BOSC DE CARLAC

Amb el desig ben encuriosit de cercar les tardors més ufanoses de tonalitats i de colors que sorprenguin positivament el nostre ego i amb la possibilitat, molt remota, de la caça de bolets, l'Antoní, el Miquel, el Baudili, el Joan i el Marín, el dijous 26 d'octubre varem començar el periple de una estada a Vielha, aprofitant l'oferta desinteressada i molt agraïda del Miquel, que va posar al nostre servei el seu apartament.

Aquella arribada a Vielha, a les set de la tarda va servir per a instal·lar-nos a l'apartament i emprendre un vol pels seus carrers i places i familiaritzar-nos amb l'ambient, aprofitant per a sopar i veure en directe com el Miquel menjava una pizza Margarita, immensa, encara que com a bon amfitrió, va repartir una porció a cadascú, sense cap objecció per part de ningú.

Amb el ressò de fons del procés independentista connectarem la televisió per a informar-nos dels últims esdeveniments ocorreguts, però encara sense la proclamació esperada varem anar a dormir.

El divendres 27 d'octubre, aixecats i després de prendre'ns uns cafés i cigalons, vam agafar el cotxe del Miquel en direcció a Bausen.Ens movem cap al nord de la vall d'Aran, seguint el curs fluvial més important que creua el territori, la Garona. El seguim fins prop la frontera que s'endú les seves aigues cap a l'Atlàntic. Passada la població de Les, un trencant a mà esquerra s'enfila fort encadenant diverses giragonses fins arribar al petit poble de Bausen on començarem la ruta.

Bausen és el poble situat més al nord de tot Catalunya, i per tant visitarem també la fageda més septentrional. L'itinerari és curt i suau, però molt agradable. Ens mourem principalment per dos ambients diferents, la fageda al vessant nord i els prats alpins al sud. Seguirem sempre la variant 2 del GR-211, que coincideix 100% amb aquesta ruta circular d'encara no 7 quilòmetres.

Bausen és un poble encisador, situat al baish Aran, amagat a la muntanya de Vacanera amb prats i pastures al seu voltant, és un petit poble de 50 habitants, uns 30 en caràcter fix .

Sortim al peu de l'església de Sant Pèir, marxem a la dreta pel carrer Major. Al cap d'uns metres es fa més estret i va planejant cap a l'est fins arribar a la petita ermita de sant Roc. Poc més enllà hi ha unes antenes de telecomunicacions, situades en un balcó natural sobre la vall de la Garona. Davant de l'ermita de sant Roc hi ha un gran til·ler amb gronxador inclòs i uns metres més endavant un solitari banc que ofereix una bonica panoràmica de la vall de la Garona. Només uns metres més al nord, enmig del petit replà de Taishoères plantat d'acàcies i feixes, trobem el monument més visitat del poble: el cementiri civil.

En tota la vall d'Aran només hi ha un cementiri civil, i aquest és a Bausen. I només hi ha una sola persona enterrada, la Teresa. A l'entrada del petit recinte hi ha un cartell on s'explica la història dels amants de Bausen. Una història que es remunta a principis del segle XX, quan dos joves del poble, la Teresa de casa Belana i el Cisco de casa Doceta, enamorats, van voler casar-se. Tenien però un cert grau de parentesc, segons s'explica eren cosins, i això era impediment pel matrimoni canònic, tret que aconseguissin una dispensa papal. Però aquesta concessió calia pagar-la, i segons sembla o bé no tenien diners per fer-ho o bé no els van voler malgastar en el permís canònic. Sense possibilitat de celebrar el matrimoni catòlic van decidir iniciar igualment una vida en comú sense passar per la vicaria. Van tenir dos fills, però la felicitat els va durar poc, i als 33 anys la Teresa va agafar una pneumonia i va morir. Això passava l'any 1916.

El capellà no va deixar que s'enterrés el cos de la difunta al cementiri situat al recinte de l'església. Llavors, els veïns, commoguts, van decidir aixecar tot un cementiri per a la Teresa. No una sola tomba aïllada, sinó tot un cementiri, encara que fos per una única persona. Així doncs van treballar tota la nit d'aquell 10 de maig de 1916, per bastir el petit recinte on encara avui reposa el cos de la malaurada Teresa.

Prenem el camí que marxa al peu de l'ermita de sant Roc, i que va girant cap al nord. Creuem un bonic tram empedrat i amb parets de pedra seca que aguanten el camí ancestral per sobre del fort pendent que cau cap a la riba de la Garona, situada molts metres ensota amb un gran estimball. A l'altre cantó del riu s'obre la vall de Toran, una altra joia poc coneguda de l'Aran. Al davant hi tenim el poble de Canejan i per sobre les muntanyes que culminen amb la cresta de Crabèra. Més enllà també despunta el característic pic del Mauberme.

El camí puja progressivament, i mica en mica, va tendint cap al nord-oest separant-se de la vall de la Garona. Des de dalt es pot arribar a veure el Pònt d'Arrei, punt fronterer amb França. A mesura que anem girant cap al nord canvia la vegetació, i entrem poc a poc en una bonica fageda, el bosc de Carlac. El cicle d'aquest any va tard, i els arbres tot just comencen a perdre la fulla i canviar lleugerament els seus colors. La fageda no està al climax màxim de coloració tardoral, falten un parell o tres de setmanes, però si que s'endevinen unes tonalitats ja més vermelloses. El camí es preciós en tot moment, amb trams empedrats i altres amb baranes de pedra seca, cobertes d'un tou de molsa que l'hi confereixen un aspecte deliciós.

Estem en un autèntic bosc de fades. Hi ha faigs immensos, probablement centenaris. Entremig una vegetació humida amb falgueres, aurons i molsa. No trobem bolets. Ens fixem en alguns exemplars de faig que tenen unes formes ben curioses, i que es contorsionen entremig de les roques. El camí, entapissat per les fulles, avança en la penombra, sense que els rajos de sol puguin penetrar per les capçades. Sembla un túnel de vegetació, obac i fresc, cobert per les branques i assentat sobre el fullatge, verd i marró. El camí va pujant tan suaument que ni ens n'adonem, encantats contemplant aquest magnífic bosc. Creuem el petit riu de Carlac, que forma unes minúscules cascades entre les pedres cobertes de molsa i els troncs en descomposició.

Creuem el riuet per una passarel·la i tot seguit el camí puja més fort per sobre d'unes bordes que pràcticament queden ocultes per la vegetació. Després d'una forta pujada el camí fa un gir sobtat a l'esquerra i s'enfila per la costa dels Tucs. Tornem a creuar el rierol per una altra passarel·la i tot seguim planegem ja més suaument fins al Coret de Pan, punt més alt de la ruta i canvi de vessant. Fins ara ens havíem mogut per terreny de vegetació espessa i ara entrem en una zona alta i més oberta. Tornem a observar la vall de Toran a l'est, i hi afegim ara les pales del tuc de Sacauva al nord, el pic dels Estanbons a l'oest i el gran massís de la Maladeta que ocupa tot l'horitzó sud.

Caminem per un tram pla i ens aturem en una petita cabana de pastors voltada de falgueres. El camí comença a baixar entremig d'aquests vessants amplis, oberts i inclinats. Baixem cap al sud per bon camí i ens apropem a un conjunt de bordes que permetien guardar els excedents de ferratge de la temporada estival. Actualment algunes es mantenen dempeusi d'altres estan ensorrades. Aquest vessant sud té un pendent molt més acusat, i baixem fort entre els prats fortament inclinats. Tal com hem fet la volta, la pujada és molt més progressiva i la baixada més directa. Si ho féssim al revés acumularíem tota la pujada al tram inicial, i el descens seria més suau. Qualsevol de les dues opcions permet gaudir plenament d'aquest bonic territori.

Creuem la zona de les bordes entremig dels camps, alguns separats per parets de pedra seca, i acabem de baixar fins el poble, on entrem pel cantó oposat d'on n'havíem sortit. Creuem els seus carrerons estrets, fixant-nos en les cases que mantenen la construcció tradicional de la zona. Arribem a l'església i tanquem una ruta fabulosa, curta i fàcil, però paisatgísticament molt interessant, Si hi afegim la rememoració de la bonica història real dels amants de Bausen i el tràgic final amb la construcció del cementiri civil, tenim un matí perfecte a l'extrem nord de l'Aran.

La cervesa de rigor i agafem el cotxe de retorn a Vielha on uns van dinar un arrós de muntanya i els altres tampoc van passar gana.

Aquella última nit a la vall d'Aran va anar acompanyada per unes cerveses a cal Xenxo on el Miquel és client d'anys i ens va posar al corrent de la gran sequedat dels boscos i que gairebé no es troben bolets, només alguns rovellons però haurem de marxar sense tastar-los.

A l'apartament, el Joan farà de cuiner ja que hem comprat una caixa de llagostins i ell cuidarà de cuinar-los i el Baudili, per a celebrar el seu aniversari, ens ha facilitat dues ampolles de cava Raimat i tot barrejat hem sopat com persones. A més hem brindat per la nova república acabada d'estrenar i hem sentit molta emoció.

El dissabte, anem a prendre café i cigalons al café París, coneguts també del Miquel i ara vindria la sorpresa quan el Miquel vol engegar el seu cotxe i la bateria li diu que no. Intentem engegar-lo connectant la bateria del cotxe de l'Antoní però no pot. Total que tindrà que venir un mecànic i amb una bateria potent aconsegueix engegar-lo, però passat Lleida té de fer gasoil doncs creu que no arribarà i a la benzinera no pot tornar-lo a engegar i altra vegada té de venir un mecànic a posar-lo en marxa.

La festa era a Castellvell, a la piscina, allí ens esperava la familia i vam menjar-nos una bona paella d'arròs.

"LA CAMETA COIXA"

El dissabte 7 d'octubre del 2017, el Miquel, el Baudili, el Joan, l'Antoní, el Josep Maria i el Marín, sortim de Reus, a les 7 del matí, en direcció a Miravet, .primer fariem una breu parada a Benissanet on el Miquel faria la reserva per a poder dinar en el restaurant que ell coneix.

A Miravet aparquem els dos cotxes a la mateixa plaça on els dissabtes celebran el mercat local i fent una mica de xerrameca amb un personatge del poble, ens enfilem direcció al castell.

La situació privilegiada de Miravet explica que els ibers ja s'instal·lessin, així ho proven les restes trobades al municipi que daten del segle II a.C. Durant el domini àrab. Miravet es va integrar a l'estructura defensiva que es va establir al llarg de l'Ebre i va ser un dels darrers reductes del poder islàmic en terres del Principat.

Nosaltres ens deixem de romanços històrics i quan som dalt el castell, seguim la carretera i ens proposem seguir la ruta verda, una de les diverses que hi han en el conglomerat de rutes de la “cameta coixa” i ens alcem majestuosos per els empedrats vorals que avancen per aquells cims farcits d'espitlleres i ben construïdes trinxeres que en el llarg del recorregut anirem trobant i ens despertaren la curiositat i la imaginació d'històries possibles i impossibles que probablement visqueren aquella “lleva del biberó”, nois de 17 o 18 anys que molts per l'efervescència del moment, els ideals de joventut i el somni de construir un futur millor, quedaren postrats i indecorosament vençuts i d'altres obligats a seguir el mateix camí.

Però, nosaltres, que havíem de fer?, aprofitar un tram del camí i unes pedres militaritzades per a què ens servissin de seient i menjar-nos l'esmorzar que portàvem a les motxilles i fer petar la xerrada més elemental d'uns homes que sempre tenen quelcom per a dir-se..

De refilò, no deixem mai de veure el castell i més tard retornem al riu que ja no deixarem fins arribar a Miravet. Com a penitència ens quedaran les escales que pugen al poble vell i a l'església, però una vegada allí ja es fa lleuger i soportable l'excursió.

En "Situ Creus" escatològic

En aquell temps va dir Jesús als seus deixebles, feu sempre el bé hi interpreteu els vostres germans amb dignitat i comprensió i no permeteu que caiguin en cap temptació que els faci mereixedors de la burla i el menyspreu indigne dels altres. Així sigui, amén.

I sortirem plegats de la casa del Senyor ben reconfortats per les explicacions del mossen i com cada diumenge, els cinc amics ben mudats i cofois ens disposàvem a perseguir les “tortes” pel centre de la ciutat i aquell matí, encara més, doncs l'Andreu portava una màquina de fotografiar i volia de totes totes, enregistrar aquelles primaverals noietes en fotografies plenes de sorpresa i d'espontània discreció.

En un revolt de la plaça es donar el perseguit encontre, aquelles donetes sorgiren de sobte ben cofoies i maques. Venien les quatre del carrer de les Galanes i davant mateix de l'Ajuntament el nostre amic les enregistrar una dos i tres vegades en fotografia en blanc i negre i en donar-se´n compte del fet, es posaren a cridar i saltar, plenes de sorpresa pel nostre atreviment. No hi hagué cap paraula entre elles i nosaltres, en aquells temps les trobades eren fugaces i poc guarnides d'explicacions. Una d'elles, la Maria Helena era molt ben vista pel nostre amic “xispa” i pel que sembla, a ella no li era indiferent.

Encara no l'he anomenat i no serà perquè no tingui relació en aquest fet, tot al contrari, en Situ Creus serà una vegada més el protagonista principal d'aquelles fotografies i d'aquell encontre amb les “tortes” però com la “venjança” es serveix amb copa freda i voldrà maduració i molta molta calma.

Aquell matí primaveral de diumenge seguiria amb la normalitat acostumada en aquells anys seixantes i a tot estirar fariem “goma” pel carrer de Monterols amunt i avall i unes partides de “futboli” al costat del Casino i una orxata al Solsís per a rematar la matinal.

Passats uns dies, l'Andreu va revelar les fotografies i ens en va donar una còpia a cadascú. Les noies van quedar la mar de mogudes

El dissabte següent com teníem per costum els cinc amics vam sortir a la muntanya i el Situ Creus aquell dia anava preparat amb una màquina fotogràfica familiar que portava alguna vegada per enregistrar els paisatges que anàvem contemplant en les excursions.

En un moment donat el “xispa”, el 4 ulls del grup, va sentir-se indispost i va anar a fer les seves necessitats en un costat del camí on ens trobàvem, moment que aprofitar el Situ per a disparar-li una foto que revelaba tota la caguera i el cul ben descobert, sense obstacles i ningú del grup no va veure ni sospitar aquell treball periodístic tan acurat i minuciós que va realitzar.

Passà un temps de calma i tranquil·litat i arribar la festa major al poble gran de Reus, els carrers anaven farcits de gent i entre el sarau dels gegants i els nans, tothom feia gresca i entre el murmuri i la disbauxa ens trobarem a les “tortes” i el “xispa” va intentar contenir l'impuls d'apropar-s'hi, però la timidesa que sentia, va frenar-lo de sobte, cosa que aprofitar el Situ Creus, que amb la maldat que el caracteritza va anar cap a la Maria Helena directe i ben resolt, va intentar, sense aconseguir-ho, de besar-la i va mostrar-li la foto de les quatre amigues davant l'ajuntament, cosa que va agradar a les noies, però seguidament va adreçar la perillosa fotografia del “xispa” fent de ventre, entre les rialles i les cleques d'aquelles dames que amb eufòria i ben cofoies i amb un xic de despreci, es burlaven de la situació lamentable del “xispa” que en aquell moment volia fondre's com una figura de fang i desaparèixer per algun laberint invisible.

Crec que entre els dos amics, encara que sembli impossible, hi resta una bona amistat, però si que la fotografia en qüestió va desaparèixer de la col·lecció de la colla d'amics i segurament encara navega per algun calaix d'alguna casa, o no! Qui ho sap?

"Roques Brunes"

A les nits d'estiu, en enfosquir-se el cel, podem veure entre les estrelles del cel nocturn una extensa i espectacular franja blanca d'aparença nuvolosa que creua el cel de nord-est a sud-oest: És la Via Làctica. Desgraciadament, aquesta esplèndida i increíble visió ja no és possible des de els llocs habitats per l'home. La contaminació lumínica derivada del mal us del sistema d'il·luminació elèctrica, només ens permet observar els estels més brillants del cel. Quan estem situats en un indret obscur, al camp, al mar o la muntanya, la contemplació de la Via Làctica, a simple vista és espectacular. Uns prismàtics ens mostraran racons de singular bellesa tant per l'abundor d'estels com per la manca d'ells (els sacs de carbó). Avui sabem que la Via Làctica és el pla central de la nostra galaxia, una especie de gegantí remolí format per més de dos cents mil milions d'estrelles entre les que es troben amplisims núvols de gas i pols, coneguts com nebuloses. Sembla una roda espiral amb braços i ramals girant a una velocitat de 250.000 anys per cada volta. El Sol, amb tot el sistema planetari, seria una estrella de mitjà tamany, situat a uns trenta mil anys llum del centre galàctic.

La nostra galàxia és tan sols una més entre deu mil milions de galaxies fotografiades. Vistes en el seu conjunt, les galaxies serien quelcom les rajoles que està construït el magnífic edifici de l'univers. Però en aquesta construcció l'argamassa està substituida per espais buits de diversos milions d'anys llum entre rajola i rajola. I aquesta distància creix i creix sense parar. Sembla com si les galaxies no volessin saber res les unes de les altres. Avui se sap que l'Univers està en expansió accelerada hi sembla que no hi haurà aturador.

Aquestes reflexions i cabòries van emplenar una part de la sortida del dimecres 2 d'agost a l'excursió organitzada per l'Antonio Gasol per l'indret de les “roques brunes” al redós de les Borges del Camp, població on hi viu ell i la seva familia, en un acollidor xalet als afores del poble.

L'Antoní, el Baudili, el Miquel, el Joan, el Guillem i el Marín vam ser els protagonistes d'aquesta sortida, en un matí calent de temperatura i on ens vam reunir amb l'Antonio Gasol que com queda dit, ens va fer de guia.