SANT BARTOMEU DE FRAGUERAU

Divendres, 26 de maig de 2018

Aquell somni podria convertir-se en una realitat clara i contundent, les expectatives podrien avivar el neguit impetuós i els anhels més suculents dels propòsits irrenunciables de no sucumbir en una realitat sorollosa i gens eficaç vers la forta convicció que ens portaria a desenvolupar l'empresa més agressiva i punyent dels últims temps, minvats de l'esperit i de l'eficàcia extrema de manllevar els reptes i menys preuar les iniciatives de les forces subalternes que decidiren emprendre la aventura contundent i eficaç de arriscar força i voluntat i esdevenir els victoriosos herois d'una proesa verdaderament heroica, i no mancada de risc i d'escandalosa supèrbia.

Aquell matí, nuvolat i vaporós de molladissa extrema i de boira càlida i visionària que acompanyava un vent llebeig, fos i sever que desprenia una humitat suau i vaporosa, deixava en la solitud del paratge que ens apropéssim fins el mateix nucli de l'indret, fins el vèrtex extrem d'aquella fèrtil drecera que ens conduïa a l'indret més pregon i desitjós del món, fins aquella ermita, mística i somniada, coneguda per tot l'univers, com el paradís terrenal, com la càlida i harmoniosa essència què esdevingué l'ermita de sant Bartomeu del Fraguerau per a tots els mortals, heus ací la seva força.

Aquesta ermita va ser fundada per Fra Guerau Miquel, que el 28 de juliol de 1192 va obtenir la possessió d'aquesta zona, on habitava des dels volts del 1.160. L'ermità va fundar dues capelles, una dedicada a Santa Maria i l'altre a sant Bartomeu, però tan sols perdura la segona. El 1210 fra Guerau cedí aquest territori a Pere Balb i la seva esposa Guillema que fundaren una comunitat femenina a Santa Maria que, l'any 1215. s'establí a Bonrepòs. L'ermita de sant Bartomeu va pertànyer primerament al monestir de Santa Maria de Bonrepòs, confirmat per Jaume II el 1292, i més endavant va passar al domini de la cartoixa d'Escaladei.

És una petita construcció d'una sola nau, amb absis semicircular. Està coberta amb volta de canó de perfil apuntat que arrenca d'una imposta que recorre tot el perímetre interior. L'absis, precedit per un arc presbiteral, està cobert per volta de quart d'esfera.

La porta s'obre a la façana nord i es va afegir, en una restauració, un petit campanar d'espadanya en el costat oest. Al centre de l'absis s'obre una finestra d'una sola esqueixada i en els murs sud i oest hi ha una de doble esqueixada.

L'aparell és uniforme, format per carreus ben tallats i polits, disposats en filades irregulars. Les façanes són totalment llises i mancades d'ornamentació.

Aconseguírem el prodigi i l'ostentació de realitzar la caminada des de Sant Antoni d'Ulldemolins, les codolles fondes, les roques balladores, i sant Bartomeu, arriscant fortes sotragades i impulsos i rampells en el pont penjant sobre el riu Montsant i no se sap com, superarem la prova difícil i arriscada d'esdevenir victoriosos i intactes de tant magna proesa.

Els herois en qüestió som: l'Antoní, L'Antonio, el Miquel, el Baudili, el Guillem, el Joan i el Pep Marín.

El Camí del Rec

El dimecres 25 d'abril, en una commemoració vital de primavera, en tots els sentits, hem caminat i fruït d'un meravellós espectacle de llum i ombres, de cant d'ocells, de vista d'atzavares, de camps d'avellaners, de estirats canyars, de castanyers i codonyers, eucaliptus, freixes, figueres, lledoners, olivers, oms, pi pinyer, pollancre blanc, xiprer i roure de fulla gran, caminant per pinassa i envoltats d'englantina roja, esparraguera boscana, falguera, fenàs, figues de moro, galzeran, garric, ginesta i grèvol, margalló i olivarda. Aquest espectacle és tant a prop de Reus, que només cal arribar al poble veí de la Selva del Camp i seguir l'itinerari senyalitzat en verd i blanc, del Camí del Rec.

Anem junts l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Guillem, el Joan i el Marín.

El Camí del Rec podem definir-lo com el sender que segueixen les canonades que porten aigua de les Tres Aigües fins els dipòsits de la Selva del Camp. Actualment el seu traçat és recorregut per la carretera TP-7013, que uneix les poblacions de la Selva del Camp i Alforja.

Sempre ha sigut un pas de persones, un camí que mai ha tingut pas rodat i pot ser que ni tan sols amb animals. És un camí que sempre ha estat molt protegit perquè hi havia el rec de l'aigua per la vila i per això el pas estava restringit a fí que no s'embrutés l'aigua. Des de sempre, aquest camí ha sigut transitable, però antigament en deien que era un camí de pas de ferradura, que vol dir que només poden passar persones i animals de bast, on no podien passar ni carros ni trànsit rodat.

Actualment el Camí del Rec agafa l'aigua de les Tres Aigües, des de la font Major i la diposita a la bassa del poble i als dipòsits. L'aigua sempre ha arribat d'aquesta manera, és a dir, l'aigua només pot haver arribat sempre, a través d'un rec perquè l'aigua ve de l'Albiol.

El Camí del Rec es va habilitar el setembre del 2014, comandat per l'alcalde Josep Maria Puig. La idea d'habilitar aquest camí ve de molt temps enrere. La gent gran del poble expliquen que hi anaven, al segle passat, amb les famílies una vegada a l'any, cada cap de casa, per anar-ho a netejar i a participar en l'acte de l'empriu, que consistia a vigilar el curs de l'aigua. Un altre objectiu d'haver-ho fet, és poder visitar llocs emblemàtics, com la font dels gossos, el pont Alt, etc. sense fer ús de la carretera.

Aquell dimecres vam gaudir d'una caminada ben reconfortant, seguint el curs de l'aigua, passant per ponts de fusta i pujant i baixant escales fetes amb seguretat i gust i sota un immens pi, sobre uns troncs d'arbre en forma de banc, vam menjar-nos un esmorzar ben suculent amb tota la comoditat.

Caminada ben particular

Dissabte, 24 de febrer de 2018

Amb polèmica inclosa del lloc on havíem de sortir, l'Antoní, el Baldiri, el Miquel, el Guillem,  l'Antonio Gasol, el Joan i el Pep Marín vam fer cap a les 7,30, a Castellvell del Camp on amb dos cotxes aniríem fins la mateixa entrada de l'ermita, que restava tancada en aquella hora. En arribar-hi, el Josep Maria de Tarragona s'incorporaria a la comitiva, tal com havíem acordat.

Amb les motxilles i els bastons, començarem la caminada i de seguida ens trobarem amb el primer obstacle que ens calgué fer ús d'una hàbil destresa, perquè no dir-ho, pròpia en nosaltres. El riu baixava furient i teníem de travessar-lo i encara que l'Antoní en un gest de decidida voluntat, el va passar gairebé sense mollar-se, nosaltres emplenarem el pas amb pedrots ben gruixuts fins aconseguir la veritable proesa de fer l'accés més assequible i segur, encara que algú si va mullar un xic els peus, no Baldiri i Marín?

Me'n oblidava del protagonista més eixerit de la colla, venia el gos del Baldiri, el Tau i sempre a un bon ritme anava i venia, lleuger i fent moure la cua. La veritat es que no ser per on va travessar el riu però no ens va donar cap feina en ajudar-lo, al contrari, sembla que no l'hi va ser gens dificultosa aquella maniobra, a nosaltres sí.

I el més subtil de la caminada, en aquella hora matinal fou la contemplació espectacular d'un sol acabat de estrenar que ressorgia fecund i vigorós amb tonalitats vermelloses i groguenques i ens deixava mirar-lo gairebé tot sencer sense l'enlluernament ni la força ocular que acostuma en altres moments del dia, ofuscar-nos i encegar-nos la visió.

Seguirem per camí ben traçat per on hi passen tractors i cotxes i veurem moltes parades d'avellaners i de incipients sembrats, d'alguna que altra alzina, d'ametllers i fruiters ben cuidats i de masos dispersos que són plantats des de temps llunyans i encara honoren un entorn ben digne i correcte i en aquestes entrem en una finca particular doncs davant d'una barraca podrem seure i fer l'esmorzar ben còmodes. Unes queixes per entrar en lloc particular però apareix el pagés, per sort, i l'hi demanem les nostres intencions i ens les concedeix sense cap reparo. Esmorzem ben cofois i el Tau fa de les seves, vol menjar i provoca que no ens podem descuidar i a l'hora del café al deixar els gots al terra per què puguin ser emplenats hi ha el perill imminent de vessar-los vers la insistència mòbil del gos que passa pel costat amb bellugadissa continuada. Per sort, podem beure els cafés i el rom del Guillem. I desprès, glòria.

Aquella caminada d'hivern es converteix en benigna, el Josep María, nostàlgic de mena, rememora les antigues sortides de la colla i amb la seva prudència acostumada perfila perills inexistents i ens parla de noves fites per el futur que no comportin excessius riscos i siguin caminades ben controlades pel seny i la prudència.

De tornada, passant pel costat del barranc on l'aigua brolla aquí i allà, sense un devenir continuat, el Tau, jogueto i pler d'aventura al passar per un solc dissimulat per la vegetació, cau de quatre potes dins el forat amb l'inconvenient que al veure's atrapat, s'anava enfonsant més profundament i un crit d'alarma nostre ens alerta del perill que corre, però se'n surt tot sol amb l'ensurt corresponent i les quatre potes enfangades i amb això acaba tot.

En arribar a l'ermita de Paretdelgada, seiem al costat d'una taula i ens bevem unes cerveses. Una colla de cambreres preparen les taules reservades per fer una calçotada i allí acaben les petites anecdotes d'aquella sortida d'un matí d'hivern.

Una caminada cultural

El dimecres 24 de gener de 2018, a les 7,10 minuts del matí ens trobarem a l'antic escorxador de Reus, l'Antoní, el Baudili, el Guillem, el Joan, l'Antonio i el Marín, i el Baudili ens va assabentar de l'accident sofert pel Miquel el dia abans que, amb una serra elèctrica es va esmossar els dos dits petits de la mà esquerra i que estava a l'hospital per a ser guarit.

Aquell matí teníem previst anar a l'ermita de Paret Delgada i seguir des d'allí una ruta per la zona que ens portaria fins a Vilallonga del Camp.

Des de la carretera de la Selva a Vilallonga, a la mateixa entrada de l'ermita vam aparcar els cotxes i seguint una ruta ben marcada i senyalitzada vam seguir estones el barranc i per camins veïnals que passaven al costat de masos i finques de la zona.

Arribarem al mateix poble de Vilallonga del Camp i l'Antonio que té molta familiaritat amb el poble va suggerir d'esmorzar al bar de la Cooperativa i així ho vam fer, seient al costat de la taula que hi havia cinc àvies esmorzant, molt agradables i algú insinuar que si en lloc de cinc fossin sis, es podríem haver plantejat una lligada.

Seguirem un bon tram per la carretera fins trobar primer el restaurant i desprès el mas de la Montoliva.

En conjunt, resulta força interesant tant per la seva estructura com per la seva arquitectura. La part més antiga del mas està orientada cap a ponent i presenta força reminiscències de l'estil gòtic popular. Són de destacar les finestres del primer pis, amb arc partit per columneta i motllures decoratives a sobre.

Una escala exterior i recolzada a la façana de ponent ens porta a la façana de l'est, on trobem una bonica galeria correguda, construïda a finals del segle XIX i XX en estil modernista. Els arcs d'aquesta galeria no són uniformes però tots tenen característiques arabitzants, apuntats, trilobats.

La casa està construïda amb maçoneria i carreus.

Actualment el seu estat de conservació no és del tot òptim però si considerem les dimensions del conjunt tampoc podem dir que sigui dolent. La teulada ha estat convertida en un terrat, delimitat per una balustrada de panys calats.

Cal destacar també el mobiliari de la casa, on es poden veure mobles modernistes, neoclàssics o romàntics.

La casa forma part de les propietats de la familia Vallcorba, senyors que estigueren instal·lats durant temps a la comarca. La familia està emparentada amb el baró i senyor de la Montoliva que podem dir que era el senyor feudal d'aquelles terres.

Un llarg camí que travessa la finca ens portarà fins les mateixes parets de l'ermita.

Santa María de Paretdelgada és un edifici religiós al terme de la Selva del Camp i a uns 4 km. del poble, a l'antic camí de Vilallonga. La primitiva imatge venerada era una marededéu romànica amb el nen a la falda. El nom probablement deriva de les restes d'una vil·la romana existent al lloc que la carta de poblament del 1165 esmenta com Parietes Graciles (parets gràcils, parets delgades). Segons la tradició s'hi va establir una casa de l'orde del Temple, procedent de Rourell. L'ermita es document6ada des del 1200 i fou restaurada el 1303, el 1333 es va construir la casa de l'ermità amb autorització de l'arquebisbe Guillem de Rocaberti. El cor fou construit el 1526, el 1523 la sagristia, que va desaparèixer en unes obres de restauració, i el 1605 la capella de la Mare de Déu de la Pietat. La capella nova fou construïda entre 1739 i 1746 però es va cremar el 1766 i es va haver de fer de nou. El 1936 fou destruïda pels anarquístes i reconstruïda el 1959. La capella consta d'una nau rectangular que comunica amb la capella del cambril, la decoració és de Josep Grau Garriga, el seu interior té mènsules antropomòrfiques i capitells amb decoració floral. S'hi van fer importants aplecs entre el 1961 i el 1964, amb un concurs literari i de la cançó catalana. A l'any 1964, any de la prohibició de l'aplec i va actuar el cantautor de Xàtiva, Raimon i el fet destacat va ser que amb l'assistència del cardenal de Tarragona Don Benjamin de Arriba y Castro, quan situat damunt la tarima i amb un micròfon es disposava a parlar el seu discurs, algú va tallar el fil elèctric impedint així escoltar la seva veu, el règim de Franco va prohibir en endavant celebrar aquell aplec.