Bateig, aniversaris i molta calidesa...

Aquell pastís de xocolata va ser la culminació del meu aniversari i conjuntament dels 33 anys recents complers de la Sílvia que va bufar les espelmes ben satisfeta i cofoia, mirant de fit a fit l'Arnau que enarborant el seu millor somriure va omplir de ferma satisfacció les voluntats i les fal·leres de tots els presents.

Feia unes setmanes que l'Arnau, envoltat per tots els seus familiars rebia la fe del baptisme en una cerimonia cordial i plena de senzillesa, a l'església del Prat, conduït per un capellà cordial i planer.

Ara ja semblava que en poc menys d'un any aquell nedó de mirada clara i profunda no podria abastar els reptes que se l'hi presentaven perllongadament d'assistir a la guarderia quan encara ni sabia caminar. Però, ves per on, aquell marrec rialler i enfotaire volava molt amunt i molt solt, per l'espai de l'aula de guarderia, plena de color i de dibuixos ben llampants, amb les parets brillants i les senyoretes lliurades i abocades a complaure i abastir-los a ells, de cordialitat i d'ensenyament primari i verdader per a guiar-los per un camí on poc a poc aquells petits éssers s'endinsaran amb cautela i fermesa per abastar en el pas dels anys l'ensinistrament i la destresa necessària per afrontar amb eines prou solvents els avatars de la seva vida futura.

Estavem entaulats, saborejant uns exquisits rovellons, disfrutant de la comoditat dels mobles nous, ben funcionals, que ens reunien de nou en un dia assenyalat i seguirem l'àpat ben esplendit mentre gaudiem tots d'aquell marrec d'Arnau que amb la seva sola presència ens encarallotava a tots i ens conduia sense frisances ni recels a jugar amb ell amb desinvoltura i convenciment.

Ara ja no valien excuses ni evasions. Ara tot era real, recobert de inutils fugidisses cap enlloc. Calia assumir-ho i el fet autèntic era que, del 1949 del segle passat fins el 2009, d'aquest segle vint-i-u, havien transcorregut 60 anys, ni més ni menys i aquests són els anys que tinc i amb tot aquest hundicap generacional, les meves vibracions les conservo intactes i esplèndides, com sempre! O al menys a mi m'ho semblen. Tot està controlat, segurament....

Poques coses en la vida són tan importants com el sentiment de repassar i contemplar el seguit de fotografies que heu recopilat en un album una sintesi del meu pas per la vostra vida. Això m'omple de satisfacció i vull dir-vos que em colmeu d'alegria.

Aquell diumenge de celebració era càlid i agraït, tenia l'encant d'antigues reunions familiars i enfortia els nostres esperits amb aquella calidesa de llar i protecció que només ho dona el compartir i el donar-se sincerament i obertament a aquells qui estimes.

La creu de Santa Marina

La rossa i jove alemanya Inma Shara, directora de la “camerata pro arte” no tenia posada la partitura musical en el lloc adeqüat on hauria volgut que fos el Josep Maria, mentre movia la batuta compassadament als acords musicals extraordinaris d'aquells grans compositors que interpretava magistralment, amb aquell moviment tan vibrant que invitava a seduir al personal oient també per la lleugera vibració d'aquell agraït escot i per la tendresa i gràcia innata de la seva figura d'enganyosa fragilitat.

En aquestes reflexions estavem centrats desprès d'un agraït esmorzar a dalt la creu de santa Marina, en un matí de tardor grisot i pàl·lid que només deixava veure les agulles i carenes de les muntanyes de Vandellós sense un reflexe ardent i brillant com acostuma a albiràs des d'aquestes contrades en qualsevol època de l'any. Això li donava un encant especial i facilitava la connexió en la lectura d'uns versots pràcticament pornogràfics de Celdoni Fonoll i llegit amb la prestesa desinvolta i fugaç del Josep Maria, aquella dama de Piudebitlles, quedava així:

Tinc dreta la bitlla
tot pensant en vós,
oh piudebitllenca
d'esguard misteriós!
I jugant a bitlles,
obcé, fantasiós,
el pitu us embitlla
i acaba mig fos
Però es reviscola,
piubitlla marxós,
i reneix titola
que exalta per vós.

Amb aquestes i altres reflexions estavem immersos i de segur que també van ajudar els poemes satírics d'en Josep Maria de Sagarra que ens va omplir de “sobrats atributs” quan amb cofoia obcenitat el Pep Marin va llegir molt fixa't en el text imprès, aquella obcenitat magistral que és “la balada de fra Rupert” que comença i canta: (Fra Rupert, de les dames predilecte, menoret d'aparell extraordinari, puja a la trona amb el ninot erecte i com aquell que va a passar el rosari, sense gota ni mica de respecte als vots del venerable escapulari, mostrant, impúdic, el que té entre camesexcita la lascivia de les dames. I amb veu entre bariton i tenor canta Rupert, l'impúdic fra menor.)

En l'exaltada recitació estavem posats mentre un ramat de cabres pasturava al lluny i el dring de picarols trencava la monotonia d'aquell matí que no mesurava la nostra exaltació llampant i desmesurada que sobreeixia la lògica més coherent i assenyada i ens conduia per un pantà relliscós on l'obcenitat més flagrant enfortia l'ètica i l'estètica més agosarada i ens duia per una interpretació més que exagerada de les obcenitats i les foteses sorolloses i incoherents que hom es pugui imaginar.

No va ser gens fàcil el camí de pujada, més ben dit, l'inexistent senderò que suposadament reeixia per entre el rocam i els esbarzers, estava perdut i només ens quedava pujar camp a travessa amb l'únic objectiu de superar l'alt turó que ens portaria a l'esperada creu, no sense sofrir alguna que altra esgarrinxada i més d'un cop al genoll o al sec de la cama. Per sort cap caiguda important, si descomptem el deslliçament volgut i desitjat cap a la lectura d'aquells rodolins eròtics d'en Celdoni i aquella confessió de les “enormes parts” d'en Fra Rupert.

Que la batuta de l'Inma Shara no estigués en el lloc desitjat i plaent que hauria volgut hi fos el Josep Maria no va ser motiu per a no mesurar l'enorme vàlua de la nostra directora “en tots els aspectes” ,que quedi clar!

Aquella dona havia captivat la part sensible i més sensual del Vicenç que havia assistit la nit anterior al concert del Fortuny hi havia gaudit de la seva interpretació i de la seva bellesa artística.

Amb el Vicenç i el Josep Maria van venir a aquella excurssió, l'Antoní, el Ramon, el Nogués i el Marín.

Una reivindicació no desitjada

Aquells simptomes no eren normals. Havia perdut la nit capficat en aquella cerca per internet tan laboriosa, recollin informació sobre el desenvolupament i subjecció dels glutis femenins ja que m'intrigava la seva corpulència, la tobesa i fruició que experimentaven dins un minuscol tanga ben pret i ajustat.

Aquella carnassa no podia ser lliure i patia una conducció regulada i molesta que oprimia tota la força d'aquell cuixa'm que volia sortir-s'en i trobar la plena llibertat, manifestant-se sense traves ni barreres, rebelant-se obertament cap a la reivindicació d'uns glutis lliures i solts.

Per altra banda n'hi havia espremuts dins una faixa, regulada i subjectada per unes sivelles amb unes pues que apretaves fins quan gairebé col·lapsava la circulació de la sang, agafant a més dins aquella presó, la panxa i el ventre per a reduir tot l'embalum de carn magre dins aquell temible artilugi, inventat com a tortura ben sacrificadora.

Tenia també els meus dubtes de l'apretat d'aquelles lligacames que deixaven una bona marca ben pronunciada a sobre la toba pell de la cuixa i que obria una flemor ben marcada, podent encetar-se molt fàcilment, fent-me patir aquella tortura que la moda i els convencionalísmes masclistes molestaven la disposició autònoma de les dones a donar flàccidesa i desinvoltura natural a totes aquelles carns magres i abundants que tenien tot el dret a mostrar-se lliures i sense opressió de cap mena.

Volia lluitar també en contra de la concentració tan reprimida dels pits abundants i de tota aquella exhuberància que tenia forçadament d'habitar dins un reduït sostenidor que comprimia cap amunt tot aquell mamellam, quedant injustament obligat a residir fora del niu, en una posició incòmoda i sense espai necessari per a romandre-hi ben comodat.

Totes aquestes importants reflexions van esperonar-me a emprendre tota una campanya de concienciació i que estava segur comptaria amb el recolzament de la part femenina, però, oh sorpresa! Quan immediatament vaig trucar la Lluïsa, la meva amiga i li vaig mostrar la meva solidaritat vers aquella causa tan noble, en una reacció inesperada i insòlita només va dir-me:

-Acabo d'estrenar una mínima expressió de “tanga” i gairebé només hi ha la goma per tapar-me el pelús i els meus sostenidors nous m'aixequen les “domingues” cap amunt, deixant a la vista tot l'embalum.

Apa! -no siguis cafre- i canvia de causa ja que aquesta la tens perduda.

Així que mai entendré a les dones i menys encara a les “massoques” patidores entrades en carns.
I desprès de reflexions i experiments sobre aquestes “creuades” vaig anar a dormir “a les tantes” sense imaginar-me que el meu amic Antoní fos tan agosarat de trucar-me per telèfon indicant-me la meva obligació d'agafar la moxil·la i reunir-me amb aquella colla de galifardeus que m'esperaven cautelosament al llindar de la meva casa.

La missió era anar al poblet de Llaberia i pujar al capdemunt del cingle. El Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, el Ramon, el Josep Maria i jo.

(No vaig tenir el valor de contar-lis les dèries i angunies passades intentant resoldre les peripècies i privacions d'aquells “glutis” tan castigats, del suplici de la fortor de la goma de les calces i de l'insuficiència tèxtil que privaba la col·locació dels pits en els petits sostenidors. Tot aquest argument me'l vaig guardar per a mi)

Un diumenge de tardor

Aquella finca del Paulino era plena d'avellaners desfullats i marronosos de tardor i a prop de la bassa un magnífic avet, molts arboços d'una dolçor esquisida, grèvol, sajolida, farigoles i molts buscalls de llenya ben ordenats, a punt per a fer un bon foc.

Valia la pena contemplar l'ordre i la bellesa d'aquella varietat de cultius, arbres i arbusts de tota mena que aquell home havia anat ordenant durant tota una vida.

Per a fer una mica d'activitat ens haviem desplaçat al poblet de les Irles, desprès d'haver deixat el foc encés, ben alimentat per un parell de troncs de grossor considerable, per aconseguir una brasa ben abrandada per quan ens posessim a coure la carn. L'Esperança i el Guillem s'hi havien quedat i cuidarien aquell foc ben curosament.

La resta, el Sergi, la Cinta, la Francina, la Montse, la Paqui i jo, visitarem el poblet de tansols 15 habitants on hi ha una casa rural (Escoles Velles), ideal per a fer-hi banquets i quedar-s'hi a dormir.

Aquesta va ser la proposta per a celebrar l'aniversari de la Paqui i del Josep que cuidaran d'informar-se de preus i condicions.

L'all-i-oli era contundent i el conill,la llonganissa, la butifarra negra i les llonces de corder acompliren amb escreix la seva missió d'omplir tota l'ansietat dels comensals que a més es deleitaren amb l'esquisidesa de tres rovellons confitats amb all i julivert, regat amb un vi negre contundent i ben fruitat que ens transportava a un benestar sòlid i liquit ben vaporòs.

El cava acompanyà el pastís de les postres i el café deixà les coses al seu lloc mentre el “mojito” feia de les seves amb els glasons picats, amb la llima i l'aigua que disminuïa la seva fortor ens conduïa a unes sensacions ben caribenyes i ben sensuals que feien de les nostres voluntats docils viatgeres cap a la voluptuositat més oportuna

Altra vegada les ditxoses claus tornaren a fer-se actualitat. El Guillem i l'Esperança se n'havien anat i faltaven les claus del cobert.

Aquesta vegada el Guillem les havia deixat damunt la pica de la cuina i la cosa no va passar d'aquí doncs les claus estaven ben guardades.

El sol de sobte va desaparèixer i una nit d'ombres i de penombres va aparèixer sobtadament, sense avisar i com en altres circumstàncies varem claudicar sense adonar-nos-en en la foscor de la nit.

La paella amb els amics

Els buscalls cremen pausadament sota la graella metàl·lica que subjecta la inmensa paella que abarca un sofregit de ceba i tomàquet abundant que absorbeix l'espai de coure amb la calidesa i l'escalfor necessària per a desprendre i compendre els aromes i subtileses del seu comés.

Cauen ben ordenats, escamarlans, llangostins, musclos i cloïsses quan la càlida foguera ja ha amansit la dura carn de les sipies i dels cercles de calamars que sofreixen el seu crematori resignadament, mentre l'arròs abundant es barreja sobtadament per la superficie ardent i ben conreada d'aquella paella inmensa.

L'aigua xopa tot aquell enrenou de marisc,arròs i sofregit fins deixar-lo moll i cobert totalment.

I quan s'engoleix el liquit quasi exhaurit per la flama petita i tenaç que abranda la cuissò de la paella, la menja està a l'abast en l'expressió màxima del seu sabor i aroma més aconseguit. Vet aquí el miracle!

No hi han fotos, nomès una, la primera expressió de la paella fent el sofregit. Això és tot.

Però a pesar de manca de proves evidents de la celebració d'aquest escontre ja tradicional i repetitiu puc afirmar que les coses van anar ben harmonioses i amb la calidesa que ens caracteritza.

Potser alguns dubtes per part del Pep Prats en la penjada al meu blog de les anècdotes viscudes en les noces de la seva filla Mercé i Josep Maria, encara que el meu relat considero va ser light i molt fidel als esdeveniments reals succeïts.

Semblava que la tarda s'allargués moltissim, que les moreres ens absorbissin suaument amb el seu filtre de fulles un xic assecades i esmortaïdes que ens protegien d'una lluminositat extensa i abundant, mentre la calidesa ens perdurava d'un estiu que no volia acabar-se encara.

Quedava present el record del Ramon. La seva absència sembla ja un clàssic en el ventall de possibilitats previsibles.

El Quim i la seva companya Vicenta tampoc van venir. El pare del Quim era a l'hospital i els anys fan que les coses simples es compliquin.

Erem el Pep Prats, la Maria, el Francesc, la Carme, el Guillem, l'Esperança, la Cinta, la Consol i jo.