Capitol LV On es reconta un fet extraordinari que bé pot tenir-se per aventura.
Estava Don Quixot tan capficat, que ni esma tenia per menjar, ni Sanxo gosava tocar les vitualles per cortesia, i esperava que son senyor fos el primer a posar-hi mà. Emperò, veient que, transportar de les seves cabòries, no es recordava d'acostar-se el pa a la boca, no digué paraula, i deixant de banda tota bona criança, començà a entaforar dins el ventrell tot el pa i formatge que tenia allà davant -Menja, amic Sanxo, digué don Quixot, sustenta el teu cos, que et convé més que no a mi. i deixa'm que muira sota el pes de mos pensaments, i a força de ontinuats desastres. Jo nasqui, oh Sanxo, per viure morint, i tu per morir menjant: i perquè vegis si tinc raó de parlar així, considera'm estampat en histories, famós en les armes, ben criat en més accions, respectat de princeps, sol·licitat per donzelles; i al cap i a la fi, quan esperava palmes, triomfs i corones guanyades i merescudes per mos valorosos actes, veig-me, aquest matí, trepitjat, rebolcat i abatut pels peus d'animals immundes i sutzes! Creus-te, amic meu, que n'hi hagi prou d'aquesta sola consideració, per amussar les dents, entorpir els queixals i entumir les mans, llevant-me tota la gana de menjar. Per tant, amic meu, bé penso deixar-me morir de fam, mort la més cruel de totes les morts.
-Essent així, digué Sanxo, tot mastegant de pressa, no aproverà vostre mercè aquell refrent que diu: esperem el mal temps amb la panxa plena. Jo, almenys, no penso matar-me a mi mateix, ans vull fer com el sabater qui estira el cuir amb les dents fins que el fa arribar allà on vol. Sàpiga, senor meu, que no hi ha pitjor follia que la de voler desesperar-se com fa vostre mercé; faci com jo, mengi quelcom, cali's a dormir un xic damunt els verds matalassos d'aquestes herbes, i veurà com en despertar-se es trobarà més alleujat.
Don Quixot li prometé que així ho faria,pareixent-li que les raons de Sanxo eren més de filòsof que de beneit. I li digué -Si tu, fill meu, volguessis fer, per amor de mi, ço que ara et diré, fóra més segur el meu alleujament, i més lleugeres les meves penes. Jo et suplico, mentre que estaré dormint per obeir tos consells, que et desviïs un poc d'aci, i tot mostrant la teva esquena a l'aire, et donessis, amb les regnes del Rossinant, tres o quatre-cents assots, a compte dels tres mil i tants que deus donar-te pel desencantament de Dulcinea;car és llàstima gran que aquella pobra senyora estigui encantada per ta deixadesa i negligència -Això és cosa de pensar-s'hi, respongué Sanxo; dormim, per ara l'un i l'altre, i després Déu sap ço que serà. Creu la vostra mercé que no sia una forta cosa això d'assotar-se un home a sangs fredes, tant més si cauen els assots sobre un cos mal sustentat i pitjor nodrit. La senyora Dulcinea que prengui paciència, i quan menys s'ho pensarà ah de veure'm fet un garbell d'assots i fins a la mort tot és vida; vull dir, que jo encara la tinc, ensems amb el desig de complir el promès-.
Don Quixot li ho agraï i aprés que hagueren menjat l'un molt, l'altre poc ambdós gitaren-se a dormir, deixant péixer amb tota llibertat el Rossinant i el ruc.
Despertaren-se un xic tard i tornaren a cavalgar i a prosseguir llur camí, donant-se pressa per aplegar a un hostal, per tal com així fou nomenat de don Quixot, en contrari del costum que tenia de nomenar castells tots els hostals. Finalment hi arribaren; i demanant a l'hostaler si tenia alberg, aquell li respongué que si, i àdhuc amb tanta comoditat, que millor no podia trobar-se en Saragossa. Descavalcaren, i recollir Sanxo son rebost a una cambra, de la qual l'hostaler havia-li donat la clau. Menà les besties a l'establa i donà-ls el pinso tot regraciant el cel que a la fi son senyor no hagués pres aquell hostal per un castell; com tornà per veure que li manava. va trobar-lo assegut sobre un pedrís.
Arribada l'hora de sopar, don Quixot es retragué dins la seva cambra, i Sanxo preguntà a l'hostaler que era ço que ell tenia per donar-los -No haveu de fer sinó parlar, li digué aquell; que en aviram de la terra, en ocellets del cel, i en peixos de la mar, sereu servits a boca que vols, cor què desitges -No caldrà tant, respongué Sanxo, amb un parell de pollastres rostits ne tindrem prou, perquè el meu senyor és delicat i menja poc, i jo no só golut amb desmesura -De pollastre no en tenim, replicà l'hostaler; el milà no n'ha deixat ni un -Doncs feu-nos rostir una polla que sigui tendra, digué Sanxo -Polla, haveu dit?, podeu-me creure que ahir ne portaren a vendre a la vila més de cinquanta; emperò, fora d'això, demaneu ço que us vingui de grat -Essent així, prosegui Sanxo, no faltarà vedella o bé cabrit -A casa, per ara no en tinc, deigué l'hostaler. Aquest matí se n'han menjat el darrer bocí, emperò la setmana vinent n'hi haurà de sobres -Ja n'estem farts!, replicà Sanxo; estic veient que totes aquestes faltes seran suplertes amb les sobres d'ous i de pernil. -Valga'm Déu, i que està de bona humor el meu hoste!, respongué l'hostaler; li he dit que no tinc pollastre ni gallines, i ara vol que hi hagin ous? Penseu en altres coses, i deixeu-me estar semblants delicadeses -Acabem doncs, cap de tal!, proferí Sanxo, digueu ço que teniu per donar-nos a sopar, sens perdre temps en va -Senyor hoste, digué llavors l'hostaler, ço que verament jo tinc, són dues ungles de vaca qui semblen peus de vedella, o dos peus de vedella que semblen ungles de vaca i són adobats amb llus cigrons, ceba i cansalada, que a hores d'ara estant dient: menja'm, menja'm -Peus de vedella! Exclamà Sanxo; que ningí no me'ls toqui, jo els retinc per a mi, que els pagaré millor que un altre; quant per mon gust, no podria desitjar res millor, i tant me faria que fossin peus, per tal que siguin ungles -Ningú no ha de tocar-los, respòngué-li l'hostaler car uns altres viatgers que tinc, són gent de tant alta volada per menar en si cuiner, reboster i vitualles -Quant per qualitat, digué Sanxo, ningú més personatge que el meu senyor; emperò l'ofici que ell fa, no permet de portar amb si rebosteria ni celler; el mateix ens ajacem al mig d'un prat, com ens fartem de glans o de nesples.
Aquesta fou la conversa de Sanxo amb l'hostaler, i encara que aquest li demanà quin era l'ofici de son senyor, Sanxo se n'anà sense tornar-li resposta. En acabat que fou hora de sopar, l'hostaler portà son guisat, tal com estava, a la cambra de don Quixot, i nostre cavaller posa's a taula. Tan bon punt com començà a menjar, li semblà que d'una cambra veïna, separada de la seva per un sòtil envà, sentí proferir semblants paraules: -Per vida de vostra mercè, senyor don Jeroni, tot esperant que portin el sopar, llegim un altre capitol de la segona part del Son Quixot de la Manxa.
No bé nostre cavaller haguè oït el seu nom, com es posà dret; i parant l'orella a escoltar ço que d'ell tractaven, sentí com el referit don Jeroni responia; -Per què voleu, don Joan, que llegim semblants despropòsits? Quan un home ha llegit la primera part de la historia de Don Quixot de la Manxa, quin plaer podrà provar en aquesta segona? -Amb tot i això, replicà don Joan, no fora mal de llegir-la; per tal com no hi ha llibre tan dolen que no tingui alguna cosa bona; el que més em desplau en aquest, és com pinta don Quixot ja desenamorat de Dulcinea del Tobós.
Oint això, don Quixot, ple de despit i d'ira, alçà la veu i digué:
-Qualsevol qui pretengui que Don Quixot de la Manxa ha oblidat o que pugui oblidar Dulcinea del Tobós, jo li provaré amb armes iguals que ment per la gola. La sens parella Dulcinea del Tobós, no pot ésser oblidada, i un tal oblit és indigne de don Quixot de la Manxa; la fermesa de la seva divisa, la seva professió es guardar-ne una memòria suau i gelosa, ni podria res obligar-lo a què es forcés ell mateix; -Qui és el qui ens respon?, preguntaren des de la cambra veïna -Qui serà, respongué Sanxo, sinó el propi don Quixot de la Manxa, qui sostindrà quant ha dit, i tot quant digués, que al bon pagador no li donen penyores-. Dit això entraren per la porta de la cambra dos cavallers, o que ho semblaven, i l'un d'ells, abraçant don Quixot, li digué: -Ni vostra presència pot desmentir vostre nom, ni vostre nom pot no acreditar vostra presència. Sens dubte, vós, senyor sou el vertader don Quixot de la Manxa, nord i espill de l'aventurera cavalleria, a malgrat i a despit de qui volgué usurpar el vostre nom i anorrear vostres proeses, segons ha pretingut l'autor d'aquest llibre que aci veieu-. Posant-li aleshores a la mà un llibre que portava son companyó, prengue'l don Quixot, i sens proferir paraula, començà a fullejar-lo; més tantost l'hi retituï, dient:-En aquest poc que ne vist, li he trobat tres coses dignes de reprensió. La primera, per algun passatge que he llegit en el pròleg, l'altra, que el llenguatge és aragonès posat que escriu sens articles; i la tercera, que més el confirma per ignorant, és que va errat i s'aparta de la veritat en allò més cabdal de la història; car diu aci que la muller de Sanxo Pança, mon escuder, s'anomena Mari Gutiérrez, mentre que son nom és Teresa Pança; i el qui en aquesta part tan principal comet errada, bé és de témer que errarà en totes les altres de la història.
Llavors, digué Sanxo: -Quin galan historiador deu ésser aquell! Si que n'estarà ben informat, dels nostres fets, que li diu Mari Gutiérrez a ma muller Teresa Pança! Torni a prendre, senyor meu el llibre i vegi si m'anomenen també a mi i si m'han trasmudat el nom -Per quant vos he sentit parlar, amic, digué don Jeroni, sns dubte sou vós Sanxo Pança, l'escuder del senyor don Quixot. -Si que ho só, respongué Sanxo i greu me sabria que ho fos un altre -Doncs a fe, digué el cavaller, que no us tracta aquest autor modern amb la netedat que vostra persona mostra; allà sou pintat com un golafre, taboll, no gens graciós, i molt diferent de l'altre Sanxo que es descriu a la primera part de la història del senyor vostre -Déu li ho perdoni, digué Sanxo; més li haguera valgut deixar-me de banda sens recordar-se de mi, puix qui no té só, no té solta, i el qui bé està, que no es mogui.
Ambdós cavallers pregaren don Quixot que passés en la llur cambra a sopar amb ells, per tal com sabien que en aquell hostal no trobaria coses pertinents a la seva persona. Don Quixot, qui sempre fou cortès, condescendí, i anà a sopar amb ells. Resta Sanxo en plena possessió de son guissat, `posa's a cap de taula, i feu-li companyia l'hostaler qui no menys que Sanxo, es mostrava afeccionat de sos peus o ungles de vedella.
Mentre que sopaven, preguntà don Joan a don Quixot, quines noves tenia de la senyora Dulcinea del Tobós; si era ja casada, si estava partera o prenyada, o si, trobant-se sencera, mantenia en son record els amorosos afectes del senyor don Quixot. En això ell respongué: -Dulcinea resta intacta, i mos pensaments, més ferms que mai; les nostres correspondències són tan eixutes com sempre, i sa bella figura, transformada en la d'una vil pagesa-, i així anà referint punt per punt l'encantament de la senyora Dulcinea, ses aventures personals en la cova de Montesinos, i l'orde que el savi Merlí li donà per desencantar-la, que fou la de4ls assots de Sanxo. No era poc el plaer que ambdós cavallers prenien, oint recontar del mateix don Quixot els singulars fets de sa història; i així restaren meravellats, tant de sos despropòsits com de l'elegant manera amb què els referia.
Acabà de sopar Sanxo, i desixant l'hostaler fet una sopa, passà a l'estatge on era son senyor; -Que em pengin, diguè tot entrant, si l'autor d'aquest llibre que vostres mercès ténen, desitja estar amb mi lligat gaire temps; jo li perdonaria que em digués golut, segons vostres mercés diuen, emperò no em motegés d'embriac -En efecte, així us nomena, digué don Jeroni, no em recordo precisament en quin lloc; si bé puc assegurar que són malsoants les seves paraules i de més a més falses com així ho dóna a entendre la fesomia del bon Sanxo, ací present.
-Creguint-me les vostres mercés, replicà nostre escuder, que el Sanxo i el don Quixot d'aquesta història seran uns altres que no aquells de qui escrivi Cid Hamet Benengeli, que som nosaltres; mon senyor ardit, prudent i enamorat, i jo senzill, graciós i no golafre ni embriac -Així ho crec jo, digué don Joan i, si fos possible, deuria manar-se que ningú s'atrevís a parlar de les coses del gran don Quixot llevat del Cid Hamet Benegeli son primer autor, així com manà Alexandre que ningú gosés retratar-lo sinó Apel-les.
-Retrati'm el qui vulgui, respongué don Quixot; emperò que no em tracti malament; que sovint defall la paciència si la carreguen d'injúries -Cap injúria, digué don Joan, podria-li ésser feta al senyor don Quixot de la qual no sàpiga ell venjar-se, a, menys que volgués esmenar-la amb l'escut de sa paciència que, segons crec, no és la infima de les virtuts que posseeix.
Amb aquestes i altres converses passàl's una gran part de la nit, i totes les instàncies de don Joan per induir el nostre cavaller que repassés més el llibre, per veure les glosses que hi feia, de res no li valgueren, dient don Quixot que el donava per llegit i rellegit, en tant que el declarava impertinent i neci d'un cap a l'altre.Nores-menys, que no volia, posat que arribés a notícia de son autor com li havia calgut entre mans, que s'alegrés de pensar que l'hagués llegit, puix que si un home honest deu apartar el pensament de les coses ridícules i obscenes, què no ha de fer amb els ulls? Demanaren-li vers on pensava encaminar el seu viatge. Respongué que vers Saragossa, per concórrer a les justes que allà es verificaven quíscun any. Digué-li Don Joan com aquella nova història referia d'haver-se trobat allà Don Quixot a córrer la sortija o anell, relació per cert mancada d'inventiva, pobra d'estil. Més pobra encara d'ornamentació, emperò molt rica en ximpleries – Per la mateixa raó, saltà don Quixot, no posaré jo els peus a Saragossa i així treuré a la plaça del món la falsia d'aquest historiador novell, per on coneixerà tothom que jo no só aquell don Quixot que ell diu -Molt bé que fareu, digué don Jeroni;i tant més, que a Barcelona s'hi fan unes altres justes on el senyor don Quixot pugui mostrar son valor -Així penso fer-ho, respongué nostre cavaller: i doncs ja és hora, donim-me llicència les vostres mercès per anar-me'n al llit, i que em tinguin i posin en el nombre de sos majors amics i servidors -I, a mi tambè poden comptar-me en aquest nombre, digué Snnxo; tal vegada sigui jo bó per alguna cosa-; amb aquesta comiadaren-se i don Quixot i Sanxo es retragueren en la llur cambra, deixant don Joan i don Jeroni admirats d'aquella mescolança de saviesa i de folia, ben creguts que eren aquests els veritables don Quixot i Sanxo, i no aquells que descrivia l'autor aragonès. Matinejà don Quixot i trucant al timpanell de l'estatge veí, prengué comiat de sos hostes de la vetlla. Pagà Sanxo a l'hostaler magnificament, tot consellant.li que no lloés tant les provissions de l'hostal, o que el tingués més proveït d'allà en avant.
