Retrospecció

Aquest dijous 23 d'abril la temperatura és bona i la diada de Sant Jordi sembla que serà magnífica.

A l'institut la quitxalla ha captat l'esència de la festa i els de tercer d'Eso van desenrotllant el programa previst instal·lant la paradeta de venda de llibres davant mateix la porta d'entrada i nois i noies proveïts de roses embolicades amb paper de celofana es dispersen per Cambrils per a proveir als seus convilatans de la màgia del regal d'una rosa als seus éssers estimats.

No sembla que res destorbi l'encís de la festa d'aquest dia feiner i a la sala d'actes aquells nois i noies recitaran els versos d'alegria i de tristor i les guitarres i percussió posaran música dels temes elegits que faran vibrar els oients i la màgica veu de la professora Remei transportarà a un espai de seducció i bellesa a aquell jovent sensible i foll que mogut per la seva transparència esclatarà en un verdader crit unànim de sentida tendresa.

Mentre jo, estovat per les bones vibracions d'aquell ambient magnific em perdo cercant les petjades d'aquella ruta pel Brugent que vaig fer junt amb els meus amics el passat dissabte quan desenbocavem dalt el poblet de Mont-ral, que no forma un sol nucli agrupat, al contrari, és distribuïda de manera desigual dins el territori. El terme tenia 43 cases o focs el 1553. El segle XVIII marca una etapa de forta expansió demogràfica, la qual cristal·litzà el segle XIX. Durant tot el segle XX s'ha produït a Mont-ral una veritable desfeta demogràfica, al principi de segle hi havia 766 h. el 1960, desprès baixa fins els 46 h. de l'any 1981 i a partir d'aleshores inicià una lenta remuntada, gràcies a l'arribada a l'any 1982 de la comunitat Arco Iris.
La primitiva església parroquial és dedicada a sant Pere ad Vincula, és d'estil romànic i conserva en bon estat l'absis i la portalada lateral d'accés al temple. Fou reformada al segle XVIII, data en que fou construir l'actual campanar. Al carrer Major hi ha el refugi Muste-Recasens, propietat del Centre de Lectura de Reus.
Sortim del poble per davant de l'Ajuntament i agafem a l'esquerra, direcció O.el camí dels Motllats i, ja a les últimes cases del poble, deixem a l'esquerra un senderó que baixa fort en direcció S. i que és camí per anar a Alcover per les fonts del Glorieta, i tambè va al Bosquet, seguim de pla.
Deixem a la dreta el camí que va a la font, i tambè als Massos de Cabrera, seguim enfront.
A l'esquerra deixarem el camí dels Motllats i anirem de pla seguint una pista que està barrada per un cadenat, just al cadenat es divideix en dues, la de l'esquerra s'enfila pel bosc, nosaltres agafarem la de la dreta que davalla.
S'acaba la pista iel camí esdevé senderó.
Cruïlla. Agafarem el camí de la dreta, el de l'esquerra va pel bosc, no obstant això al cap de poc temps es retroben, el camí és ara força més ample, diríem una petita pista.
A l'esquerra deixem un senderó.
A la dreta veiem una gran parada on es conreava, ara resta abandonada, aquí el camí gira fort cap a l'esquerra, planegem.
Deixem a l'esquerra dos senderons.
Deixem a la dreta un camí de carro que va a la carretera.
Deixem la pista i agafem a la dreta un senderó que s'endinsa pel bosc, la pista va pel damunt nostre.
A l'esquerra del camí hi ha una bassa, uns metres més amunt hi ha la font, tapada per una paret d'obra, però per la part de sota surt l'aigua i és fàcil de beure-hi. Damunt la font hi ha una alzina de grans proporcions. Ja sota la bassa hi ha una petita placeta, on s'ajunta la petita pista que haviem deixat, i que ara és una bona pista, la seguirem per la dreta.
A la dreta i sota el camí hi ha una gran bassa de cautxú, que recull l'aigua de la font que fa poc hem passat.
Travessem un cadenat i arribem a la carretera que seguim per la esquerra.
Deixem la carretera i agafem a la dreta un camí de carro, poc desprès passem un cadenat i tot seguit passem pel costat d'una bassa rodona, protegida per una xarxa metàl·lica.
Pista que ve de la carretera, la seguim per l'esquerra, a la dreta hi ha una alzina molt grossa amb un espectacular brancatge, desprès a l'esquerra hi ha l'era del mas.
A l'esquerra del camí i entremig d'unes alzines hi xops, hi ha la font del mas del Verd, i a sota una petita bassa.
Mas del Verd, un conjunt d'edificis en basant bon estat, el deixem a l'esquerra i continuem per la pista.
Deixem la pista i agafem a l'esquerra un senderó que s'endinsa al bosc, baixem.
Pista, la seguim per l'esquerra.
La pista s'ha acabat, anem mper un senderó, travessem el barranc dels Horts del mas del Verd, gairebé sempre porta aigua, passat el barranc el camí torna a ser força ample i a poc a poc acaba essent una petita pista, pugem.
Cruïlla, deixem la pista de la dreta, que va pel bosc, anem per la de l'esquerra, pugem suaument, ara la pista és molt més fressada.
Deixem a la dreta una pista que va bvosc enllà, quan s'acaba segueix un senderó que baixa al riu Brugent, a prop del molí del Castellà. Veiem davant nostre la mola de Roquerola i a la seva dreta el refugi dels Cogollons.
La pista és creuada per un camí.
Petita placeta, aquí hi ha una cruïlla, deixem enfront una pista que va pel bosc, anem per la de l'esquerra i arribem a la carretera, que seguim per la dreta, deixem enfront un camí que va a la Cadeneta, baixem.
Deixem la carretera i agafem a la dreta un senderó que baixa fort en direcció a Farena.
Retornem a la carretera la seguim per la dreta.
Per un gual passem el riu Brugent, pugem.
A l'esquerra i al costat d'un pi gros surt el camí que va al mas d'en Toni.
Farena, 618 m.alt. És l'agregat més important del municipi, situat en el declivi més assolellat d'un promontori que cau abrupte damunt el riu Brugent. L'esglésiola romànica de Sant Andreu (segle XII) és situada al capdamunt de la vila. Antigament estava encerclada per una muralla, per això la disposició de les cases és caracteristica de vila closa. Del seu antic castell només queden les restes d'alguns murs, als estables de Can Vilalta. Hi ha restes de fortificació vora la Punta Coroneta.

Aquella caminada matinal pel paisatge brugenc tambè va ser especial. Segurament els indrets del recorregut, les fonts, els boscos i el més important, la vostra companyia, que omple de referents viscuts moltes estones passades i les que volem viure de nou a partir d'ara.

A l'institut continua la festa. M'he comprat un tros de coc que han fet les mares dels alumnes i així he col·laborat amb ells, desprès d'haver triat un llibre de poesia i la rosa que m'havien reservat les alumnes de tercer d'Eso.

On són les ditxoses claus?...

Desprès de recollir les fotografies projectades durant el dilluns de pasqua en la trobada celebrada a la finca del Sergi i degudament ordenades en el fitxer de imatges de l'ordinador, el son va fer-se evident i constant i necessàriament l'instint va conduir-me directament al llit on immediatament vaig dormir-me profundament quedant al marge total del món exterior.

La meva ment es recreava amb volàtils imatges ballugadisses i confoses que em transportaven per un laberint tenebròs i profund i em produïen la sensació d'immobilitat absoluta i d'extrema llunyania vers el meu cos que no era receptor en absolut de les trucades telefòniques que es repetirien amb insistència una i altra vegada, mentre que jo, absort en un obscur somni n'era desconèixedor de les trucades tan persistents que colapsaven el meu registre telefònic.

I en l'hora màgica de la mitja nit, quan es diu que els fantasmes i folls ronden per les cases i es filtren per entre les parets i venen a pertorbar les ments dels pobres mortals més vulnerables i indefensos, dels que s'abandonen en febleses i sensibilitats mancades de tota fortalesa que els faci resistir l'escomesa d'aquells esperits vulneradors i possessius àvids del seu poder maligne i et penetren per les fibres de la pell i s'apoderen de la ment pertorbant-te la raó i la voluntat. En aquest precís moment és quan me n'adono del ring..ring del telèfon i amb passivitat m'aixeco i contesto aquella insistència en tan inoportuna hora.

A l'altre costat la veu nerviosa i precipitada de la Montse m'assabenta del motiu de la trucada que no és altre que preguntar-me si dins el meu cotxe s'havien quedat les claus del seu pis, que anaven dins una petita bossa. Intentant desempallegar-me del meu atordiment l'hi contesto que no m'he adonat d'aquest fet i que anirè a comprovar-ho però que sàpiga que el pàrquing on deixo el cotxe està a uns deu minuts de casa. Ella em comenta que es troba amb la Maria Cinta i la Paquita i s'ofereixen a venir a buscar-me i acompanyar-me amb el seu cotxe

-No cal, us trucaré i en cas afirmatiu, espereu-me sota de casa.

Efectivament, les claus eren dins la petita bossa que vaig trobar sota el seient del cotxe on s'havia assegut la Montse en el trajecte de tornada de la finca del Sergi.

Aquelles tres dones m'explicaren les peripècies passades per culpa d'aquelles claus desaparegudes on tambè hi sortiren implicats, en primer lloc, el mateix Sergi, que acosat per l'insistent vehemència de l'imperiosa necessitat de trobar les claus no va tenir més remei que tornar a Riudecols a la finca per a comprovar in situ si trobava les ditxoses claus.

Tambè es veiren dins el caliu l'Esperança i el Guillem. A aquest últim van tenir que despertar-lo doncs feia ja estona que estava inmers en el son profund de la mitja nit i les tres dones degut a que jo no contestava al telèfon, tingueren que preguntar-li la meva adreça, per a poder venir personalment a casa.

Tot plegat sembla sospitós i encara diria més, potser la verdadera raó de la llarga espera de més de tres hores d'adonar-se'n de la desaparació de les ditxoses claus, revela la conspiració en tota regla que les tres dones planejarien, tenint en compte l'incident ocorregut durant el dinar, quan per motius de climatología, algun individu (delicat de la gargamella) va exigir-les que tanquessin la porta. Frase dita amb certa brusquedat i corresposta a l'ensems amb un no! rotund i sec. D'això els esdeveniments que seguiran en donaran la deguda resposta.

Aquí s'acabaren les peripècies d'aquella nit del dilluns de pasqua. El Sergi, segurament encara va poder anar al Jardin de les Delícies. El Guillem mig trasbalssat deguè dormir un profund son, i jo vaig poder tornar al llit amb l'únic consol de saber-me salvat dels fantasmes i follets doncs l'hora màgica de les dotze ja havia passat i aquests no tindrien, si més no aquella nit, cap influència sobre mi. Amb tot aquell trasbals, havien fugit... i dubto molt que s'atrevissin a molestar-me de nou.
L'antidot contra les nits de follia i malson serien aquelles tres dones?...

Una tradició reverent

Torna la primavera mullada i el camp de nou s'esmuny d'humitat i de frescor, s'escreix d'una fertilitat extrema que ens absorbeix fins el moll dels ossos, fins l'extenuïtat que ens amara amb una suavitat molla i constant amb una pluja persistent i tènue que remulla els nostres sentits i rellisca vertical i continua, amotllant el nostre pas en el passeig clàssic i tradicional del divendres sant.

Som nosaltres, el Vicenç, l'Antoní, el Baudili, el Miquel, l'Antonio, el Pep Maria, el Gasquez, el Joan, el Lluís i el Marín.

Com les tradicions més elementals d'aquesta setmana santa, nosaltres també ens fem particeps dels nostres ritus i vivències portades a un classicisme ja ancestral i autèntic que sura per sobre les voluntats i exigències ja adquirides i admeses i tolerades per un vagatge més que prudent i superat.

No és el meu tarannà qüestionar cap convencionalísme ni tradició que remogui vísceres fundamentalistes judeo-cristianes ni avivar velles tradicions viscudes en èpoques “pensava superades” on viviem en la pell pròpia l'acte oficiòs i adoctrinat d'anar en comitiva, el dijous sant, a l'església de torn, amb maces i carraus a “matar jueus”. S'hem remouen encara les entranyes pensant en aquest fet, tan cert i que no puc treure'm del cap, perquè desgraciadament jo ho vaig viure.

Per això, complaents en el ritus sagrat del nostre costum, ja fet norma, consagrem el matí del divendres sant en el sacrifici i la veneració de la luxùria ben entesa de satisfer la gana i el desig mengivol amb el suculent esmorzar, respectuós amb l'abstinència de la carn, d'un plat de bacallà fregit, acompanyat de fesols, espinacs i tomàquet ben abundant, regat amb un bon vi i per acabar una mona de pasqua i un brindis amb cava.

Malgrat tot, vull ser respectuós amb les cerimonies oficials que treuen de les esglésies i dels llocs de culte les imatges escultòriques i venerades pels carrers, per les avingudes i places, fent-se apropiadors, per uns dies, de les vies pùbliques, en un acte propagandístic i gratuït que enalteix i exalta la fe cristiana i catòlica, això, malgrat la paradoxa, en un estat que es diu, no confessional, per tant, vull fer-me valedor a nivell tradicional (per si les mosques) i exposar el meu homenatge a l'acte de “les tres gràcies”

Prim, llarg, estirat i plantat
a la creu, surt el crucifix.
Aixecat per un penitent,
penedit dels seus pecats punyents.

La multitud s'arreplega al
redòs de la plaça. Toquen les tres
i un silenci estremut es fa
present entre la gent.

El cornetí de la legió romana se sent
en un toc d'atenció silent.
-Sembla aturar-se el temps,
quan el clavari gira cara el poble la creu-

L'home-déu, per tres vegades
es mostra postrat i rediment.

Aquella gentada demana tres gràcies,
al crit unànim de visca Crist Rei!

Calçotada a cal Sergi

Aquella legió de dones va dominar la situació, deixant-nos al Sergi, al Guillem, al Quim i a mi en inferioritat total i absoluta.

Aquella tropa estava formada per la Nuri, la Francina, la Mª Teresa, la Montse, la Mª Cinta, l'Esperança, la Vicenta, l'Estrella i la Paqui.

Aquell matí de diumenge, 29 de març, no convidava gaire a sortir al camp doncs havia plogut durant la nit i el fred es deixava sentir en convicció.

L'altre “hundicap” havia estat el canvi d'horari d'estiu i per tant haviem dormit una hora menys i encara més agreujat ho tenien l'Estrella i la Paqui que havien treballat des de les sis i mitja i les hores de dormir els hi foren encara més limitades que a la resta.

Superats tots els imponderables i una vegada descarregats els estris i queviures unes anaren al llogarret de les Irles i els quatre homes es dedicaren a collir espàrrecs i farigola.

No va ser empresa fàcil encendre foc a la barbacoa del Sergi doncs molta de la llenya era humida i la graella on tindriem de coure els calçots i la carn pesava “un ase mort” i no era gens manejable per a donar-los la volta. Això comportà que el Quimet que va autoproclamar-se “cuiner oficial” tingué que anar destriant els calçots gairebé un a un, a mesura que anaven coent-se. Tot un treball d'artesania!

Però això no va ser tampoc cap inconvenient per acomplir la missió i amb les brasses justes tambè vam enllestir la carn i la llonganissa.

Això passava quan les dues treballadores ja es trobaven entre nosaltres i per cert, vingueren amb molta gana (encara que de l'aperitiu tingueren de conformar-se amb les engrunes, doncs havia fet efecte la llarga espera de la cocció tan laboriosa i l'impaciència va convertir-se en dogma)

La sobretaula va desembocà en un “karaoke” a tretze veus cantant “ranxeres”, cançons de la Tuna i uns quants “pupurris” de guateque mentre la festa anava animant-se d'allò més i algun que altre “solo” de la Francina i del Sergi feren corejar-los amb un seguit de visques, plens d'eufòria i gatzara. Tambè la Paqui ens deleità amb un “fandanguillo” fins que les obligacions immediates d'algunes de les presents les va cridar cap a una altra banda.

El domini de les dones sobre aquells quatre pobres indefensos va quedar ben palés i una vegada més quedà demostrada la poderosa influència que exerceixen les dones sobre el sexe dèbil (nosaltres)

Calçotada en tres actes

Acte culinari
Aquest any els calçots del Pep Prats tenien un calibratge ben adequat i una dolçor saborosa de ceba tendra, ben cuidada i al sucar-los a la salsa feta per la Consuelo (sobre tot la més picant) el paladar i tots els sentits s'impreganaven d'un plaer només a l'abast dels deus. Eren una delicia!
I suca que sucaràs fins esgotà les existències collides i cuites.

La carn i la llonganissa enguany venien de “Campistraus”, vull dir que la Maria Cinta fou l'encarregada de comprar-ho motivant que, el preu i el gust fossin també “diferents”. Tot això i la tresoreria anaren a càrrec de la nostra amiga i per tant seria una varietat de la calçotada d'enguany. No vull dir ni insinuà res, em limito a expresar-ho, seguint l'estricte esdeveniment del fet en sí.

El Guillem hi posà el cava doncs celebrava o commemorava (que s'ho agafi com vulgui) el seu aniversari (seixanta tacos) i ara sense conyes, bé mereixia una bona remullada.

La Consuelo va posar-hi els pastissos i el coc i molta feina que l'hi hem d'agrair.

Acte protocolari

La ciutadana del coprincipat d'Andorra i pubilla de la familia del Josep i la Maria, Mercé, ens assabenta del seu proper enllaç matrimonial amb el jove Josep, també present i que tindrà lloc el proper mes d'agost a l'església de la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'Andorra i aprofiten l'avinentesa per a fer-nos les anotacions de les nostres adreces i ressenyes personals i poder tramètre'ns la participació de noces per correu.

Dins aquest ordre de coses fem “safareig” amb el Josep referent a les recents notícies que situen al pais d'Andorra en un context allunyat de “paradís fiscal”i aquest nou “status” farà que el petit país del Pirineu aterri entre els mortals com una societat molt més semblant a la dels ciutadants anomenats “contribuents” que som la majoria.

L'esperança d'uns quants recau en confiar que aviat sigui admesa com a membre de ple dret a les nacions d'Europa i la llengua catalana, per aquest fet, pugui ser reconeguda com a llengua oficial europea. Així sigui... Amén.
Acte de recepcions

Una de les sorpreses agradables va ser, sens dubte, l'arribada de la Carme i el Francesc.
Ella estava “sublim”, com sempre, física i anímicament i semblava exactament la Carme mateixa del passat any, amb aquella espurna de vivacitat i empenta que la caracteritza magníficament i d'això tots ens en vam alegrar moltíssim.

Bé, del Francesc prefereixo que algú altre hi posi els qualificatius... No és per res!
També va servir la festa d'enguany per a conèixer a la Vicenta, la parella del Quim si més no, per una part dels assistents ja que d'altres ja la coneixien.

Segurament l'hi va sobtar aquest estrany costum que tenim plegats d'asseuren's a taula, les dones per un costat i els homes per l'altre. Una raresa ja clàssica.

Acte final
Ah! m'en descuidava. No van poder venir l'Agustí i la Cecilia per problemes de salut d'un dels seus pares.

Per altra banda, des del matí que ens acompanyà una climatologia esplèndida, molt suau. Un fantàstic dia de primavera sense ni un brí d'aire que va correspondre a fer-nos la jornada més agradable.

Saló de ball "Bolero"

Aquell local de ball, Bolero, va omplir de 7 a 10 les meves espectatives dels diumenges a la tarda, quan plegats cercavem aquell encontre, aquella mirada furtiva que potser semblava insinuar un desig amagat o simplement, la coqueteria més elemental. Ves a saber!

El cas és que hi arribavem les colles més variades de les comarques. Les del Pla, les de Valls, les de Fontcaldes, les de Tarragona. Nosaltres erem els de Reus.

Ja a l'entrar, semblava com si arribèssim a casa nostra doncs el porter ens coneixia i fins hi tot el propietari del local feia petar la xerrada amb nosaltres. Era com una familia, malgrat aquell Salou cosmopolita i modern.

El Vicent Serrano bufava la trompeta i cantava boleros clàssics i eterns, d'en Machin, d'en Lucho Gatica, Antonio Prieto, Armando Manzanero i de la Chavela Vargas.

Desprès, a la barra del bar, el cantant ens parlava de la seva llarga trajectòria músical i es deixava convidar a un Ballantine´s amb gel i tot això amb una cordialitat exquisida.

Les noies del Pla semblava que aquella tarda estaven de bones doncs es posaren a ballar “música disco” a la pista. Això segurament era senyal que potser desprès, quan el ritme de la música es calmés i els “boleros” comencessin a sonar, molt probablement ens deixarien ballar amb elles.

Així anaven les coses aquells últims anys vuitanta del segle passat!...

La perruquera tornava a fer de les seves. Encara que havia sortit a ballar amb mi, estava pendent descaradament d'aquell “tarambana” de Sarral, que ballava ben arrambat a una “rossa de bandera”. Calia prendre-s'ho amb calma i resignació.

La modísta amb el seu tarannà mig de víctima i de germana gran, trobant-se poc desitjada, es quedava asseguda al sofà deixant-se acompanyar per aquell pagès de poques paraules que romania dòcil i submís al seu redòs, sense enlluernaments ni misteris.

Hi havia entre la colla -com era d'esperar- la que despertava en mi sentiments més profunds de desig i passió, mentre en Pitarg, aquell ric pagès de La Canonja, tambè sospirava pels seus “ossos” i no despreciava cap ocasió per assetjar-la i engrescar-la a ballar.

Per exemple, un diumenge entre els llums de neò, de flaxos grocs, vermells i carbasses i portant al cos uns combinats de gin contundents, com una verdadera excepció, vaig sortir a la pista de ball a moure l'esquelet d'una manera desenfrenada i cercant a la “bella” “la bella que no me ve” (com diria en Serrat) però aquella tarda, meravellosa i excepcional tarda, la “bella” em va somriure fent-se cómplice de la meva inspiració i aviat la vaig tenir entre els meus braços, ballant els dos apasionadament aquell bolero de Chavela Vargas “Piensa en mi” i continuariem ben apretats escoltant la tenebrosa veu d'en Serrano cantant “Nosotros” i així desapareguts del món i ultrapssant les càlides carícies d'un desig sincer, fins que acabà la tanda de boleros i un ritme desenfrenat de rock dur, ens desplaçà cap al sofà, i amb ella al costat vam passar a frec del pagès de La Canonja, mirant-lo amb una indiferència evident i asseguts ben junts vaig gaudir d'una inoblidable tarda ben correspost.

O potser no va anar així, ah! ja ho recordo. Jo em vaig quedar a la barra bevent uns quants gin's més i observaba a la “bella” asseguda al sofà, mentre en Pitarg aprofitava per a seduir-la amb la seva eloqüent dialèctica pragmàtica i senzilla, esmerçant tot el seu repertori de conquesta i amb això, de sobte, va aparèixer un nou vingut a escena i silenciosament va apropar-se cap a ella i la tragué a ballar, quedant en Pitarg amb un pam de nas i jo amb el neguit de no haver fet realitat aquell primer impuls frustrat i amb la sensació evident de ser ignorat i fonadís per ella... “la bella que no me ve...”

La perruquera em tragué a ballar amb la complicitat de situar-se més a prop del punt de mira i seguir l'actuació del seu objectiu que ara s'apretava a una morena de carns abundants i semblava seduir-la amb un xiuxiueig a l'orella i, ves per on, jo tambè de refiló observaba com la meva “bella” s'embolicava al cos d'aquell estrany amb passió evident i una profunda tristesa s'apoderà de mi i vaig anar de pet a consolar-me al redós de la modista, la dona més assenyada i que estava al cas de la teranyina d'àfers que en aquell local s'escenificaven.

Resumint, aquella tarda vaig marxar recomfortat per el consol de la modista però sense haver avançat gens ni mica en l'empeny obsesiu de lligar-me la “bella” i com qui no vol la cosa, en Pitarg va convidar-me a sopar amb ell al bar de la cantonada. Bé, vaig acceptar l'invitació amb el propòsit d'obrir una treva fins el diumenge següent. Ja ho veus, rivals però amics!... Si és que no tenim malicia!