LA "MONA" ES FA ESPÈRAR

(Havien d'omplir el cotxe de llorer, potser no tindrien cap més ocasió de trobar-ne hi hagueren de tornar al mateix lloc per a abastir-ne molta més. Així són elles, constants, previsores, insistents...)

Tot començà aquell dilluns de Pasqua. El Guillem i l'Esperança ens convocaren a les 10 del matí, davant el museu municipal de Reus. El Ramon i el Pep, compartiren el viatge amb la Cinta i la Montse i el Joan Solé s'encabí amb el matrimoni . Hi hagué qui oblidà portar l'esmorzar (requisit indispensable per la celebració del principi de jornada).

Estava escrit que faria un matí molt ventós i veritablement molest, però les instruccions eren de seguir una ruta a peu per les rodalíes de Poblet i així es va fer, encara que amb les reticències ben notòries del Joan.

Sense més preàmbul iniciarem un camí pel costat dels murs del monestir seguint la carretera que porta a les Masies i a la Pena, segueix en direcció a l'Espluga de Francolí, per un paisatge de ribera, entre alzines, ametllers, pollancres, oliveres i molts ceps de vinya, regentats per la casa Torres, en circunferència i retornant al monestir per l'altre costat.

La Montse i la Cinta junt amb l'Esperança feren una bona recol·lecció de llorer, de farigola i d'espàrrecs i profanaren de natural olor barrejada l'interior dels cotxes, que de cop i volta, passaren "d'urbanites" a cotxes "camperols", sense cap mena de pudor. Quin greuge més gros!...

La reflexió i el repàs a la passada setmana santa varem fer-la a l'interior de la fonda, fotent-nos uns Martini's amb olives i patates i esperant es fes l'hora d'anar al restaurant Segués on teniem reservada una taula per a dinar.

No acabava allí la festa, no. Com diu la tradició tornarem a Reus i pujarem a la casa de l'Esperança i el Guillem i allí ens menjarem la "mona" remullada amb un bon cava.

I aquell dilluns ja no va donar més de sí.

L'ANIVERSARI DE LA MARIA

És molt poc freqüent que el dia 24 de març caigui en dilluns de Pasqua. Aquest any de traspàs ha estat així i per aquest motiu la celebració de l'aniversari de la Maria és "especial" doncs no podrà evitar menjar-se la "mona" en comptes del pastís de celebració que seria l'habitual. Què hi farem!...

No has volgut apagar les espelmes col·locades al replà de la "mona". Porta mala sort, has dit!... i les has pres embolicades dins un paper.

Potser en la intimitat t'has atrevit a desembolicar-les i plantar-les a sobre un "brioix" de xocolata o a sobre un "panedon" de pa de pessic i amb un llumí has posat foc al ble de les dues espelmes, desprès d'haver deixat fosca la cambra del teu pis, escoltant la veu "casposa" de Bruce Springsteen, mentre cantava "let's be friends" i seguia el "Boss" amb "into the fire".

I no t'has atrevit a bufar doncs volies recordar aquella adolescent, la "Juno" (Elen Page) tan sincera ella, despreocupada i d'actitud natural a la vida, mentre viatjava a través d'una aventura emocional de nou mesos que la portà a l'edat adulta.

No era encara el moment i faltava potser el Joaquin Sabina cantant al "desamor" "Y sin embargo", "Princesa" o "Nos dieron las diez".

Tu seguies indecisa encara i t'has inclinat per escoltar el "let it be" dels Beatles o t'has sentit "reivindicativa" mentre el John Lennon entonava "Imagine".

Però, molt probablement, les "espelmes" han quedat embolicades i no les has tret de dins el paper, esperant "bufar-les" en companyia qualsevol altre dia.

Sempre s'ha dit que totes les celebracions tenen vuitada!!...

UNA "CLOTXA" AMB "MONA"

Segurament el comentari que estava en la boca dels agosarats supervivents de la trobada matinal d'aquell fred i ventós divendres sant, 21 de març de 2008, era quan aviat arribava la setmana santa i quan de retràs s'albirava en el camp, degut principalment per la manca de pluges, que semblava que tots patiriem durant molt de temps.

Vet aquí que, a les vuit del matí ens trobarem a Castellvell del Camp, l'Antoní, el Nogués, el Sabaté, el Baudili, el Vicenç, el Josep Gázquez, el Miquel, el Jaume, el Marín i el Joan Poblet i ens dirigirem cap al mas del Baudili.

El Joan i el Sabaté, cuiners particulars del grup, es quedaren a preparar les viandes, encengueren un bon foc on escalivaren els tomacons, els alls, fregiren els fesolets de Santa Pau, les sardines de la costa i les arangades d'un calibre magnífic. Partiren per la meitat cinc pans de quilo, feren una obertura per la molla, a fi efecte de pòder posar a dins els diferents ingredients. Prepararen la taula acompanyada d'unes amanides per a poder picar i uns porrons de vi per a remullar les gargamelles dels comensals.

La resta de mortals emprenguerem un camí estèril a la recerca d'una farigola que ens fou negada per la seva absència i només compensada per un bon "manat" d'espàrrecs que de tant en tant sortien oscil·lants pel ventijol potent d'aquell matí primerenc de recent primavera.

Ja de retorn al mas ens sorprengué l'anècdota contada pel Joan Poblet quan ens digué que el Sabaté (que tots sabem que és sord cxom una tàpia) remenant les brases del foc, li caigué una a la bota sense adonar-se'n i seguidament sentí un dolor al peu creient-se que era una pedreta però al sentir la cremada anar cap a la cuina, agafà una gerra d'aigua i amb la sorpresa del Joan, ignarant el fet, se l'abocà sencera al peu. En saber el motiu tot van ser rialles.

La "clotxa" fou devorada pels assistents sense contemplacions i ens ferem petar la xerrada posant èmfasi en les coses importants de la vida, com per exemple "el futbol" i deixant de banda temes irrellevants com l'ecologia i la col·locació o no d'energia eòlica a la Terra Alta.

Per fí arribà el moment culminant i definitiu, el Joan anà a buscar al seu cotxe una gran "mona" amb un gran escut de xocolata del Barça, una bota de futbol i a dins un jugador blanc i l'altre blau-grana. Aquell jugador blanc, com no podia ser d'altra manera, fou lliurat al Josep Gázquez, degut a les simpaties que despren cap aquell color.

Menjarem la "mona" amb la satisfacció de trobar-nos un any més amb l'agradable companyia del grup. Més tard ja cumpliriem amb el desdejuni obligat del divendres sant.

La Tayri va venir d'on es pon el sol

La Tayri no entenia la fressa que movien aquells noiets de la seva classe de primer d'ESO, quan l'invitaven a jugar i compartien amb ella paraulotes i gestos grollers i estúpids que només intuïa doncs encara no entenia els mots d'aquell idioma que ara li tocava d'aprendre i compartir.

L'Isabel i el Joan, els seus monitors de l'aula d'acollida li facilitaven quaders plens de dibuixos i un llistat amb el nom de cada cosa, mentre la Tayri col·locava un mot a cada objecte: "taula", "llit", "cadira", "llum", etc. i a poc a poc anava enriquint el seu nou vocabulari.

Les primeres setmanes hagués volgut fondre's doncs odiava aquells éssers tan burletes i estúpids i sobretot a l'Òscar, que no parava de posar-la en evidència en veure que no entenia res de res.

Ella recordava el seu poble a Tamazgha (que era com anomenaven els amazigs el Marroc). Havia aprés del seu ibba (pare) que ells eren imazighen (homes lliures) i que parlaven la llengua tamazight i ara sentia nostàlgia de l'agama (el camp verd), dels hiverns nevats, del mechui (plat amb carn de corder), del cuscús i l'harissa (la pasta) i enyorava la ma-n-ma (l'avia) i també escoltar a la vora del foc aquells relats tan fantàstics narrats pel seu ti-n-ma (l'avi) quan parlava de Al-Andalús com una terra mítica, abans que no caigués en decrepitud, segons Ib Saïd, era nom solar, terra beneïda pels cels, se la comparava amb Síria per la dolçor del seu clima i la puresa de l'aire, al Iemen per la seva temperatura constant, a l'ïndia pels seus perfums penetrants, a l'Awa per les riqueses, a la Xina per les pedres precioses i a Adén pel seu litoral.

I es trobava en aquell institut fastigós, rodejada de nens i nenes estranys que l'aclaparaven i l'omplien de desconcert.

El Saad i la Gasmira, pares de la Tayri, havien arribat a Cambrils l'hivern passat, procedents de Marrakech. Originaris berbers del poble de Tizi Ousem, a la vall del Toubkal on no hi ha electricitat, ni carretera. Feia uns anys havien deixat la seva rònega cabana, el sembrat d'ordi, venut les dues mules i s'instal·laren a Marrakech on no trobarien condicions de vida adequades, degut a la mort sobtada d'un germà del Saad que els havia encoratjat a venir a la ciutat on els hi facilitava una feina de serveis i l'aixopluc a la casa d'un ric del lloc.

Tot se n'anà en orris, el Saad tingué que complementar petits treballs de pagès, de ramaderia i tot allò que esporàdicament li anava sortint. Vivint en una golfa, sense condicions higièniques ni adequades per a una familia jove, amb la il·lusió de sortir-se'n de la misèria.

La precarietat econòmica redueix enormement el benestar i la convivència de la familia i per altra banda, les informacions d'emigrants que retornen d'Europa a passar les vacances, expliquen i exageren el gran benestar que allí hi han trobat.

El Saad ja no té res a perdre i vol intentar guanyar, sí més no, un diner i una seguretat per encabir-hi la vida i un futur millor per a la seva filla.

La Tayri comença a entendre aquella parla tan estranya i relaciona "asmad" amb vi, "tayra" amb got, "sinyur" amb febrer, "mraw", amb el número deu. Recorda quan feixuga va ser la primera setmana a l'aula d'acollida, com es burlaven d'ella el Pierre i la Swerlana i també l'Òscar i ara ella ja podia controlar la situació i conviure amb tots ells a la classe i al pati.

Aquell matí d'abril, penjaren un pòster amb la simbología de sant Jordi, la donzella i el drac, prepararen una taula a l'entrada de l'institut i l'ompliren de llibres i de roses, embolicades en paper de cel·lofana i una alegria inmensa la contagià d'aquella festa de la primavera. S'entregà en cos i ànima a la tasca de vendre el major nombre de llibres i de roses, que desprenien una olor tan agradable que la feien sentir feliç, mentre una nova força l'estimulava a buscar el seu lloc dins aquell mon, que s'obria ple de possibilitats i futur.

El reflex d'un sol de migdia enlluernà els seus ulls en el precís moment que l'Òscar (aquell noiet que l'hi havia estat tan esquerp) dirigint-se cap a ella, l'hi lliurà amb un suau bes, una rosa que la desconcertà i que tambè va omplir-la d'alegria i de joia i aquell matí de sant Jordi, la Tayri, el recordaria sempre i ja no l'oblidaria mai més.

El camí dels cartoixans

El dissabte primer de març de 2008, l'Antoní seguint una informació de cornudellaweb.com va organitzar una excursió que va d'Albarca a la Morera del Montsant, amb la participació a més de l'Antoní, del Baudili, el Miquel, el Josep Maria, el Vicenç i el Marín.

Sortiem de l'antic escorxador de Reus a les set del matí deixant dos cotxes a la Morera del Montsant i desplaçant-nos amb dos cotxes més a Albarca per començar el camí.

El cel estava novulat i amb una certa humitat en l'ambient i a mesura que passava el temps un ventijol un xic desagradable ens mantenia a portar el jersei posat.

És un camí ampla de bast, que obriren els Cartoixans (1215) per comunicar Escala Dei amb el camí de Lleida que passava pels Hostalets d'Albarca.

Planeja suau per les cotes 600/700, travessa alzinars i vines al peu dels cingles de la serra Major i encara conserva els empedrats que remunten els resalts i pujadors dels collets.

S'apropa al monestir cistercenc de les monges de Bonrepòs (1210) i a l'ermita de Sant Joan del Codolar (1420), tot vorejant massos antics i ajubs de pedra-en-sec.

Molt transitat en totes les époques, ha estat en ús fins l'obertura de la nova carretera, de la Morera a Cornudella (1906) i la de Reus a Fraga (1864-1874). Hi passà la reina Margarida de Prades, en recloure's a Bonrepòs com abadessa l'any 1428 i Felip II quan sojornà a la Cartoixa la setmana santa de 1561.

Recuperat ara per la recerca de l'Associació d'Excursionístes de Cornudella, és un bell patrimoni del Parc Natural del Montssant. Sembrat de còdols de la serra, ofereix al visitant magnífiques panoràmiques de la comarca.

Dades: distància: 10,4 km. - desnivell: 150 mts. - senyalització: senyalitzada durada: 3 h. 30 mts.

Comencem a Albarca al coll dels Hostalets (790 m.) on passava l'¡antic camí de Lleida.

0,00 Comencem la caminada, direcció sud-est, tot seguint el GR 174. Passem el primer coll i veiem al sud tota la serra de la Gritella i la vall del Mas d'en Lluc. Planejem fins arribar al segon coll (775 m.) on deixem el GR 174 que segueix pel camí de la Llisera.

0,20 Nosaltres baixem per l'antic camí de Cornudella, empedrat a trams, fins trobar el senyal del Racó del Carro.

0,35 De seguida derivem ja pel camí dels Cartoixans i seguim marges i camins carreters que han suplentat el vell camí.

1,30 El camí ens aboca a la pista encimentada que duu a l'ermiteta de sant Joan Petit (670 m.)Aprofitem per esmorzar, fer fotografies fer petar la xerrada i gaudir d'una bona estona de relax en bona companyia. L'Antoní aprofita per a llegir-nos un fragment del testimoni de la història que ha escrit Natàlia Borbonés de Cornudella del Montsant.

(El camí dels Cartoixans és un camí ample, de bast, que van obrir els cartoixans d'Escala Dei per comunicar el monestir amb el camí de Lleida que passava pels Hostalets d'Albarca, segons la informació que ha facilitat l'Associació d'Excursionístes de Cornudella, des d'on els participants aniran amb autocar a Albarca, punt d'inici de l'itinerari. Un itinerari que l'entitat ha senyalitzat i ha netejat i que té 10,4 km. i un desnivell de 150 mts.. El camí planeja suau per les cotes 600/700, travessa alzinars i vinyes al peu dels cingles de la serra Major i encara conserva els empedrats que remunten els resalts i pujadors dels collets. S'apropa al monestir cistercenc de les monges de Bonrepòs i a l'ermita de Sant Joan del Codolar, tot vorejant massos antics i ajubs de pedra seca. Molt transitat en totes les époques, va estar en ús fins l'obertura de la nova carretera de la Morera a Cornudella l'any 1906 i la de Reus a Fraga, que es va establir entre 1864 i 1874. Hi va passar la reina Margarida de Prades en recloure's a Bonrepòs com a abadessa l'any 1428 i Felip II quan va sojornar a la cartoixa d'Escala Dei la setmana santa de 1561.
Les referències documentals més antigues que es conserven del camí són del segle XVI, en què surt ersmentat en un cap breu de 1573, segons l'article que han escrit Ezequiel Gort, Salvador Palomar i Ferran Sugranyes i que es publicarà en breu a la revista la Carxana d'Albarca. Segons la veu popular, el dels Cartoixans "fa pensar que podria haver estat la via de comunicació del monestir cistercenc de Bonrepòs amb Prades -de fet, el ccamí continuava més enllà d'Albarca- emprat posteriorment pels cartoixans per anar del monestir cap a Albarca i enllaçar allí amb el camí de Reus a Lleida", assenyalen els autors de l'article.

El camí va ser una via molt transitada en el passat perquè comunicava la cartoixa d'Escala Dei amb el camí de Reus a Lleida, però també com a ruta cap a Prades, que tenia la fira ramadera més important de la contrada. A més dels ramats d'ovelles i cabres, durant els segles XVI i XVII la ramaderia equina va constituir un component fonamental de l'economia cartoixana.

La via fou indispensable fins a l'obertura de les carreteres que van substituir els antics camins, la que venint de Reus passa pel coll d'Alforja, Cornudella, el coll d'Albarca, Ulldemolins i creua la serra de la Llena cap a Lleida i Fraga o la que uneix la Morara i Cornudella. Fins fa un segle i mig, moltes poblacions d'aquesta àrea només estaven comunicades per camins de bast. El cas d'Ulldemolins, poble on passen menys de cent anys entre que hi arriba el carro com a vehicle de transport i el primer vehicle de motor, és ben representatiu).

Més amunt queda sant Joan del Codolar, a peu del cingle. Ara passem el barranc per un pont de fusta i remuntem després d'un altre fins trobar l'¡encreuament del camí que mena al grau del Montsant o del Tomaset (700 m.)on ens guien els senyals més antics de tota la muntanya, del Reus Deportiu, resultat del treball ingent dels germans Estivill de Reus i d'altres prohoms col·laboradors, a la fi dels anys cinquanta del segle passat.

1,50 Ara ens acompanyen les panoràmiques de Siurana, Gallicant lo Molló i Cornudella i ens apropem als marges del Mas d'en Salvat, vorejant una cabana de pedra-en-sec (710 m.).

2,25 Devallem el barranquet i el creuem amb altre pont de fusta i remuntem fins creuar la carretera de Cornudella a la Morera del Montsant (TV-7021), a les envistes de les grans vinyes de l'Ametller.

2,35 Travessem les vinyes, el barranquet, el celler i sortim a la carretera (Cornudella de Montsant) que deixem al km. 3 per trobar l'enrunat mas d'en Porqueres.

2,50 Ara anem planejant pel bosc, passant a la vora del mas de Farena (610 m.) i arribant a les envistes del mas de Sant Blai, antic monestir femeni del Cister (Bonrepòs)

3,00 Ara sortim a l'antiga pista d'Icona fins trobar el senderó que venint de la Morera davalla a Sant Blai. Nosaltres el prenem amunt seguint el sender empedrat que a estones es fon en camikns carreters de tros.

3,30 Arribem a la Morera del Montsant a peu del parc de la vila (720 m.)

Prenem uns refrescos en un tipus de casal que hi ha als peus del poble i parlem agradablement amb la parella que regenta el local on també tenen servei d'hostal per a poder passar-hi uns dies en aquest contorn.

Tornem a Albarca a buscar els altres cotxes i ens acomiadem fins la propera sortida.

El debat de la Primera "Zapatero-Rajoy"

Segons les enquestes, quasi tretze milions d'espanyols varen seguir el passat dilluns, el primer debat polític, entre els dos principals candidats a presidir els propers quatre anys el govern d'Espanya.

Aquesta bipolarització pot semblar a ulls de la majoria de comunitats autònomes un cara a cara definitiu i bàsic per a representar els interessos del passat, present i futur, de tots ells, però quedem fora de la llista, si més no, els catalans.

A Catalunya, el ventall polític passa per diferents sigles que configuren més pluralitat i un concepte propi d'autogovern.

En aquest moment d'indefinició del nostre futur immediat on sorgeix la incertesa de desenvolupament del nou estatut així com les impugnacions al mateix davant el tribunal Constitucional, la necessitat d'importants inversions en infraestructures a trens de rodalies, prolongació de la línia de l'AVE cap a França, el rol que jugarà Espanya dins la Comunitat Europea i també el paper destinat en el futur a l'àrea del mediterrani del sud d'Europa i quins interessos ens hi juguem els catalans. Aquestes són preguntes que el debat Zapatero-Rajoy no respondrà.

Aquest cara a cara bipartidista deixa a fora qualsevol expressió dels nostres polítics que se suposa defensarien amb més fermesa els nostres interessos.

La manca de pluralitat en els debats televisats perjudica enormement l'electorat català, el qual se sent no representat o, si més no, confós, quan en realitat, el PP té una discreta representació política a Catalunya i en referència al PSOE, la versió catalana és el PSC i a aquesta , el Sr. Zapatero podriem dir que no és qui millor els representa (recordem sinó l'afer Maragall o l'entrevista amb l'Artur Mas en les passades eleccions autonòmiques).

Un cara a cara, mirat des de Catalunya té de comptar amb més cares i aquest debat tal com està concebut atempta contra la definició plural i diversa d'Espanya. Afavoreix només a un bipartidisme excloent i ranci d'una concepció de l'Espanya carrinclona i reaccionària de sempre. Ens dirigeix cap a una dreta espanyolista tradicionalista, que ens aboca a "l'anar fent" o bé cap a una esquerra espanyola... sense matisos que, amb somriures i promeses incomplertes ens condueix també cap al mateix lloc.

No ens resignem només al "blanc o negre". Per sort a la vida s'hi troben infinitats de tons i colors.

Passejada matinal per la Mussara

El dissabte 16 de febrer de 2008, a les 7,30 hores varem trobar-nos a l'antic escorxador de Reus, el Josep Maria, l'Antoní i el Marin.

Amb el cotxe del Josep Maria ens desplacem fins l'aparcament del refugi de la Mussara en un matí humit d'hivern que s'aniria tapant a mesura que avançaria el dia. El termòmetre del cotxe marcava 1 grau, però era tan quiet el matí que no donava cap sensació desagradable de tingué de passar fred.

A la Mussara, una dotzena de cases esfondrades, una església esbatanada, un campanar punxegut i la observació agradable del treball realitzat últimament pels serveis forestals amb col·laboració voluntària que han deixat net i polit l'entorn del poble i els camins i dreceres del voltant fins a Vilaplana.

Fou entrada la dècada dels seixantes, que els darrers veïns del poble carregaren d'estris, de fardells i maletes, el carro vell i, en un grinyoleig melanconiós i trist, s'anaren allunyant per la carretera ensotada, mentre la silueta del poble s'esmunyia dels seus ulls per sempre més. Era la fi d'un poble que moria tot sol, sense horitzons d'esperança, sense cap mena de perspectiva.

Rere seu, deixava un bell historial. El nom del poble, d'origen aràbic "Al-Mussara",ja ens evoca un passat. Significa estadi o hipòdrom. Durant molts anys aquest lloc estratègic depengué de l'emir de Siurana. Fou reconquerit pels cabdills cristians Guillem de Claramunt i Bernat de Plegamans.

La impressió lúgubre del poble mort es bescanvia en un enlluernament estètic, quan els muntanyencs s'atansen a la punta de la mola on s'asseu la Mussara. Des d'aquest superb mirador, la trencada geografia de la vall ofereix una de les seves més fermes panoràmiques. S'atalaia una amplíssima i lluminosa fondalada, ornada amb l'or dels espadats, com garlandes d'una festa de revetlla, Vilaplana, l'Aleixar, Maspujols, són els centres humans, sentinelles de la vall. L'esperit dels muntanyencs se sent enlairar amb l'alçària de les muntanyes que despunten a banda i banda. I els ulls, amarats de llum i de color, es dilaten en ànsies d'infinit, en perdre's en la llunyania, allí on la terra, el mar i el cel es fonen en una trinitat inefable.

A frec d'espadat, es basteix el primitiu refugi de muntanya "les Airasses", del qual resten, només, les quatre parets. Sobre un extrem del cingle s'aixeca un monòlit, amb una làpida commemorativa:

"A sant Bernat Menthon"

La S.E. del Centre de Lectura, de Reus

1859-1959"

Agafem a la dreta una ampla pista que s'enfila en direcció al pla del bosc de l'Agustenc, magnífica esplanada en mig del bosc, lloc ideal per acampar. A la dreta marxa una pista que va al turó, a l'esquerra una que va cap al serret del Motllat de la Pona, seguim la d'enfront que inicia una suau baixada.

Anem cap a la dreta, el senderó que va als avencs de la Febró, que són propers i decidim esmorzar, damunt mateix dels avencs. (En l'ambient i ronden fets i llegendes de bandoilers que ocupen encara aquest indret màgic)

El Josep Maria està eufòric, exultant i comunicatiu vers nosaltres. Comenta la seva decisió ja inapel·lable de jubilació, molt probablement al mes d'agost i ens comenta els seus propòsits i anhels de seguir un pla responsable i ordenat de la seva activitat diària enfront la nova vida que ell mateix ha programat.

L'Antoní fa saber també la noticia d'haver demanat a l'empresa adquirir el dret d'una jubilació avançada del 25% de la jornada.

Seguim amb tranquil·litat el bon exercici de les diferents parts que comporta l'esmorzar i mantenim una agradable tertúlia que ens relaxa i ens satisfà d'allò més.

Ens desplacem cap a la carretera on hi ha un nou bassal d'aigua pels bombers i seguim pel seu costat fins a trobar la pista que enllaça amb la cruïlla que ens retornarà al refugi de la Mussara on hem aparcat el cotxe.

Un grup de ciclistes, un altre de motos que queden enfangats en un toll d'aigua, les cerveses i el pica pica al refugi de la Mussara i el retorn de nou al poble.

Bet aquí les vicissituds d'un tranquil dissabte d'hivern.