Rebel amb causa (a la memòria de l'amic Ramon Serra i Monells)

Voldria significar tot allò que el Ramon representa en la meva vida .

Tot començava un quinze de febrer de 1965, amb quinze anys recent complers, vaig anar a caure en aquella finca de galliners i parades immenses sembrades de patates i dels últims intents amb la verema.


Una modernor d'aleshores a Reus es corroborava amb aquella màquina incubadora Jamesway, últim model internacional i de les 1080 que ajudaven a fer néixer cada dilluns i dijous milers de pollets de raça cornish, per a engreix, i milers de ponedores leghorn, que tenien una forta demanda.

La familia del Ramon eren els “massovers” d'aquella finca (el iaio Josep, la seva dona Carme, el Papito i la Mercé) i ocupaven la casa lateral d'aquell màgnífic mas, construït per l'arquitecte barceloní Enric Catà.

Jo vaig anar a parar a ser el meritori de l'oficina, sota les ordres del Sr. Balagué i mentre la meva ment volaba per l'espai infinit, a la sala contigua, empaquetant capses amb els pollets recents nascuts, el Ramon ja posava el transistor amb música i notícies, aleshores era l'emissora de la Ser i les “parides” sensacionalístes d'aquell espai “En menos que canta un gallo” de Manuel Martin Ferrand. Tu hi eres amb el Jaume, el Sr. Papito, el Genis...

I l'arribada, els dijous, dels sexadors japonesos, el John, el Shiro, el Tamura, l'Ito, el Seghuro. De bon matí tenies d'anar a buscar-los a l'estació del tren i fins hi tot, comptades vegades, tambè vindria amb ells un jove Serrat, encara desconegut, que aprenía l'ofici de sexador. Són anècdotes que vam viure plegats en aquella época.

I en el meu avorrit captiveri tu, Ramon, bé et cuidaves de endur-te'm com ajudant a fer els encàrrecs per Reus i alliberar-me dels ensopits matins en aquell despatx que mai no passava res de res i amb tu descobriria els llocs de neguit i tràfec on es desenrotllava una vida inquieta i profitosa de la ciutat.Anaves a buscar el pa al Forn Pasqual, quan encara el fill de l'establiment, el Lluís no era conegut i que anys desprès esdevindria un dels directors de teatre més sol·licitats. Aquell Reus tan desconegut per a mi, si més no, en les hores més dinàmiques del dia.

Tambè vas ser per a tots nosaltres, el “trafica”. Les teves qualitats de posar a disposició nostra aquells nous aparells electrodomèstics, (frigorifics, rentadores, televissors, radio-cassettes), a pagar a terminis, van convertir-se en una especialitat teva i recordo que al mateix moment de cobrar el sobre amb la setmanada, vint o quaranta durets passaven a les teves mans per anar eixugant el deute que amb tu, haviem contret.

El “públic-relations” de tots nosaltres i junt amb el teu germà cuidaves de segellar les “travesses” de futbol que el Genís i d'altres omplien i aviat tambè ens facilitaries l'accés a aquelles noves revistes que el canvi polític posaria a l'abast del públic, l'interviu, play boi, live, que mostraven aquelles “mosses” ben despullades i exhuberants que van ser un contrast total a les espectatives visuals que haviem tingut fins aleshores.

Un fet ben sonat fou el fixatge pel FC Barcelona del Calderé, el cosí de Vilarodona de la teva núvia Isabel i en parlariem plegats amb simpatia i respecte i durant molt de temps seria un dels jugadors més apreciats de l'equip.

Series, una mica, el rebel dins la teva familia. Aquell món tancat català que fins aleshores es mostrava messell i sotmès a la voluntad de l'amo, tu l'encarnaríes amb certa rebel·lia. Com no recordar-me d'aquella actitud del teu avi Josep quan assegut al llindar de la parada, observaba als obrers contractats aquell dia i que nomès el fet d'aixecar el cap, mentre introduïen el planter de patates en els crestalls, era motiu suficient per a ser acomidats en acabar la jornada.

En casarte amb l'Isabel anare-ho a viure a Reus i canviaries el teu lloc de treball de la granja per el de dependent de botiga en aquell establiment de venda d'electrodomèstics i màquines de cosir i al jubilar-se el pare del propietari, pasaries a dur la botigueta del raval (davant del cine Monterrosa) i aquesta seria una segona etapa ben colpidora que ens facilitaria la teva amistad.

En efecte, aquell llogarret centric i acollidor sería d'aleshores el punt de trobada d'aquella “colla” engrescada i plena de neguit que tu controlaries perfectament i coneixeries a l'Ariño que, com tu, era filatèlic i amb ell, el Gelonch, el Ripoll i d'altres i farieu els vostres intercànvis i transaccions.
El lloc de trobada de l'Àngel, del Guillem, del Fernando, del Pere, del Jordi, del Joan Pere i de tota aquella “tropa” que a finals dels setanta i primers dels vuitanta arrossegavem, quan s'acabaven les tertúlies al Bon-mar, que era el bar del costat de la botiga i més tard al bar Colombia, que el regentava el Ramon, tambè de grat record, per acabar encara amb la teva companyia, en aquell mesón del Julian, al carrer de Jesús, on tants bons records tinguerem plegats.

El temps va anar dispersant-nos, tu aniries definitivament a la botiga del carrer Jaume I, molts de nosaltres es casarien i d'altres com jo et cercariem nomès quan tindriem necessitat de comprar algun electrodomèstic.

Aquest primer de maig del dos mil nou no ha estat gens agradable per a nosaltres, encara que molt més penòs per a tu, Ramon. Com podrem compensar-te dels bons moments que ens has fet viure, de trobar-te de nou i emplenar-nos de la teva alegria. No sabrem on anar a comprar qualsevulga cosa precisa. No trobarem el teu consell i esmerçarem en va el plaer d'ésser aconsellats per la teva saviesa comercial. En definitiva, ens hem quedat orfes i distants de tu, haurem d'apendre a viure de nou dins la teranyina de noves generacions que empran unes formes i comportaments moderns i vàl·lids que no ens satisfant del tot. Potser la nostra raó de vida ens ha superat en espectatives i només ens queda passar la torxa als qui ens substituiran.

Amb enyor i estimació profunda, et recordarem per sempre més. Oferiu flors als rebels com tu, que contribuireu a un canvi nou i perdurable.

Retrospecció

Aquest dijous 23 d'abril la temperatura és bona i la diada de Sant Jordi sembla que serà magnífica.

A l'institut la quitxalla ha captat l'esència de la festa i els de tercer d'Eso van desenrotllant el programa previst instal·lant la paradeta de venda de llibres davant mateix la porta d'entrada i nois i noies proveïts de roses embolicades amb paper de celofana es dispersen per Cambrils per a proveir als seus convilatans de la màgia del regal d'una rosa als seus éssers estimats.

No sembla que res destorbi l'encís de la festa d'aquest dia feiner i a la sala d'actes aquells nois i noies recitaran els versos d'alegria i de tristor i les guitarres i percussió posaran música dels temes elegits que faran vibrar els oients i la màgica veu de la professora Remei transportarà a un espai de seducció i bellesa a aquell jovent sensible i foll que mogut per la seva transparència esclatarà en un verdader crit unànim de sentida tendresa.

Mentre jo, estovat per les bones vibracions d'aquell ambient magnific em perdo cercant les petjades d'aquella ruta pel Brugent que vaig fer junt amb els meus amics el passat dissabte quan desenbocavem dalt el poblet de Mont-ral, que no forma un sol nucli agrupat, al contrari, és distribuïda de manera desigual dins el territori. El terme tenia 43 cases o focs el 1553. El segle XVIII marca una etapa de forta expansió demogràfica, la qual cristal·litzà el segle XIX. Durant tot el segle XX s'ha produït a Mont-ral una veritable desfeta demogràfica, al principi de segle hi havia 766 h. el 1960, desprès baixa fins els 46 h. de l'any 1981 i a partir d'aleshores inicià una lenta remuntada, gràcies a l'arribada a l'any 1982 de la comunitat Arco Iris.
La primitiva església parroquial és dedicada a sant Pere ad Vincula, és d'estil romànic i conserva en bon estat l'absis i la portalada lateral d'accés al temple. Fou reformada al segle XVIII, data en que fou construir l'actual campanar. Al carrer Major hi ha el refugi Muste-Recasens, propietat del Centre de Lectura de Reus.
Sortim del poble per davant de l'Ajuntament i agafem a l'esquerra, direcció O.el camí dels Motllats i, ja a les últimes cases del poble, deixem a l'esquerra un senderó que baixa fort en direcció S. i que és camí per anar a Alcover per les fonts del Glorieta, i tambè va al Bosquet, seguim de pla.
Deixem a la dreta el camí que va a la font, i tambè als Massos de Cabrera, seguim enfront.
A l'esquerra deixarem el camí dels Motllats i anirem de pla seguint una pista que està barrada per un cadenat, just al cadenat es divideix en dues, la de l'esquerra s'enfila pel bosc, nosaltres agafarem la de la dreta que davalla.
S'acaba la pista iel camí esdevé senderó.
Cruïlla. Agafarem el camí de la dreta, el de l'esquerra va pel bosc, no obstant això al cap de poc temps es retroben, el camí és ara força més ample, diríem una petita pista.
A l'esquerra deixem un senderó.
A la dreta veiem una gran parada on es conreava, ara resta abandonada, aquí el camí gira fort cap a l'esquerra, planegem.
Deixem a l'esquerra dos senderons.
Deixem a la dreta un camí de carro que va a la carretera.
Deixem la pista i agafem a la dreta un senderó que s'endinsa pel bosc, la pista va pel damunt nostre.
A l'esquerra del camí hi ha una bassa, uns metres més amunt hi ha la font, tapada per una paret d'obra, però per la part de sota surt l'aigua i és fàcil de beure-hi. Damunt la font hi ha una alzina de grans proporcions. Ja sota la bassa hi ha una petita placeta, on s'ajunta la petita pista que haviem deixat, i que ara és una bona pista, la seguirem per la dreta.
A la dreta i sota el camí hi ha una gran bassa de cautxú, que recull l'aigua de la font que fa poc hem passat.
Travessem un cadenat i arribem a la carretera que seguim per la esquerra.
Deixem la carretera i agafem a la dreta un camí de carro, poc desprès passem un cadenat i tot seguit passem pel costat d'una bassa rodona, protegida per una xarxa metàl·lica.
Pista que ve de la carretera, la seguim per l'esquerra, a la dreta hi ha una alzina molt grossa amb un espectacular brancatge, desprès a l'esquerra hi ha l'era del mas.
A l'esquerra del camí i entremig d'unes alzines hi xops, hi ha la font del mas del Verd, i a sota una petita bassa.
Mas del Verd, un conjunt d'edificis en basant bon estat, el deixem a l'esquerra i continuem per la pista.
Deixem la pista i agafem a l'esquerra un senderó que s'endinsa al bosc, baixem.
Pista, la seguim per l'esquerra.
La pista s'ha acabat, anem mper un senderó, travessem el barranc dels Horts del mas del Verd, gairebé sempre porta aigua, passat el barranc el camí torna a ser força ample i a poc a poc acaba essent una petita pista, pugem.
Cruïlla, deixem la pista de la dreta, que va pel bosc, anem per la de l'esquerra, pugem suaument, ara la pista és molt més fressada.
Deixem a la dreta una pista que va bvosc enllà, quan s'acaba segueix un senderó que baixa al riu Brugent, a prop del molí del Castellà. Veiem davant nostre la mola de Roquerola i a la seva dreta el refugi dels Cogollons.
La pista és creuada per un camí.
Petita placeta, aquí hi ha una cruïlla, deixem enfront una pista que va pel bosc, anem per la de l'esquerra i arribem a la carretera, que seguim per la dreta, deixem enfront un camí que va a la Cadeneta, baixem.
Deixem la carretera i agafem a la dreta un senderó que baixa fort en direcció a Farena.
Retornem a la carretera la seguim per la dreta.
Per un gual passem el riu Brugent, pugem.
A l'esquerra i al costat d'un pi gros surt el camí que va al mas d'en Toni.
Farena, 618 m.alt. És l'agregat més important del municipi, situat en el declivi més assolellat d'un promontori que cau abrupte damunt el riu Brugent. L'esglésiola romànica de Sant Andreu (segle XII) és situada al capdamunt de la vila. Antigament estava encerclada per una muralla, per això la disposició de les cases és caracteristica de vila closa. Del seu antic castell només queden les restes d'alguns murs, als estables de Can Vilalta. Hi ha restes de fortificació vora la Punta Coroneta.

Aquella caminada matinal pel paisatge brugenc tambè va ser especial. Segurament els indrets del recorregut, les fonts, els boscos i el més important, la vostra companyia, que omple de referents viscuts moltes estones passades i les que volem viure de nou a partir d'ara.

A l'institut continua la festa. M'he comprat un tros de coc que han fet les mares dels alumnes i així he col·laborat amb ells, desprès d'haver triat un llibre de poesia i la rosa que m'havien reservat les alumnes de tercer d'Eso.

On són les ditxoses claus?...

Desprès de recollir les fotografies projectades durant el dilluns de pasqua en la trobada celebrada a la finca del Sergi i degudament ordenades en el fitxer de imatges de l'ordinador, el son va fer-se evident i constant i necessàriament l'instint va conduir-me directament al llit on immediatament vaig dormir-me profundament quedant al marge total del món exterior.

La meva ment es recreava amb volàtils imatges ballugadisses i confoses que em transportaven per un laberint tenebròs i profund i em produïen la sensació d'immobilitat absoluta i d'extrema llunyania vers el meu cos que no era receptor en absolut de les trucades telefòniques que es repetirien amb insistència una i altra vegada, mentre que jo, absort en un obscur somni n'era desconèixedor de les trucades tan persistents que colapsaven el meu registre telefònic.

I en l'hora màgica de la mitja nit, quan es diu que els fantasmes i folls ronden per les cases i es filtren per entre les parets i venen a pertorbar les ments dels pobres mortals més vulnerables i indefensos, dels que s'abandonen en febleses i sensibilitats mancades de tota fortalesa que els faci resistir l'escomesa d'aquells esperits vulneradors i possessius àvids del seu poder maligne i et penetren per les fibres de la pell i s'apoderen de la ment pertorbant-te la raó i la voluntat. En aquest precís moment és quan me n'adono del ring..ring del telèfon i amb passivitat m'aixeco i contesto aquella insistència en tan inoportuna hora.

A l'altre costat la veu nerviosa i precipitada de la Montse m'assabenta del motiu de la trucada que no és altre que preguntar-me si dins el meu cotxe s'havien quedat les claus del seu pis, que anaven dins una petita bossa. Intentant desempallegar-me del meu atordiment l'hi contesto que no m'he adonat d'aquest fet i que anirè a comprovar-ho però que sàpiga que el pàrquing on deixo el cotxe està a uns deu minuts de casa. Ella em comenta que es troba amb la Maria Cinta i la Paquita i s'ofereixen a venir a buscar-me i acompanyar-me amb el seu cotxe

-No cal, us trucaré i en cas afirmatiu, espereu-me sota de casa.

Efectivament, les claus eren dins la petita bossa que vaig trobar sota el seient del cotxe on s'havia assegut la Montse en el trajecte de tornada de la finca del Sergi.

Aquelles tres dones m'explicaren les peripècies passades per culpa d'aquelles claus desaparegudes on tambè hi sortiren implicats, en primer lloc, el mateix Sergi, que acosat per l'insistent vehemència de l'imperiosa necessitat de trobar les claus no va tenir més remei que tornar a Riudecols a la finca per a comprovar in situ si trobava les ditxoses claus.

Tambè es veiren dins el caliu l'Esperança i el Guillem. A aquest últim van tenir que despertar-lo doncs feia ja estona que estava inmers en el son profund de la mitja nit i les tres dones degut a que jo no contestava al telèfon, tingueren que preguntar-li la meva adreça, per a poder venir personalment a casa.

Tot plegat sembla sospitós i encara diria més, potser la verdadera raó de la llarga espera de més de tres hores d'adonar-se'n de la desaparació de les ditxoses claus, revela la conspiració en tota regla que les tres dones planejarien, tenint en compte l'incident ocorregut durant el dinar, quan per motius de climatología, algun individu (delicat de la gargamella) va exigir-les que tanquessin la porta. Frase dita amb certa brusquedat i corresposta a l'ensems amb un no! rotund i sec. D'això els esdeveniments que seguiran en donaran la deguda resposta.

Aquí s'acabaren les peripècies d'aquella nit del dilluns de pasqua. El Sergi, segurament encara va poder anar al Jardin de les Delícies. El Guillem mig trasbalssat deguè dormir un profund son, i jo vaig poder tornar al llit amb l'únic consol de saber-me salvat dels fantasmes i follets doncs l'hora màgica de les dotze ja havia passat i aquests no tindrien, si més no aquella nit, cap influència sobre mi. Amb tot aquell trasbals, havien fugit... i dubto molt que s'atrevissin a molestar-me de nou.
L'antidot contra les nits de follia i malson serien aquelles tres dones?...

Una tradició reverent

Torna la primavera mullada i el camp de nou s'esmuny d'humitat i de frescor, s'escreix d'una fertilitat extrema que ens absorbeix fins el moll dels ossos, fins l'extenuïtat que ens amara amb una suavitat molla i constant amb una pluja persistent i tènue que remulla els nostres sentits i rellisca vertical i continua, amotllant el nostre pas en el passeig clàssic i tradicional del divendres sant.

Som nosaltres, el Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Pep Maria, el Gasquez, el Joan, el Lluís i el Marín.

Com les tradicions més elementals d'aquesta setmana santa, nosaltres també ens fem particeps dels nostres ritus i vivències portades a un classicisme ja ancestral i autèntic que sura per sobre les voluntats i exigències ja adquirides i admeses i tolerades per un vagatge més que prudent i superat.

No és el meu tarannà qüestionar cap convencionalísme ni tradició que remogui vísceres fundamentalistes judeo-cristianes ni avivar velles tradicions viscudes en èpoques “pensava superades” on viviem en la pell pròpia l'acte oficiòs i adoctrinat d'anar en comitiva, el dijous sant, a l'església de torn, amb maces i carraus a “matar jueus”. S'hem remouen encara les entranyes pensant en aquest fet, tan cert i que no puc treure'm del cap, perquè desgraciadament jo ho vaig viure.

Per això, complaents en el ritus sagrat del nostre costum, ja fet norma, consagrem el matí del divendres sant en el sacrifici i la veneració de la luxùria ben entesa de satisfer la gana i el desig mengivol amb el suculent esmorzar, respectuós amb l'abstinència de la carn, d'un plat de bacallà fregit, acompanyat de fesols, espinacs i tomàquet ben abundant, regat amb un bon vi i per acabar una mona de pasqua i un brindis amb cava.

Malgrat tot, vull ser respectuós amb les cerimonies oficials que treuen de les esglésies i dels llocs de culte les imatges escultòriques i venerades pels carrers, per les avingudes i places, fent-se apropiadors, per uns dies, de les vies pùbliques, en un acte propagandístic i gratuït que enalteix i exalta la fe cristiana i catòlica, això, malgrat la paradoxa, en un estat que es diu, no confessional, per tant, vull fer-me valedor a nivell tradicional (per si les mosques) i exposar el meu homenatge a l'acte de “les tres gràcies”

Prim, llarg, estirat i plantat
a la creu, surt el crucifix.
Aixecat per un penitent,
penedit dels seus pecats punyents.

La multitud s'arreplega al
redòs de la plaça. Toquen les tres
i un silenci estremut es fa
present entre la gent.

El cornetí de la legió romana se sent
en un toc d'atenció silent.
-Sembla aturar-se el temps,
quan el clavari gira cara el poble la creu-

L'home-déu, per tres vegades
es mostra postrat i rediment.

Aquella gentada demana tres gràcies,
al crit unànim de visca Crist Rei!

Calçotada a cal Sergi

Aquella legió de dones va dominar la situació, deixant-nos al Sergi, al Guillem, al Quim i a mi en inferioritat total i absoluta.

Aquella tropa estava formada per la Nuri, la Francina, la Mª Teresa, la Montse, la Mª Cinta, l'Esperança, la Vicenta, l'Estrella i la Paqui.

Aquell matí de diumenge, 29 de març, no convidava gaire a sortir al camp doncs havia plogut durant la nit i el fred es deixava sentir en convicció.

L'altre “hundicap” havia estat el canvi d'horari d'estiu i per tant haviem dormit una hora menys i encara més agreujat ho tenien l'Estrella i la Paqui que havien treballat des de les sis i mitja i les hores de dormir els hi foren encara més limitades que a la resta.

Superats tots els imponderables i una vegada descarregats els estris i queviures unes anaren al llogarret de les Irles i els quatre homes es dedicaren a collir espàrrecs i farigola.

No va ser empresa fàcil encendre foc a la barbacoa del Sergi doncs molta de la llenya era humida i la graella on tindriem de coure els calçots i la carn pesava “un ase mort” i no era gens manejable per a donar-los la volta. Això comportà que el Quimet que va autoproclamar-se “cuiner oficial” tingué que anar destriant els calçots gairebé un a un, a mesura que anaven coent-se. Tot un treball d'artesania!

Però això no va ser tampoc cap inconvenient per acomplir la missió i amb les brasses justes tambè vam enllestir la carn i la llonganissa.

Això passava quan les dues treballadores ja es trobaven entre nosaltres i per cert, vingueren amb molta gana (encara que de l'aperitiu tingueren de conformar-se amb les engrunes, doncs havia fet efecte la llarga espera de la cocció tan laboriosa i l'impaciència va convertir-se en dogma)

La sobretaula va desembocà en un “karaoke” a tretze veus cantant “ranxeres”, cançons de la Tuna i uns quants “pupurris” de guateque mentre la festa anava animant-se d'allò més i algun que altre “solo” de la Francina i del Sergi feren corejar-los amb un seguit de visques, plens d'eufòria i gatzara. Tambè la Paqui ens deleità amb un “fandanguillo” fins que les obligacions immediates d'algunes de les presents les va cridar cap a una altra banda.

El domini de les dones sobre aquells quatre pobres indefensos va quedar ben palés i una vegada més quedà demostrada la poderosa influència que exerceixen les dones sobre el sexe dèbil (nosaltres)