Portomarín - Palas do Rei - (25,06 km.)

Diumenge, 19 d'agost 2007

A les 7 del matí, desprès de prendre'ns un cafè amb llet al bar de la Cabaña, l'Enric ens porta amb el cotxe a Portomarín.

Se surt de Portomarín a trobar la carretera C-135, per la que se segueix en curt recorregut fins trobar la passarel·la, a l'esquerra, aixecada sobre el colze del pantè i entre pins, es puja deixant a la dreta el poble de Cortapezas, 2 km. més, el poblat de Toxibo, tres cases i no totes habitades, tres més, passant pel puig Torros i, per la carretera s'arriba a: Gonzar amb la seva parròquia de santa Maria, on esmorzem envoltats de molts pelegrins, tenint que esperar-nos molta estona per a sol·licitar els entrepans. Provem un oruixo també saborós. Per camí de terra s'apropa a Castromaior, a la vora de l'enorme castro cèltic, germà dels innombrables que ufanen el camí. La seva església romànica està dedicada a santa Maria. Trobem un pelegrí cec, campanyat per un company mentre acaricia el llom d'un be.

La calçada puja a Hospital trepitjant una mica de carretera. El nom recorda l'hospital de la Creu amb capella dedicada a sant Esteve. Desprès de sortir del poblat, es travessa la carretera N-540, d'Ourense a Lugo i per pista asfaltada, que ens acompanyarà fins a Santiago, s'arriba a: Ventas de Narón, aldea de cinc llars. En aquest breu llogarret, escenari de llarga història, l'any 820 aquí es lliurà una gran batalla contra els àrabs. A la sortida del poble saluden el pelegrí, el Cruceiro i santa Maria Magdalena des de la seva senzilla ermita. El Camí inicia l'ascens a la serra de Ligonde (756 m.) per a descendir per a l'altre vertent fins la parella de cases de Prebisa, per a seguir a Lameiros, passar a la dreta de l'ermita de sant Marcos i deixar a l'esquerra un interessant cruceiro i arribar a:

Ligonde. Fou aquest un important lloc en el Camí. Aquí s'hospedaren Carles V i Felip II, viatgers a Santiago. L'hospital era reconegut entre els bons. Baixa el camí al riu Ligonde, el travessa i puja al poblat de Eirexe -església en castellà-. El seu temple és de traces romàniques, encara que molt reformat. La parròquia fou feu de sant Marcos de León. El Camí puja fins la carretera de Marco-Monterroso, per a baixar a Portos, d'única casa i meravellosa vega.

L'Anton Ramon coneix un home napolità que viu a la zona prop de Milà. És la segona vegdada que fa el Camino. Se li acaben les vacances i es veu obligat a fer etapes de 50 km. doncs demà vol arribar a Santiago.

A la sortida de Portos, per la dreta surt un desviament per a visitar a 3 km. Villar de Dones, amb la tan elogiada església del Salvador, romànica, documentada en 1184, data que es fa càrrec d'ella l'Orde de Santiago, dedicant-la a l'enterrament dels cavallers gallecs. Són de gran valor artístic, la portada amb les seves tres arquivoltes, les estàtues sobre el portal, el retaule petri amb escenes de la capçalera, les pintures murals (segle XV), el baldaquino (segle XV).

De nou a Portos, el Camí segueix al proper poble de Lestedo, amb la seva església dedicada a l'apòstol i el record de l'hospital i cementiri de pelegrins. A menys de 1 km. Valos, un altre km. i el caseriu de Mamurrio, poc més enllà. Camí endavant, Brea, el caseriu de Ave Nostre, el barri de Lamelas, per a pujar a l'Alto de Rosario on el Camí s'ajunta a la carretera i ambdos descendeixen a Rosario, quí els pelegrins inciiaven el res del rosari, a la vista de Palas do Rei. Divisaven a la llunyania la silueta de Pico Sacro, vigia de Compostel·la. Aymeric s'indignà perquè entre Portomarín i Palas do Rei, sortien a la trobada dels pelegrins bandes de meretrius, buidant-los el diner i atemptant contra la seva virtud. Demana per a elles l'excomunicació, l'escarni públic i el tall del nas. Segueix el Camí per Casas Revoltas, en descens recte a:

Palas do Rei, lloc de concentració de pelegrins, però que del seu passat xacobí només hi queda la portalada romànica de l'església de San Tirso i una casa amb vieiras, suposat hospital de pelegrins. És tambè centre radial d'una regió densa en esglésies romàniques, pazos i castells.

Ens retrobem amb l'Enric i la Maria i decidim dinar al restaurant de la Cabaña.

Com estem molt "baldats" ens quedem a fer migdiada als llits de l'hotel. Més tard ens arribem a Palas do Rei i podem entaular-nos a la Casa del Pulpo on mengem unes tapes fabuloses, regat amb un vi de Ribeiro,. tot a molt bon preu. Fabulós!

De Sarria a Portomarin (22,75 km.)

Divendres, 19 d'agost 2007

El dijous a la nit, l'Enric i la Maria arriben a Reus amb el cotxe llogat que farem el viatge, per a sortir el divendres amb el Josep, a les 5,30 h. cap a Mont-roig a buscar l'Anton Ramon i desprès a Montbrió on recollim el Francesc i seguim cap a Montblanc per a entrar a l'autopista cap a Saragossa on esmorzem.

Seguim pujant i per suggerència de l'Enric, dinem a Villafranca del Bierzo, a Casa Méndez, el mateix lloc on vam menjar i dormir la vegada que vam finalitzar l'etapa a Villafranca.

Arribem a Sarria i ens instal·lem a l'hotel Oca, Villa de Sarria. L'Enric té una dolència a la gola que se li ha agreujat durant el viatge. Ell i la Maria buscant medicació en una farmàcia, mentre l'Anton Ramon, el Francesc i el Josep, aprofiten per anar a veure per on surt el Camino. Pugen unes escales ben dretes fins l'alberg, l'església de Santa Marina i tornen a l'hotel a buscar les credencials doncs en aquesta església les poden segellar.

Es retroben amb l'Enric i la Maria i entrem a la botiga que hi ha a la cantonada de l'inici de les escales on el Francesc a comprat rodets de diapositives i l'Anton Ramon s'hi compra un jersei de mànega llarga, simptoma evident del clima que hem trobat tot just arribar a Galicia i que, sens dubte, ens acompanyarà tot el viatge. Sopem en un frankfurt a prop del riu i anem a l'hotel a dormir.

Dissabte, 18 d'agost 2007 Sarria - Portomarin 22,75 km.

Sortim de l'hotel Oca de Sarria a les 7,15 h. havent deixat molts italians esmorzant a la cafeteria de l'hotel. Fora el carrer, un home ens diu en anglès, si hem vist una moxil·la de color verd.

Passem pel convent de la Magdalena on hi fem unes fotografies del mosaic, amb les quatre barres catalanes.

Segueix el camí pujant cap a Sant Silvestre i les quatre cases de Rente, passa per Mercado da Serra, travessa la carretera de Villamor a Sarria i segueix a Marzón i va travessant les viletes de Mouzos, Sixto, Domiz, Leimán, Pena, Persuzcallo, Cartiñas, Lavandeira, Casal i Brea.

Esmorzem a Morgade, entrepans de xoriço, pernil i bacon amb formatge. Tastem els primers oruixos galegos. Coneixem una parella de joves d'Igualada i tambè a un italià de la part de Milà, que avui comença el Camino. Ens crida l'atenció una pelegrina amb un mallot apretat i transparent que ho deixava veure tot. La difuminada boira deixa entreveure un paisatge magnífic.

Ferreriros, Mirallos (església romànica) Pena, Couto, Rozas, Moimentos, Cotarelo, Parrocha, Vilachá, apropant-se ja al Miño i al pantà i nou poblat de Bordoinarien. Són 22 km. des de Sarria però especialment des de Peruscallo, potser els més sugestius, segons gustos i sensibilitats de tot el Camino. Recórrer aquestes viles és impregnar-se del sentit de la Galicia eterna. Poblades amb escàs veïnatge, ondulacions de terreny, estanys d'aigües netes, corballeiras, castanyers, prats verds, vaques morelas, terres de llaurats, hórreos, gent amable, disposada sempre a somriure i a orientar al pelegrí. La ruta té de tot, trams d'asfalt, bones pistes, calçades transformades en rierols, però que l'enginy gallec les salva amb les cèlebres "corredoiras" una mena de voreres de pedra, elevades sobre el pla dels camins inundats. A més una excel·lent senyalització identifica la Ruta.

Per altra part i si a algún pelegrí li queda temps i no li manca interés pot desviar-se del Camino, per a conèixer petites i rurals esglésies romàniques, com la de Velante, a 1,5 km. de Peruscallo, dedicada a santa Maria i la de sant Miquel de Viville, a 2 km. de Cortiñas i encara una mica més allunyada, des de Parrocha es pot arribar al poble de Cortes i des d'allí al proper de Loio, bressol de l'orde Militar dels Cavallers de Santiago, cap a 1170. Només hi queda com a record la petita ermita de santa Maria.

Des de Vilachá continua recte el gran i modern pont sobre el Miño, el pantà de Belesar (1956 - 1962), amb la presa a 40 km. inundà Portomarin i trastocà el Camino. El vell pont sobre el Miño, d'origen romà, destruït en els avatars guerrers entre la reina donya Urraca i el seu marit Alfons d'Aragó, reconstruït per Pedro Peregrino a 1120, està fundamentalment fusionat amb la peregrinació. Unia els dos barris del poblat, sant Pere al marge esquerre i sant Nicolau en el dret.Al barri de sant Pere s'assentaren les Ordes Militars de Santiago i la del Temple. En el de sant Nicolau, la de sant Joan de Jerusalem. Va rescatar-se de les aigües i aixecà en lloc apropiat el vell pont. Sobre l'últim arc on s'hi arriba pujant una llarga escala de pedra, va reconstruir-se l'ermita de Ntra. Sra. de les Neus, en record de l'església del mateix titol, construït junt al pont per Pedro Peregrino.

Un nou Portomarin s'aixeca en el pujol damunt del llac, traslladant pedra a pedra, els monuments més representatius de l'antic sant Nicolau, església romànica del segle XII, és el més espectacular pel seu aspecte de fortalesa almenada, com que fou residència de la bilia de sant Joan de Jerusalem. És d'una sola nau amb àbside semicircular. Tingué annex un gran hospital.De l'església de sant Pere només es conservà l'arcada romànica on hi figura una inscripció amb la data de 1182. D'ella depengueren dos hospitals, un per a infecciosos. Mereixen també els honors d'una cita i una visita als edificis civils traslladats, la casa del Conde (segle XVII) i el palau de Berbetoros (segle XVII).

Ens retrobem amb l'Enric i la Maria a Portomarin, on dinem pops amb cachelos, davant la caserna de la guàrdia civil i de postres la millor tarta de Santiago de tot Galícia.

A la tarda visitem el castell d'Ambre i l'església romànica de Villar de Dones on assistim a una missa aniversari per la mort d'una dona. Hi assisteix molta gent del poble, mudats i guarnits esplendorosament i fent tertúlia durant molta estona, una vegada ja acabada la cerimònia. El sermó en castellà i molt arcaic i tronat.

Ens desplacem a Palas do Rei i ens instal·lem a la Cabaña, un complexe d'oci, esportiu, municipal on també hi ha l'alberg de pelegrins. Nosaltres estem en una espècie de bungalow que per qualitat i preu són fabulosos.

Sopem al restaurant de la Cabaña i rebem del servei un tracte amable i molt agradable.

"L'Artur, per fi, surt de l'armari"

Aquella nit l'Artur era feliç en mig d'aquella multitud, lluint la llampant americana vermella de vellut, incrustada de lluentó, en minúsculs fragments daurats, que semblaven moure's al compàs d'aquella música de l'Elton John i arrambat al seu estimat Bernabé, que el somreia, abraçant-lo amorosament, al mig la pista de ball, d'aquell local "gai" anomenat "Free love".

Feia tan sols unes hores que el batlle d'aquell municipi de la costa, els casava, acompanyats per mitja dotzena d'amics entranyables de la parella, que a l'ensems, eren còmplices en la seva voluntat de què, aquella unió fos una realitat i no tan sols un desig infructuós de l'Artur i el Bernabé.

Encara no havia paït del tot tota la "porqueria" que el règim feixista l'hi havia fet engolir tots els anys d'infantesa, joventut i molta part de la seva maduresa, doncs fins feia tan sols un any i mig (quan va conèixer el Bernabé) encara vivia immers en els prejudicis i remordiments de consciència que, aquella "instrucció" nazional-catòlica-espanyolista, l'havia absorbit i desbordat de culpes i més culpes, sentint-se mancat del més elemental amor propi i d'un bri mínim de dignitat i de decència.

Recordava aquella escola del "govern" on a la paret, darrere la taula del mestre hi eren penjats a cada costat del crucifix, el retrat d'en Franco i José Antonio i que cada matí, abans de sortir de classe, cantaven aixecats i alçant el braç dret, el "cara al sol".

No podia oblidar la por que sentia pel sol fet d'anar a classe del mestre Sr. Roig (que devia trair totes les evidències del seu cognom) i que era molt hàbil llançant el regle de fusta sobre la cara d'algun alumne, per xerrar o simplement per un abús d'autoritat, car tenia d'imposar la seva llei a tota costa.

I de "carretilla" donava la lliçó fil per randa, sense oblidar ni un sol mot, fins l'extrem que encara avui es recordava del text integre d'algun tema. "La correspondéncia mercantil tiene una gran importáncia en el desarrollo de los negocios, la facilidad y rapidez del servicio postal, la veracidad de los informes y adelantos cientificos en el orden administrativo, han hecho que la correspondéncia sea un elemento de primera necesidad y puede decirse, sin temor a ninguna exageración que sin correspondéncia no hay negocio posible... i bla, bla, bla". Com els lloros apreniem el text i en desconexiem el significat.

La més temible experiència viscuda a l'escola fou, sens dubte, el càstig injust que rebé l'Artur, quan el van culpar d'haver pegat a un nen que, per despit i malicia, va pronunciar el seu nom com a culpable, davant el mestre, i aquest desestimant cap desgreuge per part de l'Artur, va encetar-li les dues mans amb els cops de regle i seguidament va fer posar-li "les orelles de burro", mentre humiliat i vençut, anava passant per la classe, escoltant de totes les veus insistentment la paraula "burro, burro". Aquell matí, l'Artur volia morir-se.

Aquella dualitat personal de parlar en català a casa i d'impartir en castellà totes les matèries educatives a l'escola amb la cerimònia més extrema de paraules grandiloqüents i avorrides doncs eren relacionades exclusivament en referències a escriptors del "siglo de oro": Góngora, Quevedo, Calderón de la Barca, Cervantes, etc. etc. i també per altra banda, a la sublim significació de la "pàtria". "La patria se siente, no tiene palabras que claro lo expliquen las lenguas humanas. Allí donde todas las cosas nos hablan, con voz que hasta el fondo penetran del alma. Allí donde en tierra bendita y sagrada, de abuelos y padres los restos descansan... allí está la patria!... Quina pàtria?...

I totes les primaveres plenes de cerimònies, barrejades de color, escenificaven la passió i mort de Jesucrist. El dijous sant, a la tarda, anàven acompanyats pels més grans, a l'església de torn literalment a "matar jueus", amb "carraus i maces" que giràven amb força i picàven, provocant un soroll i un xivarri important que encara el fèien més intens, movent repetidament els peus al terra.

El divendres sant, amb les cares tapades, el ciri a la mà i al mig, individus arrosegant cadenes, mentre una llarga corrua de llustrosos capellans i el bisbe de l'aleshores "bajo palio", caminava darrera el "sant sepulcre", seguits per un cos armat de soldats i guàrdies civils, les autoritats municipals de torn, acompanyats per una banda militar que els fèia marcar el pas amb tota solemnitat.

Aquest ambient portava les obligacions d'anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, besar la mà de qualsevol mossèn que trobessis pel carrer, baix pena de ser castigat pel mestre, en cas de què se n'assabentés. Confessar-se per a poder combregar, estant obligat a dir al capellà tots els "pecats", sota la coacció de què, si te'n deixaves un, segurament quin et feia més vergonya d'explicar, en combregar, cometies "sacrilegi" i aquesta desinformació del pecat, s'anava repetint setmana rere setmana i per tant, "sacrilegi" rere "sacrilegi". A l'Artur, aquesta "falta greu" no el deixava dormir i la seva consciència li provocava malsons i un sentit de culpabilitat extrema.

A casa la indiferència cap a ell per part del seu pare no l'ajudava gens ni mica. Aquell home, el Ricard, portava molt dintre seu, l'esterilitat dels set anys de joventut perduts, lluitant al front per la República, desprès la retirada forçosa cap a França, l'empresonament en el seu retorn (enganyat pels falsos missatges franquistes, que donaven seguretat als qui no tenien les mans tacades de sang). Pallisses i confessions de noms de companys republicans, obligades per les tortures i condemna a mort a l'implicar-lo en una suposada crema de convent, la posterior reducció de la pena a cadena perpetua, fins arribar al desterrament a cent quilòmetres del seu poble i per si no n'hi havia prou, complir amb el servei militar. Havia marxat voluntari amb divuit anys i quedaria lliure de tot aquell merder, als vint-i-cinc. (Encara que aquella remor marcaria el seu tarannà i el dels seus fins aquell tràgic dia que el van trobar mort, en mig un bassal de sang, al terra del menjador de casa seva. L'Artur tenia tretze anys).

La Teresa, la seva mare, cuidaria molt bé que mai no sortís cap conversa a taula sobre aquell escabrós assumpte de la guerra. El silenci era obligat i una por implícita, absorbia l'ambient familiar i s'estenia per tota la capa social per on es movien.

En aquells temps, ell era "l'Arturo" i ho seguiria essent fins molt recentment. La mort del seu pare no l'entendria i durant molts anys estaria convençut de que fou un acte de covardia i el seu nom i la seva persona desapareixerien per sempre més de les converses i de la seva vida, doncs sentiria vergonya i rebuig cap a ell, a l'hora que aquella situació el forçava a deixar els estudis i posar-se a treballar, quan encara no havia complert els catorze anys.

Tot plegat no ho assimilava amb facilitat. Tenia una llosa damunt seu que no el deixava reaccionar i només es limitava a obeir la seva mare i entrar a treballar d'aprenent en una sastreria del poble, amb un sou molt minso però amb l'esperança d'aprendre un ofici peldia de demà.

No va ser gens fàcil per la Teresa aconseguir convèncer l'amo de la sastreria, perquè acceptessin aquell vailet d'aprenent. La taca de la dubtosa mort del Ricard, marcava molt negativament la bona reputació de la familia i aquella dona, va tenir que valer-se d'amistats amb certa influència en el règim local per a què l'hi concedissin un certificat de bona conducta.

Començaria així per l'Arturo una nova lluita, aquesta vegada per a fer-se un lloc d'acceptació entre les "cosidores", els "sastres" i el Sr. Jacinto (l'amo). Seria durant molt de temps el noi dels encàrrecs i el despreci, els enganys i les malicies no deixarien que les pors i els remordiments marxessin del seu interior, sinò que augmentarien significativament.

La revelació d'allò que ell no volia ni imaginar, encara que un impuls diferent se li evidenciava, en els gestos, en les sensibilitats i en les formes de comportament, va produir-se en els vestidors d'aquell local esportiu, on començà a anar-hi per a fer natació. Un efecte sensual i punyent va despertar-se en el seu cos en contemplar la nuesa d'aquells nois, que de manera natural, passaven pel seu davant cap a les dutxes i un neguit irrefrenable el començaria a turmentar, alhora que ja no deixaria mai més de perseguir en les ombres del seu pensament i en la solitud de la seva cambra, les escabroses siluetes virils que imaginaria connexes per sempre més al seu tancat món.

La cruesa diària cuidaria de tancar amb clau i forrellat tota aquella follia que el definiria sexualment i animicament per la resta de la seva vida, però que no podria revelar ni compartir amb ningú. S'imposava el compromís familiar, la seva mare, aquella "tropa" de desagraïdes companyes de treball, que es riurien i l'humiliarien sense cap mirament i s'imaginava el Sr. Jacinto, insultant-lo i acomiadant-lo, tot cridant-lo: "marieta... sarasa... maricon".

Passaren els anys amb aquest merder dins el cap de l'Arturo. Per fi, de vell i al llit, va morir el "dictador" i a poc a poc van anar bufant nous vents d'obertura. Aleshores ell va començar a dir-se "Artur". Havia aconseguit fer-se "sastre". La Teresa, havia mort el mes de novembre, uns dies abans que "Franco", desprès d'explicar-li les desgràcies viscudes i sofertes pel seu pare "Ricard". Mentre, ell continuaria treballant, ara ja entrat el segle vint-i-u, d'encarregat en el mateix taller. El Sr. Jacinto, moriria el 2005 i regentaria el negoci, un nebot seu que es deia Bernabé.

Aquest no tardaria a entrar en la vida sentimental de l'Artur. Havia après confecció d'alta costura a la capital, amb un cert èxit, treballant per excelents modistos, presentant passarel·les de models amb una cotització ben acceptable.

Aquella nit de la boda, l'Artur semblava volar en mig de la pista de ball, i per primera vegada a la seva vida, protegit i feliç. Van fer-se pas, agafats de la mà per entre la multitud, atabalats per les llums de neó i els flaixos intermitents, mentre l'Artur es desfogava amb uns crits sords, esmorteïts per l'estridència general, traient tota la ràbia acumulada i dient a tort i a dret: Quedeu-vos en pau, fantasmes! Ja no em transmeteu cap mena de por! Resteu per sempre més en el silenci!

I com dos adolescents, ben junts, sortiren de la sala, amb la mirada ben alta...

Un dissabte d'estiu a la Pobla

S'amunteguen els records escampats per la pols del camí, ara mortallat, sota l'asfalt d'una carretera que desemboca allí, mirant el mar blau, davant mateix de la Pobla.

Queden enrere aquelles nits d'estiu que enfilàvem fins el "xeringuito", a la cruïlla de Mont-roig, a la "carretera negra". Prop d'allí, "la caseta del rellotge" on parava el "tivissà" (l'autobús que ens hi portava) quan veníem de Reus per a passar-hi unes setmanes amb els tiets i els cosins, la nostra família de sempre.

Un primer descobriment fou aquella "gramola electrònica" on hi posaves una moneda i com de "màgia", sonava aquella cançó italiana "nel blue di pinto di blue", del "Doménico Modugno" i d'altres serenates que feien ballar a parelles, mentre l'ambient pujava i s'impregnava d'alegria i disbauxa i aquells primers turistes, demanaven a la barra del bar, una beguda per a mi desconeguda aleshores, que l'hi deien "cuba-libre". Nosaltres llavors beviem una orxata o un gelat i fèiem gresca i xerinola.

Quan tornàvem a la "caseta", des de la finestra del "quarto" veiem milers de llums sobre la mar, que portaven les barques de pesca que sortien de Cambrils i que anaven a "la sardina" i intentàvem comptar-los i ens perdíem per l'horitzó sabent-nos sobre una barca navegant i viatjant molt, molt lluny, a la recerca de fantàstiques aventures; mentre amb el ric ric dels grills, quedàvem abaltits i ens arribava el son.

El garrofer gran, a prop del camí, era el nostre refugi i m'hi enfilava sense cap temença mentre sentia cruixir alguna branca per on deixava caure el meu pes, i no m'angoixava el fet de veure'm abocat o precipitat al terra.

La platja era immensa i per arribar-hi teníem de passar pels prats de "cal blau", al costat de la sínia on un ruc amb els ulls tapats, donava tombs i més tombs per treure l'aigua que regava a crestalls, els enciams, els tomàquets, els pebrots, albergínies i altres verdures, i si ens descuidàvem, podiem mullar-nos fins els genolls.

Desprès passàvem un canyar, que feia de barrera i trobàvem un magnífic pinar on ens entreteníem cercant pinyes per a treurel's els pinyons. Amb una pedra els obríem i amb una mica de sort, ens els menjàvem sencers.

L'entrada al mar era plena de pedres i unes passes més endins era ja profunda i això dificultava molt l'accés. A més hi havía vegades que les onades eren poderoses i recordo que un cop m'hi vaig precipitar amb fermesa quan l'onada va petar sorollosament, empènyent-me cap a les pedres de la platja, deixant-me masegat i fet un verdader "nyap".

Quan l'ona retornava, agafàvem "xapalides", "caragols" i tot de coses que el mar portava. Suru, fustes, ampolles (encara que mai vaig trobar-ne cap que dugués un missatge).

Recordo la cerimònia més important i que anava a càrrec del "tiet"( a part, per descomptat de encolomar-nos l'enorme pneumàtic negre que sempre el duïem de salva vides en les nostres incurssions a la mar oberta; és a dir, a cinc metres de la costa). Quan pujàvem de la platja, les dues bassetes del costat del pou ja estaven plenes d'aigua, que havia pujat amb "ferrales" amb la corriola i tocava remullar-nos amb aigua ben fresca, a manera de dutxa. Quin confort més gran, rebre la fredor de l'aigua sobre el cos!

Seguidament érem obsequiats amb un got d'aigua ben fresca, amb un raig d'anís del mono, per a calmar-nos la set.

Aquell exercici de llibertat a l'aire lliure, és el molt bon record que tindré sempre de les meves estades a la Pobla!...

Ara, retornàvem a la Pobla, la Maria, l'Enric i jo i ens sortí a rebre el Francesc, que retrobàvem desprès de només contactar-nos mitjançant l'internet i que saludarem afectuosament doncs teniem moltes coses per a dir-nos i explicar-nos amb tota la complicitat possible.

L'Anton Ramon, estava ficat ja en els menesters culinaris, preparant-nos un refrescant i estimulant àpat, que més tard gaudirem en una sobretaula plena de cordialitat i de "bon rotllo" sorprenent-nos amb el regal per a cada u de nosaltres, d'una "placa" magnífica, com a record del camí de sant Jaume, i incrustades diferents flors de boscà, que havia collit en el transcurs de la nostra pelegrinació jacobina.

La raó principal d'aquella trobada era passar les diapositives fetes pel Francesc amb motiu de l'últim trajecte del camí de sant Jaume, recorregut el passat agost, de Sarria a Santiago i d'allí a Fisterra.

"Són molts i diferents els llocs del camí que ens són agradables. Començant per la pujada als peus de l'Alt d'Auritz/Ibañeta tot venint de Sant Jean Pied de Port, seguint per terres navarreses. Zubiri (el poble del pont), el pont de Irotz, sobre l'Arga i el de Arre, damunt el riu Utzama, de sis arcs, és d'una bellesa corprenedora. Pamplona (Iruñea pels éuscars) la magnífica plaça major i l'edifici del seu ajuntament i el carrer Estafeta. Eunate, a l'entorn d'aquest temple misteriós, l'enigma dels templers gairebé no el podrem perdre de vista, és un exemplar preciós de temple romànic, octogonal, que captiva critics d'art i esotèrics. Puente la Reina (antigament Ponte de Arga i Ponte Regina) és una fita senyera del camí, el llarg carrer mil·lenari del trànsit xacobeu i el pont dels pelegrins, soberbi exemplar medieval que no s'ha deixat vèncer pel pas dels segles. A Viana la visita a la llosa commemorativa del Cèsar Borja, generalissim dels exercits de Navarra i Pontificis, mort en camps de Viana (11-03-1507), davant la sorprenent porta sud, al terra de l'atri de santa Maria.

Just a entrar a Logronyo, la famosa "paradeta" de donya Felisa. La Mari, la seva filla, ens assabenta de la mort de la seva mare, la passada tardor i ens obsequia amb figues seques, aigua fresca i "mucho amor". També guardem bons records de Nájera, antiga cort navarresa. És un poble preciós, captivador amb aquell aire amagat d'antiga capital de la Rioja, del regne de Navarra. L'església de santa Maria la Real, davant del mausoleu de reis i infants de Navarra i l'apassionada explicació d'una vella guia que comunica als altres la seva estimació a aquelles pedres d'esplendor efimer.

Santo Domingo de la Calçada, també mereix menció, el retaule central d'alabastre i noguer és obra fonamental del valencià Damià Forment (segle XVI). Aquesta església rebé el titol de Col·legiata al 1180 i de catedral al 1332. El lloc més visitat del temple és el Galliner, gàbia on passen la seva existència, un gall i una gallina blancs, record del tan divulgat miracle xacobeu de la resurrecció de la gallina "Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada".

Ja en terres de Burgos, la forta pujada dels temibles montes de Oca, que rematen en el port de la Pedraja (1150 m.). Segons els relats dels pelegrins, aquest tram dels montes de Oca, era el més dur del camí. El pendent, el matoll, el fred, les distàncies, els llops i els bandits, feien tenebrosa la travessia, avui plena d'encants i sorprenents vistes. Aquí situa el còdex Calixtinus, un desl miracles de l'apòstol, la ressurrecció d'un jove pelegrí a Compostel·la.

A Boadilla del Camino trobem el senyor Alejandro que treu aigua d'una font de cisterna, fent rodar una maneta. A la plaça hi ha el més famós "rollo castellano", una columna de pedra coronada per una creu, signe de jurisdicció, al que lligaven als delinqüents per a avergonyir-los i als criminals per a executar-los. Queden 6 km. fins a Frómista i el camí marxa en la seva major part al costat del canal de Castella, formidable obra construïda en el segle XVIII, per a regar els pàrams, transport fluvial de cereals i assentament de molins.

Impressiona caminar per les entranyes de l'Espanya profunda. Un ermàs sense horitzons fa que ens sentim profundament empetitits, atabalats per un sol imperiós i per superfícies sense límits, en cap direcció, ni tan sols en la verticalitat mínima d'algun vegetal solitari.

Arribar a la Creu de Ferro, el punt més elevat del camí, en sol naixent i contemplar la quantitat de pedres que van acumulant els pelegrins i fotografiar-la repetidament, és un moment ple d'emoció.

El riu Valcarce ens acompanya fins que emprenem l'ascensió a les muntanyes d'O Cebreiro. Pereje conserva un aire de poble medieval, Castillo de Auctares, fou un cau de bandolers que assetjaven els pobres pelegrins, la Faba i Laguna de Castilla ens apropen a O'Cebreiro, a 1300 m. el pòrtic grandiós d'accés a Galicia...

El complexe del Monte del Gozo, amb uns aires de camp de concentració, no donen una agradable sensació al pelegrí, que ja distingeix per primera vegada les agulles de la catedral. Sí que és cert que, quan seguint una multitud entres a la plaça de l'Obradoiro, el cor desprèn sensacions molt agradables, per la fita assolida, per la magnificència del lloc i per l'ambient càlid i festiu que aporta l'indret, això barrejat amb el so d'unes gaites, com va ser el nostre cas, posaren emoció i sentiment a aquell moment tan especial".

Amb la "tieta Maria", que l'havíem anat a buscar a Mont-roig i la Sílvia i l'Enric, portadors de molt bones notícies, i tots plegats, passarem junts unes hores que ens ompliren d'un càlid benestar reconfortant, que ens costava de trencar, però com voliem arribar a temps per sentir la "tronada" de la festa major de Reus, a corre cuita ens acomiadarem, deixant-nos enrere, la satisfacció i el plaer d'una magnífica jornada compartida amb la nostra estimada familia.

Solstici d'estiu, bruixes i nit de sant Joan

("Les bruixes potineres anaven de bòlit aquella nit del solstici d'estiu, en corrua ballaven al redós d'una foguera, mentre desprenien dels seus cossos una estranya ferum que envoltava tot l'ambient de fortor extrema, com d'excrements despresos en mig del ball, mentre la ronya acumulada de segles, enfosquia les seves cares com de sutge i de seu fastigosa i es refregaven voluptuoses i insatisfetes, sota la lluna que il·luminava vaporosament aquell lloc maleït on amb aquell akelarre de moviments lascius i maliciosos, inconnexes al món actual, vomitaven un etern despreci per a la persona humana i per la seva transformació materialista i desconnectada dels antics ritus i creences, que feia ja alguns segles havien anat abandonant.

Elles eren les hereves de les supersticions, dels guariments amb ungüents mullats amb el pixum de cavall, fetge de be i escorça d'alzina, les adoradores del diable, mentre formaven un tot sencer amb l'univers i seguien minuciosament els vaporosos consells de la més gran bruixa que hagi explorat la nostra terra. Parlo de la gran "La Napa", que fou processada i condemnada a la foguera, a les terres de Vic, per allà al 1620").

En aquestes i altres inquietants històries pensava, quan aquella nit de sant Joan estava amb la "colla" que m'acompanyava celebrant la revetlla.

Al mas del Josep Prats havíem col·locat tot de bombetes de colors i també teníem reservada una selecció de música que, com sempre sol passar, estava mancada de peces i compassos que més d'un i una balladores trobaren a faltar, per a fer més amena l'estona de ball.

La Maria i el Josep, els amfitrions, cuidaren de dirigir el bon transcurs del sopar. La Consuelo era l'única que havia visitat "l'expo" de Saragossa i portava encara un cansament considerable, que el Josep no va respectar gens ni mica, fent-la ballar desmesuradament fins quasi exhaurir-la del tot.

L'Esperança i el Guillem i també la Cinta, tingueren d'abandonar el càmping de Roda de Barà, per a poder ser-hi avui, amb la pell i el semblant més bru que de costum i amb el cava en fresc, esperant poder brindar per la celebració propera del sant del Guillem.

L'Agustí i la Cecília, esperaven impacients ballar amb la música d'orquestra de ritmes lents i melòdics, que els feien deambular lleugerament per la pista de ball, sense esforç.

La Dolors i el Joan eren "nous a la plaça", però la Dolors va cuidar-se ben bé de no perdre's un ball. Ballava el rock and roll, el twist, el tango, la salsa i tot allò que tingués ritme. El Joan, no cal dir-ho, estava ben ancorat, assegut a la taula, amb les provisions corresponents ben a l'abast.

El Sergi havia dut en el seu cotxe, a la Montse, al Joan Solé, a la Cinta i a la Paqui, en una paraula, a tot el carregament potencial de balladores. Sempre n'hi ha que tenen sort!...

Ah!..., m'en descuidava de la figura més important i selecta de la nit. El Ramon, a ell i a mi va tocar-nos anar a la benzinera a buscar gelats. Com aquell qui diu, complaent al "desig", demanat amb vehemència i també amb insistència per part de les dones, i tots els vam fruir.

Fetes les presentacions, va seguir la festa amb un sopar de pa amb tomàquet, embotits, coca en recapte i unes gruixudes truites saboroses, fetes per la Consuelo que fins hi tot hi havia bacallà, i per a rematar-ho, pollastre a l'ast per a tothom.

Més tard, quan la "balleruca" estava engegada, ens menjarem les coques de fruita, remullades amb cava i amb gresca i més gresca, seguirem la festa fins ben entrada la matinada.

No es pot dir que la lluna, posés misteri a la festa, però si que potser l'esperit de la Napa, rondés per l'entorn, doncs la força del ritme feia vibrar aquells cossos foragitats i engrescats cap a l'enderroc més sublim d'aquella bella nit.

Potser si que en acabar, una mica tocat per la fibra sensible d'un somriure de dona, i d'una galta suau i clara, que es fonia sota el toc dels meus llavis en un bes innocent, una flama (segurament la de sant Joan) intentava propagar-se en un ferm intent de fer-se foguera, però la maldestra intenció, va acabar apagant-la, deixant-la incandescent... allunyada del volàtil combustible!...