3-maig-2021
Colldejou
Elucubrant
en les entranyes més profundes i autèntiques del paisatge,
capbussat en la bellesa sublim d'aquest paratge tantes vegades
trepitjat i resseguit, em deixo endur per les paraules prodigioses i
referents del mestre de mestres, que amb la moxilla a l'esquena va
seguir per l'essència de perfums i de colors d'aquestes terres de
Colldejou, i amb els mots justos i ben nostrats, omplir de sentiment
i veracitat el seu relat. Gràcies Josep Iglésies.(Les ciutats del
món)
(Baixant
de la Mola, per davall del cingle. Guanyat per la tebior d'un recer,
s'ha aturat el vilatge de Colldejou. Part damunt de les seves
teulades hi ha els ermots, els grans boscos, l'arborament titànic
del cap arrodonit de la cinglera. Part davall, es troben els
vessants, de mena gasius, eixuts i durs, contra els quals s'ha
abraonat el pagès fins a fer-los amorosos i productius. Els pastors,
amb llurs cabres negres i ovelles blanques, i els llenyaters, amb les
mules cascavellejants, en eixir del poble, van rostos amunt. Els
pagesos van margedes avall a corbar-se sota l'arbrat i a pentinar la
terra amb l'arada o aixada.
El
raïm de cases fa relliecadeta, brolla del roquer igual que el
degotís d'una esquerda tenebrosa. Fa un parell de carrers
planerament allargassats, esqueners de l'era de l'Escoda, que vigila
teulades, i un altre de perpendicular, que va de corcoll fins a morir
a les eres del Just i del Baptista. La placeta de l'església, simple
enforc irregular de camins, balconeja cara a la vall, que s'obre al
pla del Camp, amb doble portell de blanques cingleres. Al davall del
temple, uns quants edificis clamen per fer sorgir un altre carrer,
però no ho aconsegueixen. El cloquer és baixet. Traspua el rosat de
la pedra a través de la calç blanca. La teuladeta, sembla un
mocador emporprat al cap d'una pagesa. No ha gosat aixecar-se massa,
segur de no escaure-li de gallejar, `posat com és a l'ombra de
penyals tan alterosos. Grassonet, sembla agenollar-se a la placeta,
acotat per nuar-se la blanca espardenya.
Des
dels darreres, el sarró d'estatges, càntir bru amb el broc tapat
per un brot de romer, es veu amuntagadet i negrenc. Dels davants,
l'església i el carrer-camí, d'una sola volada d'edificis, que li
ve en seguimenta, es desplegan com un ventall clar. Riuen i rumbegen
els murs fronterers emblanquinats o emblavits. Blau i blanc, que fa
ressaltadís el negrall de portes i finestres. Als carrers interiors,
les cases tenen un mirar més senzill i no van tan presumides. Sense
arrebossar, les pedres brunes visibles semblen vestir samarra de
pastor o gipó de porquerola.
Els
dos grans cingles, el de la Mola i el de la serra de Llaveria, es
troben cara a cara, amb la vila enxiquida al mig, dins el càlzer,
talment un pollet espantat. Heus ací dos gegants, de front alterós,
que es drecen un davant de l'altre, amb força igual. Al coll del
Guix, que es coloreja damunt de Colldejou ajunten les mans, baixos
els braços, amb germanivola encaixada. La Mola, que guarda els seus
aires jovenívols per la banda, on hi ha posada la Torre de
Fontalbella, aci velleja, bocatancada i sorruda. Té aire de fatiga.
Apareix de testa per la Punta de Dalt, galta-pal·lida, però viril,
talment la proa puixant d'un pesant i feixuc navili, dalt d'una onada
inflada per la tempesta. La Serra de Llaveria en canvi, amb la
superba erecció de les dents arrodonides que xorraquegen el cel, té
aire de joventut i sembla ornar-se amb capell femení. Titànica
arquimesa, dreça canelobres al cim. Presenta ample, el pit i el
front allarguessat, que amb orgullosa reialesa, és coronat de
diadema. Els seus penyals són una quàdriga que avança bel·licosa,
arrossegant el carro naquerat d'un déu pagà, que el fa volar per
l'espai. La cendrosa volior dels seus encrestaments és el gran
encant del sot. Una capçalera històriada el presideix. Es el
retaule natural amb què es clou l'absis immens, que dibuixen les
muntanyes, dins de les quals Colldejou apareix moix i arraulit, igual
que un escolanet a les grades del presbiteri.
Superbes
muntanyes -la Mola, caparruda, i la Miranda, alada- que esguarden
eternament les blavors llunyanes per damunt de l'escorta de
contraforts, talment generals, princeps o reis dalt de cavall, al
bell mig de llur infanteria. Han vist llurs flancs, un dia verges,
ésser guanyats amb aferrissament i perseverança per la gent
habitadora de la humil vileta, que poden contemplar
menysporeadorament des de la seva alterositat. A llurs ulls, el
homenics golafres no han d'aparèixer gaire més grossos que les
formiguetes, els escarabats o els escorpins dels seus mateixos
pendissos. Estisorats els arbres, que són el seu pelatge, graonats
de vessants massa abruptes amb margedes, aconduit el minúscul cabal
de les fonts -sang que llevan llurs entranyes-, esgarrinxada tota
llur pell pels camins giragonsejadors que els enfilen, s'han trobat
abaltits i presoners. De lleons indòcils han passat, mica a mica, a
doméstics gegantassos bonatxons. !Petit Colldejou, humil plat
escudeller, de terra negre posat en un prestatge, el teu afany ha
retut les grans muntanyes i aquestes fruiten avui el teu profit! Els
titans de pedra, als quals t'arredosses poden mostrar eternament llur
aire desdenyós, rampellut i cellajunt, però en l'intim del seu si
són ara joiosos, ablanit el seu cor de roca, en sentir el seu
pessigolleig, arrapadet com ets a llur pit com un fill nou nat. Igual
que mares gegantasses, inflen llurs sines per nodrirte i corben llur
braç per sostenir-te enlaire.
Però,
lluny de compartir les humanes inquietuds, llurs figures de monstres
petrificats esbandeixen una lliçó de serenitat i seny. Gegantassos
mig adormits per la senectut tenen guanyada la pau, el repòs i la
quietud. Els homes del poblet, en canvi, grumollets de terra de la
Mola animada, enduts per l'ardor que els sublimitza,
gesticulen,envegen, rabien, odien, ploren i riuen, sense pau, sense
repòs, sense quietud, fins que generació darrera generació, no
contents d'haver xopat els pendissos amb llurs suors, hi desfan llurs
ossos, els quals, dins el gresol de la terra, tornen a esdevenir
pedra de la Mola.
A
les minves del març, Colldejou, segal embrunit, en llevar-se, es
refrega els ulls encara mig closos. Els obre i no veu res,
embolcallat per un mantell boirós, el qual, a mesura que el sol pren
força, es desfà, mica a mica. Resten les crestes daurades sota d'un
cel puríssim, quan el poble és encara dins la vaporosa blancor. Les
roques feixugues de Llaveria i de la Mola, senyoregen més altes i
agosarades que la boira ingràvida. Aviat, però, el mantell davalla
de pedra en pedra, igual que un blanc ramat d'ovelles cap al tard. Va
destapant els condormits capçals que s'esbargeixen emboscats i
humilien llurs testes sota la Mola i la Miranda. El poble resta uns
moments en una zona indecisa. Apareixen les teulades negres com el
bon vi del veí Priorat i es desenllençolen els carrers. El fum de
les xemeneies sembla boira que hagi entrat dins els portals de les
cases, hagi pujat escales amunt i, xuclada per les campanes de la
llar, sigui expel·lida en filagarses. Es, entrat el matí, quan hom
descobreix el fondal rosat, mig verdejant, mig color d'ocre. Els
ametllers, ja ben fullosos, s'arrengleren en els secanets pàl·lids
i envolten el grup d'edificis. A les vores de les parades, l'arç
espinós és florit de blanc. En els recers hi ha isolat algun
presseguer ple de flors lila. Entre la graonada estesa dels
avellaners que brotonen, drecen llur pompa blanca mant cirerer i
manta pomera.
En
girar de l'ala de serra que resguarda Colldejou, per la banda de la
plana del Camp de Tarragona, hi ha el solc de Rifà, amb el coll
Roig, on la mola ajup el braç per tocar la blanca serra de
l'Argentera. Aquesta s'allarga i s'aprima a semblança d'unes cames,
que s'estiren entumides, amb el Montxó de Porpallers, igual que un
genoll arrodonit i rogenc i les Tosses que reüllen Colldejou de
gairell, en dreçar llur testa per enfrontar-la amb la de la Muntanya
Blanca i aportalar la vall. Al fons del badall hi ha l'erecció,
darrera d'un roig de flama, on la Mare de Déu de la Roca i Sant
Ramon serven llurs blanques capelles, retallades en la blavor
esllanguida de la plana camperola i el mar difús.)
