Ruta de tardor

 

3 d'octubre 2020 – Ruta de tardor

A les 7,30 h. A l'antic escorxador de Reus ens trobem l'Antoní, el Miquel, el Robert i el Marín, amb dos cotxes ens dirigim a Riudsecanyes i al pàrquing de dalt el poble, deixem el cotxe del Miquel i per guanyar un desnivell equivalent a un campanar de Reus (uns 60 metres) hi deixem el cotxe del Robert.

Per una pista ben traçada i de fàcil accés anem pujant hi arribem fins un prodigiós indret, ple de vegetació i regat per un petit estany a la calidessa de fértils arboços i d'arbres de ribera que ombregen aquell entorn tan fascinant, i proveït d'una línea férrea per on hi passa un petit “carrilet” del qual encara podem veure'n un vagó, deixa't, com per oblit al mig d'aquell bosc espès i atapeït de fulla'm. La sensació que despren aquella visió promet.

És tardor i el matí ben assolellat ens ajuda a combatre una baixa temperatura agreujada per unes ràfagues de vent que a estones ens empeny i balanceja sobtadament i seguint unes marques verdes ens desplaçem de la bona pista, enfilant-nos per un corriol entre alzines i oms i anem pujant ben amunt fins arribar al més alt, cosa que algú agraeix pensant que a partir d'ara ens tocarà baixar.

Ja som a baix, al camí ral, a la pista que ens ensenya la font de Vilamanya i la nostra intenció és arribar fins l'Argentera i veiem un accés tancat com a “pas particular” però acordem de fer-ne cas omís i l'agafem i aquest ens porta fins el mateix reducte de l'Argentera però sense entrar-hi adoptem anar a Duesaigües i amb aquestes el vent s'enfurieix i ens avisa de la seva presència i potència, algú insinua d'anar a esmorzar al bar però, amb el seny que el caracteritza, l'Antoní pren l'iniciativa, ben encertada, d'esmorzar en un bonic indret ben aprop del poble i així ho fem.

Passem el poble de Duesaigües i anem en direcció al pantà de Riudecanyes i el passem pel costat i ens adonem com ha baixat de nivell d'uns messos ençà doncs no fa molt estava ple del tot i “sense turistes” la baixada ha estat sorprenent, i menys mal que ens queda “Siurana” i la malaïda “pandèmia” fent estralls a tort i a dret, fins quan?...

Unes cerveses al bar de Montbrió i l'acomiadament cordial de l'excursió “oficial” del mes d'octubre. Ara a descansar.

Circuït des d'Albarca

Dissabte, 18 de juliol del 2020

Amb la coordinació i assessorament técnic de l'Antoní, ens disposem a emprendre una ruta molt desitjada i volguda per a tots nosaltres, degut a la dificultat i esforç físic i també de l'esperit que comporta aconseguir una ruta per el Montsant, havent-t'ho desenvolupat amb la mida justa i necessària, encara que privats de l'acompanyament, més que desitjat, dels amics Joan i Guillem.

Els plaents i cofois protagonistes de la ruta som: l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Robert i el Marín i “vet aquí que una vegada...”

Deixem els cotxes davant del refugi del poblet d’Albarca, seguim els senyals del GR-174, que no deixarem fins al Portell del Peret.
Sortim d’Albarca direcció al Montsant, arribem als Hostalets, és la ruina d’un antic hostal del camí dels Cartoixans, on per l’esquerra trobem el GR que ve de sant Joan del Codolar pel camí de la Llisera, aquest no l’agafem, hem de seguir pel GR que puja per un sender indicat com “Mare de Déu de Montsant”, som al camí de Montsant, pugem, primer per un sender i desprès per un camí formigonat, les vistes del pla de Cornudella i els cingles de Montsant són per dedicar-hi una bona estona.

Arribem al Pla del Grau Gran, trobem un pal que ens ho indica i que també diu la direcció que hem de seguir, Ermita de la Mare de Déu de Montsant, seguim pel camí fins un indicador de fusta que ens fa agafar un sender a la dreta direcció a l’ermita, hi arribem, som a un mirador de Catalunya, si, mireu al nord, en un dia clar com avui es veuen els Pirineus catalans i aragonesos, un espectacle.Es té una bella vista sobre la planeta on s'assenta Ulldemolins, amb serra la Llena per fons, Vilanova de Prades i les Garrigues mostrant-se en l'espessura del camp.

En aquest indret magnífic esmorzem en un banc dels altres que hi ha a l'entorn de l'ermita i fem petar la xerrada entre nosaltres mentre mengem un bon entrepà i bevem uns vins diversos i més o menys selectes. Les postres i un café fan despertar els ànims que recuperem ben aviat desprès d'endrepar-nos un bon xarrup de licor ben sec.

Davant l’ermita hi ha el grau de la Mare de Déu, pel que faríem drecera per tornar. Agafem el sender (GR) que surt de la dreta de l’ermita, aviat trobem el Grau del Belard pel que també faríem drecera, seguim recte pel sender que va per sobre del Cingle de la Mare de Déu, el sender és aeri, va per dins del bosc, però vigileu, va prop la cinglera, hi ha 2 o 3 punts amb un cert perill, les vistes sobre Ulldemolins i voltants son espectaculars. .

Arribarem al Portell del Peret, on a l’esquerra aniríem cap al Pi de la Carbasseta, ens dirigim a la esquerra, en arribar sota de la Punta del Peret, si seguim recte aniríem al Pi de la Carbasseta pel grau de les Voltetes, nosaltres girarem a la esquerra i baixarem fins el barranc dels Pèlecs i per sota retornarem al pla del Grau Gran i per la pista baixarem fins Albarca.

El Baldiri ens regala unes samarretes de la última “marxa nocturna” de Casdtellvell i a l'Intim, (local social dels castellers de Cornudella) ens entaulem i dinem ben correctament.

La Elionor i el Miquel ens obren la porta de la seva casa i assaboreixem uns gin-tònic ben escandalosos i que segellen el colofó d'aquell agradable i fructifer dia.

Amics molt entranyables

Dijous, 2 de juliol del 2020

No ha estat cap sorpresa, però sí una sort, haver reunit a la finca del Baldiri, aquells dos personatges inigualables i a prova de foc, que són: “el fari” i “el pastoret” que traduït al nostre vocable, són: l'Ariño i el Sabaté, amics i companys de tota una vida i de innombrables records i aventures que han fet trontollar els més segurs fonaments i les estructures del nostre edifici, edificat durant les nostres vides plenes de clars-obscurs, de matisos i de sentiments que avui encara afloren i regalimen per la nostra pell com la font brolladora dels nostres records i les nostres vivències conjuntes. Benvinguts sigueu al periple de les nostres trobades i junts fruïm de la companyia mútua tan desitjada i estimada.

Han acompanyat aquest esdeveniment tan solemne, el Baldiri, el Miquel, el Robert, l'Antoní, el Josep María, el Guillem, el Gazquez, el Jaume, el Lluís, el Marín i el Joan que ens ha preparat una “fideuada” ben suculenta i mengible, llàstima de l'all i oli, que ha negat el Marín, unes coques de sant Joan, exquisides, començant per l'aperitiu de musclos, regats amb una “viunegreta” d'all i tomàquet que ha fet exhaurir les existències i ha omplert les nostres perspectives.

Com no podia faltar hem immortalitzat el moment amb unes fotos històriques dels protagonistes principals i també de tot el grup present.

Les anècdotes i històries passades han suggerit velles reflexions de trobades i excursions que en algún moment va'm protagonitzar i no ha quedat per dir moments dificils i arriscats dels espeleòlegs competents i eficaços, nodrits d'un material antiquat i pesat, que deixava penjats en un avenc al Sabaté i al Robert que es valien de les cames per a enfilar-se per l'elèctron i poder arribar a dalt de la cova sans i estalvis.

L'Ariño, més amic de l'ordre i de l'organització feia valer la seva col·laboració a les diverses edicions del “Saló internacional de fotografia espeleològica” que organitzava la secció excursionista “Reddis” i que ens ocupava a ell, al Sabaté, al Joan i al Marín tots els diumenges per la tarda, en lloc de dedicar-les a perseguir noietes a la discoteca dels “Ploms” i acabàvem al bar del Ramon menjant pops i callos amb el mateix color de salsa i una bona gerra de cervesa.

En aquell indret despejat i obert al camp i el paisatge desenrotllarem aquell idili ferm i vibrant dels nostres sentiments a flor de pell i de la grata companyia mentre ens preniem un “perfumat” de gin-tònic un xic carregat per a desinhibir-nos de qualsevol prejudici que tapès la sinceritat més profunda i els anhels més coherents.