Tornem al camí del Rec

 

El dissabte 8 de maig del 2021, en una commemoració vital de primavera, en tots els sentits, hem caminat i fruït d'un meravellós espectacle de llum i ombres, de cant d'ocells, de vista d'atzavares, de camps d'avellaners, de estirats canyars, de castanyers i codonyers, eucaliptus, freixes, figueres, lledoners, olivers, oms, pi pinyer, pollancre blanc, xiprer i roure de fulla gran, caminant per pinassa i envoltats d'englantina roja, esparraguera boscana, falguera, fenàs, figues de moro, galzeran, garric, ginesta i grèvol, margalló i olivarda. Aquest espectacle és tant a prop de Reus, que només cal arribar al poble veí de la Selva del Camp i seguir l'itinerari senyalitzat en verd i blanc, del Camí del Rec.

Anem junts l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Robert, i el Marín.

El Camí del Rec podem definir-lo com el sender que segueixen les canonades que porten aigua de les Tres Aigües fins els dipòsits de la Selva del Camp. Actualment el seu traçat és recorregut per la carretera TP-7013, que uneix les poblacions de la Selva del Camp i Alforja.

Sempre ha sigut un pas de persones, un camí que mai ha tingut pas rodat i pot ser que ni tan sols amb animals. És un camí que sempre ha estat molt protegit perquè hi havia el rec de l'aigua per la vila i per això el pas estava restringit a fí que no s'embrutés l'aigua. Des de sempre, aquest camí ha sigut transitable, però antigament en deien que era un camí de pas de ferradura, que vol dir que només poden passar persones i animals de bast, on no podien passar ni carros ni trànsit rodat.

Actualment el Camí del Rec agafa l'aigua de les Tres Aigües, des de la font Major i la diposita a la bassa del poble i als dipòsits. L'aigua sempre ha arribat d'aquesta manera, és a dir, l'aigua només pot haver arribat sempre, a través d'un rec perquè l'aigua ve de l'Albiol.

El Camí del Rec es va habilitar el setembre del 2014, comandat per l'alcalde Josep Maria Puig. La idea d'habilitar aquest camí ve de molt temps enrere. La gent gran del poble expliquen que hi anaven, al segle passat, amb les famílies una vegada a l'any, cada cap de casa, per anar-ho a netejar i a participar en l'acte de l'empriu, que consistia a vigilar el curs de l'aigua. Un altre objectiu d'haver-ho fet, és poder visitar llocs emblemàtics, com la font dels gossos, el pont Alt, etc. sense fer ús de la carretera.

Aquell dissabte vam gaudir d'una caminada ben reconfortant, seguint el curs de l'aigua, passant per ponts de fusta i pujant i baixant escales fetes amb seguretat i gust i sota un immens pi, sobre uns troncs d'arbre en forma de banc, vam menjar-nos un esmorzar ben suculent amb tota la comoditat.

Dinar primer dijous de mes

Dijous, 6 de maig del 2021

Seguint la vella tradició de reunir-nos plegats el primer dijous del mes i superant els impediments provocats pel covid-19, fent valer l'argument d'haver-nos vacunat, encara que només sigui per primera vegada, hem ocupat el terreny i la caseta de la familia Herrera-Jordà, per a disfrutar d'un suculent aperitiu de calamars a la romana, musclus i embotit i olives i patates fregides, regat amb vermut Iris i Isaguirre, seguit d'uns escamarlans riquíssims, que l'amic Miquel ens ha proporcionat, tot amb algunes impertinències indegudes del camarada Marín, però amb l'escalfor coneguda de tota la companyia que es deleix sempra per ser molt agradable.

L'amic Joan, com ja és costum, ha estat el cuiner oficial i l'hem acompanyat, l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Guillem, l'Arinyo, el Sabaté, el Josep, el Jaume, el Robert i el Marín.

Encara que per la tele han dit que faria molta calor, hem fet el dinar a fora però, més d'un, ha buscat el sol doncs no li feia cap nosa. Ja se sap, és primavera i cada dia canvia diverses vegades però mira't possitivament la realitat és que la primavera ha arribat i el bon temps està a la següent cantonada.

 

Per terres de Colldejou

 

3-maig-2021 Colldejou

Elucubrant en les entranyes més profundes i autèntiques del paisatge, capbussat en la bellesa sublim d'aquest paratge tantes vegades trepitjat i resseguit, em deixo endur per les paraules prodigioses i referents del mestre de mestres, que amb la moxilla a l'esquena va seguir per l'essència de perfums i de colors d'aquestes terres de Colldejou, i amb els mots justos i ben nostrats, omplir de sentiment i veracitat el seu relat. Gràcies Josep Iglésies.(Les ciutats del món)

(Baixant de la Mola, per davall del cingle. Guanyat per la tebior d'un recer, s'ha aturat el vilatge de Colldejou. Part damunt de les seves teulades hi ha els ermots, els grans boscos, l'arborament titànic del cap arrodonit de la cinglera. Part davall, es troben els vessants, de mena gasius, eixuts i durs, contra els quals s'ha abraonat el pagès fins a fer-los amorosos i productius. Els pastors, amb llurs cabres negres i ovelles blanques, i els llenyaters, amb les mules cascavellejants, en eixir del poble, van rostos amunt. Els pagesos van margedes avall a corbar-se sota l'arbrat i a pentinar la terra amb l'arada o aixada.

El raïm de cases fa relliecadeta, brolla del roquer igual que el degotís d'una esquerda tenebrosa. Fa un parell de carrers planerament allargassats, esqueners de l'era de l'Escoda, que vigila teulades, i un altre de perpendicular, que va de corcoll fins a morir a les eres del Just i del Baptista. La placeta de l'església, simple enforc irregular de camins, balconeja cara a la vall, que s'obre al pla del Camp, amb doble portell de blanques cingleres. Al davall del temple, uns quants edificis clamen per fer sorgir un altre carrer, però no ho aconsegueixen. El cloquer és baixet. Traspua el rosat de la pedra a través de la calç blanca. La teuladeta, sembla un mocador emporprat al cap d'una pagesa. No ha gosat aixecar-se massa, segur de no escaure-li de gallejar, `posat com és a l'ombra de penyals tan alterosos. Grassonet, sembla agenollar-se a la placeta, acotat per nuar-se la blanca espardenya.

Des dels darreres, el sarró d'estatges, càntir bru amb el broc tapat per un brot de romer, es veu amuntagadet i negrenc. Dels davants, l'església i el carrer-camí, d'una sola volada d'edificis, que li ve en seguimenta, es desplegan com un ventall clar. Riuen i rumbegen els murs fronterers emblanquinats o emblavits. Blau i blanc, que fa ressaltadís el negrall de portes i finestres. Als carrers interiors, les cases tenen un mirar més senzill i no van tan presumides. Sense arrebossar, les pedres brunes visibles semblen vestir samarra de pastor o gipó de porquerola.

Els dos grans cingles, el de la Mola i el de la serra de Llaveria, es troben cara a cara, amb la vila enxiquida al mig, dins el càlzer, talment un pollet espantat. Heus ací dos gegants, de front alterós, que es drecen un davant de l'altre, amb força igual. Al coll del Guix, que es coloreja damunt de Colldejou ajunten les mans, baixos els braços, amb germanivola encaixada. La Mola, que guarda els seus aires jovenívols per la banda, on hi ha posada la Torre de Fontalbella, aci velleja, bocatancada i sorruda. Té aire de fatiga. Apareix de testa per la Punta de Dalt, galta-pal·lida, però viril, talment la proa puixant d'un pesant i feixuc navili, dalt d'una onada inflada per la tempesta. La Serra de Llaveria en canvi, amb la superba erecció de les dents arrodonides que xorraquegen el cel, té aire de joventut i sembla ornar-se amb capell femení. Titànica arquimesa, dreça canelobres al cim. Presenta ample, el pit i el front allarguessat, que amb orgullosa reialesa, és coronat de diadema. Els seus penyals són una quàdriga que avança bel·licosa, arrossegant el carro naquerat d'un déu pagà, que el fa volar per l'espai. La cendrosa volior dels seus encrestaments és el gran encant del sot. Una capçalera històriada el presideix. Es el retaule natural amb què es clou l'absis immens, que dibuixen les muntanyes, dins de les quals Colldejou apareix moix i arraulit, igual que un escolanet a les grades del presbiteri.

Superbes muntanyes -la Mola, caparruda, i la Miranda, alada- que esguarden eternament les blavors llunyanes per damunt de l'escorta de contraforts, talment generals, princeps o reis dalt de cavall, al bell mig de llur infanteria. Han vist llurs flancs, un dia verges, ésser guanyats amb aferrissament i perseverança per la gent habitadora de la humil vileta, que poden contemplar menysporeadorament des de la seva alterositat. A llurs ulls, el homenics golafres no han d'aparèixer gaire més grossos que les formiguetes, els escarabats o els escorpins dels seus mateixos pendissos. Estisorats els arbres, que són el seu pelatge, graonats de vessants massa abruptes amb margedes, aconduit el minúscul cabal de les fonts -sang que llevan llurs entranyes-, esgarrinxada tota llur pell pels camins giragonsejadors que els enfilen, s'han trobat abaltits i presoners. De lleons indòcils han passat, mica a mica, a doméstics gegantassos bonatxons. !Petit Colldejou, humil plat escudeller, de terra negre posat en un prestatge, el teu afany ha retut les grans muntanyes i aquestes fruiten avui el teu profit! Els titans de pedra, als quals t'arredosses poden mostrar eternament llur aire desdenyós, rampellut i cellajunt, però en l'intim del seu si són ara joiosos, ablanit el seu cor de roca, en sentir el seu pessigolleig, arrapadet com ets a llur pit com un fill nou nat. Igual que mares gegantasses, inflen llurs sines per nodrirte i corben llur braç per sostenir-te enlaire.

Però, lluny de compartir les humanes inquietuds, llurs figures de monstres petrificats esbandeixen una lliçó de serenitat i seny. Gegantassos mig adormits per la senectut tenen guanyada la pau, el repòs i la quietud. Els homes del poblet, en canvi, grumollets de terra de la Mola animada, enduts per l'ardor que els sublimitza, gesticulen,envegen, rabien, odien, ploren i riuen, sense pau, sense repòs, sense quietud, fins que generació darrera generació, no contents d'haver xopat els pendissos amb llurs suors, hi desfan llurs ossos, els quals, dins el gresol de la terra, tornen a esdevenir pedra de la Mola.

A les minves del març, Colldejou, segal embrunit, en llevar-se, es refrega els ulls encara mig closos. Els obre i no veu res, embolcallat per un mantell boirós, el qual, a mesura que el sol pren força, es desfà, mica a mica. Resten les crestes daurades sota d'un cel puríssim, quan el poble és encara dins la vaporosa blancor. Les roques feixugues de Llaveria i de la Mola, senyoregen més altes i agosarades que la boira ingràvida. Aviat, però, el mantell davalla de pedra en pedra, igual que un blanc ramat d'ovelles cap al tard. Va destapant els condormits capçals que s'esbargeixen emboscats i humilien llurs testes sota la Mola i la Miranda. El poble resta uns moments en una zona indecisa. Apareixen les teulades negres com el bon vi del veí Priorat i es desenllençolen els carrers. El fum de les xemeneies sembla boira que hagi entrat dins els portals de les cases, hagi pujat escales amunt i, xuclada per les campanes de la llar, sigui expel·lida en filagarses. Es, entrat el matí, quan hom descobreix el fondal rosat, mig verdejant, mig color d'ocre. Els ametllers, ja ben fullosos, s'arrengleren en els secanets pàl·lids i envolten el grup d'edificis. A les vores de les parades, l'arç espinós és florit de blanc. En els recers hi ha isolat algun presseguer ple de flors lila. Entre la graonada estesa dels avellaners que brotonen, drecen llur pompa blanca mant cirerer i manta pomera.

En girar de l'ala de serra que resguarda Colldejou, per la banda de la plana del Camp de Tarragona, hi ha el solc de Rifà, amb el coll Roig, on la mola ajup el braç per tocar la blanca serra de l'Argentera. Aquesta s'allarga i s'aprima a semblança d'unes cames, que s'estiren entumides, amb el Montxó de Porpallers, igual que un genoll arrodonit i rogenc i les Tosses que reüllen Colldejou de gairell, en dreçar llur testa per enfrontar-la amb la de la Muntanya Blanca i aportalar la vall. Al fons del badall hi ha l'erecció, darrera d'un roig de flama, on la Mare de Déu de la Roca i Sant Ramon serven llurs blanques capelles, retallades en la blavor esllanguida de la plana camperola i el mar difús.)

Esmorzar divendres sant

 

Divendres sant, 2 d'abril del 2021

A les 8,30 del matí una llum càlida i enérgica de primavera ho envaïa tot es mesclaven les grisors llunyanes amb els rajos esquitllats entre les rames dels olivers i els pins i un recital de color encenia aquells ametllers en flor i les farigoles omplien de llum el camí mentre una corrua de geranis i crisantems ventàven una olor ben potent al costat de les atzavares i els cactus que soportaven pacients el clima primaveral que reeixía poc a poc a mesura que pasaven les hores.

Amb la feina mig feta arribarem al mas del Baldiri amb la intenció de preparar un esmorzar amb bacallà a la catalana, acompanyat de tomàquets, carxofes i alls, el Joan com a xef de cuina, el Sabaté, d'espectador i voluntari a “picar”, el Baldiri a ajudar i a col·locar els estris necessaris a la gran taula del rafal de fora, el Marín de “comod-in” i en donar-nos compte que no haviem comprat la “mona” que no deixarem clar quí se'n cuidaria, va'm anar a buscar-la a Reus, el Baldiri i el Marín.

Mentre, arribarien l'Antoní i el Gazquez i el Jaume i mancava el Miquel que com ho havia anunciat, arribaria una vegada esmorzats, amb un plat de “bunyols de quaresma” i a temps de prendre'ns el café i els licors amb nosaltres. Unes divagacions sobre els fets esdevinguts i les proeses realitzades, o no? durant el temps de “pandemia” el proposit de consciència de possibles noves fites per a bastir els “curriculums” del Montsant en un futur proper i deixant per els “joves” com l'Albert, els camins de “ferrada” com el que ens ensenyava l'Antoní del seu fill en aquell mateix moment que nosaltres ens deleitavem del gust de bacallà amb tomàquet i de la “mona” ben gustosa i saborosa.

El Joan va informar de la situació del Reddis en complir-se l'any que vé, 100 anys de la seva fundació, essent el seu pare, un dels fundadors del “Catalunya nova” primer nom que va tenir el Reddis que s'obligà a canviar-lo desprès de la guerra. El Gázquez que de jove hi jugar, tasmbé demostrar la preocupació de fer-lo desaparèixer del mapa, doncs l'Ajuntament només ajudarà economicament a l'equip més fort que és el Reus i es busquen aliats perquè això no passi. Amén

Elucubracions en veu alta

 

Quasi puc sentir el batec del meu cor, el ritme amortit de la pandèmia galopant que va en escreix en les estadístiques oficials que dia rere dia ens martellegen i humilien amb vaticinis esfereidors que condicionen el nostre pas i el tarannà de l'anar fent amb les limitacions més extraordinàries, reptant-nos el sentit de la vida, condicionant-nos el moviment, coartant-nos les própies decissions i els nostres compromisos més elementals.

Vet aquí, submergits en un descoratjador present, en la incerta penúria d'un demà esborrat en la agenda de possibilitats més immediates i confinats dins la presó de les nostres cases i amb la única i refrescant sensació de obrir la finestra i ventilar la llar encara que sigui a desgrat de agafar un bon refredat en ser ja declarats com a persones de risc.

I en tot aixó, als mals politics de torn, sel's hi ocórrer convocar unes eleccions, dictades per l'administració de Justícia, abocant-nos a anar en pautes, però massivament, a votar als col·legis i exposar la nostra salut gratuïtament, sense atendre a raons sanitàries i només politiques doncs fa pensar que en aquestes circumstàncies de tanta precarietat i risc, preguntar-se a quí beneficia la convocatòria potser ens donarà la clau del possible resultat que s'obtingui, degut a la gran abstenció que hi haurà i que inevitablement ja, a hores d'ara, se suposa.

Però, amb la prohibició de no sortir del municipi i en el meu cas, de Reus, els meus amics excursionistes ens guarim encara de la nostra passió antiga i ben conreada i en despuntar el dia, ens meravellem d'una sortida de sol, contemplem el pi del Burgar que, es fa vell, però segur que ens superarà el nostre propi batec i remuntem el barranc de molls sediments transportats per la pluja passada i els marjals potents de parets sòlides que separen les finques i els sembrats i encara ens emocionem en veure els estornells passar i olorant l'alfabrega i maria lluïsa i aviat podrem collir els verds espàrrecs i menjar-los amb una bona truita. Tot i les lamentacions vingudes i per a venir, encara creem emocions i nous ritmes.