Sant Joan de Toran

Seguint el calendari previst el dia 17 d'octubre del 2019 i a la hora indicada d'antuvi. El Baldiri, el Joan, el Jaume i el Miquel es trovaren en un lloc oportú per encabir-se en el cotxe del Miquel mentre el Marín pujava al cotxe del Robert per anar seguidament a buscar el Josep i l'Antoní i seguidament fer la trobada amb els altres i emprendre rumb cap a Vielha, fent una petita parada a Arany, al bar de la carretera, tal com tenim per costum.

L'arribada a la vall d'Aran fou lo sonora que pot esperar-se de la veu del Jaume i del Marín i mesurada per la calma i bondat del Josep, la prudència de l'Antoní, la socarrona ironia del Baldiri, la constància del Miquel, l'esmolat ingeni del Robert i la superlativa destresa del Joan.

No cal dir que més tard sortirem per Vielha, impregnant-nos d'un fresc capvespre de tardor, amb una lleugera humitat que se'ns calava fins els ossos i escoltant la lleu remor del riu que frisava per fer-se escoltar i envoltant-nos d'aquell clima atlàntic que poques vegades a l'any podem gaudir i disfrutar. Al café de París ens prenguérem uns refrescs i a l'apartament ens menjàrem unes coques en recapte, un bon vi “cap de4 ruc” i ens distribuirem per a dormir 4 en un apartament i 4 a l'altre.

L'endemà, amb els cotxes per la carretera N-230 agafem direcció Canejan i pugem fins a Sant Joan de Toran on comença l'excursió (el Jaume i el Josep es queden en aquest indret i fan una petita ruta pels voltants)

Caminem pujant un desnivell comparable a “dues figueres” per una de les valls més salvatges de la vall d'Aran i ens permet imaginar com transitava la vida en aquest lloc fa tan sols uns pocs anys. S'arribà a establir 9 nuclis, dels que només 4 encara s'habiten tot l'any. Els seus camins s'utilitzaven com a via principal de contraban. Era també la sortida més ràpida cap a França, del mineral que s'extreia, des de les mines de Liat a 2.300 m. d'altitud, per una línia de cable aèria de 14 km., fins Pontaut. Es transitava per el camí vell que uneix els pobles de Porcingles, Canejan i Pontaut.

Enfilem per una riba de gran desnivell i que voregen en gran extensió milers de falgueres, ara resseques i músties i marcides per la tardor, que anem trepitjant forçosament i deixant-les crujir suaument en mig de bardisses i ginesteres encara brillants i plenes de color que ens encerclen i ens acompanyen dins un mantell de vermells aranyons i un peculiar cant del gall de bosc i un ronc inconfusible del cérvol d'aquesta riba ens alerta de l'existència de vida i del continuat vaivé de la fauna pirinenca, sempre en moviment.

Anem pujant i descobrint antigues bordes de pedra obscura i enormes freixes que esdevenen esvelts troncs que s'enfilen inevitablement cap al cel i passem en mig de aurons blancs de fulla palmada, de roures inmensos i de tells que conviden a una infusió.

Un magnífic mirador sobre Era Lana de Les i el Massís de la Maladeta, contrastant amb el bosc de faig, avet i pí negre dels voltants del Monlude que s'aixeca en el verten oposat a la vall de Toran.

De tornada baixem fins a Porcingles i per la carretera primer i una drecera desprès, tornem a Sant Joan de Turan. Allí ens reunim tots i anem a fer un refresc al restaurant del poble. El Jaume i el Josep ens comenten que un viatger anglès, ha trucat per telèfon a la mestressa i a vingut a obrir el restaurant.

A Vielha anem a dinar al mateix restaurant de l'any passat i desprès de comprar al supermercat el sopar d'aquesta nit tornem als apartaments i ens posem en condicions físiques i psíquiques.

El sopar consisteix en llagostins que prepara molt bé el Joan i desprès d'una vetllada ben aprofitada, anem a dormir.

L'endemà, esmorzem al café París i emprenem el retorn cap a Reus amb l'inconvenient de què en arribar a Montblanc, estava tallada la carretera, per les manifestacions d'aquesta setmana pel procés als presos politics i fent un tomb més llarg, arribem a Reus i a les Medes ens esperen les mullers i dinem un arròs ben suculent.

Tornem a la "cameta coixa"

Per intentar fugir de la calor d'aquest càlid estiu i seguint els savis consells d'en Molina, l'impugnable i sever “home del temps”, ens va sobrar empenta per emprendre una sorollosa i persistent caminada per la ruta de la “cameta coixa” des del mateix castell hospitalari de Miravet.

Sortiríem de Reus a 2 quarts de 7, del dimecres 17 de juliol del 2019,des de l'antic escorxador, conservant aquesta tradició de molts anys, el Miquel, el Baldiri, l'Antoní, el Guillem, el Joan, el Robert i el Marín i la gosseta “Tau” que no ens va deixar en tot el trajecte.

Encara que seguíssim els savis consells d'en Molina, el cas és que vam passar molta calor, molta xafagor, molta angúnia i sols ens consolava contemplar sota el nostre horitzó, la blavor de l'aigua del riu com corria i supossem que desprenia una frescor que ja la voldríem gaudir plenament amb un bon bany.

Només, el silenci immens d'aquelles construccions de “pedra-seca” al vertent per on anàvem passant, ens recordaven els cents de cossus joves de la lleva del “biberó”que deixaren allí la vida, en aquelles “trinxeres” construïdes per a provocar i rebre la mort, una mort inútil que encara avui ens obliga a no oblidar i a sentir-nos en certa manera, partíceps i co-responsables del seu trist destí.

Però nosaltres, a pesar de la calor, estàvem vius i en arribar a Miravet ens consolarem bevent unes cerveses i desprès un bon dinar a Benissanet i agrairem haver dísfrutat d'un dia d'estiu a les terres de l'Ebre i en tan bona companyia.

Solstici i passeig

Aquestes dates a prop i durant el solstici d'estiu tenen l'encant de la llum, l'espectacle del color, la varietat de les flors, la sorpresa del cant dels ocells, l'alegria en la mirada dels infants, la guspira dels vespres incendiats d'un foc educat i prudent que va consumint amb suavitat les teies i les falles de les altes muntanyes per a baixar-les a la plana i construir la gran foguera que batega al compàs d'una música estrident i grollera que ens anima a cantar i acompasar amb ballables ben exòtics i arriscats, fent rotllana i agafant-nos les mans amb la força i el desig de sentir-nos ben junts, units per un impuls de festa, per una fal·lera d'estralls que ens aboquen a disfrutar i gaudir de les febleses manifestes aquesta nit, per part de les femelles, que són més receptives i dòcils i més cridades a fer i desfer imprudències i gaudir del moment, que ja retornarà demà el viure en la rutina i l'abandó.

L'impuls d'un coet que s'enlaira fent aquell sonor pet, i seguint un estol de petards que repeteixen el mateix só, moltes vegades, posant en tensió el cor dels comensals que no gosen abocar-se al plat del sopar que tenen devant i volen brindar amb un bon cava brut, desitjant-se “salut” i “força” i ara sí, les postres i aquella coca de sant Joan, de fruita, deliciosa i a ballar que és el que toca.

Quan s'acaba l'estridència de la festa i l'endemà una ànima en pena surt al carrer de bon matí, motivant-se amb la primera claror del dia, descobreix un nou món que la monotonía del dia a dia li havia amagat i troba en els passejos, els edificis i places, una harmonia ben sòlida i veraç que el relaxa i estimula a compartir bellesa i quietud i el porta a un món contemplatiu i li demostra plausiblement que “desprès de la tempesta, inevitablement, retorna la calma”.