Un diumenge de tardor

Aquella finca del Paulino era plena d'avellaners desfullats i marronosos de tardor i a prop de la bassa un magnífic avet, molts arboços d'una dolçor esquisida, grèvol, sajolida, farigoles i molts buscalls de llenya ben ordenats, a punt per a fer un bon foc.

Valia la pena contemplar l'ordre i la bellesa d'aquella varietat de cultius, arbres i arbusts de tota mena que aquell home havia anat ordenant durant tota una vida.

Per a fer una mica d'activitat ens haviem desplaçat al poblet de les Irles, desprès d'haver deixat el foc encés, ben alimentat per un parell de troncs de grossor considerable, per aconseguir una brasa ben abrandada per quan ens posessim a coure la carn. L'Esperança i el Guillem s'hi havien quedat i cuidarien aquell foc ben curosament.

La resta, el Sergi, la Cinta, la Francina, la Montse, la Paqui i jo, visitarem el poblet de tansols 15 habitants on hi ha una casa rural (Escoles Velles), ideal per a fer-hi banquets i quedar-s'hi a dormir.

Aquesta va ser la proposta per a celebrar l'aniversari de la Paqui i del Josep que cuidaran d'informar-se de preus i condicions.

L'all-i-oli era contundent i el conill,la llonganissa, la butifarra negra i les llonces de corder acompliren amb escreix la seva missió d'omplir tota l'ansietat dels comensals que a més es deleitaren amb l'esquisidesa de tres rovellons confitats amb all i julivert, regat amb un vi negre contundent i ben fruitat que ens transportava a un benestar sòlid i liquit ben vaporòs.

El cava acompanyà el pastís de les postres i el café deixà les coses al seu lloc mentre el “mojito” feia de les seves amb els glasons picats, amb la llima i l'aigua que disminuïa la seva fortor ens conduïa a unes sensacions ben caribenyes i ben sensuals que feien de les nostres voluntats docils viatgeres cap a la voluptuositat més oportuna

Altra vegada les ditxoses claus tornaren a fer-se actualitat. El Guillem i l'Esperança se n'havien anat i faltaven les claus del cobert.

Aquesta vegada el Guillem les havia deixat damunt la pica de la cuina i la cosa no va passar d'aquí doncs les claus estaven ben guardades.

El sol de sobte va desaparèixer i una nit d'ombres i de penombres va aparèixer sobtadament, sense avisar i com en altres circumstàncies varem claudicar sense adonar-nos-en en la foscor de la nit.

La paella amb els amics

Els buscalls cremen pausadament sota la graella metàl·lica que subjecta la inmensa paella que abarca un sofregit de ceba i tomàquet abundant que absorbeix l'espai de coure amb la calidesa i l'escalfor necessària per a desprendre i compendre els aromes i subtileses del seu comés.

Cauen ben ordenats, escamarlans, llangostins, musclos i cloïsses quan la càlida foguera ja ha amansit la dura carn de les sipies i dels cercles de calamars que sofreixen el seu crematori resignadament, mentre l'arròs abundant es barreja sobtadament per la superficie ardent i ben conreada d'aquella paella inmensa.

L'aigua xopa tot aquell enrenou de marisc,arròs i sofregit fins deixar-lo moll i cobert totalment.

I quan s'engoleix el liquit quasi exhaurit per la flama petita i tenaç que abranda la cuissò de la paella, la menja està a l'abast en l'expressió màxima del seu sabor i aroma més aconseguit. Vet aquí el miracle!

No hi han fotos, nomès una, la primera expressió de la paella fent el sofregit. Això és tot.

Però a pesar de manca de proves evidents de la celebració d'aquest escontre ja tradicional i repetitiu puc afirmar que les coses van anar ben harmonioses i amb la calidesa que ens caracteritza.

Potser alguns dubtes per part del Pep Prats en la penjada al meu blog de les anècdotes viscudes en les noces de la seva filla Mercé i Josep Maria, encara que el meu relat considero va ser light i molt fidel als esdeveniments reals succeïts.

Semblava que la tarda s'allargués moltissim, que les moreres ens absorbissin suaument amb el seu filtre de fulles un xic assecades i esmortaïdes que ens protegien d'una lluminositat extensa i abundant, mentre la calidesa ens perdurava d'un estiu que no volia acabar-se encara.

Quedava present el record del Ramon. La seva absència sembla ja un clàssic en el ventall de possibilitats previsibles.

El Quim i la seva companya Vicenta tampoc van venir. El pare del Quim era a l'hospital i els anys fan que les coses simples es compliquin.

Erem el Pep Prats, la Maria, el Francesc, la Carme, el Guillem, l'Esperança, la Cinta, la Consol i jo.

Caminada d'estiu amb bany inclós

El dissabte 29 d'agost hem decidit de trobar-nos per a realitzar una caminada informal pels contorns de la platja del Torn (Hospitalet de l'Infant) si per aquells llocs no textils on els cossos van i venen sense destorb ni impediments de fibres apretades i on qui desentona i molesta és l'individu que va correctament vestit i endreçat.

Aquesta etapa, constitueix un dels trams més interessants del GR92. Es descobreix un tipus de costa amb una personalitat pròpia, que no és possible trobar en altres llocs del GR. Sortint de l'Hospitalet de l'Infant, aviat es guarda alçada, amb un espectacular itinerari per la muntanya que tanca la platja del Torn. Desprès d'un tram interior, el GR92 ateny la costa, que ja no deixarà fins el Delta de l'Ebre. Això permet descobrir aquest atractiu tram de costa, amb un seguit de cales i de penya-segats que constituiran un inesperat regal per a molts.

Com no podia ser d'altra manera en estar situats en aquells indrets, de bon matí patim un intens vent que ens fa perdre verticalitat en alguns moments i que ens empeny perillosament cap a la platja.

Pel barranc de cala d'Oques el sender s'enfila pel costat dels antics nius de metralladores cap al sud-oest tot deixant la platja del Torn a l'esquerra. En arribar a la tanca del càmping El Templo del Sol es gira a l'oest i es deixa el càmping a l'esquerra seguint per una pista. A 50 metres es deixa l'ampla pista i es va a la dreta pujant a l'oest per un camí.

Antic emplaçament d'artilleria de costa. Es va a l'oest per un corriol. S'ajunta un camí per la dreta, el sender va a la dreta tot pujant per un llom. Cal posar atenció si es va en sentit contrari. La vista és cada cop més espectacular.

Punta de les Rojales (190 m.) El GR va planejant cap al sud-oest fins a un collet on comença a davallar a la dreta per una pista força pendent.

Bifurcació. Pista asfaltada de la platja del Torn, es va a la dreta tot baixant.

En aquest punt aprofitem per a esmorzar doncs hi ha una taula i bancs de pedra.

Seguim una mica més amunt i baixem a una platja on poden veure's les instal·lacions de Vandellòs I i al costat mateix d'una antiga casa cisterna ens banyem els quatre, el Vicenç i el Ramon ja aprofiten per a quedar amb “pilotes” mentre que el Baudli i jo ho fem amb el banyador.
De tornada, desfem tot el camí traçat però ho fem a prop del mar, encara que els penya-segats i congostos algunes vegades ens fan pujar fins el corriol per on passa la via del tren i ens meravellem de magnífics indrets d'espedats i cales on només s'hi pot accedir per dintre el mar, com feien uns bucejadors i un iot turístic que observem una bona estona.

Arribant a la platja del Torn, que és immensa, observem la netedat i cura de la mateixa i en la nostra travessa gairebé de punta a punta no perdem detall d'aquells cossos esvelts i bruns que s'ajeuen per la platja i no podem evitar que la nostra mirada s'entesti a observar l'entrecuix amagat i secret d'aquelles madams tan ben “surtides”.

Seiem a una taula del “xeringuito” i bevem unes cerveses mentre el Ramon i el Vicenç es despullen de nou i s'en van a banyar a la platja mentre nosaltres dos xerrem amb el responsable del bar i ens assabantem que tots els diumenges tenen “paella” de menú, pels qui en demanin.

De tornada passem pel camí que voreja el càmping El Templo del Sol al costat de la platja i com podem observar aquest càmping tambè és nudista i de primera categoria i agafem el cotxe i donem fi a l'excursió.

Conèixer a la Judit i la Maria que torna a la Pobla

Aquell dissabte 12 de setembre el pòsit acumulat de la diada de Catalunya era assaborit amb diferents criteris d'opinió. Els fets de la Ciutadella amb l'assistència com artista principal de la cantant israerliana Noa i els xiulets pertinents feren un flac favor a les exigències dels organitzadors, dividint al mateix tripartit en la solvència d'aquella actuació, deixant a Iniciativa verds a la contra d'aquella presència tenint en compte unes antigues declaracions de condemna per part de Noa a la premsa per uns assassinats de Hammas al poble israelià.

Per altra banda, en la manifestació sobiranista de la tarda a Barcelona, encara avui la premsa es fa ressò de jutjar per bé o per mal, la presència encapçalant la mateixa, del president del Barça, Sr. Joan Laporta i les declaracions d'aquest posant-se a favor del sí en la consulta popular per l'autodeterminació de Catalunya, convocada per una associació de la vila d'Arenys de Munt pel diumenge 13 de setembre.

Però nosaltres, sota els efectes d'aquests fets tan recents vam decidir, per que així estava previst, de passar un agradable dia a la Pobla de Mont-roig, en companyia de la tieta Maria, l'Anton Ramon i els nostres cosins,

L'al·licient principal del dia seria l'arribada de la Judit que feia menys d'un mes que havia nascut i la seva germana Marina i la seva cosina Maria ja es cuidaven ben bé d'ensenyar-la a tothom perquè contemplessin la seva bellesa i finura.

La tertulia fou animada i sortiren a la llum velles històries de la nostra infantesa i joventud protagonitzades pel nostre cosí Miquel, pel tiet Anton i pels altres familiars.

La Maria Trill feia molt de temps que no veia la familia de Mont-roig i aquell encontre significar retrobar-se amb la tieta Maria i amb els altres tiets i conèixer a la Mecar, la parella del Miquel i aprofitaren per a parlar dels seus quefers als instituts respectius ja que les dues són professores de secundària, una a Riudoms i la Maria a Sant Feliu de Llobregat.

Aquell dissabte transcorregué molt amé, deixant-nos a la boca un lleugé regust a xocolata.

El meu cunyat Enric es jubila!

En aquesta data tan especial per a tu i per a tots els qui t'estimem vull oferir-te quelcom significatiu que representi d'alguna manera un de tants esdeveniments que has protagonitzat en primera persona en el transcurs de la meva vida i dels quals tinc una innombrable llista.

Començant pel teu casament amb la meva germana que em convertiria, amb molt d'agrad, a ésser el teu cunyat i a formar part d'una mateixa familia doncs tu en tot moment sempre m'hi has considerat d'una manera lleial i desinteressada.

Encara puc remuntar-me més enrere, quan treballaves a la Cooperativa i jo en el despatx d'un corredor de fruita seca i gràcies a la teva informació vaig poder presentar-me a les oposicions a “meritori” en el lloc on treballaves i aquesta prova va donar peu a poder entrar a treballar en aquell negoci d'avicultura on m'hi vaig passar quinze anys de la meva vida.

I perquè no dir-ho, primer arribaria la teva filla Maria i desprès l'Enric i molt més tard el Jordi i tots vosaltres serieu els meus referents familiars més autèntics i propers. També per això et dono les gràcies.

És inevitable i necessari l'entrada en escena de tots els “nostres vells”, l'avi Enric, la Maria i els meus pares el Pere i la Papeta que tu i la Maria Roca acollireu desinteressadament en la vostra llar i és de justicia i de gratitud infinita, reconèixer el magnífic comportament emprat vers a ells i haver superat els moments ingrats i durs d'aquells anys dificils que us portaren a una situació extrema i compromesa. Tambè per això i de manera molt especial, us dono les gràcies.

Però avui Enric compleixes 65 anys i en primer lloc entres a formar part d'aquell gremi extens de “jubilats” encara que, coneixent-te, no deixaràs arrambar-te cap el costat dels inactius i els paràsits. Aquest any, sense anar més lluny, ja has demostrat les teves habilitats recopilant i ajudant a confeccionar el llibre “L'agrupació pericial de Reus” (records dels anys 60) i la teva capacitat d'organització en els actes celebrats en motiu d'aquesta presentació a Reus.

Voldria simbolitzar el teu esforç i la teva inquietut innates en el valuós servei personalitzat en l'organització i logística emprades per tu en la realització del projecte del “camí de sant Jaume” que vam poder portar a terme , juntament amb la Maria Roca, l'Anton Ramon, el Francesc i jo i què sense tu, Enric, veig molt dificil l'haguèssim dut a terme.

En agraiment sincer cap a tu i amb la seguretat de tenir-te a prop, malgrat la distància, et desitjo que l'etapa que avui comença sigui agradable i plena d'al·licients.

Felicitats!

A la platja amb l'Arnau

Aquell dilluns 17 d'agost tornavem al “Reus club de mar”. L'Enric i la Maria Roca vingueren a buscar-me a Reus i ens trobarem en aquell lloc amb la Silvia, l'Enric fill i l'Arnau.

Aquest disfrutà d'allò més quan va entrar als braços del seu pare dins el mar, fent moure els bracets i les cametes d'una manera instintiva que semblava com si ja sabés nedar, agradant-li aquell xapoteig tan que no s'en volia sortir.

Varem aprofitar les instal·lacions amb una vehemència ben notable, la taula, les cadires, la nevera, els vestidors i la dutxa, retornant-nos records molt agradables, principalment al matrimoni Trill-Marín, al seu fill Enric mentre que, a la Sílvia aquell indret no li proporcionava massa records, potser alguna vinguda al lloc esporàdica i poca cosa més, si no comptem amb la informació ben sabuda de què el seu marit Enric hi passà molt bones estones els seus anys d'infantesa i adolescència.

Com a penyora d'aquesta retrobada amb el club, l'Enric pare hi oblidà el seu “meyba” i la seva tovallola made in Tenerife, potser fou el preu a pagar per les llargues absències de no gaudir dels avantatges socials de pertanya a una associació tan emblemàtica. (algun soci lluirà amb cofoia alegria les prendes d'aquest descuit tan oportú)

Vet aquí que per a matar el “cuquet” de la gana vam anar al restaurant Soler (enfront mateix del club) a saborejar una bona paella de marisc (un xic salada) però regada amb un bon vi i aigua per a apaivagar la set.

La cita era a les Pobles i agafarem els cotxes per a concentrar-nos al lloc en qüestió on ens esperaven la tieta Maria, l'Anton Ramon, la Maria Neus i l'Albert i el primer encontre amb l'Arnau (protagonista de la jornada) fou d'allò més agradable. Tots, sense excepció, agafaren a l'Arnau en braços i aquest no s'hi fer estrany, tot al contrari, les seves rialles inundaren l'ambient i ompliren de satisfacció a tota la familia que s'abocà a fer-li caricies i juguesques, posant de relleu la traça que tenen amb aquests menesters doncs no endebades també són avis, besàvia i tiet.

Potser el moment culminant fou l'arribada del Miquel i la Sònia, amb la seva filla Maria que es mostrava, el primer moment, vergonyosa i esquiva, però que molt aviat va comportar-se autèntica i sincera i a poc a poc va impregnar-se de la calidesa i frescor de l'Arnau que començà a jugar amb ell amb carícies i petons, mentre el seu avi Albert no parava de disparar-los fotografies i més fotografies, mentre la nena vibrava i s'omplia d'alegria al costat d'aquell nedò tan petit.

No és d'estranyar doncs que, la decissió de l'Enric i la Silvia de emprendre el retorn cap El Prat, provoquès a la Maria un trastorn molt lògic, tenint en compte que no havia tingut el temps adeqüat per a estar amb l'Arnau i això li produí un verdader desassosec.

Arribà més tard el Miquel (el fill del cosí Miquel) que està estudiant a Salamanca i s'afegí al sopar que havien preparat l'Anton Ramon i els altres familiars i ens passarem una bona vetllada en aquell lloc tan estimat, al costat de la tieta Maria que desprenia, observant-la, aquella bona disposició que sempre ha tingut vers nosaltres i que tan estimem.

Segurament que la calor accentuava l'ambient d'una manera alarmant i no hi feia res que al lluny contemplessim el mar i esperessim una brisa marina que ens alleugès de tantes jornades xafogosses i enganxosses que no ens deixaven viure. No hi feia res, ni importava res, només aquella sensació tan agradable de passar i de gaudir d'una tarda nit a les Pobles, amb tan bona companyia.