"LA CAMETA COIXA"

El dissabte 7 d'octubre del 2017, el Miquel, el Baudili, el Joan, l'Antoní, el Josep Maria i el Marín, sortim de Reus, a les 7 del matí, en direcció a Miravet, .primer fariem una breu parada a Benissanet on el Miquel faria la reserva per a poder dinar en el restaurant que ell coneix.

A Miravet aparquem els dos cotxes a la mateixa plaça on els dissabtes celebran el mercat local i fent una mica de xerrameca amb un personatge del poble, ens enfilem direcció al castell.

La situació privilegiada de Miravet explica que els ibers ja s'instal·lessin, així ho proven les restes trobades al municipi que daten del segle II a.C. Durant el domini àrab. Miravet es va integrar a l'estructura defensiva que es va establir al llarg de l'Ebre i va ser un dels darrers reductes del poder islàmic en terres del Principat.

Nosaltres ens deixem de romanços històrics i quan som dalt el castell, seguim la carretera i ens proposem seguir la ruta verda, una de les diverses que hi han en el conglomerat de rutes de la “cameta coixa” i ens alcem majestuosos per els empedrats vorals que avancen per aquells cims farcits d'espitlleres i ben construïdes trinxeres que en el llarg del recorregut anirem trobant i ens despertaren la curiositat i la imaginació d'històries possibles i impossibles que probablement visqueren aquella “lleva del biberó”, nois de 17 o 18 anys que molts per l'efervescència del moment, els ideals de joventut i el somni de construir un futur millor, quedaren postrats i indecorosament vençuts i d'altres obligats a seguir el mateix camí.

Però, nosaltres, que havíem de fer?, aprofitar un tram del camí i unes pedres militaritzades per a què ens servissin de seient i menjar-nos l'esmorzar que portàvem a les motxilles i fer petar la xerrada més elemental d'uns homes que sempre tenen quelcom per a dir-se..

De refilò, no deixem mai de veure el castell i més tard retornem al riu que ja no deixarem fins arribar a Miravet. Com a penitència ens quedaran les escales que pugen al poble vell i a l'església, però una vegada allí ja es fa lleuger i soportable l'excursió.

En "Situ Creus" escatològic

En aquell temps va dir Jesús als seus deixebles, feu sempre el bé hi interpreteu els vostres germans amb dignitat i comprensió i no permeteu que caiguin en cap temptació que els faci mereixedors de la burla i el menyspreu indigne dels altres. Així sigui, amén.

I sortirem plegats de la casa del Senyor ben reconfortats per les explicacions del mossen i com cada diumenge, els cinc amics ben mudats i cofois ens disposàvem a perseguir les “tortes” pel centre de la ciutat i aquell matí, encara més, doncs l'Andreu portava una màquina de fotografiar i volia de totes totes, enregistrar aquelles primaverals noietes en fotografies plenes de sorpresa i d'espontània discreció.

En un revolt de la plaça es donar el perseguit encontre, aquelles donetes sorgiren de sobte ben cofoies i maques. Venien les quatre del carrer de les Galanes i davant mateix de l'Ajuntament el nostre amic les enregistrar una dos i tres vegades en fotografia en blanc i negre i en donar-se´n compte del fet, es posaren a cridar i saltar, plenes de sorpresa pel nostre atreviment. No hi hagué cap paraula entre elles i nosaltres, en aquells temps les trobades eren fugaces i poc guarnides d'explicacions. Una d'elles, la Maria Helena era molt ben vista pel nostre amic “xispa” i pel que sembla, a ella no li era indiferent.

Encara no l'he anomenat i no serà perquè no tingui relació en aquest fet, tot al contrari, en Situ Creus serà una vegada més el protagonista principal d'aquelles fotografies i d'aquell encontre amb les “tortes” però com la “venjança” es serveix amb copa freda i voldrà maduració i molta molta calma.

Aquell matí primaveral de diumenge seguiria amb la normalitat acostumada en aquells anys seixantes i a tot estirar fariem “goma” pel carrer de Monterols amunt i avall i unes partides de “futboli” al costat del Casino i una orxata al Solsís per a rematar la matinal.

Passats uns dies, l'Andreu va revelar les fotografies i ens en va donar una còpia a cadascú. Les noies van quedar la mar de mogudes

El dissabte següent com teníem per costum els cinc amics vam sortir a la muntanya i el Situ Creus aquell dia anava preparat amb una màquina fotogràfica familiar que portava alguna vegada per enregistrar els paisatges que anàvem contemplant en les excursions.

En un moment donat el “xispa”, el 4 ulls del grup, va sentir-se indispost i va anar a fer les seves necessitats en un costat del camí on ens trobàvem, moment que aprofitar el Situ per a disparar-li una foto que revelaba tota la caguera i el cul ben descobert, sense obstacles i ningú del grup no va veure ni sospitar aquell treball periodístic tan acurat i minuciós que va realitzar.

Passà un temps de calma i tranquil·litat i arribar la festa major al poble gran de Reus, els carrers anaven farcits de gent i entre el sarau dels gegants i els nans, tothom feia gresca i entre el murmuri i la disbauxa ens trobarem a les “tortes” i el “xispa” va intentar contenir l'impuls d'apropar-s'hi, però la timidesa que sentia, va frenar-lo de sobte, cosa que aprofitar el Situ Creus, que amb la maldat que el caracteritza va anar cap a la Maria Helena directe i ben resolt, va intentar, sense aconseguir-ho, de besar-la i va mostrar-li la foto de les quatre amigues davant l'ajuntament, cosa que va agradar a les noies, però seguidament va adreçar la perillosa fotografia del “xispa” fent de ventre, entre les rialles i les cleques d'aquelles dames que amb eufòria i ben cofoies i amb un xic de despreci, es burlaven de la situació lamentable del “xispa” que en aquell moment volia fondre's com una figura de fang i desaparèixer per algun laberint invisible.

Crec que entre els dos amics, encara que sembli impossible, hi resta una bona amistat, però si que la fotografia en qüestió va desaparèixer de la col·lecció de la colla d'amics i segurament encara navega per algun calaix d'alguna casa, o no! Qui ho sap?

"Roques Brunes"

A les nits d'estiu, en enfosquir-se el cel, podem veure entre les estrelles del cel nocturn una extensa i espectacular franja blanca d'aparença nuvolosa que creua el cel de nord-est a sud-oest: És la Via Làctica. Desgraciadament, aquesta esplèndida i increíble visió ja no és possible des de els llocs habitats per l'home. La contaminació lumínica derivada del mal us del sistema d'il·luminació elèctrica, només ens permet observar els estels més brillants del cel. Quan estem situats en un indret obscur, al camp, al mar o la muntanya, la contemplació de la Via Làctica, a simple vista és espectacular. Uns prismàtics ens mostraran racons de singular bellesa tant per l'abundor d'estels com per la manca d'ells (els sacs de carbó). Avui sabem que la Via Làctica és el pla central de la nostra galaxia, una especie de gegantí remolí format per més de dos cents mil milions d'estrelles entre les que es troben amplisims núvols de gas i pols, coneguts com nebuloses. Sembla una roda espiral amb braços i ramals girant a una velocitat de 250.000 anys per cada volta. El Sol, amb tot el sistema planetari, seria una estrella de mitjà tamany, situat a uns trenta mil anys llum del centre galàctic.

La nostra galàxia és tan sols una més entre deu mil milions de galaxies fotografiades. Vistes en el seu conjunt, les galaxies serien quelcom les rajoles que està construït el magnífic edifici de l'univers. Però en aquesta construcció l'argamassa està substituida per espais buits de diversos milions d'anys llum entre rajola i rajola. I aquesta distància creix i creix sense parar. Sembla com si les galaxies no volessin saber res les unes de les altres. Avui se sap que l'Univers està en expansió accelerada hi sembla que no hi haurà aturador.

Aquestes reflexions i cabòries van emplenar una part de la sortida del dimecres 2 d'agost a l'excursió organitzada per l'Antonio Gasol per l'indret de les “roques brunes” al redós de les Borges del Camp, població on hi viu ell i la seva familia, en un acollidor xalet als afores del poble.

L'Antoní, el Baudili, el Miquel, el Joan, el Guillem i el Marín vam ser els protagonistes d'aquesta sortida, en un matí calent de temperatura i on ens vam reunir amb l'Antonio Gasol que com queda dit, ens va fer de guia.

El Camí dels Molins

A les set del matí, hora d'estiu ja oficialitzada, per les nostres sortides setmanals, ens trobem a l'antic escorxador de Reus i deixem la meitat de cotxes a Montbrió i la resta a Riudecanyes, indret d'on començarà la nostra caminada, aquest cop pel Camí dels Molins, una autèntica passejada per la lluminosa i ombrívola contrada del Baix Camp.

L'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Joan, el Guillem i el Pep Marín som els herois i protagonistes d'aquesta matinal tan suculenta d'aquest cinc de juliol del 2017 que promet ser ben calorós i ben escomès pels insectes.

Aquest camí és molt transitat per ciclistes i persones que estirant les cames, se'n van d'un poble a l'altre, com aquell que fa ganxet assegut en una fresca ombra, vull dir amb això que bufar i fer ampolles encara resulta un xic més cansat, però aquí s'hi defineix el quit de la qüestió, la base principal del gaudir superlatiu del què es fonamenta la importància del nostre recorregut, les contrades més característiques del racó de l'univers que ens pertany, per proximitat i per tenir-lo dibuixat en el nostre cervell, de tant haver-lo transitat i de tant com n'hem sentit parlar al llarg de la nostra vida.

Una parada de garrofers sobre una terra roja, sota un cel blau i la calma d'una brisa matinal que no refresca ni a una mosca, contrasta amb el vent de mestral que molts dies a l'any bufa i rebufa a tot i a tots i als mortals els neguiteja els cervells i els afebleix els sentits i els dóna aquesta mica de bogeria que els fa més creatius o al menys ells ho creuen. Són aquelles coses de l'indret on pertanys, de la terra que estimes i a l'ensems pots odiar, per què tot està pler de vida i com es lògic també hi cap la mort i tota mena de contradiccions doncs així som els humans.

Passem per les restes dels molins que esmicolaven els cereals i convertien en farina totes les espigues que els donava la terra i contemplàrem les eres d'aquells masos antics on desprès de la sega el vent separava el gra de la palla i ara només hi quedava el vestigi de tantes destreses i prodigis que ompliren la vida d'aquella gent antiga plena de fal·lera i de neguit, d'un tarannà obligat i necessari que era el seu dia a dia.

I hem vist uns lladoners immensos projectar-se sobre aquell mas superlatiu ubicat sobre un altre derruït molí i les basses plenes d'aigua i el reg d'obra que la conduïa, seguint el curs del barranc i segurament d'una antiga mina que els porta vida i frescor.

Quan albirem la planúria oberta al camp i ens nodrim d'olivers, garrofers i avellaners que són l'essència de la comarca, ens permet mirar cap a la muntanya, el paisatge ferm i resseguim la muntanya blanca, la penya roja de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, el castell de Escornalbou i santa Bàrbara a la punta i més amunt el perfil incomparable de la Mola de Colldejou i més a l'esquerra la mola de Llaberia, que aguaita enrocadissa cap el pla.

La màgia d'aquest matí potser ha estat la pèrdua de dues carteres que han quedat abandonades en el bar on hem begut la cervesa. Als interessats els hi ha costat tornar a buscar-les. Tot requereix el seu esforç.