Caminada per Rojals

(Xic vilatge de Rojals, vell, colrat i rugós, arrupit pels anys i pel fred! Té la bellesa d'una floreta de boixerica i una alta fortor i una sabor amarga de fruita agresta. Les cases seculars semblen receloses, talment una nierada de teixons o de porc-senglars, que travessessin la collada. Per bé que el primer rengle del carrer, sota de l'església, és emblanquinat, la resta es mostra colrat, de rostre obscur i matusser. L'ànima dels bons rojalencs és primitiva i senzilla. Dins de les cases renegrides s'escondeix la superstició. Després d'una vetlla vora la llar, escoltant narracions de bruixeria , en reprendre el camí, a la matinada, hom tem de topar, en el primer recolze, amb algun pastor fetiller que us capgiri el senderi. Josep Iglésies, les ciutats del món)

I en aquestes estàvem poc o molt subjugats el dissabte 16 de març del 2019 quan pujàvem des de Montblanc entomant els revolts de la carretera fins aconseguir, desprès de passar Rojalons, albirar les cases de Rojals. Erem l'Antoni i el seu fill Albert, el Baudili, l'Antonio, el Guillem, el Joan i el Pep Marín. Aquell matí es presentava càlid, ben assolellat, pregon de vistes i reflexos i una pista ampla i llarga que feia augurar un bon desplaçament de les nostres grinyoladísses articulacions, amortides pels bastons que ens feien suport i ens evitaven alguna que altra ensopegada.

Les nostres dèries tenien diversos arguments i converses alternatives. L'Antoní ens mostrava el nom dels indrets per on anàvem passant, els camins que deixàvem i que ens portarien, un altre dia, els Cogullons, la Bartra, però avui seguiríem cap a la taula dels quatre termes i a la mola d'estat.

L'Antonio i l'Albert ens transportaren amb les seves vivències viscudes en un recent viatge, a la terra del sol naixent, Japó. I sortiria la capital, Tòquio i comentarien el menjar i els costums d'aquella gent i en un tancar i obrir d'ulls, ens feia la il·lusió, de haver-nos traslladat per uns instants a aquell extraordinari país.

El Baudili, cosa estranya en ell, començar a escoltar cantar ocellets i “la primavera” va sortir dels seus llavis de nou, i una vegada més algú va interferir en no conèixer cap ocell amb aquest nom. Conclusió, en el nostre diccionari particular s'accepta, des d'avui, aquest ocell, primavera.

Del Guillem i del Joan no en puc dir res. Van accelerar la marxa i anaven ben destacats i els retrobarem a la taula dels quatre termes, potser si que comentaren la bona marxa del Barça i a la conversa també sortir algun paisà de Reus, d'altres èpoques que els dos encara recorden, tenen una memòria excel·lent!

Resseguint la carena en direcció a llevant, a uns 400 m., s'arriba a l'indret anomenat “Taula dels Quatre Batlles) on convergeixen, els termes municipals de Montblanc (conca de Barberà) Mont-ral (Alt Camp), Vimbodí-Poblet i Prades. Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits. El camí-pista gira cap al nord i els cingles de la mola perden altivesa. A uns 350 m. apareix un vèrtex geodèsic, amb una altitud de 1.116 m. i 200 m. més enllà s'arriba al punt anomenat mola dels Quatre Termes, amb una altitud de 1.118 m.

La Mola d'Estat és un tossal de 1.127 m. d'altitud a les muntanyes de Prades, a cavall dels municipis de Vimbodí i Poblet (conca de Barberà) i Prades (Baix Camp). Com a fet característic d'aquest tossal, hi ha tres creus metàl·liques clavades a la roca, a frec del cingle, anomenades popularment “les tres creus”, en una zona que ofereix impressionants vistes de la vall del riu Brugent i de les muntanyes de Prades.

Un matí per Gallicant

El dissabte 23 de febrer del 2019 sortim de l'antic escorxador de Reus, a dos quarts de vuit del matí, en direcció als Castillejos. En una esplanada aparquem els cotxes i ens saludem convenientment, l'Antoní, el Baldiri, el Miquel, el Joan, el Guillem, el Marín i el Robert Moragues, consogre del Joan, que ens acompanya en les últimes sortides i que hem inscrit al compte de wattsApp, que té el grup excursionista.

La cursa d'avui s'esdevé pels voltants del puig de Gallicant i està ben senyalitzada en gran part pel GR-7 i no hi ha cap temor de poder-nos perdre.

En un matí radiant on encara durant un temps hem vist la silueta de la lluna, quan el Robert ho ha comentat, les nostres mirades s'han enfilat per a copsar-la i és ben cert que es distingia perfectament, aquell globus quasi rodó que feia uns dies tan sols era notícia a la tele, per tractar-se de la percepció més punyent d'una visió més dimensionada de la lluna. Però aquesta ha desaparegut i un sol ben enlluernador i càlid s'ha fet reflex i amo d'aquell dia i d'aquell contorn fent desaparèixer ombres i relleus de la passada nit per a convertir-los en color i alegria.

I amb aquestes hem arribat al mateix poble de Gallicant amb la imatge fantasmagòrica de les seves set cases derruïdes pel temps i amb els dubtes i faules que ens vénen presents quan el nostre imaginari obre la porta cap a històries inventades i ens fem corresponsals dels neguits i fal·leres que sens dubte trasbalsaren a aquelles ànimes inquietes i plenes de sentiments que en un dia i en un temps rondaren per aquest indret insubordinats i maldestres però plens d'il·lusió i en un poble sense església ni cementiri.

L'Antoní ha mirat cap a la serra del Montsant, que tenim justament enfront i oh miracle! Una trucada al mòbil li ha comunicat que el seu fill Albert, estava a punt de fer cim, la roca Corbatera i només ens ha mancat veure'l pujar. Que petit és fa el món!

Hem esmorzat gaudint d'un paisatge únic. Al davant Siurana, el pantà a sota i darrera el massís del Montsant i a l'altre costat el cràter de Gallicant que, per sort, descansa d'erupcions i follies i resta expectant sentir bramular el seu ventre de foc, provocant-li la gran vomitada. Quedem tranquils per uns quants milions d'anys.

La lluna de sang se l'endugué

Tenia l'ego molt crescut i ell, “el duc d'Anzame”, era un monàrquic molt republicà. Solia realitzar-se com a personatge selecte i ben diferent de la resta d'humans, durant les disbauxes del “carnestoltes” donat que per a la quaresma ja posaria més seny.

Ja als anys seixantes, col·laborava amb l'Espinós, el pare Gort, el Martí Queixalós, el Sr. Botet i d'altres eixelebrats convocant en diferents indrets de Reus l'enlairament dels “Espetecs” i més tard seguint les peripècies i les époques de més bon humor, en diferents colles que anaven minvant segons passaven els anys, fins hi tot una vegada, el van elegir “alcalde de Reus” (per la gràcia divina) i segons la premsa i les fotografies va donar la benvinguda a Reus a SM Joan Carles I, (caracteritzat pel Toni Albà) amb un sucós discurs, que es pot trobar a les hemeroteques.

Últimament i com a colofó del seu esperit tant participatiu i seguint la tradició, que començà al bar Canàries, i ara s'ha convertit en la “Confraria de la Santa Clotxa” ocupà el càrrec de “coordinador de gemecs” que malauradament se l'emporta per sempre més, a l'etern país de Xauxa, en exclusiva i a títol postum.

Aquest individu “Anzame” no ens deixa de sorprendre i ens cor pren la seva abnegada vida i d'admiració cap a la seva persona i també cap a ell mateix i desprès, si calia, pels demés mortals. La seva negra i abundosa cabellera, alimentada per un eficaç colorant, l´hi donava un aspecte rejovenit i atractiu que el feia ésser i considerar-se “el millor”, sense rancúnies ni enveges cap a ningú, per què? si ell era i se sentia el rovell de l'ou, el centre d'atracció i la raó de la festa, en les tertúlies on participava, últimament a “los malditos”i a les xerrades per la tele i a les discussions sobre qualsevol tema i personatge de Reus. Anècdotes musicals de'n Rogélio, afers amatoris amb les vídues de la època del “ros panolla” i els tractes especials de “l'allera” amb els directius del banc d'Espanya. Tot un compendi de saviesa urbana i un recull considerable de fotografies d'aquella ciutat, la seva i també la nostra, on va néixer.

Si fins l'últim dia de la seva vida sembla ser triat. No va ser un vespre qualsevol, tenia de coincidir en un eclipsi de lluna, una lluna de sang, quin fenomen succeeix cada grapat d'anys, fins hi tot, la lluna,va canviar la seva forma i color per endur-se'n aquell Zaragoza, que en néixer li posaren Lennin per a més inri, cosa que no té merit perquè ell no el va triar.

Un matí gelat a la Mola

Era una aventura anunciada, feia dies que l'Antoní enviava whats-apps amb la imatge de la Mola despejada i comunicant-nos el perill d'una boira inexistent, però possible, que podia entorpir la nostra tasca de pujar-hi, com així va ser, el divendres 4 de gener, de l'any nou estrenat feia només 4 dies i nombrat 2019.

L'Antoní ens reservar una agradable notícia quan l'esperàvem a la porta de la seva casa, a Reus, i van comparèixer en cotxe els seus dos fills, el Daniel, amb el seu fill Guim i l'Albert, amb moltes ganes d'acompanyar-nos en aquella fita ben audaç i plena de reptes i gairebé perills i una inclemència de temps que marcava els 0 graus en el termòmetre del cotxe i que seria un dels paranys a vèncer aquell matí fred i gèlid.

També formarien l'expedició el Miquel, el Baldiri, l'Antonio i el Marín, aquest últim pobre, donaria la nota més nefasta de la caminada, per una forta lumbàlgia, que el faria endarrerir durant la pujada i provocaria una ascensió més calmada de ritme i de voluntat a tota la resta.

Comencem a deambular per l'esplanada corba. Dins el vocabulari muntanyenc, s'anomena mola un turó o muntanya escarpada, acabada en planell. El planell de la mola de Colldejou és enorme. Hom té la sensació d'haver arribat a un món nou, una mena de planeta desconegut. La climatologia de la Mola no permet que s'hi facin arbres crescuts. Només unes catifes d'herba menuda, que solquen diversos corriols. Per l'horitzó, la blancor encegadora de la llum del cel.

Aquí, qualsevol cosa pot sorprendre el qui acaba d'arribar-hi. Trobem un estanyol d'aigües bellugadisses, com el panteig d'un ser vivent. Descobrim una cisterna d'aigua potable. Això és important.

Degut a la incompetència física del Marín ens comodem en una racer, davant l'estanyol i aprofitem per a esmorzar. Els més joves i el petit Guim, corren i belluguen per l'entorn del llac i perquè no dir-ho es fan passar el fred amb aquelles corredisses i jocs de camp.

El Miquel, el Baldiri i el Marín es queden al lloc d'esmorzar i la resta, amb bon criteri, se desplaça fins el castellet, un habitacle circular, sòlid, estrany, com de fantasmes i de bruixes. A la nit, aquests tipus, deuen rondar molt lliurement per la Mola.

Som a frec de l'edificació. A dintre tot és enrunat i pensem que es deu tractar, d'un antic fortí de les guerres carlines o cosa per l'estil.

A baix, al peu de la Mola, aixequen el caparró les cases de Colldejou, Josep Iglésies havia escrit d'aquest poble “El raïm de cases fa relliscadeta; brolla del roquer, igual que el degotis d'una esquerda tenebrosa.”

Des de l'altura de la Mola es domina tot el món. Tot el món nostre, és clar, el món del Baix Camp. A l'altre costat del coll del Guix, puja la mola de Llabería. El turó d'Escornalbou fa de contrapés a Llaberia. Davant, la punta de la Roca i Mont-roig. Al fons, els pobles de la planúria que banyen les darreres cases a l'aigua de la platja.

La baixada castiga els desvalguts genolls dels més grans mentre el Dani, l'Albert i el petit Guim ho superen amb facilitat. Enrere queda la baixa temperatura d'hivern, la freda brisa que ens ha glaçat la cara i les mans però també, en el cor, una sensació de benestar, de comfort i un pessigolleig que ens trasbalsa i composa de nou les nostres ànsies més grans d'aventura i vida plena.

Al poble, unes birres i refrescos ens alegren l'existència.

La tradició mai es perd

Potser resultava evident que aquell dissabte primer de desembre, tot i els reflexos d'aquell sol rogent de primera hora que encenia el firmament de vermell com una immensa foguera i desprenia un lleuger vent de llevant que ens obligava a tapar-nos en un anorac ben caldós i enfundar-nos les mans amb guants ben calents, mentre despreníem l'alè per la boca en una fumerada transparent i vaporosa i anàvem contents pel costat de marjals i d'humides herbes i fanassos pel camí antic de Prades, deixant enrere l'alzina del llamp, el barranc de l'aigua sana i pel costat del mas de Borbó, enrunats els peus de sorra molla per les intenses pluges de les últimes setmanes, arribaríem al mas de Garrut.

Abans encara fariem un intent de passejada per aquelles rodalies i tindríem el plaer efímer, però sublim, de plegar un rovelló, aquest estava a la vora del camí i gairebé ell ens trobà a nosaltres. Aquesta temporada ha estat molt procliu en la cerca de bolets i ho fem constar degut als molts boletaires que ens hem trobat en les últimes sortides a la muntanya, però no canviem de terç i direm les coses com van ser. El dissabte 1 de desembre de 2018, seguint la nostra tradició de molts anys, ens replegarem davant el mas de Garrut, vora l'immensa alzina, el Miquel, el Baudili, el Jaume, el Gázquez, el Guillem, l'Antoní, el Josep María, l'Antonio, el Joan i el Marín.

Perduts en aquell paratge sorprenent, visitats per caminadors, ciclistes, amb moto i amb cotxe, vam fer foc en un lloc adequat per fer-ne, vam coure la llonganissa, els tomacons, els alls, torrarem el pa i fent us del porró de torn, remullarem el ganyot que el teníem ben sec de xerrar i cantar i entre gresques i sarau i les fotos i el video corresponent, per compte de l'Antoní, ho va corroborar signant: Antoní Carbonell, Mas del Garrut, TV3.

El Josep María no s'ha queixat gaire dels dolors de peu i ha seguit la frenètica marxa del Joan i el Guillem i ves per on, amb una mica més d'empenta ens presentem a l'ermita de mas d'Anguera, com aquell que res.

A Castellvell, a ca l'Andreu, passem comptes i ens refresquem convenientment. El Baudili, molt amablement, ens lliura una bossa per a cadascú, amb un grapat de rovellons que ens solucionarà l'àpat del migdia i així, la tradició cumplida. Amén.