Una nit a la Massó

"Amb el so de les granotes i els gripaus, començarem i acabarem amb aquell estrany sopar de sardines i de sípies, d'amanides i lioneses i d'albercocs dolços i saborosos... i un enorme caragol trepador".

Concretament la cita era a la Massó, a la finca del Josep Gázquez, i es tractava de desplaçar-nos fins allí, salvant els possibles obstacles d'una circulació de divendres al vespre, ocupada per uns fortuïts "meganes negres", de vidres opacs, que esperaven la incauta arribada de les nostres discretes acceleracions i frenades, per a perseguir-nos maliciosament i avançar-nos en el moment just que començava la línia continua i altres vehicles s'acostaven de cara per al sentit contrari. Com una exhalació, ens obligaven a reduir la marxa, mentre aquelles màquines desbocades, tan sols a uns metres del cotxe de cara, maniobraven hàbilment i es posaven davant mateix acabant la maniobra, mentre s'intuïa el màxim volum de "música màquina" i també, segurament, l'esclat d'un somriure burleta, acompanyat de mots malsonants, despresos de les boques d'aquells devoradors de "febre de cap de setmana".

Tornant a la festa, potser penso els caldrà obtenir les credencials en català, per acreditar la realització del tram del camí de sant Jaume que pensen caminar, el Miquel, el Baudili i les seves mullers respectives, a partir del proper dijous, de Sarria a Santiago.

Del convent de la Madalena sortireu passant pel medieval pont d'Aspera, passant pel castro de Paredes, pel poble de Vilei, per Barbadelo, per Rente, pel mercado da Serra, Peruscallo, Cortiñas, Lavandeira, O Casal, A Brea, As Rozas, Moimentos, Moutràs, A Parrocha, Vilachà i Portomarin.

De Portomarin a Palas do Rei (segona etapa)

Passant per Toxibo, per Gonzar, Castromaior, O Hospital da Cruz, Vendas de Narón, Ugonde, Airexe, Portos, Lestedo, O Rosario i Palas do Rei.

Tercera etapa: Palas do Rei - Arzúa

Seguireu per San Xiao do Camiño, Pontecampaña, Casanova, O Porto de Bois, A Campanilla, O Coto, Leboreiro, A Madalena, Furelos, Melide, Santa Maria de Melide, Raído, Boente, Castañeda, Pazo do Sedor, Rio i Arzúa.

Quarta etapa: Arzúa - Pedrouzo

Pugeu a Pregontoño, Peroxa, Tavernavella, Calzada, Calle, Boavista, Salceda, O Xen, Ras, Brea, O Empalme, Santa Irene i Pedrouzo.

Cinquena etapa: Pedrouzo - Santiago de Compostela.

Seguiu cap a San Anton, Amenal, San Paio, A Esquipa, Lavacolla, Vilamaior, Neiro, San Marcos, Monte do Gozo i Santiago de Compostela.

"El sant sempre està acompanyat per un seguici de pelegrins, turistes, gent d'arreu, que misteriosament, s'instal·len a les proximitats del seu redós. Es situen a la llarga cua i esperen pacients arribar a la seva altura i besar aquells peus deslluïts, com si el seu bes els hi donés el confort i la serenitat que anaven buscant durant tot el trajecte".

"I el "botafomeiro" llançat d'un extrem a l'altre de la catedral, impregnant d'una forta olor d'encens tots els racons de l'indret, en una cerimonia musical, llustrada de ritual i de tradició solemne".

(Que les "meiras" us acompanyin i el plugim i la boira d'aquelles magnífiques valls us transportin a un misteriós viatge per la terra celta i en algun bosc espés trobeu la mutació miraculosa que us faci dignes del pelegrinatge de la via làctia, cap a la fi de l'antic món).

És curiós com l'enorme caragol ha escalat el morro de l'ampolla d'oruixo. Com si fos una premonició vers la culminació del vostre Camí a sant Jaume i el rastre de baves fos com la mullena d'aigua i suor despresa pel vostre esforç.

Aquestes divagacions van sostretes d'una sana enveja, que se m'endú inevitablement, amb el bastó i la vieira, cap a les dures i entranyables etapes del bell Camí de Galicia.

Una de calaveres atònites

"Aquell bon jan de la "sexta província", és a dir de Xerta, va solucionar molt bé el nostre desig de trobar un aixopluc que ens protegís de la pluja i encara que no havien obert al públic el seu servei, ens atengué amb amabilitat mentre la seva muller es preparava per anar al poble a proveír-se de queviures i altres menesters"

Encara que de bell antuvi sabiem que hi havia moltes probabilitats de pluja, vam decidir de totes passades, trobar-nos normalment el dissabte, a les vuit del matí a Castellvell, l'Antoní, el Nogués, el Josep M., el Vicenç i el Marín.

Com a refugi de la pluja triarem l'ermita de la mare de deu de la Roca, i sense més feina per a fer, degut al plugim, esmorzarem als porxos de la plaça de l'ermita i vam conèixer aquell matrimoni i al seu fill, que regenten d'un temps ençà, l'ermita i els serveis.

Calaveres atònites. Aquests dos mots foren pronunciats amb fermesa per l'Antoní, sense dubtes ni escarafalls. Va deixar-los anar així -com qui no vol la cosa. Desprès va fer-nos avinent que era un llibre de Jesús Moncada, que l'estava llegint i fruint molt del seu contingut.

(Quan Mallol Foncalda, un jove advocat barceloní, pujà al tren, la informació que té sobre Mequinensa, la població a la qual es dirigeix per ocupar-hi la plaça de secretari del jutjat de pau, és més aviat escassa. El mapa que ha consultat no és gaire expressiu; el puntet arraulit a la confluència de l'Ebre amb el Segre no presenta cap tret remarcable en l'ensopiment general, cartogràfic i tot, de la dècada dels cinquanta. Això, al Mallol, ja li va bé. Vol un indret tranquil, amb moltes hores mortes que li permetin preparar en calma unes oposicions a l'administració de justícia. Tanmateix, quan aconsegueix arribar a Mequinensa desprès d'un viatge caòtic, comprova que no és ni de bon tros, l'oasi que ell imaginava. ¿Com pots dedicar-te a l'estudi en una vila on, segons la senyora Caietana de Móra, Franco va perdre la guerra, el jutge Crònides administra justícia acompanyat del seu gos, l'apotecari capta la teoria de la relativitat mentre despatxa una cataplasma, la tripulació d'un llaüt té problemes metafísics a l'ombra d'unes acàcies o Penelope Valldebó canta la canya per correu a un cardenal de la cúria romana?).

En aquestes i altres divagacions estavem immersos quan el nostre benvolgut amic Josep M. ens feia avinent la seva immediata jubilació.

Feia ja estona que la pluja s'havia aturat i una bona escletxa de sol ens amenaçava a treure'ns la son de les orelles i a invertir una bona estona del temps d'aquell matí a enfilar-nos per aquelles escales de roca vermella que conduïen directament a la "cova foradada", seguint el "camí dels bandolers".

Encara vam poder gaudir d'unes esplèndides vistes i vam mesurar tan bé les possibilitats de no "mullar-nos" que vam retornar a l'ermita quan l'amenaça de pluja tornava a avivar-se i només arribar als cotxes, començà un bon xafec que ens vam estalviar.

Bé, això és tot, encara que ens queda un cert neguit que caldria alleugerir i pair en una propera trobada. Parlo de "calaveres atònites". L'Antoní ens té de fer "cinc cèntims" del seu relat i desenllaç.

Així sigui!

"Meningitis"

Ells dos esperaven un transcurs ordenat i sense massa sorpreses d'aquell any VIII, del segle XXI.

Més o menys havien passat així la majoria d'anys que havien viscut en parella, exceptuant amb tota claredat l'any 1979 i aquell meravellós 21 de maig, dia que l'Ester, va ingressar, desprès d'haver trencat aigües, en aquell hospital de Reus, on en un part amb "cesària", va venir al món la Clara, aquella nena que pesava uns tres quilos i va irrompre la pesada agonía del part amb uns plors ansiosos i vehements, que feren brillar els ulls de l'Ester i del Pau amb tanta força, que els uní com un lligam invisible, que els caragolava més i més.

Al Pau li costava expressar les seves emocions. Era més aviat fred en les relacions amb els altres, però no dubtar ni un moment en acaronar la Clara i estrényer en un instint protector aquell cosset tan delicat que, amb un somriure d'indefensió es deixava bressolar tendrament.

Anys desprès, aquella Clara, de pell rosada i cabell ros, quan devia tenir uns quatre anys i temorenca en les nits de pluja, de llampecs i de trons d'estiu, corria cap al llit dels seus pares i s'estrenyia amb força als seus cossos, cercant-ne d'ells la protecció.

Amb normalitat s'anaven escolant els anys. L'Ester continuava mostrant-se amb aquella dolcesa característica i lluint aquells ulls blaus tan profunds, que segons rumors, havien captivat en altres temps, a molts joves de la seva edat.

La temptativa millor va ser el Pau, bastant "panxa contenta", meticulós i de rutina diària, que assaboria plenament les petites coses i no cercava de la vida, aventures ni propostes massa arriscades. Així eren i van ser feliços, fruït d'una decissió encertada.

Però la Clara tenia d'assemblar-se als dos. No cal dir que els seus ulls clars i profunds eren de sa mare, la serenor del pare, encara que el seu tarannà seductor i murri, també l'havia heretat de la mare.

Les primeres paraules i més tard totes les explicacions i les rebequeríes més insoportables. El primer dia d'escola. El parlar de les noves "amiguetes". El xarampió i la verola. Els primers simptomes de coqueteria i seducció.

La Clara va créixer, va anar a l'escola, a l'institut, i es va convertir en una noia molt maca. El pas de l'adolescència a la pubertat. Els seus aniversaris amb pastís i espelmes. Les seves càlides abraçades en aquells rampells tan espontanis i veridics.

El seu pare l'anomenava "la seva nena" i els dos patien quan començà a sortir alguna nit, primer amb amigues i desprès amb aquell primer "nuviet" que no agradava gens ni mica al Pau.

-Ves quin desmanegat més eixut! Solia remugar.

Però la seva nena va fer-se gran i aprengué a volar. Massa de pressa -pensaven ells. El cas és que acabada la carrera de socials, va emancipar-se en el moment que trobà feina de professora en una escola pública de primaria.

Es precipitar de sobte l'enderrocada més vertiginosa que mai podien imaginar-se l'Ester i el Pau. La més desafortunada conseqüència on podien desembocar tots els anhels i il·lusions de la Clara, aquella dona de 29 anys, que amb esforç i desig, anava trobant els camins correctes, tan professionals com afectius, que l'anaven realitzant com a persona i com a dona.

Ningú podia preveure ni sospitar que aquell "maldecap" i les "taques" sorgides a la pell, la portessin a un desenllaç tan cruel i irreversible.

A les poques hores entraria en un "coma profund". Seria tractada a l'àrea de cremades de primer grau i l'hi diagnosticarien "meningitis" (un cas estrany que fer anar de corcoll als metges i a tot l'equip quirúrgic).

Poc a poc sorgiria el desànim en els pares. L'Ester es faria mil preguntes i no trobaria respostes. La seva filla en decrepitud extrema no donava cap esperança de refer-se'n i tot es convertia en un malson horrible, que els portava a un estat d'ansietat i nerviosisme, mentre la cruel malaltia anava tancant els conductes de la sang i la gangrena es manifestava per les extremitats i les amputacions eren l'única sortida possible.

La "seva nena" se'ls hi esmunyia i ells dos no podien fer-hi res, només el desig d'acabar aquella agonia el més aviat possible.

Arribaren a un punt que ja no pregaven per la seva vida, esperaven amb tot l'anhel, que no despertés. Era horrible el seu desig! Però encara més espantós seria per a ella, viure amb un cos tan depriment i esquarterat. Tot se n'anava en orris!...

La llarga agonia dels pares desembocà, tres mesos desprès, en la mort física de la Clara. (Ella ja s'havia mort el moment mateix que va entrar en "coma").

Desprès quedaria un gran desert, ple de tenebrosos dubtes, de preguntes sense resposta, d'incerteses, de pregaries. Un buit immens per on ells dos cercaven, amb inquiet frenesí, la clara i neta mirada de la "seva nena".

Hi ha dies que t'inunda la poesia com una torrentada

Segurament que el Vicenç no es podia imaginar un matí de tanta suavitat climàtica, ni d'aquella lluïssor de violes esveltes que inundaven tot el paratge de la Mola, aquell últim dissabte d'abril.

I de farigoles florides i de margarides blanques i grogues i d'ungla de gat i d'abellots immensos que resseguien aquell nèctar florit i deixant-se fotografiar plàcidament amb el seu brogit repetit i monòton.

Mentre nosaltres dos, asseguts enfront l'abisme, materialment abocats a l'atzucac d'aquella bellesa pregona, de crestalls de roca encinglats poderosos i solemnes.

Podríem donar la culpa a aquell plec de papers doblegats i esquinçats, transmissors d'uns poemes de "Mario Benedetti" i, per què no?... al rapsode improvisat del Vicenç que, amb una declamació perfecte, saber encetar les fibres més sensibles del meu cos, deslliurant-lo i abocant-lo cap a l'espadat de la ingravidesa volàtil que ens rodejava.

Tus manos son mi caricia

mis acordes cotidianos

te quiero porque tus manos

trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro

contra la mala jornada

te quiero por tu mirada

que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mia

tu boca no se equivoca

te quiero porque tu boca

sabe gritar rebeldia

si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero

y tu paso vagabundo

y tu llanto por el mundo

porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola

ni cándida moraleja

y porque somos pareja

que sabe que no está sola

te quiero en mi paraiso

es decir que en mi pais

la gente viva feliz

aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos

mi amor mi cómplice y todo

y en la calle codo a codo

somos mucho más que dos

Esdevinguérem com dues "bledes soleiades" enmig d'aquell bell entorn difós i transparent.

Anècdotes del "Situ Creus"

Per a començar us voldria presentar el "Situ Creus". Polifacètic, dibuixant, tractorísta i sobretot "enfotaire". Ve a tomb aquest adjectiu, per si encara hi ha qui no el conegui, per la quantitat innombrable d'anècdotes que emplenen el seu "currículum", veritablement atapeït.

Com sigui que ja fa molts anys de la tragicomèdia que ell va representar i no hi ha perill de veure's perjudicat ni agredit per la monumental conseqüència de la seva malifeta, hi havent "prescrit" a tots els efectes, tan penals com fiscals, i ja no queda més que un rumor que va de boca en boca i amb el perill de no ser aquest fidelíssim a la realitat real, és per això que us ho exposo, constatant-ho a les properes generacions de bona pasta, que sens dubte ens perpetuaran i ho esventaran, pel bé de la "conya" i els "bons costums".

Corria per allà l'any setanta i escaig, quan el nostre "Situ Creus" ocupava la seva "jornada laboral" en una "constructora modèlica", que uns anys desprès va fer "fallida". Ell era el rei del "paper vegetal", traçava amb gràcia línies i corbes, esbossos i garbuixos, i omplia amb tanta rapidesa, no una, sinò dues papereres, mentre els venedors de paper es fregaven les mans, convençuts de tenir en ell un molt bon client.

Amb això que el "xef", per allunyar-lo del seu neguit encistellador, rei de la "personal" i el "triplet", va encarregar-li una missió fora del recinte "basquistic". Tenia de personar-se en una finca d'oliveres del terme i proveir-se d'un cubell de calç viva i amb un pinzell, emblanquinar la soca de les oliveres que, segons el plànol, la màquina excavadora tindria que tallar, per a poder deixar el terreny llis i net, adequat per a la construcció d'una escola d'ensenyament.

En aquestes, el nostre amic estimadíssim ja comença la tasca requerida i pinta que pintaràs, posant la petjada blanquíssima a les soques d'aquells arbres mil·lenaris.

Amb això estava, quan és observat per un individu forà que l'assetja encuriosit i palplantat, mostrant-se àvid de saber més i més de l'afer que el nostre amic estava desenrotllant i, vet aquí que l'hi pregunta el fet de la pintada massiva.

El nostre "Situ Creus", amb la seva discreta ironia, l'hi esbotza un reguitzell de sàvia destresa professional pagesa, parlant-li de les magnífiques solucions que contra el "pugó" "l'aranya", "les formigues" i en definitiva, contra tots els insectes destructors, reuneix la calç posada a la mateixa soca de l'arbre, gairebé la victòria definitiva contra aquestes plagues bíbliques.

El palplantat individu, escoltant les explicacions tan convincents del nostre amic, es mostra convençut i content de la lliçó apresa, resultant ésser el pagès de la finca del costat.

L'amic "Situ Creus", per a facilitar-li més la labor, l'hi regala el cubell de calç i el pinzell, perquè pugui realitzar la feina sense més miraments. Se n'hi va lleuger i disposat a seguir el consell rebut en tan bona hora.

El nostre "Situ Creus", una vegada acabada la seva tasca pictòrica, deixa tranquil·lament la finca i torna a la seva esportiva vida encistelladora de l'oficina d'aquella constructora que anys desprès plegaria. Vet aquí la calidesa de vida del nostre amic en aquells enyorats anys setanta i escaig.

Però no tot va acabar tan plàcidament com ho estic narrant. El pagès veí, va pintar minuciosament les soques dels seus arbres, convençut d'haver trobat el remei més eficaç contra tot bitxo que s'hi apropés i, vet aquí que la màquina excavadora va arribar al lloc en qüestió i es va disposar a fer la feina. No va deixar ni un sol arbre dret, dels qui estaven amb la soca pintada de blanc. Va fer "net de papers", va arrasar tota la finca, més la finca del veí, (que ja podeu imaginar-vos la cara que devia fer quan va veure la desolada panoràmica de l'ensulsiada massiva que s'havia produït).

Es conta que hi va haver querella contra la constructora i els jutges van deliberar, desprès de fortes disputes i controvèrsies, que l'únic càrrec que s'imputà, fou la negligència del "palplantat pagès". En paraules planes: "Un competent camperol no es refiaria mai dels "maldestres" consells del primer desconegut que se l'hi atensés.

...Banyut i pagar el beure!...

La Pilar

La Pilar era d'aquelles dones lluitadores que no abandonen amb facilitat el seu camí a la vida. Durant molts anys havia escalat posicions a l'empresa on treballava fins aconseguir ésser-ne el cap de la secció de finances.

Però la seva vida privada havia sofert un sotrac que la marcaria per sempre. La mort del seu fill Eduard, en accident de cotxe, quan tenia 21 anys.

De jove havia viscut el maig francès del 68, havent participat en el moviment "hippy" amb una convicció total, fins el punt de compartir comuna amb aquell jovent "enrotllat" de l'època, de practicar l'amor lliure, fruit del qual nasqué el seu fill Eduard, en un temps que una mare fadrina quedava senyalada per tothom i tanmateix havia estat una fervent lluitadora per la causa feminista.

En aquella època vivia rodejada de músiques de Brassens, de Brel, d'Aznavour i de Leo Ferrer i era una fervent admiradora del primer Serrat.

La pèrdua del seu fill Eduard la marcaria profundament. Va arribar a un acord amb l'empresa on treballava per aconseguir una jubilació avançada i es retirà a la caseta de camp que tenia prop de l'Hospitalet de l'Infant, en un turó davant del mar. Un lloc paradisiac!

Aquell vespre de novembre estava la Pilar asseguda en una hamaca, darrere del gran finestral que visualitzava directament el mar. Als seus peus grinyolava la seva gosseta"Espurna". Aquell matí, dia de Tots Sants, havia collit i portat, com cada any, uns crisantems i dos clavells vermells, a la tomba del seu fill Eduard, al cementiri i els records havien esclatat com transparències visuals que tornaven a encetar el seu cor sensible.

Tot el sant dia havia plogut i ara acompanyava a la pluja una tempesta de llamps i trons que era eixordadora. El vent xiulava, frisant l'ànim de la Pilar que impacient començava a anguniejar-se per la magnitud que prenia la tempesta. Tancà totes les portes i finestres i sentí una esgarrifança quan se n'anà el llum elèctric. La envaí un calfred que per uns instants la paralitzà mentre l'Espurna no parava de bordar i corre esperitada per la casa.

De sobte, desprès d'un curt silenci, escoltà un esclat més eixordador encara que els anteriors i semblava com si aquell cel desprengués el seu contingut sobre aquell lloc. Nerviosa es tapà les orelles i s'ajupí al terra com si es volgués fondre cap a sota.

Poc a poc aquells intervals del so dels trons s'anaren fent més llargs i menys sorollosos fins que la tempesta s'anà allunyant, escoltant per fi un profund silenci que només l'acompanyava el frec de la fina pluja que lliscava suaument sobre els arbres de fora la casa.

Al matí següent, la Pilar es llevà, encara una mica baldada per el neguit passat, però s'esvaí de sobte aquell nerviosisme en sortir de la casa i trepitjà el jardí. La pluja havia amainat. Un sol suau i vermell inundava el camp, es filtrava per entre les fulles de les oliveres que feia lluir les negres olives a punt de collir i una força nova gosava omplir el seu esperit, i fins hi tot l'hi semblava escoltar la veu del seu fill dient-l'hi que la vida valia la pena i que tot tenia un sentit.

Posà un disc de Brassens i preparà un bon esmorzar... Tenia gana!

Un diumenge especial

No molestava gaire el ventijol de llevant que amenaçava mal oratge, ni la inquieta serenor primaveral que lluïa un sol ardent, càlid i benèvol. En definitiva, el matí prometia calidesa. Una agradable jornada en companyía de bona gent, d'amics entregats al plaer més planer, de la correspondència més sincera.

Per què no dir que l'excusa era un esmorzar d'arengades amb tomàquet fregit, i uns alls escalivats amb pa torrat i vi de la Terra Alta. És cert, no puc amagar aquesta evidència. Junts varem cometre la temptativa d'engolir el suculent plaer de paladejar un saborós menjar ben prohibitiu gairebé reservat als deus.

I aquesta vegada sí que hi era l'amfitriona. La Maria presidia la trobada d'amics. El Sergi ens ensenyava els dos enormes feixos de ramatge d'oliveres que havia amuntegat de l'esporgada feta als arbres atapaïts que necessitaven un aclariment beneficiós.

Calia esperar l'arribada del matrimoni Nieto. Veure les fotos de les noces de la seva filla i observar la satisfacció que desprenien les seves explicacions mostrant-les i albirar com en el rostre dels pares s'intuïa tot el respir de la feina feta, de la tranquil·litat que comportava la feixuga càrrega de moderar un esdeveniment tan important i compromés.

Sortia de tota lògica esperar que a la Consuelo l'hi agradessin els albercocs ben verds, i que tampoc la Carme i el Francesc ni cap de nosaltres l'hi fes competència al Pep Prats menjant cargolins de mar. Amb això ell era un mestre!... Calia treure's el barret. Chapó!

La Cinta va aparèixer amb la seva gosseta desfent el laberint que va significar la ruta automobilística que desencertava el camí de dret cap a la finca. Va ser un lapsus de no-res. Ella, a la fí va arribar i va convèncer.

No parlaré dels dolços calçots sucats amb una salsa vermella "picanteta", ni de "l'all i oli" fet pel Pep, per a sucar-hi la carn recent feta i per a llepar-se els dits. No parlaré d'això hi aniré de dret a la cerimònia del pastís de xocolata, amb les dues espelmes enceses, amb un "sis-i-un-u", dedicat plenament a l'aniversari de la Consuelo.El regal, la cançó de "l'aniversari feliç", les fotografíes corresponents mentre bufava les espelmes i la repetició pertinent, per assegurar-se'n la plasmació fílmica del fet. Tot el ritual, com manen els cànons, amb els "ets i uts" de rigor.

Per a regar tota aquella empastissada tan saborosa, els amics Nieto, van destapar unes ampolles de cava que van afavorir uns brindis d'alegria, a la seva salut i també, a la nostra i a la dels nuvis que propiciaven aquell "terrabastall" tan festiu i sonor.

Crec que es va parlar també d'una nova trobada. No sé què d'una paella d'arròs!... Bah!..., segurament que ho he somiat. Serà això!... o no?... i potser també l'he de preparar jo. Collonades!...