diumenge, 10 de gener del 2010

Cap d'any a Mallorca






































































No esperava que el Rosendo volgués felicitar-me l'any nou. No era el seu estil. Passava olimpicament de trucar i d'enviar-te e.mails en dates senyalades doncs ell considerava que qualsevol dia de l'any era important o no,.Tot estava escrit amb antel·lació i tot responia a una predisposició, a una exigència del destí.

Per aixó m'intrigava el seu missatge per correu electrònic ordenant-me que ens trobèssim sens falta d'aquí a una hora a l'Atlàntic, sense avançar-me cap tema en concret ni del misteri que envoltava aquell avís tan esquerit.

En aquella hora d'un matí feiner en plenes vacances de Nadal no hi havia massa fressa ni gent pels carrers i en arribar al nostre local de trobada, el Rosendo estava assegut a l'entorn d'una taula llegint sorprenentment el “diari de Balears” ,cosa que em sobtà i vaig voler esbrinar el motiu d'aquella lectura forània.

-Et sorpren no? Doncs tot té una explicació.

Ha estat fruït d'una juguesca molt agradable. Al treball organitzarem un sorteig consistent en un viatge a Mallorca per a dues persones per a passar tres nits en un luxòs hotel coincidint amb el cap d'any.

Fins aquí tot sembla normal però el cas es que els companys s'inscrigueren en comprar el número, cadascú amb la seva parella respectiva, mentre que jo, sense parella oficial, no vaig plantejar-me participar en el sorteig fins que va entrar en escena la Glòria, la secretària rossa i exhuberant, quinze anys més jove que jo, que actualment no té tampoc parella coneguda i que sense escarafalls va manifestar la seva voluntat d'apuntar-nos plegats a la rifa.


Tot va quedar entre riures i gracietes i els dies van fer-me oblidar de tot aquell enrenou que no portaria a cap lloc fins que vaig rebre la trucada de la Glòria assabantant-me de que la sort ens havia afavorit als dos amb aquell viatge tan especial.

De seguida vaig posar-me el xip i vaig mentalitzar-me en els quatre dies que passaria junt amb la Glòria i en aquell paradis tan somniat que era Mallorca.


Semblava un somni en arribar a aquell magnífic hotel en el mateix passeig marítim i en presentar la nostra butlleta i donar els nostres noms respectius, aquell recepcionista de cara alegre i amb amabilitat desmesurada va comentar-nos que previ un sorteig intern de l'hotel, ens havien comodat en una de les suites nupcials i en entrar a l'habitació la nostra sorpresa fou manifesta i exagerada i en quedar-nos sols, el primer que se'ns va ocòrrer fou saltar desmesuradament sobre aquell llit inmens i comprovar la seva confortabilitat.


Potser l'encant més especial el tinguerem desplegant les llargues cortines que desvelaven la gran terrassa i oferien unes vistes immillorables del passeig i de la badia de Palma quan el llum del sol es reflectia tenuament i les ballugadisses onades zigzaguejaven un gris apagat que es reflectia en els nostres ulls observants i captivats per tanta bellesa.

La cambra de bany era enorme. Una grandiosa banyera i les parets de rajoles blau-marí que cobrien tot l'entorn i el sostre i una col·lecció de tovalloles ens donaren peu a relaxar-nos en aquell oasí de calma i tambè de sensualitat que excità el nostre libido.

-Us semblaria que estaveu dins un somni no?

Una orquestra tocant el begin the begin i el so del piano vibrant i seductor envoltava l'immensa sala menjador i nosaltres dos en una taula ja preparada i disposats a fruir d'un exquisit sopar amb mariscada inclosa i un bon vi blanc que el cambrer es cuidava d'omplir-nos les copes en tot moment, a tu que et sembla?...

Fabulòs! Increible! I desprès vindria el raïm i la festa de cap d'any, no?

Ja l'alegria ens desbordava i el cava anava a dojo per tota la sala mentre anavem comptant els tocs de campana emplenant-nos la boca amb els dotze grans de raïm i un llarg petó desitjant-nos que aquella felicitat no acabés mai va dur-nos instintivament a la pista de ball on ens abraçarem i ens omplirem de la calidesa d'aquella nit fantàstica, en una continuació de balls i més balls fins a altes hores de la matinada.

Desprès vindria comprovar la resistència d'aquell gran llit, vaig afegir, burleta?

Doncs no te'n donaré detalls. Seria groller per part meva, encara que si que et diré que aquell divendres de cap d'any, no va'm sortir de la cambra i el sopar ens el van servir a la mateixa habitació. T'invito a pensar que, degut a una indisposició o a un excés de cava. Tu mateix!

El dissabte el dedicariem a visitar l'illa. Va'm llogar un C-4 de color groc i voliem veure la cartoixa de Valldemossa on hi visqueren durant un temps el músic Frederic Chopin i la seva companya George Sand.i en les cel·les 2 i 4 es troben els documents i records de l'estada de Chopin i George Sand, entre 1838 i 1839 Situat en un magnific indret de la serra de Tramuntana, a més de 400 m. d'altura.

També visitàrem el monestir de Miramar, al mateix terme municipal de Valldemossa fundat a 1276 per Jaume II, a petició de Ramon Llull, per acollir un col·legi de missioners dedicat a l'ensenyament de l'àrab i altres llengües orientals, amb l'objectiu de preparar frares per a convertir infidels al cristianisme. L'arxiduc Lluis Salvador d'Austria (1847-1915), va comprar al 1872, desprès d'enamorar-se dels paisatges de la costa nord de Mallorca, l'antiga possessió. A la mort de l'arxiduc, la propietat de Miramar, igual que la de Son Marroig, passà al seu secretari, el mallorquí Antoni Vives, excepte les terres de s'Estaca, que passaren a ser propietat de la seva amant oficial la majorala Catalina Homar i des dels anys 90 són propietat de l'actor Michael Douglas i de la seva ex-dona Diandra.

Ja de tornada a Palma ens perderem pels carrers i carrerons del centre, pel barri jueu i visitarem la catedral i el castell de Bellver.

-Ja veig que em vols abocar per la cara la sort que has tingut i com t'ho has passat de bé aquest cap d'any a Mallorca. Et felicito i no em torturis més, sisplau!

Aquella nit de dissabte fou la més especial, la més sensual, la més agosarada. Aquell llit de l'hotel treia fum. N'estava de càlid!

-Prou. No vull saber-ne més detalls del teu viatge, que t'aprofiti. Adèu!

-Que n'és d'injusta la vida. El meu millor amic recreant-se amb les seves gestes eròtiques, amb la boca plena de grandeses i de foteses extremes i jo oblidat i incomprès, titllat de sarassa, quan els meus desitjos i les meves instintives forces m'aboquen a engrapar la calidesa i la planùria del seu cos, l'instintiva i hàrmoniosa palpació dels racons més amagats i de l'esvelta figura que em captiva i em sedueix, mentre el malentés d'una prudent i passiva conducta que reprimeix el meu desig de ella, em jutja i conclou, equivocadament, en un fi que no és real, pot semblar-ho, però és només el resorgir d'una estratègia equivocada, la maldestra i manca de costum de l'òxidada inèrcia del festeig captiu, de la clàssica seducció passiva. Res més lluny dels meus propòsits!

-Potser, ja no n'aprendre mai.

dimarts, 8 de desembre del 2009

seixanta anys donen per molt!





































Aquell capvespre de dimecres, la cita era a la finca del Baudili. Desconec encara el motiu esencial del canvi de dia de la nostra reunió mensual, sempre el primer dijous de mes. Però, segurament aixó no té cap importància.

Amb el meu cosí Francesc ens vam dirigir puntualment a la cita i he de confessar que no m'esperava trobar-los reunits tan d'hora ja que sempre arribo abans que molts d'ells, però en aquesta ocasió els plans previstos semblaven variar notablement i això era una novetat.

Amb la fredor i espontàneitat que em caracteritza vaig saludar amb un hola! generalitzat, que només va desembocar amb una apretada de mans molt personal amb el Sabaté, per proximitat, al Joan i al Baudili i l'Antoní i quedaven asseguts el Miquel, el Lluís, el Josep Maria, el Josep, el Nogués i més tard arribaren el Ramon i el Vicenç i l'Antoni Gasol.

No escatimaren propaganda en nom meu i de l'aniversari que celebrava amb un full de paper brillant, amb unes indicacions ben elaborades del menú i tres mosses a tot color que estaven recloses al peu de la minuta. Suposo que el cost va anar a càrrec de la publicitat que segurament hi figurava.

Les delicadeses d'aquella gula del nord sobre el pà conreat amb tomàquet i el vol de gambes pelades amb suc ben apetitós emplenaren el primer plat de la nit de sabors afrodisiacs i les negres olives fregides amb sal s'esgotaren immediatament pel seu deliciós paladar.

El plat fort fou l'entrecot tendre i exquisit acompanyat de bolets de bosc cruixents i tendres que emplenaren el nostre estomac fent-nos beure el vi amb gust i alegria.

Seguiria la festa amb el corresponent pastís que amb les partions mesurades per a cadescú brindariem amb cava Nadal brut i desitjariem felicitat i benestar per aquell “pobre Llatzer” que havia complert 60 anys.

En el café i el “mojito” arribaren els agraïments i com no podia ser d'altra manera els hi vaig recitar “la balada de fra Rupert” perquè entressin en calor.

En atenció i col·laboració del Baudili en totes aquestes nostres trobades mensuals, el Joan va lliurar-li un puzle o aiguabarreig de fragments fotogràfics dels anys i excursions i reunions celebrades on hi és present el propi personatge, el qual va quedar molt commugut així com els allí assistents.

Seguidament es va passar a portar a terme “l'amic invisible” on tots rebrien un regal de part dels altres assistents.

També el Joan va lliurar-me un lot amb una botella de cava Torello i dues copes. Tot un detall.
El Joan va fer passar per caixa a tothom, cobrant-los deu euros per eixugar el valor dels regals i 150 euros que pagaria jo per a satisfer els entrecots, les postres i el cava.

Amb el compromís de retrobar-nos el dissabte 12 de desembre, per a celebrar el tradicional esmorzar al mas del Garrut, vam acabar la festa.

La tieta Maria fa 90 anys!


























































































































Aquell diumenge 29 de novembre tenia una cita molt entranyable i especial amb la tieta Maria, en la celebració d'un aniversari molt important i significatiu. Complia 90 anys i en el seu llarg trajecte, aquella dona forta i resolutiva, ha significar i marcat molt en la meva vida, en la de la meva germana i no cal dir-ho en la de tota la familia.

És un referent inamobible i instal·lat en la parcel·la paral·lel·la de la meva existència, partida entre Reus i Mont-roig.

No negaré que en la meva infantesa, en aquells anys d'obscuritat i fantasmes dispersos, quan la mort del meu avi Papet, en el seu enterrament un sacerdot tot vestit de negre, acompanyat de escolanets, també engalanats, pel carrer pujaven fent moure un fanalet encés, emetent cantics i veus en llatí i una corrua d'homes vestits de negre, estàtics i pacients contemplaven com pujaven la caixa sobre un carro tirat per un cavall i començava la comitiva a desplaçar-se fins els rentadors, camí del cementiri en una cerimonia que no et deixava indiferent, tot en caure la tarda i encara sense llum elèctrica pels carrers, en una penombra que a mi em semblava com si les ombres allargassades m'abastessin i engolissin devoradores i cruels
.
Per més inri, en aquell temps quan tenia sis anys, desprès d'aquelles pors, produïdes probablement per la mort de l'avi, la meva inquietud me la reproduïa quan anava a casa de la tieta Maria i una llàntia encesa es mostrava al menjador i unes dones, vestides de negre, passaven el rosari en penombra amb tot el reguitzell de santes i verges i invocacions que anaven postulant.

Aquell record va anar aclarint-se amb els anys i el llum poc a poc retornà en el meu concepte de relació i les pors s'esvaïren.

Com oblidar les estades d'estiu a la Pobla on hi créixerem plegats amb la Maria Neus, l'Anton Ramon i el Miquel on el temps passava lentament i meravellosament en un relax de benestar i protecció mentre veiem passar les barques i madurar el cirerer i colliem aquelles mores vermelles i negres arran el camí del mas de Carabasset. Aquells estius inoblidables, amb la tieta Maria, l'oncle Anton i els cosins formaran part per sempre més en les meves vivències més emotives.

El primer diumenge d'agost era la fira de Mont-roig i plegats anavem al “casino de dalt” al “concert” on preniem un vermut i escoltavem els artistes convidats. Un any, de molt grat record actuava “Antonio Machin” i el fet de verure'l de tan a prop, m'impressionà molt i sempre ho recordaré.

A la tarda, desprès de dinar anavem al camp de futbol on es celebrava un partit ben especial i un any vam veure jugar al mateix Kubala quan ja era gairebé un veterà.

I la tieta Maria sempre estava al lloc oportú, organitzant i posant a cadascú al seu rol, ordenant i reptant quan calia a qualsevol de nosaltres, de vegades podia semblar-nos que era d'una manera injusta, però en el transcurs del temps, he entés que aquell procediment era del tot encertat i correcte.

El diumenge 29 fou un gran dia per a la tieta Maria i també per a tots els qui l'estimem. Erem plegats al seu costat i l'ambient respirava afecte i una càlida atmosfera transmetia la mateixa sensació que he sentit i sento sempre que em trobo junt amb vosaltres.

Per molts anys pugui fer-nos companyia i sentir-se tan estimada.

Felicitats!

dissabte, 5 de desembre del 2009

Aniversari de la Paqui i el Pep






















































































































Semblava que la Paqui i jo seriem les víctimes propiciatòries d'aquells comensals tan especials, amb els quals celebrariem aquella nit de dissabte, 28 de novembre de 2009, el nostre respectiu aniversari.

Els primers indicis es van produir ja en el lloc previst de trobada doncs a l'hora convocada, només ens hi trobarem els dos protagonistes de la festa i ni rastre del sèquit restant.

Tot era molt confòs i encara que vam intentar trucar al mòbil de la Francina, aquesta no ens va aclarir gaire la situació.

Així que vam decidir anar cap a les Irles, lloc contractat per a celebrar el sopar i quedar-nos-hi a dormir.

Era evident que quan la Paqui i jo vam arribar a aquell poblet de les Irles, en plena foscor i desprès de passar-nos l'encreuament d'entrada al llogarret, no teniem ben clar on cony es trobaven la resta de convidats a la nostra festa d'aniversari.

Ens confonia l'evidència, i la possibilitat d'aparcar el cotxe també va resultar un xic complicada encara que la Paqui va veure uns cotxes al fons d'un carreró estret que va resultar reconeixer-los com a propis dels nostres amics i a més vam poder aparcar-lo al seu costat.

La gèlida tarda de finals de novembre havia estés el seu negre mantell sobre aquell petit nucli urbà de les Irles, que restava absent de personal i només uns llums minoritzaven i estenien les ombres dels carrers estrets i costeruts, mentre la nostra visió es filtrava per la foscor de les refetes cases, de gruixudes parets i de restaurada evidència.

Només travessar la porta d'entrada d'aquella casa de colònies “Escoles Velles”ens captivaren la presència dos gatets negres plegats i amb aquella groga mirada que penetrava. A l'entrar a la casa de seguida hi arribà la Cori Òdena, la propietaria amb qui haviem fet els tractes. Amb un comportament molt natural ens va invitar a passar i al preguntar-li pels altres convidats va dir-nos que no en sabia res. Va ensenyar-nos les habitacions i seguidament, al preguntar-nos si voliem anar cap el reservat que haviem demanat per a celebrar la festa, ens hi va acompanyar i una immensa foscor ens va intrigar d'allò més a l'entrar-hi.

Els dubtes i els interrogants planejaven una confusió insospitada en les nostres ments. Com podia ser real aquella absència de la Cinta, el Sergi, el Ramon, el Guillem i l'Esperança i fins hi tot de la Montse i la Francina. No podia ser real aquell abandó, aquella fugida absurda cap a un enderroc furtiu i fugisser que ens deixava als dos a l'estacada, només a l'empar de la nostra iniciativa.

En aquestes cabòries estavem immersos quan d'un plegat, com per art de màgia, uns llums intermitents s'encengueren entre el xivarri de xiulets, trompetes i veus amigues, amb la pluja de paperets i flocs de colors que ens invadiren molt gratament i entre crits i abraçades la Paqui i jo reberem aquells amics amb l'alegria i el goig de qui retroba la seva gent estimada.

La sorpresa va ser màgia i il·lussió pura i una desfermada alegria!

Dos grans pòsters amb la fotografia de la Paqui i el Pep, penjaven de la paret amb l'inscripció: Guapos! Sou fantàstics! Us estimem!

Seguiria a continuació l'ofrena dels regals, que amb imaginació i uns grans impediments ens feren obrir les dues grans capses, ben captivades per un forrellat contundent i precís que allargaven l'ànsia i l'inquietud per a descobrir el seu contingut que es resistia a mostrar-se en cos present i ben personalitzat.

La Paqui destapà la capsa on hi havia penjolls, collarets i pulseres que brillaven amb màgia i destacaven la seva pell blanca i suau quan s'els posava provisionalment al seu coll i als seus canells, amb una brillantor argentada que reflectia al compàs d'aquells llums.

El regal important i calculat pels seus amics fou el joc de tovalloles que passarien a formar part de la seva cambra de bany que recentment havia restaurat a la seva casa i que conjugaven perfectament amb el color i conjunt d'aquella reforma recent efectuada.

El Pep va tenir que passar també per tot aquell tràngul de obrir i treure capses i papers i més papers per arribar al regal important que era, ni més ni menys, que una càmera de video, de prèsa de pel·licula, que el convertiria, si més no, en el redactor i filmador de totes les festes i festetes hagudes i per haver. Tota una sorpresa!

Amb totes aquelles emocions a flor de pell encara van insistir més i més i ens van presentar un “trenca-closques” desenrotllat en diverses fraccions del cos, de la Paqui i del Pep, per separat i teniem de reconstruir-loadeqüadament.

L'empresa va ser laboriosa i el temps emprat també i no vam escatimar cap consell ni ajuda per part de les creadores d'aquell puzle i més o menys, amb el temps, es van confeccionar les dues figures que, estaven redactades amb missatges pel darrere i que un a un ens van fer llegir, entre la cridòria i el brugit.

A les nou de la nit passarem tots al menjador on com estava previst, ens serviren el sopar triat que consistia en una escudella de primer i un confit de bacallà ben suculent, acompanyat amb un vi negre, les postres a triar i els cafès i les infusions corresponents.

De nou ens traslladarem al nostre reservat on haviem deixat en fresc el cava per a menjar-nos el pastís d'aniversari que, redactat en dues parts es llegia: “Quin dia més maco, malagueña salerosa” “Vamos a celebrarlo, ganxet”.
Noves abraçades i petons emplenaren la cambra i la gresca i el sarau seria la norma establerta d'aquella nit màgica.

Les eloqüents i impertinents paraules d'agraïment del Pep el conduiren a un parlament ben escatològic i de versots satírics i impùdics, amenitzats per les escabrosa “balada de fra Rupert” de Josep Maria de Sagarra i d'unes empíriques rimes “pornogràfiques” de Celdoni Fonoll que, per l'avançada hora de la nit i tambè pels graus atílics ja admesos, deixaren que fluís aquest relat sense soltades ni escarafalls, clar, net i convincent...

Hi quedava per a fer, començar un joc de “bingo” i ens posarem mans a l'obra. Alguns vam guanyar i d'altres no, el cas es que ens vam divertir d'allò més.

En aquestes el Sergi com ja tenia previst va marxar i encara amb l'intenció d'anar a Salou a ballar. Aquest no canviarà mai, sempre al peu del canò!

El cas del Ramon fou diferent. Se n'anà a la seva habitació, segurament a comprovar la comoditat del seu llit però, oh sorpresa! Quan estavem designant el què feia cadascú per a recuperar la seva “prenda”, de cop i volta sen's presenta aquest i a més oferint-se voluntari a fer el que calgui i com calgui. Així que ja el tens ballant amb la Cinta ben apretats i efusius o també, declarant-se a la Francina jurant-li amor etern. Una passada!

L'Esperança segurament maleirà els meus ossos per la putada de buscar al Guillem, a les fosques, per la cambra i ensopegant amb taula i cadires fins aconseguir complir el mandat.

El Guillem no va tenir més opció que recitar l'escena d'amor de “Don Juan Tenorio” a “Donya Inés” que no era altra que “mi menda lerenda” i els riures i la gresca fou ben “sonada”

A la Paqui i a mi ens van fer ballar un “tango” amb l'inconvenient que teniem de “tatarejar-lo” i escenificar-lo amb la passió i la sensualitat que caracteritza a aquest ball. (La meva ment em portava a una pista relluent amb l'orquestra tocant i Carles Gardel entonant càlidament aquell “Y todo a media luz” i en la frisança de moviments càlids i furients de cop i volta, seguint l'últim compàs, ens besem, jo inclinat a sobre seu, en un últim moviment, enduts pel compàs)

La màgia de la nit estava en la seva màxima esplendor. A la cambra la Montse, immensa, lluïa una camisa de dormir llisa i llarga sobre la seva carnassa abundosa i solta, de color blau. Semblava ben bé una deessa pintada per Rembrand o quelcom semblant.

La Francina i la Paqui anaven en pijama discretes i resignades a dormir en un son profund immerses en un gran llit, jo diria, en un llit immens on, fent un petit “sacrifici” també m'hi podia haver encabit jo.

La Cinta s'engalanà amb la camisa de dormir de la seva “àvia” amb el barret incorporat i una espelma encesa que creuava la cambra fent tot l'aspecte d'una “mestressa de claus” o d'una “ànima en pena” que es movia possessa i esperitada.

Possiblement i degut a aquesta adusta vestimenta, els consells i raonaments vàlids del Ramon van fer que la Cinta rectifiqués el seu vestuari i desfilés insinuadora i sensual amb la mínima expressió del vestit d'Eva, consistent bàsicament en unes fulles de platan sobre el cos nu (o quasi) de la nostra amiga. Tot un espectacle!

I els relats “vampírics” del Pep que volien crear un ambient i una situació plena de misteri i intriga, quan en realitat, tot va acabar en un far de riure sense solta ni volta, sense substància, fins que el son ens envair profundament.

L'endemà, un esplendit esmorzar i el record agradable d'una vetllada amb tota l'intenció de què fos inoblidable.

Gràcies amics!