Tornada al Montsant

Per sobre una gespa humida i càlida, davant la gran muralla de roca erosionada pels embats d'una fina i persistent aigualera que va filtrant els contorns endurits i consistents d'aquell bastiment de roques trencadisses i febles, s'esvaeix la nostra mirada, cercant aquell reg que aprofita endur-se'n tota l'aigua possible i alleugera la set de possibles caminadors que arriben a aquest indret, oasi de bellesa, pleta de bestiar i on a pleret hi vénen els bells mereixedors de la grata i sempre desitjada visita al clot del cirer. Amb aquest ànim, som aquí el Miquel, l'Antoní i el Pep Marín.

Dalt a la serra, al costat del pi del Cugat, rescatem als nostres companys de viatge, el Baudili, el Joan i el Guillem, en aquest matí de dissabte 27 d'abril del 2019, ells han preferit impregnar-se de les aromes regalades de la farigola, el romaní i l'alfàbrega i regirar els sons primaverals de les caderneres i rossinyols que tornen a habitar, ves per on, aquestes extenses serres que, degut a a un incendi a principis dels vuitanta, durant una llarga espera no vam poder percebre la grata complaença del seu so, ni de la més remota brisa de vida que entorpí les calideses cap aquests paratges tan sinuosos i esquerps, deixant-nos un regust amarg durant més d'una dècada.

Ara i avui sembla renovar-se el temps i amb ferma i tossuda voluntat ens hem encoratjat amb la força i perseverança que ens cal per assolir la fita de pujar, des de la Morera a la serra Major, retrobar el piló dels senyalets, jeure'ns sota el pi de'n Cugat i tres de nosaltres, baixar fins el clot del cirer, en una jornada magnífica.

Caminada per Rojals

(Xic vilatge de Rojals, vell, colrat i rugós, arrupit pels anys i pel fred! Té la bellesa d'una floreta de boixerica i una alta fortor i una sabor amarga de fruita agresta. Les cases seculars semblen receloses, talment una nierada de teixons o de porc-senglars, que travessessin la collada. Per bé que el primer rengle del carrer, sota de l'església, és emblanquinat, la resta es mostra colrat, de rostre obscur i matusser. L'ànima dels bons rojalencs és primitiva i senzilla. Dins de les cases renegrides s'escondeix la superstició. Després d'una vetlla vora la llar, escoltant narracions de bruixeria , en reprendre el camí, a la matinada, hom tem de topar, en el primer recolze, amb algun pastor fetiller que us capgiri el senderi. Josep Iglésies, les ciutats del món)

I en aquestes estàvem poc o molt subjugats el dissabte 16 de març del 2019 quan pujàvem des de Montblanc entomant els revolts de la carretera fins aconseguir, desprès de passar Rojalons, albirar les cases de Rojals. Erem l'Antoni i el seu fill Albert, el Baudili, l'Antonio, el Guillem, el Joan i el Pep Marín. Aquell matí es presentava càlid, ben assolellat, pregon de vistes i reflexos i una pista ampla i llarga que feia augurar un bon desplaçament de les nostres grinyoladísses articulacions, amortides pels bastons que ens feien suport i ens evitaven alguna que altra ensopegada.

Les nostres dèries tenien diversos arguments i converses alternatives. L'Antoní ens mostrava el nom dels indrets per on anàvem passant, els camins que deixàvem i que ens portarien, un altre dia, els Cogullons, la Bartra, però avui seguiríem cap a la taula dels quatre termes i a la mola d'estat.

L'Antonio i l'Albert ens transportaren amb les seves vivències viscudes en un recent viatge, a la terra del sol naixent, Japó. I sortiria la capital, Tòquio i comentarien el menjar i els costums d'aquella gent i en un tancar i obrir d'ulls, ens feia la il·lusió, de haver-nos traslladat per uns instants a aquell extraordinari país.

El Baudili, cosa estranya en ell, començar a escoltar cantar ocellets i “la primavera” va sortir dels seus llavis de nou, i una vegada més algú va interferir en no conèixer cap ocell amb aquest nom. Conclusió, en el nostre diccionari particular s'accepta, des d'avui, aquest ocell, primavera.

Del Guillem i del Joan no en puc dir res. Van accelerar la marxa i anaven ben destacats i els retrobarem a la taula dels quatre termes, potser si que comentaren la bona marxa del Barça i a la conversa també sortir algun paisà de Reus, d'altres èpoques que els dos encara recorden, tenen una memòria excel·lent!

Resseguint la carena en direcció a llevant, a uns 400 m., s'arriba a l'indret anomenat “Taula dels Quatre Batlles) on convergeixen, els termes municipals de Montblanc (conca de Barberà) Mont-ral (Alt Camp), Vimbodí-Poblet i Prades. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits. El camí-pista gira cap al nord i els cingles de la mola perden altivesa. A uns 350 m. apareix un vèrtex geodèsic, amb una altitud de 1.116 m. i 200 m. més enllà s'arriba al punt anomenat mola dels Quatre Termes, amb una altitud de 1.118 m.

La Mola d'Estat és un tossal de 1.127 m. d'altitud a les muntanyes de Prades, a cavall dels municipis de Vimbodí i Poblet (conca de Barberà) i Prades (Baix Camp). Com a fet característic d'aquest tossal, hi ha tres creus metàl·liques clavades a la roca, a frec del cingle, anomenades popularment “les tres creus”, en una zona que ofereix impressionants vistes de la vall del riu Brugent i de les muntanyes de Prades.

Un matí per Gallicant

El dissabte 23 de febrer del 2019 sortim de l'antic escorxador de Reus, a dos quarts de vuit del matí, en direcció als Castillejos. En una esplanada aparquem els cotxes i ens saludem convenientment, l'Antoní, el Baldiri, el Miquel, el Joan, el Guillem, el Marín i el Robert Moragues, consogre del Joan, que ens acompanya en les últimes sortides i que hem inscrit al compte de wattsApp, que té el grup excursionista.

La cursa d'avui s'esdevé pels voltants del puig de Gallicant i està ben senyalitzada en gran part pel GR-7 i no hi ha cap temor de poder-nos perdre.

En un matí radiant on encara durant un temps hem vist la silueta de la lluna, quan el Robert ho ha comentat, les nostres mirades s'han enfilat per a copsar-la i és ben cert que es distingia perfectament, aquell globus quasi rodó que feia uns dies tan sols era notícia a la tele, per tractar-se de la percepció més punyent d'una visió més dimensionada de la lluna. Però aquesta ha desaparegut i un sol ben enlluernador i càlid s'ha fet reflex i amo d'aquell dia i d'aquell contorn fent desaparèixer ombres i relleus de la passada nit per a convertir-los en color i alegria.

I amb aquestes hem arribat al mateix poble de Gallicant amb la imatge fantasmagòrica de les seves set cases derruïdes pel temps i amb els dubtes i faules que ens vénen presents quan el nostre imaginari obre la porta cap a històries inventades i ens fem corresponsals dels neguits i fal·leres que sens dubte trasbalsaren a aquelles ànimes inquietes i plenes de sentiments que en un dia i en un temps rondaren per aquest indret insubordinats i maldestres però plens d'il·lusió i en un poble sense església ni cementiri.

L'Antoní ha mirat cap a la serra del Montsant, que tenim justament enfront i oh miracle! Una trucada al mòbil li ha comunicat que el seu fill Albert, estava a punt de fer cim, la roca Corbatera i només ens ha mancat veure'l pujar. Que petit és fa el món!

Hem esmorzat gaudint d'un paisatge únic. Al davant Siurana, el pantà a sota i darrera el massís del Montsant i a l'altre costat el cràter de Gallicant que, per sort, descansa d'erupcions i follies i resta expectant sentir bramular el seu ventre de foc, provocant-li la gran vomitada. Quedem tranquils per uns quants milions d'anys.

La lluna de sang se l'endugué

Tenia l'ego molt crescut i ell, “el duc d'Anzame”, era un monàrquic molt republicà. Solia realitzar-se com a personatge selecte i ben diferent de la resta d'humans, durant les disbauxes del “carnestoltes” donat que per a la quaresma ja posaria més seny.

Ja als anys seixantes, col·laborava amb l'Espinós, el pare Gort, el Martí Queixalós, el Sr. Botet i d'altres eixelebrats convocant en diferents indrets de Reus l'enlairament dels “Espetecs” i més tard seguint les peripècies i les époques de més bon humor, en diferents colles que anaven minvant segons passaven els anys, fins hi tot una vegada, el van elegir “alcalde de Reus” (per la gràcia divina) i segons la premsa i les fotografies va donar la benvinguda a Reus a SM Joan Carles I, (caracteritzat pel Toni Albà) amb un sucós discurs, que es pot trobar a les hemeroteques.

Últimament i com a colofó del seu esperit tant participatiu i seguint la tradició, que començà al bar Canàries, i ara s'ha convertit en la “Confraria de la Santa Clotxa” ocupà el càrrec de “coordinador de gemecs” que malauradament se l'emporta per sempre més, a l'etern país de Xauxa, en exclusiva i a títol postum.

Aquest individu “Anzame” no ens deixa de sorprendre i ens cor pren la seva abnegada vida i d'admiració cap a la seva persona i també cap a ell mateix i desprès, si calia, pels demés mortals. La seva negra i abundosa cabellera, alimentada per un eficaç colorant, l´hi donava un aspecte rejovenit i atractiu que el feia ésser i considerar-se “el millor”, sense rancúnies ni enveges cap a ningú, per què? si ell era i se sentia el rovell de l'ou, el centre d'atracció i la raó de la festa, en les tertúlies on participava, últimament a “los malditos”i a les xerrades per la tele i a les discussions sobre qualsevol tema i personatge de Reus. Anècdotes musicals de'n Rogélio, afers amatoris amb les vídues de la època del “ros panolla” i els tractes especials de “l'allera” amb els directius del banc d'Espanya. Tot un compendi de saviesa urbana i un recull considerable de fotografies d'aquella ciutat, la seva i també la nostra, on va néixer.

Si fins l'últim dia de la seva vida sembla ser triat. No va ser un vespre qualsevol, tenia de coincidir en un eclipsi de lluna, una lluna de sang, quin fenomen succeeix cada grapat d'anys, fins hi tot, la lluna,va canviar la seva forma i color per endur-se'n aquell Zaragoza, que en néixer li posaren Lennin per a més inri, cosa que no té merit perquè ell no el va triar.