Massa escales, potser?...

Ja feia messos que ens ballava pel cap tornar a fer una caminada pel Montsant doncs, cada any, són menys les sortides en general, i encara menys les rutes per aquesta santa muntanya que tan estimem i tans bons records ens porta.

L'Antoní ho va deixar anar el dia de la reunió mensual, el primer dijous de setembre, concretament ens va convocar pel dissabte 2 d'octubre per anar de sant Antoni d'Ulldemolins fins a Margalef.

Així que el dia en qüestió, a les 7 del matí, a l'antic escorxador de Reus, ens trobarem l'Antoní, el Baudli, el Miquel, el Vicenç, el Pep Nogués, l'Antoni Gasol, el Josep Maria i el Pep Marín.

Tinguerem d'anar tots a Margalef, deixar-hi dos cotxes, retornar fins Ulldemolins i a l'ermita de sant Antoni, deixar-ne els altres dos i començar la ruta.

Eren les 9,45 h. i al cap de trenta minuts, mal comptats, decidirem esmorzar.

Us transcrit l'itinerari de Josep Iglèsies i Joaquim Santassussagna, Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra La Llena, editat el 1960:

Se'n surt pel camí de Fraguerau i, al cap de poc, es deixa a l'esquerra el de les Parades, que devalla a trobar el riu i que també es podria utilitzar per anar al Fraguerau. El que es segueix és el de l'Oliver Gros.

5 m. Nova bifurcació: la branca esquerra, que cal deixar; porta a l'ermita de sant Antoni i santa Bàrbara i se la coneix per el camí de la Creueta; en el punt de coincidència, hi havia hagut una petita creu, de la qual ve aquell nom.

A la dreta es troba, i cal abandonar, una carrerada que puja a les Crestes de'n Blai, a la carretera. Es planeja i, després es devalla suaument.

10 m. Una altra bifurcació, en la qual cal seguir la branca de l'esquerra. Es camina per damunt de roca guixera, de color rosat. Es tenen enfront, al peu de l'imposant cinglera del Montsant, les ermites de sant Antoni i santa Bàrbara i de santa Magdalena. Es devalla i el camí està solcat per grossos escórrecs. A mesura que hom s'apropa al riuet del Teix, que algú anomena riu Montsant, es veuen, a la dreta una bassa i alguna barraca.

15 m. Es fa cap a un camí de carro, vora el riuet del Teix, i se'ñ segueix per la dreta. Després es travessa el riu a gual i cal enfilar-se per la banda oposada. Es veu, a la dreta el molí de l'Espasa, mig caigut, vora el punt on el riuet del Teix s'ajunta amb el de Prades o Montsant. Al N. s'albiren uns bellissims contraforts de serra la Llena, amb les Cretes de'n Blai.

El camí ja no és de carro, però és bo i batut. Se'n troben,a l'esquerra, dos que pugen als trossos.

Travessa el barranc de la Font de la Civina, generalment eixut, i es va ascendint. En el camí es veuen encara alguns bocins de l'antic empedrat.

25 m. Pla del Prat. Es segueix per damunt d'una veta de conglomerat, amb la qual cosa el camí esdevé una mica imprecís; cal seguit pel S/SW i no triga a acusar-se de nou. Es té,enfront, l'imposant cinglera del Montsant. A mesura que es va pujant, queda una raseta a l'esquerra.

35 m. Coll del Prat (640 m.), vora el qual hi ha escampats alguns grans daus de roca. Cal travessar-lo. El camí bifurca i és preferible prendre la branca dreta, però les dues es tornen a reunir més avall.

A l'esquerra, una mica llunyà es veu un camí de carro que també travessa el coll i que serveix per a transportar fusta. Es va davallant a l'encontre del riu Montsant i s'albira la meravellosa cinglera de Fraguerau, capriciosament erosionada.

45 m. Racó de la Polleria. Es deixa un caminet, a l'esquerra, que es tornarà a trobar una mica més tard i, seguidament, un altre, a la banda oposada, que porta a una parada.

El paisatge ha anat esdevenint imposant. S'entra en una canal meravellosa i es travessa el llit d'una torrentera.

Cal deixar, a l'esquerra, un arrossegat que ve del camí de carro esmentat més amunt. Es davalla més ressoltament.

50 m. En el fons de la torrentera, es veu brollar la font de la Gleva, d'aigua abundant i, enfront, es tenen les coves Roges, en el cingle, i a l'altra banda del riu Montsant, el qual ja és a la vora.

55 m. A la dreta, es deixa un camí que va a guaitar a les Codolles Fondes. Es recomenable d'abocar-se a la magnificència d'aquests gorgs allargassats i profundissims, on l'aigua sembla morta dins el murallam que l'encaixona. La del torrent de la Gleva s'hi precipita tot formant una alta cascada, que és dificil d'albirar des de la banda del riu on hi ha el camí, puix que s'ha apregonit en el terreny. Si es vol, pot seguir-se riu avall fins a trobar un indret que permeti davallar al corrent i, aleshores, per la seva vora, pot arribar-se a una llosanca que hi ha arran de la darrera cadolla i de la cascada. El camí passa uns trenta metres damunt dels gorgs.

Es travessa la canal dels Descarregadors, una torrentera que desemboca al riu, vora el toll de la Mula. Seguidament es deixa, a l'esquerra, un arrossegall i es tenen enfront els Tres Jurats Petits o Tres Juradets.

Es va seguint el curs del riu Montsant per la seva vora esquerra. Els cingles es drecen a banda i banda afectant formes singulars. El terreny és format per conglomerats oligocènics que, ennegrits a l'intempèrie, amb les taques roges dels òxids de ferro i pel fet de tenir unes característiques d'erosió montserratina, proporciona al paisatge un gran to. La vegetació on troba una mica de terra per arrelar, es mostra ufana. Per tot arreu es veuen abalmaments.

1 h. Es passa vora la cova coneguda per Roca Balladora; és una balma de regulars dimensions oberta al peu del cingle i a l'esquerra. Es deixa a la dreta un camí que davalla al riu i un, a l'esquerra, que va al bosc. Un altre davalla també al riu i travessant-lo porta al racó de la Pastera. Es tenen grans cops de vista damunt la ferotgia de la vall, cada vegada més imponent. S'ascendeix i, al vessant oposat, s'ofereix, en panorama, el bell racó de la Pastera, constituït per la confluència, amb el riu, d'un barranc radial que davalla de serra la Llena.

En iniciar-se una suau davallada, per un recolze, es veuen els tres grans rocs coneguts pels Tres Jurats. Alguns dels abalmaments que presenta la cinglera són aprofitats com adormidors de pastor. Cada retomb del camí ofereix una novella perspectiva. En el cingle de l'esquerra, un gran bloc, per afectar forma de camí, rep el nom de Cap de Mort.

1 h. 10 m. A l'esquerra marxa un camí de carboners. A la banda oposada, n'hi ha un altre que va a una parada pròxima.

El que es segueix passa pel marge d'una llenca de conreu. Poc desprès, s'obre, a la banda oposada del riu, la petita vall radial del torrent de sant Bartomeu. A la dreta resta un arrossegall que va riu amunt, pel fonsi s'hi veu la confluència del riu Montsant amb el torrent de sant Bartomeu.

Es deixa aquell tirany a la dreta per continuar pel camí que ve d'Ulldemolins.

El cingle que s'aixeca a la vora dreta del riu Montsant una vegada passat el barranc de sant Bartomeu, és conegut amb el nom de la Cadireta, perquè afecta la forma d'un setial.

Es continua per la vora esquerra i el camí bifurca per aplegar-se poc després.

1,40 h. Es troba, a la part alta, la font del Sapo, dins una balma. Enfront seu, al fons del riu, es veuen, per entre la vegetació, els grans tormos dels Pontarrons i, a l'altra riba, hi ha la cova del Blai, que servia de corral.

A l'esquerra, es té una petita cova que utilitzen els carboners. Es veu el cingle dels Ventadors i no triga a deixar-se, a la dreta un nou arrossegall.

1,55 h. Es passa arran de la cova dels Morts, només una balma, i es deixa a la dreta, un arrossegall. S'albira la fossa de la barrancada dels Pèligs, la més important de les que davallen del Montsant. Es tenen bells cops de vista damunt la cinglera de l'Escambell. El camí que s'havia mantingut a mig aire damunt el corrent, davalla per travessar-lo.

2,5 h. Es traspassa, a gual, el riu Montsant, no sense dificultats en époques de pluges. A la banda esquerra s'albira la cova de l'Argamassa, vora de la qual el barranc dels Pèligs, lliura les aigües al riu. Enfront es té l'imponent tallat de Roca Falconera, originat pel dreçament d'uns estrats.

2,10 h. A l'esquerra ve el sender que baixa de la font de la Pleta i de l'ermita de la mare de déu de Montsant, o de vora la roca Falconera. Es veu el torrent de'n Mateu i, en el lloc de l'aiguabarreig amb el riu, hi ha la cova de l'Arena, un abalmament. El paisatge manté la seva meravella, i es van succeint els sorprenents cops de vista damunt la vall. D'ençà que s'ha travessat el riu, el camí ha esdevingut molt més ample a causa d'haver estat utilitzat per arrossegar-hi troncs.

2,20 h. Es baixa arran del corrent i se'l travessa de nou. Al cap de poc es troba el Pont, originat per dos grans blocs de conglomerats que s'ajunten. Hi passen el riu i el camí per dessota. Es segueix per l'esquerra de la vall.

2,25 h. Baixa, a l'esquerra, un sender de vora la roca Falconera, sobre l'hortet del Soleràs.

Es té, a la vora, un nou abalmament damunt del qual hi ha el mas de Soleràs, o dels Aragonesos, al qual es puja.

2,30 h. Mas de Soleràs, en bon estat de conservació generalment inhabilitat. A partir d'aquest edifici, un pas de carro, construït a fi de poder transportar fusta, mena a Margalef; la gent del pais l'anomena la pista, tot hi que no és més que un camí ample i arreglat per a deixar passar, treballosament, els camions.

Aquesta nova ruta no segueix, de moment, el mateix curs que el camí vell, el qual travessava encara dues vegades més el curs del riu. Aquest, però, d'ençà que hi ha el pas de carro no és utilitzat i està malmetent-se.

Es troba, a l'esquerra, un carregador de fusta. Es continua per la pista, la qual planeja per l'esquerra de la vall, a mig aire. El paisatge perd part de la seva bellesa.

2,40 h. ,Es veu, a la dreta, un tros de camí vell i, a l'altra banda del riu, el racó del Bromet. La vall s'aixampla i s'amoroseixen els vessants. Al fons del riu, es troben les Cadolles del Comte. Enfront, apareix el tormo del Gall, ample monòlit de conglomerat, superant un cingle.

Es passa vora la feixa del Pi, que queda a l'esquerra. Es veu, a l'altra banda del riu, el racó del Bromet de la Cova Roja.

Es té també a la banda oposada, el mas de'n Caime, aixecat damunt d'una cavitat natural. Des d'aquest mas, un camí condueix a la partida de les Espadelles i a la carretera de les Garrigues.

3 h. Plana del Riu; no triga a veure's a l'esquerra, el racó d'en Caime damunt del qual es troba el capdament de la barrancada, el de la Bòria.

3,10 h. Es travessa altra vegada el riu, el paisatge torna a agafar to. S'entra en un nou tros d'engorjat. Es troba, a l'esquerra, un camí que davalla a una pàllissa i a la plana del Casanova . Es passa pel peu de l'alterossa cinglera de la Pena Roja.

3,15 h. A l'esquerra, hi ha un camí que per una palanca ve de l'altre costat del riu, procedeix del racó de la Bòria.

Ara ja no es deixarà la vora dreta del corrent fins a Margalef. A la banda esquerra, s'albira la canal del barranc de la Taverna que presenta una bella perspectiva de cingles. I un caminet que hi davalla, el cingle que s'avança més damunt del riu és el de la Rovellosa, que obliga al riu a fer un retomb. En aquest cingle es veu la cova de l'Obac del Roger, gran balma. Es segueix pel mig aire de la vall dominant el saltironeig de l'aigua, sota els murs de la roca.

3,40 h. Un pas de carro davalla al corrent i, després, un corriol fa el mateix; ambdós serveixen per anar a trobar el grau de la Rovellosa. A l'esquerra s'obre la Coma Closa, al capdamunt de la qual s'albira el tossal Clos. El camí passa elevat damunt del riu, sobre el qual es té una ampla i bella visió. A la dreta, resta el cingle de les Solanes i s'hi veu, una mica elevada, la cova dels Cavalls.

3,45 h. La Covassa, balma grandiosa arran del camí. La cavitat es prolonga uns cent metres i dóna lloc a diverses construccions que fan de corral. Si bé tot és una mateixa balma, la gent del pais la subdivideix en tres denominacions. La Covassa és el tros primer, allà on la balma és molt més pregona i forma un gran racó i hi raja una font; una mica enllà, és coneguda per mas de Nargues, perquè hi ha un antic corral mig malmés i una font menys abundant, però d'aigua més bona que la primera, i gairebé al final de la balma es troba la cova de la Jaia, també amb una rudimentària construcció.

A l'altra banda del riu, es veu el comellar de l'Obac del Vilar i la Cova Soleiada, gran balma.

3,50 h. Molí de'n Vilar, en el qual es mol blat i es produeix electricitat. Es format per un cos d'edificis situat entre el riu i el camí. Es passa per sobre la sèquia que acondueix el cabal per la grossa roda hidràulica, que dóna força al molí.

Se'l deixa enrera i es puja una mica, iniciant una gran recolzada per a salvar el barranc de les Ganyes.

4,00 h Resta a la dreta el camí de les Espadelles que baixa de serra la Llena, vora la Venta, i ve d'Ulldemolins.

4,30 h. Confluència del darrer tros de camí vell i la carretera. Es deixa, a la dreta, aquell boci de camí vell per continuar per la carretera.

Es passa entre el riu i les cases baixes de Margalef.

Doncs no, d'escales n'hi havia les justes i convenients, potser l'alçada d'una a l'altra era desmesurada i et feia aixecar la cama, en un moviment, un xic molest, amb el perill que ens provoquèssin “agulletes” o una petita luxació i fins i tot un trencament hernial. Però no va ser aquest el cas doncs la calma i la prudència ens van fer mereixedors d'aconseguir amb éxit, la fita de resoldre el recorregut fins l'últim esglaó... Estavem salvats!

La festa acabar a l'ermita de sant Antoni on vam menjar-nos un bon plat d'embotits (xoriço, fuet i formatge) amb un bon pa amb tomàquet.

Els tres que abandonaren aquest suculent final foren el Josep Maria, el Nogués i l'Antoni Gasol.

Adéu Jaume, amic!

Ara em toca pensà amb tu, i voldria fer-ho per unes altres circumstàncies, més alegres i menys transcendents.

Parlo de la teva mort i això és un esdeveniment irreversible, una contundent impressió que accelera tots els propòsits i les voluntats més imprevisibles. D'esperar trobar-te de nou i poder fer-la petar amb tu al Keaboard, mentre em prepares un coctail o un Bell's amb gel, com ho has fet tantes vegades durant els molts anys de coneixer-nos, des de quan vas obrir l'establiment, els primers anys vuitanta del passat segle, recent arribat de Londres i amb la maleta carregada de propòsits i d'inquietuds.

La gran metròpolis t'havia relacionat amb les figures del cinema i de la música. El teu càrrec de “maetre” en un important hotel va ensenyar-te a comportar-te amb exquisidessa i tractar amb gent rellevant i coneguda com en Sean Conery, Laurence Olivier, o el mateix Frank Sinatra i t'educares en el “saber estar” exercint les relacions públiques més elementals.

En decidir-te tornar al teu Reus de joventud, segurament fou un rampell sentimental que t'abocaren amb la Maite i els teus fills, buscant possiblement allò que Reus no podia donar-te del tot, doncs en certa manera aquesta vila no ha deixat mai de ser un “poble gran” en mentalitat i en fets, com en el transcurs dels anys vares poder comprovar.

Possiblement la teva passió pel Barça ens obrí als dos unes perspectives bastant idèntiques, junt amb les del teu fill Jimmy que a més ens obrí esperances d'una Catalunya lliure i ben diferenciada d'aquella realitat imposada per la “dictadura” que a tots ens havia esborrat les més elementals nocions del qué erem i d'on veniem!

Generacions plenes de silenci i ignorants a escala planetària d'allò que ens rodejava i es coïa en altres paisos de l'entorn, mentre que tu que venies del cor d'Europa, donaves una alenada d'aire fresc a les meves cabòries.

Et quedaves observant a la persona que tenies davant de la barra i amb un llapis reproduïes la seva caricatura que reflectia les característiques més marcades de l'amic o amiga en qüestió. Jo puc presumir de tenir la meva, segons la teva mirada.

Segurament que una de les trovalles més interessants fou sens dubte la coneixença i posterior amistat amb el músic organista de jazz, Lou Bennett, el qual s'oferí en diverses ocasions a actuar al teu local així com en concerts organitzats per vosaltres on malogradament el públic no va respondre com era d'esperar i aquest fet refredar bastant la teva inquietud organitzativa i palesà de totes totes, el tarannà poc entusiasta del poble de Reus i rodalies vers el jazz, el blue's i el soul, i a tot aquest moviment nordamericà promogut bàsicament per músics negres.

Malgrat tots els imponderables no vas llençà en cap moment la tovallola sinò que el llistò el pujares encara més i vas atrevir-te a formar una organització d'amics del jazz, amb la confecció d'una revista “The terrible times” (filla del Trivial Times) plena de creació i bon gust i poc a poc van prendre forma any rere any fins a vuit, els Festivals Internacionals de Jazz de Reus i sempre amb el caliu i la ferma voluntat de tirar-los endavant amb la teva persona com a ànima i esperit de la seva realització.

Aquesta primavera del 2010 potser seduït per les músiques orquestrades en aquest VIII Festival internacional de jazz de Reus i obeïnt la teva coqueteria i sana enveja dels sons impetuosos i vibrants dels saxos i trompetes, pianos i timbals, dibuixats amb la tonalitat de la veu de Kevin Mahogany & Friends Reunion la frescor deliciosa de Giulia Valle Group, la sensibilitat i elegància d'Ignasi Terraza Trio, el carisme seductor de Pau Terol Trio, el jazz com a font d'inspiració de Johnny Branchizio & The Lindy Hop Connection, el predomini de la joventut de Four & More, una capbussada a l'univers del jazz per Wendell Brunious New Orleans Stompers i el superstar Benny Green, el gran innovador del piano jazz dels darrers temps, et van portar a agafar el camí de la ruta volàtil i galàctica cap a les estrelles, on diuen que les ànimes sensibles com la teva, a la música i a les arts hi tenen un lloc privilegiat, on els concerts més exquisits de les figures més rellevants de tots els temps hi són presents i ofereixen les seves veus i habilitats més impressionants.

Allí on les melodies i harmonies han trobat el seu lloc, mesclades amb els éssers sensibles i les calideses més destacades t'hi veig situat. En mig d'un concert musical interminable, on la gran orquestra, la més espectacular i composta dels millors músics i interprets de sempre, et deleiteran amb el concert més vibrant i subtil que hagis imaginat. La més gran representació que omplirà amb subtilesa i enginy el teu llarg i profund somni.

Adéu Jaume, amic!

"Remember to 22 desembre 2001"

Riu Glorieta i el Niu de l`Aguila
(En un matí gelat, gairebe una setmana desprès de les històriques nevades que van arribar a les mateixes platges del nostre litoral i que es recordaran durant molts anys per la seva magnitud, els components de la colla, l´Antoní, l´Antonio, el Vicenç, el Baudili, el Josep Gázquez, el Joan i el Josep van sortir des de Castellvell, en direcció a l´ermita del Remei, amb el cotxe del Joan i de l´Antonio.

El Pep Marin va tenir un problema de despertador i va compareixer gairebe una hora més tard.
A l´ermita del Remei començarem l´excursió i salvarem els tolls glaçats que trobarem, unes “penques de gel” durissimes, la temperatura també era molt baixa, l´hivern s´havia avançat, aquelles setmanes foren molt “cruels” i blanques.

Enfilarem el camí al costat de les fonts del Glorieta, pel moli esbarrat que encara hi estava més que en el record llunyà, quan als anys seixanta i pujavem amb tota la colla dels “daus” i “martells” i l´afegitó, i algú s´enrecordà de que en aquell indret, desprès d´un esmorzar s´hi celebrar un “ball” i donar la tabarra d´haver ballat amb l´Isabel,.... quin gran esdeveniment!!

Seguirem amunt pel camí fressat i vorejat de clapes de neu que es feien més extenses com més amunt pujavem. En aixó que el Josep Gázquez va quedar-se l´últim i gairebé demanant perdó va “canviar la pela” amb una “vomitada” sublim que el lliurà del neguit que l´inquietava des de feia temps. Un problema gàstric de la nit passada.

Continuarem pujant i per fi semblava que arribarem al màgnific salt d`aigua del “niu de l´àguila” i dels tolls glassadissims que ni al Vicenç li vingueren ganes de capbussar-s´hi, pel voltant una blancor immensa i a prop, en un petit replà, esmorzarem generosament.

“Feia pocs dies que la mort del “Pepe Vinaixa” ens havia corprés, ens portava records inoblidables, del Reddis, d´aquells anys quan alguns dels presents formarem part d´aquella colla excursionísta, era una entitat de “families” i al record venen anécdotes i sentiments que en algun moment frepaven les nostres inquietuts, per exemple, lo dificultós que resultava intimar amb els “patriarques” del Reddis i aconseguir que t´acceptèssin com un membre més de la colla. Havies de passar un exàmen ben rigurós.

Recordem al “Pepe” sempre vell, quan va acabar la “mili” ja li semblava que la vida l´aclaparava, parlava llavors de quan era jove i només tenia 24 anys, però sempre el tenies al costat quan el necessitaves, aquell Seat 127, de color vermell, va ser el primer que tinguerem al Reddis i pujavem carregats per la pista encara “sense asfaltar” de Cornudella a Siurana i cantant cançons “nostàlgiques” com les de Renato Carozone: “Questa picolissima serenata” “Torero” o “Maruzzella” o les de Jorge Negrete “Guadalajara”, “El Jinete”, “Juan Charrasqueado” o el Lucho Gatica.... “Reloj no marques las horas, por que voy a enloquecer, ella se irá para siempre, cuando amanezca otra vez”. El Pepe era un “bolero” un “nostàlgic de la seva primera joventut. Va morir massa aviat, encara que ell ja portava en el pensament la càrrega dels seus 54 anys gairebé “doblats”..

Adeu amic, en el teu viatge últim t´acompanyarà el nostre record, les vivències arxivades en la memòria del vent, no és molt, però consolat, el teu privilegi serà haver existit en la calidesa del nostre indret estimat, ple de “reusenquísme” i encara més ple de Reddis i de “capelleta”, i la satisfacció d´haver “volat” amb el “Georges Harrison”, envoltat de “balades” i de “sons” que viuran sempre, aquells inoblidables anys seixanta et portaran lleugé per entre les marjades i els comellars, per els cims i les valls profundes, envoltat d´un nuvol blanc en el nostre pais dels somnis, en el futur caminar de les llavors arrelades en el ventre fecund paridor d´un demà nou”.

Després d´esmorzar i de fer les fotos blanques que corresponia, varem desfer els nostres passos retornant cap a l´ermita del Remei i d´alli a la “piscina de Castellvell” on acomiadarem aquella sortida de desembre i també he de dir que aquell dia era el de la “rifa de Nadal” i tret d´un número de l´Ajuntament de Castellvell que tenia un premi de 5 pessetes per pesseta , no n´encertarem cap més)

Aquest dissabte 6 de febrer de 2010, tornem a fer de nou l'excursió tambè en un hivern de baixes temperatures, de pluja abundant i de neus blanques. Els components aquesta vegada som

l'Antoní, el Vicenç, el Josep Maria, el Miquel, el Ramon i el Marín. Rememorem la gesta una altra vegada.

En Situ Creus, mediador?...

El nostre entranyable amic Situ Creus, encara que sembli estrany, tenia molt a veure en aquell projecte tan “sobat”, discutit i ajornat de la distribució territorial de Catalunya i de quines haurien de ser les seves “vegueries” i encara molt més discutit el tema de les seves capitals i/o co-capitalitats, sobretot la de la demarcació del Camp de Tarragona, que els de Reus volien també compartir amb Tarragona i aquesta no volia compartir-la amb Reus, ni tansols sentir parlar de Camp de Tarragona sinò de Tarragona a seques.

Produïnt-se aquesta disjuntiva, l'alcalde de Tarragona amb el seu “sequit” va arribar a les instal·lacions de Port de Tarragona per a celebrar una reunió cordial i de treball amb els directius del Port.

Quan es trobava la comitiva a la planta baixa davant mateix dels ascensors disposats a utilitzar-los per a desplaçar-se a la quarta planta, lloc on es celebrava la reunió, va aturar-se un d'aquells aparells elevadors i vet aquí la casualitat, hi baixava el nostre Situ Creus amb el diari sota el braç i dirigint-se com cada dia a aquella hora a un bar a prop del Port a embotir-se un suculent esmorzar de peix.

En veure l'avalantxa de personalitats que intentaven encabir-se a l'ascensor el nostre amic no va tenir espai suficient per a sortir i va quedar-se gairebé a la força dins l'aparell. En aquestes, el President del Port que va romandre al vestibol per a pujar en el següent torn, veient en Situ, dirigint-se cap a l'alcalde l'hi va comentar amb fermesa i decissió.

-Aquest home és de Reus, compte amb el què dius!...

Durant el trajecte, el batlle de la ciutat imperial no va parar d'exposar-li al Situ la seva idea de capitalitat per a Tarragona i descartà el nom de Camp de totes, totes. A tot en Situ Creus feia que sí amb el seu somriure enfotaire i desinvolt i en arribar a la planta convinguda i una vegada el President va reunir-se amb ells i veint que l'alcalde continuava martiritzant al nostre Situ amb les seves conviccions tarragonines, aquest va exclamar rotund i afirmatiu:

-No t'esforcis en convencer-lo. És sord!

En Situ Creus que no havia captat res de les insistents i repetides vehemències del batlle i possiblement recordant les notícies del diari referents al tema de la capitalitat de les vegueries, mogut per un acte de natural innocència va etzivar-li:

-Vós com jo som gent del camp, vosté de Tarragona i jo de Reus. Vosté i jo som camp de Tarragona, vós de la capital imperial i jo de la capital del Baix Camp, ambdues co-capitals indiscutibles en pro de l'equilibri territorial i de l'estatus més racional. No l'hi sembla?

Així es va acabar de decidir aquell assumpte tan delicat i va finalitzar la discussió. O no!...

Cap d'any a Mallorca

No esperava que el Rosendo volgués felicitar-me l'any nou. No era el seu estil. Passava olimpicament de trucar i d'enviar-te e.mails en dates senyalades doncs ell considerava que qualsevol dia de l'any era important o no,.Tot estava escrit amb antel·lació i tot responia a una predisposició, a una exigència del destí.

Per aixó m'intrigava el seu missatge per correu electrònic ordenant-me que ens trobèssim sens falta d'aquí a una hora a l'Atlàntic, sense avançar-me cap tema en concret ni del misteri que envoltava aquell avís tan esquerit.

En aquella hora d'un matí feiner en plenes vacances de Nadal no hi havia massa fressa ni gent pels carrers i en arribar al nostre local de trobada, el Rosendo estava assegut a l'entorn d'una taula llegint sorprenentment el “diari de Balears” ,cosa que em sobtà i vaig voler esbrinar el motiu d'aquella lectura forània.

-Et sorpren no? Doncs tot té una explicació.

Ha estat fruït d'una juguesca molt agradable. Al treball organitzarem un sorteig consistent en un viatge a Mallorca per a dues persones per a passar tres nits en un luxòs hotel coincidint amb el cap d'any.

Fins aquí tot sembla normal però el cas es que els companys s'inscrigueren en comprar el número, cadascú amb la seva parella respectiva, mentre que jo, sense parella oficial, no vaig plantejar-me participar en el sorteig fins que va entrar en escena la Glòria, la secretària rossa i exhuberant, quinze anys més jove que jo, que actualment no té tampoc parella coneguda i que sense escarafalls va manifestar la seva voluntat d'apuntar-nos plegats a la rifa.

Tot va quedar entre riures i gracietes i els dies van fer-me oblidar de tot aquell enrenou que no portaria a cap lloc fins que vaig rebre la trucada de la Glòria assabantant-me de que la sort ens havia afavorit als dos amb aquell viatge tan especial.

De seguida vaig posar-me el xip i vaig mentalitzar-me en els quatre dies que passaria junt amb la Glòria i en aquell paradis tan somniat que era Mallorca.

Semblava un somni en arribar a aquell magnífic hotel en el mateix passeig marítim i en presentar la nostra butlleta i donar els nostres noms respectius, aquell recepcionista de cara alegre i amb amabilitat desmesurada va comentar-nos que previ un sorteig intern de l'hotel, ens havien comodat en una de les suites nupcials i en entrar a l'habitació la nostra sorpresa fou manifesta i exagerada i en quedar-nos sols, el primer que se'ns va ocòrrer fou saltar desmesuradament sobre aquell llit inmens i comprovar la seva confortabilitat.

Potser l'encant més especial el tinguerem desplegant les llargues cortines que desvelaven la gran terrassa i oferien unes vistes immillorables del passeig i de la badia de Palma quan el llum del sol es reflectia tenuament i les ballugadisses onades zigzaguejaven un gris apagat que es reflectia en els nostres ulls observants i captivats per tanta bellesa.

La cambra de bany era enorme. Una grandiosa banyera i les parets de rajoles blau-marí que cobrien tot l'entorn i el sostre i una col·lecció de tovalloles ens donaren peu a relaxar-nos en aquell oasí de calma i tambè de sensualitat que excità el nostre libido.

-Us semblaria que estaveu dins un somni no?

Una orquestra tocant el begin the begin i el so del piano vibrant i seductor envoltava l'immensa sala menjador i nosaltres dos en una taula ja preparada i disposats a fruir d'un exquisit sopar amb mariscada inclosa i un bon vi blanc que el cambrer es cuidava d'omplir-nos les copes en tot moment, a tu que et sembla?...

Fabulòs! Increible! I desprès vindria el raïm i la festa de cap d'any, no?

Ja l'alegria ens desbordava i el cava anava a dojo per tota la sala mentre anavem comptant els tocs de campana emplenant-nos la boca amb els dotze grans de raïm i un llarg petó desitjant-nos que aquella felicitat no acabés mai va dur-nos instintivament a la pista de ball on ens abraçarem i ens omplirem de la calidesa d'aquella nit fantàstica, en una continuació de balls i més balls fins a altes hores de la matinada.

Desprès vindria comprovar la resistència d'aquell gran llit, vaig afegir, burleta?

Doncs no te'n donaré detalls. Seria groller per part meva, encara que si que et diré que aquell divendres de cap d'any, no va'm sortir de la cambra i el sopar ens el van servir a la mateixa habitació. T'invito a pensar que, degut a una indisposició o a un excés de cava. Tu mateix!

El dissabte el dedicariem a visitar l'illa. Va'm llogar un C-4 de color groc i voliem veure la cartoixa de Valldemossa on hi visqueren durant un temps el músic Frederic Chopin i la seva companya George Sand.i en les cel·les 2 i 4 es troben els documents i records de l'estada de Chopin i George Sand, entre 1838 i 1839 Situat en un magnific indret de la serra de Tramuntana, a més de 400 m. d'altura.

També visitàrem el monestir de Miramar, al mateix terme municipal de Valldemossa fundat a 1276 per Jaume II, a petició de Ramon Llull, per acollir un col·legi de missioners dedicat a l'ensenyament de l'àrab i altres llengües orientals, amb l'objectiu de preparar frares per a convertir infidels al cristianisme. L'arxiduc Lluis Salvador d'Austria (1847-1915), va comprar al 1872, desprès d'enamorar-se dels paisatges de la costa nord de Mallorca, l'antiga possessió. A la mort de l'arxiduc, la propietat de Miramar, igual que la de Son Marroig, passà al seu secretari, el mallorquí Antoni Vives, excepte les terres de s'Estaca, que passaren a ser propietat de la seva amant oficial la majorala Catalina Homar i des dels anys 90 són propietat de l'actor Michael Douglas i de la seva ex-dona Diandra.

Ja de tornada a Palma ens perderem pels carrers i carrerons del centre, pel barri jueu i visitarem la catedral i el castell de Bellver.

-Ja veig que em vols abocar per la cara la sort que has tingut i com t'ho has passat de bé aquest cap d'any a Mallorca. Et felicito i no em torturis més, sisplau!

Aquella nit de dissabte fou la més especial, la més sensual, la més agosarada. Aquell llit de l'hotel treia fum. N'estava de càlid!

-Prou. No vull saber-ne més detalls del teu viatge, que t'aprofiti. Adèu!

-Que n'és d'injusta la vida. El meu millor amic recreant-se amb les seves gestes eròtiques, amb la boca plena de grandeses i de foteses extremes i jo oblidat i incomprès, titllat de sarassa, quan els meus desitjos i les meves instintives forces m'aboquen a engrapar la calidesa i la planùria del seu cos, l'instintiva i hàrmoniosa palpació dels racons més amagats i de l'esvelta figura que em captiva i em sedueix, mentre el malentés d'una prudent i passiva conducta que reprimeix el meu desig de ella, em jutja i conclou, equivocadament, en un fi que no és real, pot semblar-ho, però és només el resorgir d'una estratègia equivocada, la maldestra i manca de costum de l'òxidada inèrcia del festeig captiu, de la clàssica seducció passiva. Res més lluny dels meus propòsits!

-Potser, ja no n'aprendre mai.

seixanta anys donen per molt!

Aquell capvespre de dimecres, la cita era a la finca del Baudili. Desconec encara el motiu esencial del canvi de dia de la nostra reunió mensual, sempre el primer dijous de mes. Però, segurament aixó no té cap importància.

Amb el meu cosí Francesc ens vam dirigir puntualment a la cita i he de confessar que no m'esperava trobar-los reunits tan d'hora ja que sempre arribo abans que molts d'ells, però en aquesta ocasió els plans previstos semblaven variar notablement i això era una novetat.

Amb la fredor i espontàneitat que em caracteritza vaig saludar amb un hola! generalitzat, que només va desembocar amb una apretada de mans molt personal amb el Sabaté, per proximitat, al Joan i al Baudili i l'Antoní i quedaven asseguts el Miquel, el Lluís, el Josep Maria, el Josep, el Nogués i més tard arribaren el Ramon i el Vicenç i l'Antoni Gasol.

No escatimaren propaganda en nom meu i de l'aniversari que celebrava amb un full de paper brillant, amb unes indicacions ben elaborades del menú i tres mosses a tot color que estaven recloses al peu de la minuta. Suposo que el cost va anar a càrrec de la publicitat que segurament hi figurava.

Les delicadeses d'aquella gula del nord sobre el pà conreat amb tomàquet i el vol de gambes pelades amb suc ben apetitós emplenaren el primer plat de la nit de sabors afrodisiacs i les negres olives fregides amb sal s'esgotaren immediatament pel seu deliciós paladar.

El plat fort fou l'entrecot tendre i exquisit acompanyat de bolets de bosc cruixents i tendres que emplenaren el nostre estomac fent-nos beure el vi amb gust i alegria.

Seguiria la festa amb el corresponent pastís que amb les partions mesurades per a cadescú brindariem amb cava Nadal brut i desitjariem felicitat i benestar per aquell “pobre Llatzer” que havia complert 60 anys.

En el café i el “mojito” arribaren els agraïments i com no podia ser d'altra manera els hi vaig recitar “la balada de fra Rupert” perquè entressin en calor.

En atenció i col·laboració del Baudili en totes aquestes nostres trobades mensuals, el Joan va lliurar-li un puzle o aiguabarreig de fragments fotogràfics dels anys i excursions i reunions celebrades on hi és present el propi personatge, el qual va quedar molt commugut així com els allí assistents.

Seguidament es va passar a portar a terme “l'amic invisible” on tots rebrien un regal de part dels altres assistents.

També el Joan va lliurar-me un lot amb una botella de cava Torello i dues copes. Tot un detall.
El Joan va fer passar per caixa a tothom, cobrant-los deu euros per eixugar el valor dels regals i 150 euros que pagaria jo per a satisfer els entrecots, les postres i el cava.

Amb el compromís de retrobar-nos el dissabte 12 de desembre, per a celebrar el tradicional esmorzar al mas del Garrut, vam acabar la festa.