Via de la Plata - Sevilla - Santiago 2013

3 de setembre de 2013 – Sevilla – Guillena 27,2 Qm. A les 7 del mati´hem sortit de Sevilla i una vegada arribats a Santiponce hem esmorzat dos entrepans de truita acompanyats per dos tancs de cervesa i dos tallats pel preu de 5,5 euros per cap, hem pensat que aquests preus, de seguir així aniran bé per a la nostra economia. Hem seguit per carretera fins arribar agafar un immens camí de sembrats ja collits que seguia i seguia per una recta inacabable i amb un sol esgotador que aviat començaria a fer estralls en el nostre cos. La primera vegada, i no seria pas l'ultima, que tindríem la sensació en veure Guillena des de la llunyania, que el poble era accessible i proper però la realitat ens allunyava d'ell com si d'un miratge es tractés En entrar a Guillena, en el primer punt d'arribada del nostre periple jacobí ens hem instal·lat a l'alberg municipal que està en molt bones condicions al preu de 10 euros i amb el Joan i el Luis Alberto hem anat a sopar a un restaurant francés on el preu del menú era de 9 euros. Ha coincidit que és la festa major de Guillena i la majoria de botigues estan tancades. Tenim aire condicionat a l'habitació i encara que mai en el nostre medi natural ni el Miquel ni jo hauríem fet ús d'ell aquí ens ha ajudat a passar la nit ben agradable. En aquesta época de l'any i en aquestes contrades gairebé totes les llars disposen d'aquest aparell degut a l'immensa calor que pateixen.

Via de la Plata, Sevilla - Santiago 2013

El dia 6 d'octubre, diumenge, a les onze del matí ja escoltàvem les campanes clares i sonores que sortien del campanar de l'Obradoiro i els nostres passos recorregueren l'últim itinerari que ens conduiria fins la plaça, aquell indret que feia ja trenta-quatre dies que desitjàvem trepitjar i una emoció sincera ens envaïa mentre les càmeres fotogràfiques enregistraven aquell plaer únic que ens conduiria a una màxima esc

latant que era el súmmum dels nostres desitjos més sincers i també de les nostres mancances que durant un trajecte tan escabrós i incert també havia fet solcs en el nostre ànim i perquè no dir-ho en el nostre tarannà, ressentit per les escletxes més esclatants del dia a dia monòton i sorprenent alhora, una barreja d'intensitat i impotència que ens anava colrant poc a poc, fent-nos forts o si més no, plaents i coratjosos al esdevenir de la nostra empresa d'aventura. Tot començar el dimarts 2 de setembre del 2014 quan a l'estació del Camp ens acomiadava el Baldiri i el Miquel Gràcia i jo, Josep Marín, a les 12,28 h. agafàvem l'AVE en direcció Sevilla amb les nostres motxilles plenes i la meva potser excessivament, cosa que ja aniria comprovant a mesura que el Camí anés imposant el seu poder. El tren anava agafant velocitat que ens era informada fins arribar en algun tram als 300 quilòmetres per hora, rècord estrella d'aquests trens. Aproximadament a les 18,00 h. arribàvem a l'estació de Sevilla i agafarem un autobus que ens portaria a prop del barrio de Triana on a l'alberg del mateix nom dormiríem, desprès d'haver fet la reserva per telèfon. Com anècdota he de dir que al preguntar a una parella de sevillans per el barrio de Triana es desvivien en explicacions per a trobar el camí més curt i un senyor que es posar a la conversa volia donar la seva versió passant per un altre lloc i l'apassionament va apoderar-se de la conversa i cadascú d'ells defensant la seva raó va acalorar l'ambient fins el punt que aquell senyor, visiblement enfadat, va seguir el seu camí amb un gest com dient: Aquí us quedeu! En arribar a l'alberg Triana i instalant-nos en una cambra amb 6 lliteres vam trobar dormint al Luís Alberto, un manyo que ja no deixaríem en tot el Camino. Ens va dir que s'havia jubilat de la feina de bomber a Saragossa i que volia arribar a Santiago abans de les festes del Pilar. Arribaren també un ciclista valencià i el Joan de Calaroig (Castelló) home amb el qual també fariem junts el Camí fins que ell ens deixaria en arribar a Mérida, com ja tenia previst. Aquella vesprada gaudiríem dels encants de Sevilla visitant la catedral gòtica construïda sobre l'antiga mesquita musulmana, el patio de los naranjos, formant una plaça pública havent estat el claustre de la mateixa catedral i coronada per la Giralda que s'ha convertit en el seu campanar. Vam prendre contacte amb un sacerdot de moviments lents i sigilosos, enorme i de gran embargadura que ens va portar a la sagristia i ens va segellar les nostres credencials, per primera vegada, fent-nos participar de la primera empremta que corroborava l'inici del nostre llarg trajecte. A la calle Betis, al costat mateix del riu Guadalquivir, desprès de l'assetjament lògic i rutinari dels cambrers que ens vendrien el seu producte a bon preu i qualitat indiscutible vam sopar els típics “pescaditos” amb els vinos corresponents i en el marc incomparable del Guadalquivir il·luminat, aprofitant fer-nos fotografies.

"Clotxa 2012" (El republicà Carnestoltes)

Feu saber a tothom “xerrameques””malesllengües”
del poble i pengeu també a l'internet, als twitter i
faceboock i que ho escampi el pregoner amb sa
trompeta sonora, que hom sàpiga la mala nova:
El rei Carnestoltes ens ha deixat i aquesta vegada
abans d'hora. Només ha durat fins dilluns i no
l'ha dinyada el dimarts com per contracte
li toca. Ha estat casualitat?...Les veus oficials ho
ignoren, encara que els espavilats diuen saber la
resposta. Ha traspassat d'un bon empatx de vi amb
gasosa i d'una espina traidora de la “pudenta” sardina
que se l'hi ha clavat a la geniva, desprès d'haver-se-li
colat en l'únic àpat que com a convidat li pertoca.
Són les retallades d'en Mas i les transferències que
no arriben, els disgustos d'en Rajoy i la Merkel
que ens vacil·la i ens han retallat pel cap baix cent
mil riures i somriures i també han tret un decret que
van molt escasses les crítiques i prohibits els xiulets i
els pregons amb ironia. Tantes són les retallades que
en lloc d'estomacar-nos a la plaça de la vila ho han
fet a l'abocador d'escombraries per poder-ne aprofitar
les restes més assequibles. Abans de l'òbit tan trist,
en un rampell de valentia, en acte que l'honora i
dignifica, per no veure's involucrat en corrupteles
malignes com li deu haver passat a l'Urdangarin insigne,
renúncia a la monarquia i s'ha proclamat president de la
“república del riure”


Apa doncs cremeu les restes en una foguera decenta i
no en feu cas de tantes mesures pudentes que si no
s'haguessin embutxacat ara aniríem de festa i si l'any 13
ens toca fer-la a la clandestinitat podeu comptar que
amb vosaltres estarà sempre i ben girat de voltes,
el republicà Carnestoltes.

Un àpat a "El Celler de Can Roca"

Aquell dissabte 30 d'abril del 2011 no seria un dia qualsevol i tot degut a la previssió feta set mesos abans amb la reserva avançada al restaurant de Girona “El Celler de Can Roca”, per un àpat degustació a la selecta cuina que fa tansols unes setmanes ha quedat classificada en segon lloc mundial del rànquing més prestigiós.

Amb el Vicenç el promotor d'aquesta experiència, el Ramon Vilà i jo, vam viure l'oportunitat de degustar els vint fragments d'aquella obra d'art, convertida en plats cuinats amb exquisidesa extrema.

Només a l'entrar i informar-los de la nostra reserva ens van convidar a visitar la cuina i rebre les explicacions del cuiner Joan Roca permetent-nos fer una fotografia amb ell.

Seguidament van acompanyar-nos fins la nostra taula on gaudirem d'una immensa visió del jardí darrera una gran vidriera transparent que semblava com si tambè estiguessim fora el jardí.

Hi començà el desplegament d'aquells plats:

Albet I Noya Cava El Celler Brut D.O. Cava

Fransola 08 D.O. Penedès

Olives caramelitzades

Bombó Campari amb aranja

Espina d'anxova de l'Escala amb tempura d'arròs de Pals

Teula de pollastre a l'ast

Calamars a la romana

Ensaladilla rusa

Brioche trufat amb moixernons i brou d'escudella

Escalivada amb suc de pebrots escalivats al fum de brasa d'alzina

Alberginia, pebrot,ceba i tomàquet

Carxofes amb foie gras i oli de tòfona

 

 

Gamba a la brasa amb brou acidul·lat de bolets

Sopa de ceba i nous crespianes amb comté. Pa de pessic de nous

Llenguado amb oli d'oliva i sabors del Mediterrani

 

 

Fonoll, bergamota, taronja, pinyons i olives verdes

Calamarcets amb roca de ceba i algues

Rogers farcit del seu fetge, amb suc de les seves espines, sagí i gnochis de patata

 

 

 

Adaptació de steak tartar amb gelat de mostassa

Tomàquet especiat, compota de tàperes i llimona, praliné d'avellanes, salsa berarnesa, pansa d'oloroso, mantega de porradell, pebre sechuan, pimentón de la Vera i curry, boletes de gelat de mostassa, fulles de mostassa, cebetes amb vinagre

Xai amb pèsols i menta

Sorbet de destil·lat de llimona

Vainilla, regalèssia, caramel i olives negre garrapinyades amb gelat de vainilles de Tahití

Viatge a l'Havanna

Xocolata i fava de cacao

Préssec, mel i rosa

Meló i flor de taronger

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb el somellier Josep Roca vam visitar el magnífic celler amb més de 2300 referències de vins de tot el món i els diferents departaments per denominació d'origen amb una observació més atenta a la D.O. Priorat, fent-nos diverses fotografies amb ell i rebent les seves explicacions més acurades.

 

 

 

 

Comença un desembre

Un desembre fred omple el meu univers de misteri i intriga i m'aboca una vegada més a sortir al carrer il·luminat, encara que amb més moderació degut a la crisi econòmica. Molta gent al voltant mentre sona una nadala coneguda i la quitxalla va i ve amb una rialla a la boca o es persegueix corrent mentre la mare els crida perquè tornin amb ells. El llum d'un aparador fa ziga zaga i sembla que el seu reflexe es mogui seguidament.

A la plaça un gran pessebre es envaït per una multitud observadora i atenta i els tres personatges estan en el seu paper clàssic i etern, la mare, el pare i el nen que tothom enten i tothom contempla i que s'ha repetit en els segles dels segles i a creients i no creients ens uneix les seves formes i argument com una manifestació cultural nostra que es repeteix tots els anys i ens renova i ens fa portadors de la nostra tradició antiga.

Les parades de figuretes de Nadal ho envaeixen tot. La plaça està atapaida de compradors i “mirons” que ho toquen i ho remenen i pregunten el preu de cada peça. Hi ha ponts, casetes, arbres, els reis mags, els pastors, el dimoni, gallines, ànecs, bous, mules, el caganer... Aquest sí que té éxit. N'hi ha de totes les mides i formes i sempre, en cada pessebre particular a les cases no hi pot faltar. És segurament la peça més nostrada i característica dels nostres betlems cassolans.

Aprofitant aquest pont, vam anar a l'Albiol el passat dissabte, l'Antoní, el Vicenç, el Ramon, el Miquel i jo i aquesta fou una sortida clàssica de desembre doncs no vam pujar dels 6 graus de temperatura i l'aire gelat se'ns filtrava fins els ossos

Pel camí del mas de Tinet pugem cap a la serra del Pou i baixem pel grauet de l'Estelada, de retorn al poble. Aquest recorregut està marcat fer-ho en tres hores, però nosaltres n'hi vam estar quatre, desprès d'un esmorzar amb taula i seients inclosos. La comoditat per damunt dels sofriments!