Adéu Jaume, amic!

Ara em toca pensà amb tu, i voldria fer-ho per unes altres circumstàncies, més alegres i menys transcendents.

Parlo de la teva mort i això és un esdeveniment irreversible, una contundent impressió que accelera tots els propòsits i les voluntats més imprevisibles. D'esperar trobar-te de nou i poder fer-la petar amb tu al Keaboard, mentre em prepares un coctail o un Bell's amb gel, com ho has fet tantes vegades durant els molts anys de coneixer-nos, des de quan vas obrir l'establiment, els primers anys vuitanta del passat segle, recent arribat de Londres i amb la maleta carregada de propòsits i d'inquietuds.

La gran metròpolis t'havia relacionat amb les figures del cinema i de la música. El teu càrrec de “maetre” en un important hotel va ensenyar-te a comportar-te amb exquisidessa i tractar amb gent rellevant i coneguda com en Sean Conery, Laurence Olivier, o el mateix Frank Sinatra i t'educares en el “saber estar” exercint les relacions públiques més elementals.

En decidir-te tornar al teu Reus de joventud, segurament fou un rampell sentimental que t'abocaren amb la Maite i els teus fills, buscant possiblement allò que Reus no podia donar-te del tot, doncs en certa manera aquesta vila no ha deixat mai de ser un “poble gran” en mentalitat i en fets, com en el transcurs dels anys vares poder comprovar.

Possiblement la teva passió pel Barça ens obrí als dos unes perspectives bastant idèntiques, junt amb les del teu fill Jimmy que a més ens obrí esperances d'una Catalunya lliure i ben diferenciada d'aquella realitat imposada per la “dictadura” que a tots ens havia esborrat les més elementals nocions del qué erem i d'on veniem!

Generacions plenes de silenci i ignorants a escala planetària d'allò que ens rodejava i es coïa en altres paisos de l'entorn, mentre que tu que venies del cor d'Europa, donaves una alenada d'aire fresc a les meves cabòries.

Et quedaves observant a la persona que tenies davant de la barra i amb un llapis reproduïes la seva caricatura que reflectia les característiques més marcades de l'amic o amiga en qüestió. Jo puc presumir de tenir la meva, segons la teva mirada.

Segurament que una de les trovalles més interessants fou sens dubte la coneixença i posterior amistat amb el músic organista de jazz, Lou Bennett, el qual s'oferí en diverses ocasions a actuar al teu local així com en concerts organitzats per vosaltres on malogradament el públic no va respondre com era d'esperar i aquest fet refredar bastant la teva inquietud organitzativa i palesà de totes totes, el tarannà poc entusiasta del poble de Reus i rodalies vers el jazz, el blue's i el soul, i a tot aquest moviment nordamericà promogut bàsicament per músics negres.

Malgrat tots els imponderables no vas llençà en cap moment la tovallola sinò que el llistò el pujares encara més i vas atrevir-te a formar una organització d'amics del jazz, amb la confecció d'una revista “The terrible times” (filla del Trivial Times) plena de creació i bon gust i poc a poc van prendre forma any rere any fins a vuit, els Festivals Internacionals de Jazz de Reus i sempre amb el caliu i la ferma voluntat de tirar-los endavant amb la teva persona com a ànima i esperit de la seva realització.

Aquesta primavera del 2010 potser seduït per les músiques orquestrades en aquest VIII Festival internacional de jazz de Reus i obeïnt la teva coqueteria i sana enveja dels sons impetuosos i vibrants dels saxos i trompetes, pianos i timbals, dibuixats amb la tonalitat de la veu de Kevin Mahogany & Friends Reunion la frescor deliciosa de Giulia Valle Group, la sensibilitat i elegància d'Ignasi Terraza Trio, el carisme seductor de Pau Terol Trio, el jazz com a font d'inspiració de Johnny Branchizio & The Lindy Hop Connection, el predomini de la joventut de Four & More, una capbussada a l'univers del jazz per Wendell Brunious New Orleans Stompers i el superstar Benny Green, el gran innovador del piano jazz dels darrers temps, et van portar a agafar el camí de la ruta volàtil i galàctica cap a les estrelles, on diuen que les ànimes sensibles com la teva, a la música i a les arts hi tenen un lloc privilegiat, on els concerts més exquisits de les figures més rellevants de tots els temps hi són presents i ofereixen les seves veus i habilitats més impressionants.

Allí on les melodies i harmonies han trobat el seu lloc, mesclades amb els éssers sensibles i les calideses més destacades t'hi veig situat. En mig d'un concert musical interminable, on la gran orquestra, la més espectacular i composta dels millors músics i interprets de sempre, et deleiteran amb el concert més vibrant i subtil que hagis imaginat. La més gran representació que omplirà amb subtilesa i enginy el teu llarg i profund somni.

Adéu Jaume, amic!

"Remember to 22 desembre 2001"

Riu Glorieta i el Niu de l`Aguila
(En un matí gelat, gairebe una setmana desprès de les històriques nevades que van arribar a les mateixes platges del nostre litoral i que es recordaran durant molts anys per la seva magnitud, els components de la colla, l´Antoní, l´Antonio, el Vicenç, el Baudili, el Josep Gázquez, el Joan i el Josep van sortir des de Castellvell, en direcció a l´ermita del Remei, amb el cotxe del Joan i de l´Antonio.

El Pep Marin va tenir un problema de despertador i va compareixer gairebe una hora més tard.
A l´ermita del Remei començarem l´excursió i salvarem els tolls glaçats que trobarem, unes “penques de gel” durissimes, la temperatura també era molt baixa, l´hivern s´havia avançat, aquelles setmanes foren molt “cruels” i blanques.

Enfilarem el camí al costat de les fonts del Glorieta, pel moli esbarrat que encara hi estava més que en el record llunyà, quan als anys seixanta i pujavem amb tota la colla dels “daus” i “martells” i l´afegitó, i algú s´enrecordà de que en aquell indret, desprès d´un esmorzar s´hi celebrar un “ball” i donar la tabarra d´haver ballat amb l´Isabel,.... quin gran esdeveniment!!

Seguirem amunt pel camí fressat i vorejat de clapes de neu que es feien més extenses com més amunt pujavem. En aixó que el Josep Gázquez va quedar-se l´últim i gairebé demanant perdó va “canviar la pela” amb una “vomitada” sublim que el lliurà del neguit que l´inquietava des de feia temps. Un problema gàstric de la nit passada.

Continuarem pujant i per fi semblava que arribarem al màgnific salt d`aigua del “niu de l´àguila” i dels tolls glassadissims que ni al Vicenç li vingueren ganes de capbussar-s´hi, pel voltant una blancor immensa i a prop, en un petit replà, esmorzarem generosament.

“Feia pocs dies que la mort del “Pepe Vinaixa” ens havia corprés, ens portava records inoblidables, del Reddis, d´aquells anys quan alguns dels presents formarem part d´aquella colla excursionísta, era una entitat de “families” i al record venen anécdotes i sentiments que en algun moment frepaven les nostres inquietuts, per exemple, lo dificultós que resultava intimar amb els “patriarques” del Reddis i aconseguir que t´acceptèssin com un membre més de la colla. Havies de passar un exàmen ben rigurós.

Recordem al “Pepe” sempre vell, quan va acabar la “mili” ja li semblava que la vida l´aclaparava, parlava llavors de quan era jove i només tenia 24 anys, però sempre el tenies al costat quan el necessitaves, aquell Seat 127, de color vermell, va ser el primer que tinguerem al Reddis i pujavem carregats per la pista encara “sense asfaltar” de Cornudella a Siurana i cantant cançons “nostàlgiques” com les de Renato Carozone: “Questa picolissima serenata” “Torero” o “Maruzzella” o les de Jorge Negrete “Guadalajara”, “El Jinete”, “Juan Charrasqueado” o el Lucho Gatica.... “Reloj no marques las horas, por que voy a enloquecer, ella se irá para siempre, cuando amanezca otra vez”. El Pepe era un “bolero” un “nostàlgic de la seva primera joventut. Va morir massa aviat, encara que ell ja portava en el pensament la càrrega dels seus 54 anys gairebé “doblats”..

Adeu amic, en el teu viatge últim t´acompanyarà el nostre record, les vivències arxivades en la memòria del vent, no és molt, però consolat, el teu privilegi serà haver existit en la calidesa del nostre indret estimat, ple de “reusenquísme” i encara més ple de Reddis i de “capelleta”, i la satisfacció d´haver “volat” amb el “Georges Harrison”, envoltat de “balades” i de “sons” que viuran sempre, aquells inoblidables anys seixanta et portaran lleugé per entre les marjades i els comellars, per els cims i les valls profundes, envoltat d´un nuvol blanc en el nostre pais dels somnis, en el futur caminar de les llavors arrelades en el ventre fecund paridor d´un demà nou”.

Després d´esmorzar i de fer les fotos blanques que corresponia, varem desfer els nostres passos retornant cap a l´ermita del Remei i d´alli a la “piscina de Castellvell” on acomiadarem aquella sortida de desembre i també he de dir que aquell dia era el de la “rifa de Nadal” i tret d´un número de l´Ajuntament de Castellvell que tenia un premi de 5 pessetes per pesseta , no n´encertarem cap més)

Aquest dissabte 6 de febrer de 2010, tornem a fer de nou l'excursió tambè en un hivern de baixes temperatures, de pluja abundant i de neus blanques. Els components aquesta vegada som

l'Antoní, el Vicenç, el Josep Maria, el Miquel, el Ramon i el Marín. Rememorem la gesta una altra vegada.

En Situ Creus, mediador?...

El nostre entranyable amic Situ Creus, encara que sembli estrany, tenia molt a veure en aquell projecte tan “sobat”, discutit i ajornat de la distribució territorial de Catalunya i de quines haurien de ser les seves “vegueries” i encara molt més discutit el tema de les seves capitals i/o co-capitalitats, sobretot la de la demarcació del Camp de Tarragona, que els de Reus volien també compartir amb Tarragona i aquesta no volia compartir-la amb Reus, ni tansols sentir parlar de Camp de Tarragona sinò de Tarragona a seques.

Produïnt-se aquesta disjuntiva, l'alcalde de Tarragona amb el seu “sequit” va arribar a les instal·lacions de Port de Tarragona per a celebrar una reunió cordial i de treball amb els directius del Port.

Quan es trobava la comitiva a la planta baixa davant mateix dels ascensors disposats a utilitzar-los per a desplaçar-se a la quarta planta, lloc on es celebrava la reunió, va aturar-se un d'aquells aparells elevadors i vet aquí la casualitat, hi baixava el nostre Situ Creus amb el diari sota el braç i dirigint-se com cada dia a aquella hora a un bar a prop del Port a embotir-se un suculent esmorzar de peix.

En veure l'avalantxa de personalitats que intentaven encabir-se a l'ascensor el nostre amic no va tenir espai suficient per a sortir i va quedar-se gairebé a la força dins l'aparell. En aquestes, el President del Port que va romandre al vestibol per a pujar en el següent torn, veient en Situ, dirigint-se cap a l'alcalde l'hi va comentar amb fermesa i decissió.

-Aquest home és de Reus, compte amb el què dius!...

Durant el trajecte, el batlle de la ciutat imperial no va parar d'exposar-li al Situ la seva idea de capitalitat per a Tarragona i descartà el nom de Camp de totes, totes. A tot en Situ Creus feia que sí amb el seu somriure enfotaire i desinvolt i en arribar a la planta convinguda i una vegada el President va reunir-se amb ells i veint que l'alcalde continuava martiritzant al nostre Situ amb les seves conviccions tarragonines, aquest va exclamar rotund i afirmatiu:

-No t'esforcis en convencer-lo. És sord!

En Situ Creus que no havia captat res de les insistents i repetides vehemències del batlle i possiblement recordant les notícies del diari referents al tema de la capitalitat de les vegueries, mogut per un acte de natural innocència va etzivar-li:

-Vós com jo som gent del camp, vosté de Tarragona i jo de Reus. Vosté i jo som camp de Tarragona, vós de la capital imperial i jo de la capital del Baix Camp, ambdues co-capitals indiscutibles en pro de l'equilibri territorial i de l'estatus més racional. No l'hi sembla?

Així es va acabar de decidir aquell assumpte tan delicat i va finalitzar la discussió. O no!...

Cap d'any a Mallorca

No esperava que el Rosendo volgués felicitar-me l'any nou. No era el seu estil. Passava olimpicament de trucar i d'enviar-te e.mails en dates senyalades doncs ell considerava que qualsevol dia de l'any era important o no,.Tot estava escrit amb antel·lació i tot responia a una predisposició, a una exigència del destí.

Per aixó m'intrigava el seu missatge per correu electrònic ordenant-me que ens trobèssim sens falta d'aquí a una hora a l'Atlàntic, sense avançar-me cap tema en concret ni del misteri que envoltava aquell avís tan esquerit.

En aquella hora d'un matí feiner en plenes vacances de Nadal no hi havia massa fressa ni gent pels carrers i en arribar al nostre local de trobada, el Rosendo estava assegut a l'entorn d'una taula llegint sorprenentment el “diari de Balears” ,cosa que em sobtà i vaig voler esbrinar el motiu d'aquella lectura forània.

-Et sorpren no? Doncs tot té una explicació.

Ha estat fruït d'una juguesca molt agradable. Al treball organitzarem un sorteig consistent en un viatge a Mallorca per a dues persones per a passar tres nits en un luxòs hotel coincidint amb el cap d'any.

Fins aquí tot sembla normal però el cas es que els companys s'inscrigueren en comprar el número, cadascú amb la seva parella respectiva, mentre que jo, sense parella oficial, no vaig plantejar-me participar en el sorteig fins que va entrar en escena la Glòria, la secretària rossa i exhuberant, quinze anys més jove que jo, que actualment no té tampoc parella coneguda i que sense escarafalls va manifestar la seva voluntat d'apuntar-nos plegats a la rifa.

Tot va quedar entre riures i gracietes i els dies van fer-me oblidar de tot aquell enrenou que no portaria a cap lloc fins que vaig rebre la trucada de la Glòria assabantant-me de que la sort ens havia afavorit als dos amb aquell viatge tan especial.

De seguida vaig posar-me el xip i vaig mentalitzar-me en els quatre dies que passaria junt amb la Glòria i en aquell paradis tan somniat que era Mallorca.

Semblava un somni en arribar a aquell magnífic hotel en el mateix passeig marítim i en presentar la nostra butlleta i donar els nostres noms respectius, aquell recepcionista de cara alegre i amb amabilitat desmesurada va comentar-nos que previ un sorteig intern de l'hotel, ens havien comodat en una de les suites nupcials i en entrar a l'habitació la nostra sorpresa fou manifesta i exagerada i en quedar-nos sols, el primer que se'ns va ocòrrer fou saltar desmesuradament sobre aquell llit inmens i comprovar la seva confortabilitat.

Potser l'encant més especial el tinguerem desplegant les llargues cortines que desvelaven la gran terrassa i oferien unes vistes immillorables del passeig i de la badia de Palma quan el llum del sol es reflectia tenuament i les ballugadisses onades zigzaguejaven un gris apagat que es reflectia en els nostres ulls observants i captivats per tanta bellesa.

La cambra de bany era enorme. Una grandiosa banyera i les parets de rajoles blau-marí que cobrien tot l'entorn i el sostre i una col·lecció de tovalloles ens donaren peu a relaxar-nos en aquell oasí de calma i tambè de sensualitat que excità el nostre libido.

-Us semblaria que estaveu dins un somni no?

Una orquestra tocant el begin the begin i el so del piano vibrant i seductor envoltava l'immensa sala menjador i nosaltres dos en una taula ja preparada i disposats a fruir d'un exquisit sopar amb mariscada inclosa i un bon vi blanc que el cambrer es cuidava d'omplir-nos les copes en tot moment, a tu que et sembla?...

Fabulòs! Increible! I desprès vindria el raïm i la festa de cap d'any, no?

Ja l'alegria ens desbordava i el cava anava a dojo per tota la sala mentre anavem comptant els tocs de campana emplenant-nos la boca amb els dotze grans de raïm i un llarg petó desitjant-nos que aquella felicitat no acabés mai va dur-nos instintivament a la pista de ball on ens abraçarem i ens omplirem de la calidesa d'aquella nit fantàstica, en una continuació de balls i més balls fins a altes hores de la matinada.

Desprès vindria comprovar la resistència d'aquell gran llit, vaig afegir, burleta?

Doncs no te'n donaré detalls. Seria groller per part meva, encara que si que et diré que aquell divendres de cap d'any, no va'm sortir de la cambra i el sopar ens el van servir a la mateixa habitació. T'invito a pensar que, degut a una indisposició o a un excés de cava. Tu mateix!

El dissabte el dedicariem a visitar l'illa. Va'm llogar un C-4 de color groc i voliem veure la cartoixa de Valldemossa on hi visqueren durant un temps el músic Frederic Chopin i la seva companya George Sand.i en les cel·les 2 i 4 es troben els documents i records de l'estada de Chopin i George Sand, entre 1838 i 1839 Situat en un magnific indret de la serra de Tramuntana, a més de 400 m. d'altura.

També visitàrem el monestir de Miramar, al mateix terme municipal de Valldemossa fundat a 1276 per Jaume II, a petició de Ramon Llull, per acollir un col·legi de missioners dedicat a l'ensenyament de l'àrab i altres llengües orientals, amb l'objectiu de preparar frares per a convertir infidels al cristianisme. L'arxiduc Lluis Salvador d'Austria (1847-1915), va comprar al 1872, desprès d'enamorar-se dels paisatges de la costa nord de Mallorca, l'antiga possessió. A la mort de l'arxiduc, la propietat de Miramar, igual que la de Son Marroig, passà al seu secretari, el mallorquí Antoni Vives, excepte les terres de s'Estaca, que passaren a ser propietat de la seva amant oficial la majorala Catalina Homar i des dels anys 90 són propietat de l'actor Michael Douglas i de la seva ex-dona Diandra.

Ja de tornada a Palma ens perderem pels carrers i carrerons del centre, pel barri jueu i visitarem la catedral i el castell de Bellver.

-Ja veig que em vols abocar per la cara la sort que has tingut i com t'ho has passat de bé aquest cap d'any a Mallorca. Et felicito i no em torturis més, sisplau!

Aquella nit de dissabte fou la més especial, la més sensual, la més agosarada. Aquell llit de l'hotel treia fum. N'estava de càlid!

-Prou. No vull saber-ne més detalls del teu viatge, que t'aprofiti. Adèu!

-Que n'és d'injusta la vida. El meu millor amic recreant-se amb les seves gestes eròtiques, amb la boca plena de grandeses i de foteses extremes i jo oblidat i incomprès, titllat de sarassa, quan els meus desitjos i les meves instintives forces m'aboquen a engrapar la calidesa i la planùria del seu cos, l'instintiva i hàrmoniosa palpació dels racons més amagats i de l'esvelta figura que em captiva i em sedueix, mentre el malentés d'una prudent i passiva conducta que reprimeix el meu desig de ella, em jutja i conclou, equivocadament, en un fi que no és real, pot semblar-ho, però és només el resorgir d'una estratègia equivocada, la maldestra i manca de costum de l'òxidada inèrcia del festeig captiu, de la clàssica seducció passiva. Res més lluny dels meus propòsits!

-Potser, ja no n'aprendre mai.

seixanta anys donen per molt!

Aquell capvespre de dimecres, la cita era a la finca del Baudili. Desconec encara el motiu esencial del canvi de dia de la nostra reunió mensual, sempre el primer dijous de mes. Però, segurament aixó no té cap importància.

Amb el meu cosí Francesc ens vam dirigir puntualment a la cita i he de confessar que no m'esperava trobar-los reunits tan d'hora ja que sempre arribo abans que molts d'ells, però en aquesta ocasió els plans previstos semblaven variar notablement i això era una novetat.

Amb la fredor i espontàneitat que em caracteritza vaig saludar amb un hola! generalitzat, que només va desembocar amb una apretada de mans molt personal amb el Sabaté, per proximitat, al Joan i al Baudili i l'Antoní i quedaven asseguts el Miquel, el Lluís, el Josep Maria, el Josep, el Nogués i més tard arribaren el Ramon i el Vicenç i l'Antoni Gasol.

No escatimaren propaganda en nom meu i de l'aniversari que celebrava amb un full de paper brillant, amb unes indicacions ben elaborades del menú i tres mosses a tot color que estaven recloses al peu de la minuta. Suposo que el cost va anar a càrrec de la publicitat que segurament hi figurava.

Les delicadeses d'aquella gula del nord sobre el pà conreat amb tomàquet i el vol de gambes pelades amb suc ben apetitós emplenaren el primer plat de la nit de sabors afrodisiacs i les negres olives fregides amb sal s'esgotaren immediatament pel seu deliciós paladar.

El plat fort fou l'entrecot tendre i exquisit acompanyat de bolets de bosc cruixents i tendres que emplenaren el nostre estomac fent-nos beure el vi amb gust i alegria.

Seguiria la festa amb el corresponent pastís que amb les partions mesurades per a cadescú brindariem amb cava Nadal brut i desitjariem felicitat i benestar per aquell “pobre Llatzer” que havia complert 60 anys.

En el café i el “mojito” arribaren els agraïments i com no podia ser d'altra manera els hi vaig recitar “la balada de fra Rupert” perquè entressin en calor.

En atenció i col·laboració del Baudili en totes aquestes nostres trobades mensuals, el Joan va lliurar-li un puzle o aiguabarreig de fragments fotogràfics dels anys i excursions i reunions celebrades on hi és present el propi personatge, el qual va quedar molt commugut així com els allí assistents.

Seguidament es va passar a portar a terme “l'amic invisible” on tots rebrien un regal de part dels altres assistents.

També el Joan va lliurar-me un lot amb una botella de cava Torello i dues copes. Tot un detall.
El Joan va fer passar per caixa a tothom, cobrant-los deu euros per eixugar el valor dels regals i 150 euros que pagaria jo per a satisfer els entrecots, les postres i el cava.

Amb el compromís de retrobar-nos el dissabte 12 de desembre, per a celebrar el tradicional esmorzar al mas del Garrut, vam acabar la festa.

La tieta Maria fa 90 anys!

Aquell diumenge 29 de novembre tenia una cita molt entranyable i especial amb la tieta Maria, en la celebració d'un aniversari molt important i significatiu. Complia 90 anys i en el seu llarg trajecte, aquella dona forta i resolutiva, ha significar i marcat molt en la meva vida, en la de la meva germana i no cal dir-ho en la de tota la familia.

És un referent inamobible i instal·lat en la parcel·la paral·lel·la de la meva existència, partida entre Reus i Mont-roig.

No negaré que en la meva infantesa, en aquells anys d'obscuritat i fantasmes dispersos, quan la mort del meu avi Papet, en el seu enterrament un sacerdot tot vestit de negre, acompanyat de escolanets, també engalanats, pel carrer pujaven fent moure un fanalet encés, emetent cantics i veus en llatí i una corrua d'homes vestits de negre, estàtics i pacients contemplaven com pujaven la caixa sobre un carro tirat per un cavall i començava la comitiva a desplaçar-se fins els rentadors, camí del cementiri en una cerimonia que no et deixava indiferent, tot en caure la tarda i encara sense llum elèctrica pels carrers, en una penombra que a mi em semblava com si les ombres allargassades m'abastessin i engolissin devoradores i cruels

.
Per més inri, en aquell temps quan tenia sis anys, desprès d'aquelles pors, produïdes probablement per la mort de l'avi, la meva inquietud me la reproduïa quan anava a casa de la tieta Maria i una llàntia encesa es mostrava al menjador i unes dones, vestides de negre, passaven el rosari en penombra amb tot el reguitzell de santes i verges i invocacions que anaven postulant.

Aquell record va anar aclarint-se amb els anys i el llum poc a poc retornà en el meu concepte de relació i les pors s'esvaïren.

Com oblidar les estades d'estiu a la Pobla on hi créixerem plegats amb la Maria Neus, l'Anton Ramon i el Miquel on el temps passava lentament i meravellosament en un relax de benestar i protecció mentre veiem passar les barques i madurar el cirerer i colliem aquelles mores vermelles i negres arran el camí del mas de Carabasset. Aquells estius inoblidables, amb la tieta Maria, l'oncle Anton i els cosins formaran part per sempre més en les meves vivències més emotives.

El primer diumenge d'agost era la fira de Mont-roig i plegats anavem al “casino de dalt” al “concert” on preniem un vermut i escoltavem els artistes convidats. Un any, de molt grat record actuava “Antonio Machin” i el fet de verure'l de tan a prop, m'impressionà molt i sempre ho recordaré.

A la tarda, desprès de dinar anavem al camp de futbol on es celebrava un partit ben especial i un any vam veure jugar al mateix Kubala quan ja era gairebé un veterà.

I la tieta Maria sempre estava al lloc oportú, organitzant i posant a cadascú al seu rol, ordenant i reptant quan calia a qualsevol de nosaltres, de vegades podia semblar-nos que era d'una manera injusta, però en el transcurs del temps, he entés que aquell procediment era del tot encertat i correcte.

El diumenge 29 fou un gran dia per a la tieta Maria i també per a tots els qui l'estimem. Erem plegats al seu costat i l'ambient respirava afecte i una càlida atmosfera transmetia la mateixa sensació que he sentit i sento sempre que em trobo junt amb vosaltres.

Per molts anys pugui fer-nos companyia i sentir-se tan estimada.

Felicitats!