Un àpat a "El Celler de Can Roca"

Aquell dissabte 30 d'abril del 2011 no seria un dia qualsevol i tot degut a la previssió feta set mesos abans amb la reserva avançada al restaurant de Girona “El Celler de Can Roca”, per un àpat degustació a la selecta cuina que fa tansols unes setmanes ha quedat classificada en segon lloc mundial del rànquing més prestigiós.

Amb el Vicenç el promotor d'aquesta experiència, el Ramon Vilà i jo, vam viure l'oportunitat de degustar els vint fragments d'aquella obra d'art, convertida en plats cuinats amb exquisidesa extrema.

Només a l'entrar i informar-los de la nostra reserva ens van convidar a visitar la cuina i rebre les explicacions del cuiner Joan Roca permetent-nos fer una fotografia amb ell.

Seguidament van acompanyar-nos fins la nostra taula on gaudirem d'una immensa visió del jardí darrera una gran vidriera transparent que semblava com si tambè estiguessim fora el jardí.

Hi començà el desplegament d'aquells plats:

Albet I Noya Cava El Celler Brut D.O. Cava

Fransola 08 D.O. Penedès

Olives caramelitzades

Bombó Campari amb aranja

Espina d'anxova de l'Escala amb tempura d'arròs de Pals

Teula de pollastre a l'ast

Calamars a la romana

Ensaladilla rusa

Brioche trufat amb moixernons i brou d'escudella

Escalivada amb suc de pebrots escalivats al fum de brasa d'alzina

Alberginia, pebrot,ceba i tomàquet

Carxofes amb foie gras i oli de tòfona

 

 

Gamba a la brasa amb brou acidul·lat de bolets

Sopa de ceba i nous crespianes amb comté. Pa de pessic de nous

Llenguado amb oli d'oliva i sabors del Mediterrani

 

 

Fonoll, bergamota, taronja, pinyons i olives verdes

Calamarcets amb roca de ceba i algues

Rogers farcit del seu fetge, amb suc de les seves espines, sagí i gnochis de patata

 

 

 

Adaptació de steak tartar amb gelat de mostassa

Tomàquet especiat, compota de tàperes i llimona, praliné d'avellanes, salsa berarnesa, pansa d'oloroso, mantega de porradell, pebre sechuan, pimentón de la Vera i curry, boletes de gelat de mostassa, fulles de mostassa, cebetes amb vinagre

Xai amb pèsols i menta

Sorbet de destil·lat de llimona

Vainilla, regalèssia, caramel i olives negre garrapinyades amb gelat de vainilles de Tahití

Viatge a l'Havanna

Xocolata i fava de cacao

Préssec, mel i rosa

Meló i flor de taronger

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb el somellier Josep Roca vam visitar el magnífic celler amb més de 2300 referències de vins de tot el món i els diferents departaments per denominació d'origen amb una observació més atenta a la D.O. Priorat, fent-nos diverses fotografies amb ell i rebent les seves explicacions més acurades.

 

 

 

 

Comença un desembre

Un desembre fred omple el meu univers de misteri i intriga i m'aboca una vegada més a sortir al carrer il·luminat, encara que amb més moderació degut a la crisi econòmica. Molta gent al voltant mentre sona una nadala coneguda i la quitxalla va i ve amb una rialla a la boca o es persegueix corrent mentre la mare els crida perquè tornin amb ells. El llum d'un aparador fa ziga zaga i sembla que el seu reflexe es mogui seguidament.

A la plaça un gran pessebre es envaït per una multitud observadora i atenta i els tres personatges estan en el seu paper clàssic i etern, la mare, el pare i el nen que tothom enten i tothom contempla i que s'ha repetit en els segles dels segles i a creients i no creients ens uneix les seves formes i argument com una manifestació cultural nostra que es repeteix tots els anys i ens renova i ens fa portadors de la nostra tradició antiga.

Les parades de figuretes de Nadal ho envaeixen tot. La plaça està atapaida de compradors i “mirons” que ho toquen i ho remenen i pregunten el preu de cada peça. Hi ha ponts, casetes, arbres, els reis mags, els pastors, el dimoni, gallines, ànecs, bous, mules, el caganer... Aquest sí que té éxit. N'hi ha de totes les mides i formes i sempre, en cada pessebre particular a les cases no hi pot faltar. És segurament la peça més nostrada i característica dels nostres betlems cassolans.

Aprofitant aquest pont, vam anar a l'Albiol el passat dissabte, l'Antoní, el Vicenç, el Ramon, el Miquel i jo i aquesta fou una sortida clàssica de desembre doncs no vam pujar dels 6 graus de temperatura i l'aire gelat se'ns filtrava fins els ossos

Pel camí del mas de Tinet pugem cap a la serra del Pou i baixem pel grauet de l'Estelada, de retorn al poble. Aquest recorregut està marcat fer-ho en tres hores, però nosaltres n'hi vam estar quatre, desprès d'un esmorzar amb taula i seients inclosos. La comoditat per damunt dels sofriments!

Més recursos anticonstitucionals

La maldad en el pensament politic “espanyolista” i concretament sobre el fre que volen imposar a la llengua catalana, és sempre i de sempre, la negació al respecte a la diferència, la no acceptació a una realitat mil·lenària evident i que té el dret inqüestionable de ser la llengua predominant i hegemònica en la nostra demarcació territorial i nacional amb llengua pròpia.

Si no fem prevaler aquesta situació vehicular preferent a Catalunya, on diantres la tindrà?...

Les politiques i persones que emprenen campanyes i obren recursos anticonstitucionals amb l'argument de no discriminar als castellano parlants, quan prenen aquestes decissions no tansols discriminen als catalano parlants sinò que comdemnen a l'empobriment cultural i de personalitat pròpia dels catalans, als quals ens mou un sentiment col·lectiu dins un univers amb característiques pròpies que ens empenta i anima a seguir endavant i així ha estat en el transcurs de la nostra història.

Allò que és evident, per favor, deixeu funcionar. Possicioneu-vos a l'únic costat possible per a fer prevaler la convivència aconseguida i tots hi sortirem guanyant.

Els ciutadans que viuen aquí des de l'emigració massiva dels anys 60 i que han contribuit al desenvolupament i riquesa de Catalunya, han deixat les seves arrels en els seus fills i nets i el millor llegat que moltes d'aquestes persones han trobat, és viure amb normalitat en el coneixement de la llengua catalana i no han deixat en cap moment la dels seus pares i avis, però ara formen part d'una cultura i d'un estatus propi que els omple i satisfà. Aquesta hauria de ser la meta i no dividir-nos en dos bandols, els de casa i els de fora. Aquest, crec jo, hauria de ser el camí a seguir.

Aquestes mesures deixan ben evident que la seva voluntat no és salvar als possibles discriminats per la llengua, sinò el que realment volen aconseguir és la decadència i desaparació de la llengua catalana.

Tots els qui vivim aquí ja sabem que no es discrimina a ningú per raó de llengua ans al contrari, som els de parla catalana els qui patim el domini del castellà en molts dels àmbits qüotidians i ens mostrem en general, flexibles a aquest fet.

Si s'entengués una Espanya on tots hi puguèssim viure i deixessim de fer-nos la punyeta i el respecte i orgull fos clau de present i de futur entre tots els pobles peninsulars, segurament que tots hi sortiriem guanyant.

Però com aquest no és el camí triat, les minories majoritàries ens hem de fotre i ara també en democràcia.

Esdeveniments quotidians

Migdia lluminós de novembre a Cambrils, vora del mar blau intens, una mica furient. Un estol de gavines circunda l'entorn de la platja on estic amb la càmera fotogràfica per a copsar el moment on em moc tots els migdies hàbils de l'any, per motius de treball i durant el temps que disposo per a dinar.

El bosc de palmeres del passeig deixa filtrar el llum del sol, i es pot veure al lluny el port esportiu amb les seves blanques embarcacions que destaquen sobre el blau del mar, mentre el vaixell ple de viatgers va solcant les onades, aixecant una escuma blanca i arribant al port compassadament.

Desprès m'assec en un banc, davant el mar, escoltant el seu brugir, deslliçant-se amunt i avall en una monòtona simfonia plàcida i agraïda i ja no em queda més temps de contemplació. Pujo al cotxe i torno al treball.

No sabré jo mai el motiu causal que vaig produir aquell divendres, quan pujava amb el cotxe desprès d'haver acabat la jornada laboral i setmanal i de retorn cap a casa.

Aquella carretera que tan conec, doncs hi passo dues vegades cada dia en el desplaçament que faig per anar i venir, va jugar-me una mala passada.

Poc trànsit, relaxat i tranquil. Pujava a una velocitat moderada. Vaig passar el recte on es pot avançar i en el següent revolt, sense cap sobresalt ni giragonça estranya, vaig adonar-me'n que la part dreta davantera del cotxe, va caure al voral i amb tan mala fortuna que aquell costat del cotxe va xocar contra un tub d'obra del clavegueram i l'impuls del cop va fer tombar el cotxe, precipitant-lo sobre la carretera, afortunadament en el carril dret, per on pujava i vaig trobar-me cap-per-avall, lligat amb el cinturó de seguretat i els dos “aerbacs” accionats.

Per sort, vaig poder sortir il·lès, però l'experiència de promoure tot l'enrenou em va neguitejar i vaig viure en la meva pell el tracte humà de la noia del cotxe del darrere, de la Natàlia, la secretària de l'insti on treballo, de l'home que va arribar i era el propietari del negoci de plantes on vaig xocar i no cal dir, els mossos i la noia de l'ambulància que no va deixar-me en cap moment fins a l'hospital.

És cert que un moment abans estava pensant en arribar al super i fer la compra de la setmana següent i també estava content per haver acabat la setmana laboral.

I de cop i volta, “la pinya”.

Desconec els motius i no crec en el destí ni en supersticions, però el cas és que, un petit descuit i el cotxe va rodolar sobre la carretera.

Aquesta meva incredulitat innata, em recorda, traient ferro a les possibilitats no reals, la coincidència del meu accident, en la mort, fa uns anys, de la meva mare i n'estic segur que només va ser una casualitat la data i fets succeits en aquest aniversari.

La Mola, cementiris i castanyada...

Aquesta llum de tardor enlluerna els meus ulls i ho inunda tot d'esplendor, de màgia continguda i ho accelera tot, el batec del cor, el compàs de les cames i el moviment més audaç per a sortir-me'n del meu ensopiment ja crònic i mitjançant les ventades huracanades, sonores i resoltes, com una força perssistent que empenta i em balluga sense aturar-se ni un moment, quan em trobo pujant cap a la Mola amb el meu amic Joan i penedint-me de no haver-lo escoltat quan, sota el cim, va proposar-me decentment que deixèssim corre la proesa de pujar aquí dalt.

Però ara, com sol passar, asseguts al “racó dels caragols” esmorzant, enfront l'espectacle magnífic del paisatge i de la companyia, oblidem les peripècies passades i tot s'ens presenta meravellós.

I la tardor ens porta de nou als cementiris on milers de crisantems, hortènsies, roses i clavells, tulipes i magnòlies ho omplen tot d'una frescor i color exagerades i sembla que hi entri la vida en el lloc reservat per els morts. Quina paradoxa!!

Aquest ultim any les coses no han anat massa bé per els amics que m'han deixat. Penso en l'ho desconsiderats que han estat doncs se n'han anat sense ni avisar i deixant-me a mi, com aquell qui diu: Aquí et quedes i ja te les apanyaràs!... S'han de tenir penques!

El cert és que us enyoro molt i us presenteu en el meu pensament amb molta freqüència, molta més de la que m'haguès imaginat. Joan, Jaume, quants moments agradables que ens hem donat. Furtius i atrapats per sempre més en el nostre trencaclosques particular.

L'anarquia segurament que és el millor sistema per a conviure i amb aquest plantejament vam organitzar aquell dinar i castanyada d'amics.

Vam quedar trobar-nos a les dotze (hora nova d'aquell dissabte-diumenge).

Uns vingueren aquella hora, d'altres no comparagueren fins les tres i l'anfitrió se n'anar aquella hora (les tres) cap al cementiri. Com pot comprovar-se, llibertat total. Ah! I la senyora pintora, ens deixar desprès de dinar, sense esperar-se per la castanyada del vespre.

El Ramon la va acompanyar amb el cotxe i desprès al tornar va passar-se l'encreuament de pujada a la finca.

En aquest cas l'acràcia constituent va fallar. Era sorprenent observar els plors exacervats d'aquelles dones vers l'absència del Ramon. Quan va arribar va tenir de confessar el delicte comés i sense rubor ni entrebant-car-se, revelar que s'havia passat el camí d'entrada.

Tota una declaració d'intencions i les “donetes” quedaren compenssades amb la seva compnayia i oblidaren ràpidament les llàgrimes desparramades.

El Ramon seguia essent el Rei!!...