indret que feia ja trenta-quatre dies que desitjàvem trepitjar i una emoció sincera ens envaïa mentre les càmeres fotogràfiques enregistraven aquell plaer únic que ens conduiria a una màxima esc

latant que era el súmmum dels nostres desitjos més sincers i també de les nostres mancances que durant un trajecte tan escabrós i incert també havia fet solcs en el nostre ànim i perquè no dir-ho en el nostre tarannà, ressentit per les escletxes més esclatants del dia a dia monòton i sorprenent alhora, una barreja d'intensitat i impotència que ens anava colrant poc a poc, fent-nos forts o si més no, plaents i coratjosos al esdevenir de la nostra empresa d'aventura. Tot començar el dimarts 2 de setembre del 2014 quan a l'estació del Camp ens acomiadava el Baldiri i el Miquel Gràcia i jo, Josep Marín, a les 12,28 h. agafàvem l'AVE en direcció Sevilla amb les nostres motxilles plenes i la meva potser excessivament, cosa que ja aniria comprovant a mesura que el Camí anés imposant el seu poder. El tren anava agafant velocitat que ens era informada fins arribar en algun tram als 300 quilòmetres per hora, rècord estrella d'aquests trens. Aproximadament a les 18,00 h. arribàvem a l'estació de Sevilla i agafarem un autobus que ens portaria a prop del barrio de Triana on a l'alberg del mateix nom dormiríem, desprès d'haver fet la reserva per telèfon. Com anècdota he de dir que al preguntar a una parella de sevillans per el barrio de Triana es desvivien en explicacions per a trobar el camí més curt i un senyor que es posar a la conversa volia donar la seva versió passant per un altre lloc i l'apassionament va apoderar-se de la conversa i cadascú d'ells defensant la seva raó va acalorar l'ambient fins el punt que aquell senyor, visiblement enfadat, va seguir el seu camí amb un gest com dient: Aquí us quedeu! En arribar a l'alberg Triana i instalant-nos en una cambra amb 6 lliteres vam trobar dormint al Luís Alberto, un manyo que ja no deixaríem en tot el Camino. Ens va dir que s'havia jubilat de la feina de bomber a Saragossa i que volia arribar a Santiago abans de les festes del Pilar. Arribaren també un ciclista valencià i el Joan de Calaroig (Castelló) home amb el qual també fariem junts el Camí fins que ell ens deixaria en arribar a Mérida, com ja tenia previst. Aquella vesprada gaudiríem dels encants de Sevilla visitant la catedral gòtica construïda sobre l'antiga mesquita musulmana, el patio de los naranjos, formant una plaça pública havent estat el claustre de la mateixa catedral i coronada per la Giralda que s'ha convertit en el seu campanar. Vam prendre contacte amb un sacerdot de moviments lents i sigilosos, enorme i de gran embargadura que ens va portar a la sagristia i ens va segellar les nostres credencials, per primera vegada, fent-nos participar de la primera empremta que corroborava l'inici del nostre llarg trajecte. A la calle Betis, al costat mateix del riu Guadalquivir, desprès de l'assetjament lògic i rutinari dels cambrers que ens vendrien el seu producte a bon preu i qualitat indiscutible vam sopar els típics “pescaditos” amb els vinos corresponents i en el marc incomparable del Guadalquivir il·luminat, aprofitant fer-nos fotografies.

"Clotxa 2012" (El republicà Carnestoltes)

Feu saber a tothom “xerrameques””malesllengües”
del poble i pengeu també a l'internet, als twitter i
faceboock i que ho escampi el pregoner amb sa
trompeta sonora, que hom sàpiga la mala nova:
El rei Carnestoltes ens ha deixat i aquesta vegada
abans d'hora. Només ha durat fins dilluns i no
l'ha dinyada el dimarts com per contracte
li toca. Ha estat casualitat?...Les veus oficials ho
ignoren, encara que els espavilats diuen saber la
resposta. Ha traspassat d'un bon empatx de vi amb
gasosa i d'una espina traidora de la “pudenta” sardina
que se l'hi ha clavat a la geniva, desprès d'haver-se-li
colat en l'únic àpat que com a convidat li pertoca.
Són les retallades d'en Mas i les transferències que
no arriben, els disgustos d'en Rajoy i la Merkel
que ens vacil·la i ens han retallat pel cap baix cent
mil riures i somriures i també han tret un decret que
van molt escasses les crítiques i prohibits els xiulets i
els pregons amb ironia. Tantes són les retallades que
en lloc d'estomacar-nos a la plaça de la vila ho han
fet a l'abocador d'escombraries per poder-ne aprofitar
les restes més assequibles. Abans de l'òbit tan trist,
en un rampell de valentia, en acte que l'honora i
dignifica, per no veure's involucrat en corrupteles
malignes com li deu haver passat a l'Urdangarin insigne,
renúncia a la monarquia i s'ha proclamat president de la
“república del riure”


Apa doncs cremeu les restes en una foguera decenta i
no en feu cas de tantes mesures pudentes que si no
s'haguessin embutxacat ara aniríem de festa i si l'any 13
ens toca fer-la a la clandestinitat podeu comptar que
amb vosaltres estarà sempre i ben girat de voltes,
el republicà Carnestoltes.

Un àpat a "El Celler de Can Roca"

Aquell dissabte 30 d'abril del 2011 no seria un dia qualsevol i tot degut a la previssió feta set mesos abans amb la reserva avançada al restaurant de Girona “El Celler de Can Roca”, per un àpat degustació a la selecta cuina que fa tansols unes setmanes ha quedat classificada en segon lloc mundial del rànquing més prestigiós.

Amb el Vicenç el promotor d'aquesta experiència, el Ramon Vilà i jo, vam viure l'oportunitat de degustar els vint fragments d'aquella obra d'art, convertida en plats cuinats amb exquisidesa extrema.

Només a l'entrar i informar-los de la nostra reserva ens van convidar a visitar la cuina i rebre les explicacions del cuiner Joan Roca permetent-nos fer una fotografia amb ell.

Seguidament van acompanyar-nos fins la nostra taula on gaudirem d'una immensa visió del jardí darrera una gran vidriera transparent que semblava com si tambè estiguessim fora el jardí.

Hi començà el desplegament d'aquells plats:

Albet I Noya Cava El Celler Brut D.O. Cava

Fransola 08 D.O. Penedès

Olives caramelitzades

Bombó Campari amb aranja

Espina d'anxova de l'Escala amb tempura d'arròs de Pals

Teula de pollastre a l'ast

Calamars a la romana

Ensaladilla rusa

Brioche trufat amb moixernons i brou d'escudella

Escalivada amb suc de pebrots escalivats al fum de brasa d'alzina

Alberginia, pebrot,ceba i tomàquet

Carxofes amb foie gras i oli de tòfona

 

 

Gamba a la brasa amb brou acidul·lat de bolets

Sopa de ceba i nous crespianes amb comté. Pa de pessic de nous

Llenguado amb oli d'oliva i sabors del Mediterrani

 

 

Fonoll, bergamota, taronja, pinyons i olives verdes

Calamarcets amb roca de ceba i algues

Rogers farcit del seu fetge, amb suc de les seves espines, sagí i gnochis de patata

 

 

 

Adaptació de steak tartar amb gelat de mostassa

Tomàquet especiat, compota de tàperes i llimona, praliné d'avellanes, salsa berarnesa, pansa d'oloroso, mantega de porradell, pebre sechuan, pimentón de la Vera i curry, boletes de gelat de mostassa, fulles de mostassa, cebetes amb vinagre

Xai amb pèsols i menta

Sorbet de destil·lat de llimona

Vainilla, regalèssia, caramel i olives negre garrapinyades amb gelat de vainilles de Tahití

Viatge a l'Havanna

Xocolata i fava de cacao

Préssec, mel i rosa

Meló i flor de taronger

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb el somellier Josep Roca vam visitar el magnífic celler amb més de 2300 referències de vins de tot el món i els diferents departaments per denominació d'origen amb una observació més atenta a la D.O. Priorat, fent-nos diverses fotografies amb ell i rebent les seves explicacions més acurades.