De Castañeda - Pedrouzo - Lavacolla - 35,36 km.

Dimarts, 21 d'agost 2007.

A les 6,30 del matí hem fet un cafè amb llet a la Cabaña i ens hem acomiadat de l'encarregat i de les noies que ens han atès amb tanta correcció durant tota la nostra estada, doncs més tard, l'Enric i la Maria farien el trasllat de maletes a l'hotel Tryp de Santiago.
Amb el cotxe l'Enric ens ha portat fins Castañeda, per a començar l'etapa d'avui.
Aquí el Camí gira a l’esquerra, baixa per Pedrido a Rio, puja i baixa el turó, creua la carretera i, pel mig d’un bosc, arriba al riu Iso, el passa per on hi hagué un hospital i va travessant els poblats de Ribadiso de Baixo, Ribadiso de Riba i Ribadiso da Carretera, aquí Camí i carretera s’uneixen i junts, per un túnel, entran al poble i es dirigeixen a:
Arzúa és una vil·la important i en ple auge. Fins a Santiago ja no trabarà el pelegrí una altra igual. Els agustins fundaren aquí el convent de la Magdalena al segle XIV i l’adjunt hospital. Avui nomès hi queda l’església i en no molt bon estat. Més endavant la parròquia de Santiago amb dues bones imatges del titular a l’interior, una l’efigia com a Pelegrí, l’altra com a Matamoros.
Per la rua do Carmen abandona el Camí Arzúa que deixa el carrer i segueix recte, passa junt a la “font dels francesos”, baixa cap al rierol i s’introdueix per la roureda on troba el caseriu de As Barrosas i, aviat l’ermita de Sant Llatzer. Aviat a la sortida del poblat han tallat el Camí, uns 200 m., per aixó es precís girar a la dreta i entrar a la propera carretera i seguir per ella, uns pocs metres i seguir a l’esquerra per l’antic Camí, travessar el riu Roido i entrar al poble del mateix nom Roido.
El Camí torna a desaparèixer i és precís tornar a la carretera N-547, seguir per ella uns 500 m. per agafar a la dreta una pista de concentració que va passant pels poblats de Fondevila, Cortobe, Pereiriña, aquí travessa el rierol Ladrón per Ponteladrón, per a seguir per Tavernovella, Calzada, Calle, aquí esmorzem al Bar Lino. Trobem dos professors valencians interins que estan destinats als instituts de Tortosa i Tarragona i critiquen a molts pelegrins que van tan de pressa que s'obliden d'observar les joies arquitectòniques del Camí així com saborejar l'encant dels boscos magnífics per on passem, només estan pendents d'arribar el més aviat possible i poder trobar alberg disponible a cada final d'etapa.Seguim per Boavista, Alto, Salcedo, per on Camí i carretera es toquen, però es separen a la sortida del poblat i marxen, aquesta per l’esquerra i aquell per la dreta. El Camí creua la carretera que deixa a la dreta i puja al turó on s’assenta el poblat Xen i baixa a Ras on torna a creuar la carretera per a seguir a Brea, baix el rierol, passa junt al caseriu de Rabina aquí el Camí desapareix en llargs trets pel que és aconsellable tornar a la carretera que queda a l’esquerra, molt a prop, i seguir per ella fins a: Empalme on, a la dreta es torna a agafar el Camí per arribar al poblat Santa Irene, amb ermita dedicada a aquesta santa.
Novament Camí i carretera s’uneixen, per a separar-se seguidament. el camí segueix recte, mentre la carretera descriu una gran corba per l’esquerra per a passar desprès a la dreta, mentre que la Calçada segueix recte per l’esquerra a Rúa. Des d’aquí i trepitjant bon ferm, es baixa al rierol que dona nom a l’immediat poblat de Burgo on creua la carretera i segueix a Arca (Pedrouzo)
Travessa el bosc i arriba a Sant Anton, novament al bosc, per arribar a Amenal passa el rierol del mateix nom i creua la carretera. Aviat es troba Cimadevila i segueix per pista forestal deixant a l’esquerra l’aeroport de Lavacolla, per entrar a la carretera N-547, i baixar per ella fins l’encreuament de Sant Poio, travessa aquest poblat segueix i creua la carretera de Sigüeiro i marxa, per pista de terra, fins el riu i poble de Lavacolla.
Per culpa de no trobar retolades les aldees per on anem passant, el cas és que ens hem passat Pedrouzo i hem seguit el Camí uns 10 km. Més i això ha fet que dinéssim a les cinc de la tarda en un restaurant de Lavacolla, El Portal de Santiago mentre pel mòbil hem pogut comunicar-nos amb l'Enric, que no ha sigut fàcil per manca de cobertura.
Desprès hem anat a l'hotel i no hem volgut visitar Santiago fins que demà hi arribem a peu.

De Palas do Rei - Castañeda - 23,36 km

Dilluns 20 d'agost 2007

Ens costa bastant d'aixecar-nos del llit, prenem un cafè amb llet al bar de la Cabaña i sortim a caminar, tocades les set.

En el Campo dos Romeiros, sota de la vil·la es reunien aquests i, per l’actual carretera N-547, passaven el riu Roxán, deixant la carretera a l’esquerra, seguien a Aldea de Riba, continuaven a Gaiola de Riba i aquí perdut el Camí antic, te de passar-se a la carretera per a deixar-la aviat i retornar al Camí que surt per l’esquerra i es dirigeix a San Xulián do Camiño. L’església és un petit temple romànic (segle XII), dedicada a Sant Julian, hosta de pelegrins a quí es profesa gran devoció per aquests contorns. També aquí és lloc d’evocacions i encanteris. Esmorzem en un bar de los Somoza, mengem pa amb tomàquet i pernil, servit per una senyora que ens parla en català i ens diu que és de Lleida i ens atent amb molta amabilitat. Ens ensenya uns hòrreos d'origen celta. Queden propers els “Pazos de Ulloa”, inmortalitzats per Pardo Bazan i el Castell de Pambre (segle XIV), sòlida fortalesa, única que resistí impassible les escomeses dels “Irmandiños”.
El Camí segueix recte a les dues cases, l’antiga i la nova, de Pallota, baixa per una densa arbreda a Outeiro da Ponte, travessa el riu Pambre, passa per Pontecampaña i, puja custodiat per carballos - roures en català- cap a Casanova. Sobrepassa l’humil cota i baixa per a tornar a pujar desprès al caseriu de Porto de Bois, escenari que fou de la agnant batalla entre els Trastàmara i el comte de Lemos, partidari de Pere el Cruel. El comte fou derrotat i fugí a Londres, on l’hi arribà la mort el 1376. Una altra fondalada i nova pujada a Campanilla, última aldea de la provincia de Lugo.
La província de La Corunya s’inicia amb les cases de Cornixa. El Camí s’uneix, alguns metres, a la carretera i se separa d’ella, per l’esquerra, per arribar baixant per l’antiga calçada, encara visible i utilitzable en diferents trams, a Leboreiro -camp de llebres, com diu el Calixtinus- Simpatic poble de regust medieval. Una senzilla esgléisa romànica (segle XIII) dedicada a santa Maria, mostra en la portada una imatge de la Senyora, Enfront la església, una casa, fundació dels Ulloa per hospital de pelegrins. Baixa el Camí al riu Sec, que travessa per un senzill pont medieval, anomenat de la Magdalena, entra a Disicabo i segueix per una pista, ombrejada de xops i seguida d’un bosc. La carretera que va per la dreta i per la que el Camí es toca en un punt, pot servir de referència, porta la calçada a Furelos, amb la seva esgléisa parroquial dedicada a sant Joan. També es recorda aquí un hospital de pelegrins. El riu Furelos, es passa per l’interessant pont medieval de quatre arcs -la porte velha-. Per la antiga calçada, quines pedres encara es trepitgen , s’entra a:
Melide Mellid per els de la Messeta, important centre medieval i xacobeu. A l’entrada de la vil·la es trobava l’hospital de Santi Spiritus, documentat a 1735. Fins a ell arribava el Camí asturià que a Lleó s’havia apartat del francés, per a conduir a sant Salvador d’Oviedo. Annexe estava el monestir de Sancti Spirius. La seva església romànica fou traslladada al Camp de Sant Roc per a servir de seu a la parròquia de sant Pere. De l’església romànica nomès es conserva la portada i, a l’interior, les pintures murals (segle XV), amb escenes de Santiago Matamoros. També aquí es visita un musseu local “Terra de Melide” amb peces excel·lents d’aquesta vil·la, que es considera el centre geogràfic de Galicia. Al carrer principal es visita la moderna i barroca Capella del Carme, solar del desaparegut castell de Melide. A la sortida al barri de Santa Maria, l’església de Ntra. Sra. de Melide, romànica, d’una sola nau i àbsis decorat amb pintures murals. Prop del temple corre el rierol de sant Llatzer, per allí hi hagué un hospital i una església dedicada a aquest sant, ja desapareguts.
Puja el Camí al proper poble de Carballal, segueix al caseriu Ponte de Penas, per a baixar pel bosc de roures, pins i eucaliptes al riu Raido i per bosc i camí de terra s’entra a: Raido per carretera i camí que s’aparta de la carretera, per calçada ombrivola arriba a la casa de Parabispo per a baixar pel bosc al rierol Peiserro i arribar a: Boente de Riba i Boente de Baixo, dos barris amb l’església dedicada a Santiago i imatge sedent de l’Apostol. A la mitad del poble el Camí s’uneix a la carretera que abandona a la sortida, per la dreta, per a deixar-la aviat per l’esquerra i baixar en pronunciat descens, passar el riu Boente i començar la forta pujada.
A dalt, Camí i carretera tornen a unir-se i així passen per Pomariño Abans d'arribar a Castañeda trobem l'Enric i la Maria que ens esperen amb el cotxe i entren a Castañeda, amb l’església parroquial dedicada a Santa Maria. Segons les dades d’Aimeric, a Castañeda cremaven als forns la calç per la construcció de la catedral de Compostel·la. Ja havia anunciat que, de les pedreres de Triacastela, portejaven els pelegrins pedres fins a Castañeda.
Dinem al restaurant de La Cabaña on estem allotjats. A la tarda ens desplacem a Lugo i mentre l'Enric i la Maria fan una visita a una companya de treball de l'Enric, nosaltres aprofitem per visitar la ciutat i fem un recorregut complert per la seva llarga muralla per a justificar encara més la nostra predisposició de pelegrins.

Per a complaure el Josep, hem demanat taula per a sopar a l'hostal Vilariño, el mateix on hi va estar allotjat el Josep M. Espinàs en la seva estada a Palas do Rei i com no han complert les perspectives descrites en el seu llibre "A peu per Galicia", les brometes i insinuacions han estat el plat del dia següent i dels altres que vindran. El Josep ha tingut que callar i tragar, tot al mateix temps.

Portomarín - Palas do Rei - (25,06 km.)

Diumenge, 19 d'agost 2007

A les 7 del matí, desprès de prendre'ns un cafè amb llet al bar de la Cabaña, l'Enric ens porta amb el cotxe a Portomarín.

Se surt de Portomarín a trobar la carretera C-135, per la que se segueix en curt recorregut fins trobar la passarel·la, a l'esquerra, aixecada sobre el colze del pantè i entre pins, es puja deixant a la dreta el poble de Cortapezas, 2 km. més, el poblat de Toxibo, tres cases i no totes habitades, tres més, passant pel puig Torros i, per la carretera s'arriba a: Gonzar amb la seva parròquia de santa Maria, on esmorzem envoltats de molts pelegrins, tenint que esperar-nos molta estona per a sol·licitar els entrepans. Provem un oruixo també saborós. Per camí de terra s'apropa a Castromaior, a la vora de l'enorme castro cèltic, germà dels innombrables que ufanen el camí. La seva església romànica està dedicada a santa Maria. Trobem un pelegrí cec, campanyat per un company mentre acaricia el llom d'un be.

La calçada puja a Hospital trepitjant una mica de carretera. El nom recorda l'hospital de la Creu amb capella dedicada a sant Esteve. Desprès de sortir del poblat, es travessa la carretera N-540, d'Ourense a Lugo i per pista asfaltada, que ens acompanyarà fins a Santiago, s'arriba a: Ventas de Narón, aldea de cinc llars. En aquest breu llogarret, escenari de llarga història, l'any 820 aquí es lliurà una gran batalla contra els àrabs. A la sortida del poble saluden el pelegrí, el Cruceiro i santa Maria Magdalena des de la seva senzilla ermita. El Camí inicia l'ascens a la serra de Ligonde (756 m.) per a descendir per a l'altre vertent fins la parella de cases de Prebisa, per a seguir a Lameiros, passar a la dreta de l'ermita de sant Marcos i deixar a l'esquerra un interessant cruceiro i arribar a:

Ligonde. Fou aquest un important lloc en el Camí. Aquí s'hospedaren Carles V i Felip II, viatgers a Santiago. L'hospital era reconegut entre els bons. Baixa el camí al riu Ligonde, el travessa i puja al poblat de Eirexe -església en castellà-. El seu temple és de traces romàniques, encara que molt reformat. La parròquia fou feu de sant Marcos de León. El Camí puja fins la carretera de Marco-Monterroso, per a baixar a Portos, d'única casa i meravellosa vega.

L'Anton Ramon coneix un home napolità que viu a la zona prop de Milà. És la segona vegdada que fa el Camino. Se li acaben les vacances i es veu obligat a fer etapes de 50 km. doncs demà vol arribar a Santiago.

A la sortida de Portos, per la dreta surt un desviament per a visitar a 3 km. Villar de Dones, amb la tan elogiada església del Salvador, romànica, documentada en 1184, data que es fa càrrec d'ella l'Orde de Santiago, dedicant-la a l'enterrament dels cavallers gallecs. Són de gran valor artístic, la portada amb les seves tres arquivoltes, les estàtues sobre el portal, el retaule petri amb escenes de la capçalera, les pintures murals (segle XV), el baldaquino (segle XV).

De nou a Portos, el Camí segueix al proper poble de Lestedo, amb la seva església dedicada a l'apòstol i el record de l'hospital i cementiri de pelegrins. A menys de 1 km. Valos, un altre km. i el caseriu de Mamurrio, poc més enllà. Camí endavant, Brea, el caseriu de Ave Nostre, el barri de Lamelas, per a pujar a l'Alto de Rosario on el Camí s'ajunta a la carretera i ambdos descendeixen a Rosario, quí els pelegrins inciiaven el res del rosari, a la vista de Palas do Rei. Divisaven a la llunyania la silueta de Pico Sacro, vigia de Compostel·la. Aymeric s'indignà perquè entre Portomarín i Palas do Rei, sortien a la trobada dels pelegrins bandes de meretrius, buidant-los el diner i atemptant contra la seva virtud. Demana per a elles l'excomunicació, l'escarni públic i el tall del nas. Segueix el Camí per Casas Revoltas, en descens recte a:

Palas do Rei, lloc de concentració de pelegrins, però que del seu passat xacobí només hi queda la portalada romànica de l'església de San Tirso i una casa amb vieiras, suposat hospital de pelegrins. És tambè centre radial d'una regió densa en esglésies romàniques, pazos i castells.

Ens retrobem amb l'Enric i la Maria i decidim dinar al restaurant de la Cabaña.

Com estem molt "baldats" ens quedem a fer migdiada als llits de l'hotel. Més tard ens arribem a Palas do Rei i podem entaular-nos a la Casa del Pulpo on mengem unes tapes fabuloses, regat amb un vi de Ribeiro,. tot a molt bon preu. Fabulós!

De Sarria a Portomarin (22,75 km.)

Divendres, 19 d'agost 2007

El dijous a la nit, l'Enric i la Maria arriben a Reus amb el cotxe llogat que farem el viatge, per a sortir el divendres amb el Josep, a les 5,30 h. cap a Mont-roig a buscar l'Anton Ramon i desprès a Montbrió on recollim el Francesc i seguim cap a Montblanc per a entrar a l'autopista cap a Saragossa on esmorzem.

Seguim pujant i per suggerència de l'Enric, dinem a Villafranca del Bierzo, a Casa Méndez, el mateix lloc on vam menjar i dormir la vegada que vam finalitzar l'etapa a Villafranca.

Arribem a Sarria i ens instal·lem a l'hotel Oca, Villa de Sarria. L'Enric té una dolència a la gola que se li ha agreujat durant el viatge. Ell i la Maria buscant medicació en una farmàcia, mentre l'Anton Ramon, el Francesc i el Josep, aprofiten per anar a veure per on surt el Camino. Pugen unes escales ben dretes fins l'alberg, l'església de Santa Marina i tornen a l'hotel a buscar les credencials doncs en aquesta església les poden segellar.

Es retroben amb l'Enric i la Maria i entrem a la botiga que hi ha a la cantonada de l'inici de les escales on el Francesc a comprat rodets de diapositives i l'Anton Ramon s'hi compra un jersei de mànega llarga, simptoma evident del clima que hem trobat tot just arribar a Galicia i que, sens dubte, ens acompanyarà tot el viatge. Sopem en un frankfurt a prop del riu i anem a l'hotel a dormir.

Dissabte, 18 d'agost 2007 Sarria - Portomarin 22,75 km.

Sortim de l'hotel Oca de Sarria a les 7,15 h. havent deixat molts italians esmorzant a la cafeteria de l'hotel. Fora el carrer, un home ens diu en anglès, si hem vist una moxil·la de color verd.

Passem pel convent de la Magdalena on hi fem unes fotografies del mosaic, amb les quatre barres catalanes.

Segueix el camí pujant cap a Sant Silvestre i les quatre cases de Rente, passa per Mercado da Serra, travessa la carretera de Villamor a Sarria i segueix a Marzón i va travessant les viletes de Mouzos, Sixto, Domiz, Leimán, Pena, Persuzcallo, Cartiñas, Lavandeira, Casal i Brea.

Esmorzem a Morgade, entrepans de xoriço, pernil i bacon amb formatge. Tastem els primers oruixos galegos. Coneixem una parella de joves d'Igualada i tambè a un italià de la part de Milà, que avui comença el Camino. Ens crida l'atenció una pelegrina amb un mallot apretat i transparent que ho deixava veure tot. La difuminada boira deixa entreveure un paisatge magnífic.

Ferreriros, Mirallos (església romànica) Pena, Couto, Rozas, Moimentos, Cotarelo, Parrocha, Vilachá, apropant-se ja al Miño i al pantà i nou poblat de Bordoinarien. Són 22 km. des de Sarria però especialment des de Peruscallo, potser els més sugestius, segons gustos i sensibilitats de tot el Camino. Recórrer aquestes viles és impregnar-se del sentit de la Galicia eterna. Poblades amb escàs veïnatge, ondulacions de terreny, estanys d'aigües netes, corballeiras, castanyers, prats verds, vaques morelas, terres de llaurats, hórreos, gent amable, disposada sempre a somriure i a orientar al pelegrí. La ruta té de tot, trams d'asfalt, bones pistes, calçades transformades en rierols, però que l'enginy gallec les salva amb les cèlebres "corredoiras" una mena de voreres de pedra, elevades sobre el pla dels camins inundats. A més una excel·lent senyalització identifica la Ruta.

Per altra part i si a algún pelegrí li queda temps i no li manca interés pot desviar-se del Camino, per a conèixer petites i rurals esglésies romàniques, com la de Velante, a 1,5 km. de Peruscallo, dedicada a santa Maria i la de sant Miquel de Viville, a 2 km. de Cortiñas i encara una mica més allunyada, des de Parrocha es pot arribar al poble de Cortes i des d'allí al proper de Loio, bressol de l'orde Militar dels Cavallers de Santiago, cap a 1170. Només hi queda com a record la petita ermita de santa Maria.

Des de Vilachá continua recte el gran i modern pont sobre el Miño, el pantà de Belesar (1956 - 1962), amb la presa a 40 km. inundà Portomarin i trastocà el Camino. El vell pont sobre el Miño, d'origen romà, destruït en els avatars guerrers entre la reina donya Urraca i el seu marit Alfons d'Aragó, reconstruït per Pedro Peregrino a 1120, està fundamentalment fusionat amb la peregrinació. Unia els dos barris del poblat, sant Pere al marge esquerre i sant Nicolau en el dret.Al barri de sant Pere s'assentaren les Ordes Militars de Santiago i la del Temple. En el de sant Nicolau, la de sant Joan de Jerusalem. Va rescatar-se de les aigües i aixecà en lloc apropiat el vell pont. Sobre l'últim arc on s'hi arriba pujant una llarga escala de pedra, va reconstruir-se l'ermita de Ntra. Sra. de les Neus, en record de l'església del mateix titol, construït junt al pont per Pedro Peregrino.

Un nou Portomarin s'aixeca en el pujol damunt del llac, traslladant pedra a pedra, els monuments més representatius de l'antic sant Nicolau, església romànica del segle XII, és el més espectacular pel seu aspecte de fortalesa almenada, com que fou residència de la bilia de sant Joan de Jerusalem. És d'una sola nau amb àbside semicircular. Tingué annex un gran hospital.De l'església de sant Pere només es conservà l'arcada romànica on hi figura una inscripció amb la data de 1182. D'ella depengueren dos hospitals, un per a infecciosos. Mereixen també els honors d'una cita i una visita als edificis civils traslladats, la casa del Conde (segle XVII) i el palau de Berbetoros (segle XVII).

Ens retrobem amb l'Enric i la Maria a Portomarin, on dinem pops amb cachelos, davant la caserna de la guàrdia civil i de postres la millor tarta de Santiago de tot Galícia.

A la tarda visitem el castell d'Ambre i l'església romànica de Villar de Dones on assistim a una missa aniversari per la mort d'una dona. Hi assisteix molta gent del poble, mudats i guarnits esplendorosament i fent tertúlia durant molta estona, una vegada ja acabada la cerimònia. El sermó en castellà i molt arcaic i tronat.

Ens desplacem a Palas do Rei i ens instal·lem a la Cabaña, un complexe d'oci, esportiu, municipal on també hi ha l'alberg de pelegrins. Nosaltres estem en una espècie de bungalow que per qualitat i preu són fabulosos.

Sopem al restaurant de la Cabaña i rebem del servei un tracte amable i molt agradable.

"L'Artur, per fi, surt de l'armari"

Aquella nit l'Artur era feliç en mig d'aquella multitud, lluint la llampant americana vermella de vellut, incrustada de lluentó, en minúsculs fragments daurats, que semblaven moure's al compàs d'aquella música de l'Elton John i arrambat al seu estimat Bernabé, que el somreia, abraçant-lo amorosament, al mig la pista de ball, d'aquell local "gai" anomenat "Free love".

Feia tan sols unes hores que el batlle d'aquell municipi de la costa, els casava, acompanyats per mitja dotzena d'amics entranyables de la parella, que a l'ensems, eren còmplices en la seva voluntat de què, aquella unió fos una realitat i no tan sols un desig infructuós de l'Artur i el Bernabé.

Encara no havia paït del tot tota la "porqueria" que el règim feixista l'hi havia fet engolir tots els anys d'infantesa, joventut i molta part de la seva maduresa, doncs fins feia tan sols un any i mig (quan va conèixer el Bernabé) encara vivia immers en els prejudicis i remordiments de consciència que, aquella "instrucció" nazional-catòlica-espanyolista, l'havia absorbit i desbordat de culpes i més culpes, sentint-se mancat del més elemental amor propi i d'un bri mínim de dignitat i de decència.

Recordava aquella escola del "govern" on a la paret, darrere la taula del mestre hi eren penjats a cada costat del crucifix, el retrat d'en Franco i José Antonio i que cada matí, abans de sortir de classe, cantaven aixecats i alçant el braç dret, el "cara al sol".

No podia oblidar la por que sentia pel sol fet d'anar a classe del mestre Sr. Roig (que devia trair totes les evidències del seu cognom) i que era molt hàbil llançant el regle de fusta sobre la cara d'algun alumne, per xerrar o simplement per un abús d'autoritat, car tenia d'imposar la seva llei a tota costa.

I de "carretilla" donava la lliçó fil per randa, sense oblidar ni un sol mot, fins l'extrem que encara avui es recordava del text integre d'algun tema. "La correspondéncia mercantil tiene una gran importáncia en el desarrollo de los negocios, la facilidad y rapidez del servicio postal, la veracidad de los informes y adelantos cientificos en el orden administrativo, han hecho que la correspondéncia sea un elemento de primera necesidad y puede decirse, sin temor a ninguna exageración que sin correspondéncia no hay negocio posible... i bla, bla, bla". Com els lloros apreniem el text i en desconexiem el significat.

La més temible experiència viscuda a l'escola fou, sens dubte, el càstig injust que rebé l'Artur, quan el van culpar d'haver pegat a un nen que, per despit i malicia, va pronunciar el seu nom com a culpable, davant el mestre, i aquest desestimant cap desgreuge per part de l'Artur, va encetar-li les dues mans amb els cops de regle i seguidament va fer posar-li "les orelles de burro", mentre humiliat i vençut, anava passant per la classe, escoltant de totes les veus insistentment la paraula "burro, burro". Aquell matí, l'Artur volia morir-se.

Aquella dualitat personal de parlar en català a casa i d'impartir en castellà totes les matèries educatives a l'escola amb la cerimònia més extrema de paraules grandiloqüents i avorrides doncs eren relacionades exclusivament en referències a escriptors del "siglo de oro": Góngora, Quevedo, Calderón de la Barca, Cervantes, etc. etc. i també per altra banda, a la sublim significació de la "pàtria". "La patria se siente, no tiene palabras que claro lo expliquen las lenguas humanas. Allí donde todas las cosas nos hablan, con voz que hasta el fondo penetran del alma. Allí donde en tierra bendita y sagrada, de abuelos y padres los restos descansan... allí está la patria!... Quina pàtria?...

I totes les primaveres plenes de cerimònies, barrejades de color, escenificaven la passió i mort de Jesucrist. El dijous sant, a la tarda, anàven acompanyats pels més grans, a l'església de torn literalment a "matar jueus", amb "carraus i maces" que giràven amb força i picàven, provocant un soroll i un xivarri important que encara el fèien més intens, movent repetidament els peus al terra.

El divendres sant, amb les cares tapades, el ciri a la mà i al mig, individus arrosegant cadenes, mentre una llarga corrua de llustrosos capellans i el bisbe de l'aleshores "bajo palio", caminava darrera el "sant sepulcre", seguits per un cos armat de soldats i guàrdies civils, les autoritats municipals de torn, acompanyats per una banda militar que els fèia marcar el pas amb tota solemnitat.

Aquest ambient portava les obligacions d'anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, besar la mà de qualsevol mossèn que trobessis pel carrer, baix pena de ser castigat pel mestre, en cas de què se n'assabentés. Confessar-se per a poder combregar, estant obligat a dir al capellà tots els "pecats", sota la coacció de què, si te'n deixaves un, segurament quin et feia més vergonya d'explicar, en combregar, cometies "sacrilegi" i aquesta desinformació del pecat, s'anava repetint setmana rere setmana i per tant, "sacrilegi" rere "sacrilegi". A l'Artur, aquesta "falta greu" no el deixava dormir i la seva consciència li provocava malsons i un sentit de culpabilitat extrema.

A casa la indiferència cap a ell per part del seu pare no l'ajudava gens ni mica. Aquell home, el Ricard, portava molt dintre seu, l'esterilitat dels set anys de joventut perduts, lluitant al front per la República, desprès la retirada forçosa cap a França, l'empresonament en el seu retorn (enganyat pels falsos missatges franquistes, que donaven seguretat als qui no tenien les mans tacades de sang). Pallisses i confessions de noms de companys republicans, obligades per les tortures i condemna a mort a l'implicar-lo en una suposada crema de convent, la posterior reducció de la pena a cadena perpetua, fins arribar al desterrament a cent quilòmetres del seu poble i per si no n'hi havia prou, complir amb el servei militar. Havia marxat voluntari amb divuit anys i quedaria lliure de tot aquell merder, als vint-i-cinc. (Encara que aquella remor marcaria el seu tarannà i el dels seus fins aquell tràgic dia que el van trobar mort, en mig un bassal de sang, al terra del menjador de casa seva. L'Artur tenia tretze anys).

La Teresa, la seva mare, cuidaria molt bé que mai no sortís cap conversa a taula sobre aquell escabrós assumpte de la guerra. El silenci era obligat i una por implícita, absorbia l'ambient familiar i s'estenia per tota la capa social per on es movien.

En aquells temps, ell era "l'Arturo" i ho seguiria essent fins molt recentment. La mort del seu pare no l'entendria i durant molts anys estaria convençut de que fou un acte de covardia i el seu nom i la seva persona desapareixerien per sempre més de les converses i de la seva vida, doncs sentiria vergonya i rebuig cap a ell, a l'hora que aquella situació el forçava a deixar els estudis i posar-se a treballar, quan encara no havia complert els catorze anys.

Tot plegat no ho assimilava amb facilitat. Tenia una llosa damunt seu que no el deixava reaccionar i només es limitava a obeir la seva mare i entrar a treballar d'aprenent en una sastreria del poble, amb un sou molt minso però amb l'esperança d'aprendre un ofici peldia de demà.

No va ser gens fàcil per la Teresa aconseguir convèncer l'amo de la sastreria, perquè acceptessin aquell vailet d'aprenent. La taca de la dubtosa mort del Ricard, marcava molt negativament la bona reputació de la familia i aquella dona, va tenir que valer-se d'amistats amb certa influència en el règim local per a què l'hi concedissin un certificat de bona conducta.

Començaria així per l'Arturo una nova lluita, aquesta vegada per a fer-se un lloc d'acceptació entre les "cosidores", els "sastres" i el Sr. Jacinto (l'amo). Seria durant molt de temps el noi dels encàrrecs i el despreci, els enganys i les malicies no deixarien que les pors i els remordiments marxessin del seu interior, sinò que augmentarien significativament.

La revelació d'allò que ell no volia ni imaginar, encara que un impuls diferent se li evidenciava, en els gestos, en les sensibilitats i en les formes de comportament, va produir-se en els vestidors d'aquell local esportiu, on començà a anar-hi per a fer natació. Un efecte sensual i punyent va despertar-se en el seu cos en contemplar la nuesa d'aquells nois, que de manera natural, passaven pel seu davant cap a les dutxes i un neguit irrefrenable el començaria a turmentar, alhora que ja no deixaria mai més de perseguir en les ombres del seu pensament i en la solitud de la seva cambra, les escabroses siluetes virils que imaginaria connexes per sempre més al seu tancat món.

La cruesa diària cuidaria de tancar amb clau i forrellat tota aquella follia que el definiria sexualment i animicament per la resta de la seva vida, però que no podria revelar ni compartir amb ningú. S'imposava el compromís familiar, la seva mare, aquella "tropa" de desagraïdes companyes de treball, que es riurien i l'humiliarien sense cap mirament i s'imaginava el Sr. Jacinto, insultant-lo i acomiadant-lo, tot cridant-lo: "marieta... sarasa... maricon".

Passaren els anys amb aquest merder dins el cap de l'Arturo. Per fi, de vell i al llit, va morir el "dictador" i a poc a poc van anar bufant nous vents d'obertura. Aleshores ell va començar a dir-se "Artur". Havia aconseguit fer-se "sastre". La Teresa, havia mort el mes de novembre, uns dies abans que "Franco", desprès d'explicar-li les desgràcies viscudes i sofertes pel seu pare "Ricard". Mentre, ell continuaria treballant, ara ja entrat el segle vint-i-u, d'encarregat en el mateix taller. El Sr. Jacinto, moriria el 2005 i regentaria el negoci, un nebot seu que es deia Bernabé.

Aquest no tardaria a entrar en la vida sentimental de l'Artur. Havia après confecció d'alta costura a la capital, amb un cert èxit, treballant per excelents modistos, presentant passarel·les de models amb una cotització ben acceptable.

Aquella nit de la boda, l'Artur semblava volar en mig de la pista de ball, i per primera vegada a la seva vida, protegit i feliç. Van fer-se pas, agafats de la mà per entre la multitud, atabalats per les llums de neó i els flaixos intermitents, mentre l'Artur es desfogava amb uns crits sords, esmorteïts per l'estridència general, traient tota la ràbia acumulada i dient a tort i a dret: Quedeu-vos en pau, fantasmes! Ja no em transmeteu cap mena de por! Resteu per sempre més en el silenci!

I com dos adolescents, ben junts, sortiren de la sala, amb la mirada ben alta...