Retornem a la Vall d'Aran

 

                                        

Dijous, 21, divendres, 22, dissabte, 23 i diumenge, 24 d'octubre del 2021. magnífica estada a la vall d'Aran.

El dijous 21 d'octubre del 2021, a les 14 hores hem sortit de Reus, amb els cotxes del Robert i del Baldiri, l'Antoní, el Gazquez, el Robert i el Marín i el Joan, el Jaume, el Miquel i el Baldiri.

El trajecte ha estat ben endreçat i hem complert el temps marcat fins arribar a Aren on hem parat per anar al servei i hem aprofitat per a fer uns refrescs i uns cafés, qui n'ha volgut.

Hem seguit el trajecte cap a Pont de Suert fins arribar al tunel de Vielha on, degut a unes obres hem anat en pas lent mentre un obrer amb cara somrient ens feia senyal que ens invitava a passar.

Viella (en occità i oficialment Vielha) és la capital de la Vall d'Aran i cap del municipi de Vielha Mijaran i del terçó de Castiéro. El municipi de Vielha e Mijaran es va constituir el 1970 arran de la fusió de Vielha, d'Arròs e Vila, Betlan, Escumhau, Gausac i Vilac.

El seu nom significa vella, nom que es donava a la població principal d'una vall en els Pirineus occitans, que solia ser la més antiga. Altres exemples d'aquest cas són Vièla de Aura i Vièla de Loron.

Té una situació central a la vall i s'aixeca a 980 m d'altitud, a la confluència de la Garona amb el seu afluent el riu Nere. Hi passa la carretera N-230 de Lleida a Elh Pont de Rei, a la frontera francesa, a través del túnel de Viella, i en surt la carretera C-28, que comunica la vall amb el Pallars Sobirà a través de Salardú i el Port de la Bonaigua.

El 2005 tenia 3.156 habitants, que representaven més de la meitat de la població total del municipi, i el 2019 havien pujat a 3.491 habitants. És el centre comercial i de serveis de la vall.

Amb una boira ben espessa i un plugim pixaner arribem a la vall i ens dirigim als dos apartaments del Miquel on farem estada.

Sortim a visitar Vielha i comprem diversos articles que ens manquen per a sopar i per emplenar la nevera i anem al café París on saludem al seu propietari i bevem unes cerveses així com l'hi demanem si demà ens farà uns entrepans doncs tenim intenció de anar-hi a esmorzar.

El sopar d'avui va a càrrec del Baldiri que ha fet anys i ens convida a unes coques en recapte i un bon vi del Montsant. No cal dir que el felicitem ben cordialment i brindem per la seva salut.

El 22 d'octubre del 2021, desprès d'un sobtat despertar per part del Marín i una bona crítica per aquest fet, per part dels residents en el mateix apartament, ens treiem el son de les orelles i segons haviem quedat el dia anterior, a les nou del matí ens trobem al café París on esmorzem uns minis entrepans amb un bon vi de Rioja i els cafés i licor corraponent.

El Miquel, el Baldiri, l'Antoní, el Robert i el Marín, pugem en cotxe fins a Gausac i en una esplanada deixem el cotxe per a començar l'excursió cap a l'ermita de la Mair de Diu des Nhèus.

Quan arribem a dalt prenem a l’esquerra un antic camí forestal. Al cap de poc deixarem a la dreta una borda i a l’esquerra trobarem una bassa pràcticament seca.Continuem pujant i al final arribarem a la Pleta des Anhets on tenim un prat i una casa . Seguim rectes pel prat i al final del mateix enllacem amb un caminet que continuem cap a la dreta.
Continuem per aquest camí fins que al final després d’una baixada rocallosa trobem una pista no asfaltada que seguim a l’esquerra que ens portarà a una àrea de pic a l’ermita de de la Mair de Diu des Nhèus (Mare de Déu de les Neus).
Si bé durant una bona part del trajecte l’únic paisatge que veiem és el bosc de Baricauva, ara de sobte, se’ns obre una paisatgística molt bonica d’una part de la Vall d’Aran on podem veure fins i tot les glaceres de l’Aneto i al seu costat a l’esquerra la zona de la Maladeta. Una passada !!.

Quan arribem a l’àrea de pícnic estem en el barranc de Gèles on hi ha el rierol del mateix nom, on en front tenim el Pic de Montpius i a l’esquerra el Tuc de Letassi al costat del Montcorbison.
Davant de la Cabana de Gèles on hi ha el rierol del mateix nom tenim la confluència amb el GM 15 que s’enfila per un parterre a l’esquerra on hi ha un pal indicador tombat.

Desprès d'assaborir tot l'encant d'aquell paratge i contemplar el curs del riu, que despren una fresca brisa ben reconfortant, llavors tornem pel mateix camí amb l'intenció de retornar al cotxe però en l'encreuament del senderó que assenyala la pujada cap a la Bassa d'Oles, el Miquel convenç al Robert i a l'Antoní a pujar-hi tot i desconèixer la dificultat. El Baldiri i el Marín van a buscar el cotxe i a retrobar-nos a la mateixa bassa.

La Bassa d’Oles és un estany d’origen natural prop de Vielha on es poden pescar truites amb llicència,. Ubicat en l’entorn del bosc de Baricauva poblat per avets i pi roig sota el Pic de Montcorbison.
Per accedir-hi tenim dues opcions: des de Vielha en direcció a Gausac o des de Aubert.
IArribarem per una pista asfaltada fins l’aparcament davant mateix de l’estany.

Nomès en arribar ens sorprenen la presència d'un estol de cavalls que pasturen entorn de l'aigua, d'aquell meravellòs estany, d'una aigua clara i transparent que enamora sorprenentment. No tardaran gaire a arribar els companys que ho han fet a peu i ens comuniquen no haver trobat gaire dificultat doncs llevat del principi, aviat puja ben planer i accesible fins allí.

Trobem dues noies joves que volen informar-se per on segueix el camí, les informem a canvi de que ens facin unes fotos davant els cavalls. El Robert és qui facilita la màquina de fotografiar.

Tornem amb el cotxe a Vielha i en contacte amb el Joan, el Gazquez i el Jaume, anirem a dinar al restaurant Era de la plaça on un trempat cambrer de la Ràpita ens serveis una bona olla aranesa, uns calamars a la romana i unes truites de riu, a triar, unes postres de crema de formatge i remolatxa que captiven al Marín pel seu gust exquisit i sorprenent.

No hi ha descans, agafem els cotxes i anem cap el Salt del Pish Baguergue

Ruta circular amb sortida i arribada a Vielha, pasant per trams de camins que eviten la carretera principal. Pujada fins al salt del Pish, asfaltada, i per pista de terra a continuació. No molt difícil técnicament, excepte algún punt, al començar i cap al final. Es fa dura per el desnivell acumulat. Hem d'agrair la fortalesa i prudència exercida pels dos xofers que ens han fet gaudir d'un trajecte tan espectant, gràcies Baldiri i Robert.

La cascada de Saut deth Pish és un impressionant salt d'aigua format per dues cascades, la principal és d'uns 20 metres d'altura i l'inferior d'uns aproximadament 5 metres. Aquesta aigua prové d'Er Embut, una petita canal per on travessa la vall del riu Unhòla.

Curta caminada per la vall de Varradòs per contemplar l'impressionant salt d'aigua, des del mateix aparcament de Saut deth Pish i passant pel petit refugi del mateix nomNTornem a Vielha i fem el sopar típic de llangostins, el Joan és el nostre cuiner amb un exquisit aperitiu i la gentilesa de l'aniversari de l'Antoní que cumpleix 73 tacos i ens convida a un selecte cava que assaborim gratament i brindem per què en faci molts més, sempre amb la nostra companyia i l'apreci mutu, que prevalgui sempre la nostra amistat.

Dissabte, 23 d'octubre del 2021.

A les 9 ens trobem a l'apartament del menjar, tots els components i esmorzem pa amb tomàquet amb pernil, bon vi, café i licors

Desplaçament a Artiga de Lin on pasturen una bona corrua de vaques que els pastors han dispersat per a traslladar-les de lloc i mai en la vida no haviem vist tanta quantitat i com ordenadament anaven passant i seguint les indicacions del pastor i dels gossos que les orienten.

El paratge de l'Artiga de Lin és considerat per molts el racó natural més bonic de la Vall d'Aran. La vall de l'Artiga de Lin, formada per frondosos boscos i plena d'aigua que sorgeix d'innombrables racons és d'una gran bellesa. A la capçalera de la vall al Plan dera Artiga el paisatge s'adorna d'escarpades muntanyes que atorguen a l'indret un gran ambient d'alta muntanya. Entre elles hi trobem la Forcanada o Malh des Pois al Malh dera Artiga i la Tuca Blanca de Pomero, totes elles delicies pels més muntanyencs.

Els intrèpits, Antoní, Robert i Miquel, fan una petita excursió que els portarà a les fonts del riu Jueu.

Excursió circular que dura poc més d'una hora i ens descobreix un dels paisatges més impressionants i sorprenents de la Vall d'Aran. El petit circuit que us proposem ens porta a peu fins a les esplèndides fonts del riu Joèu (Uelhs deth Joèu). Tot seguit, remuntant per un camí ben definit fins al Plan dera Artiga, passem pel costat del refugi de l'Artiga de Lin. Allà, ens desviem una mica per anar a veure la bonica cascada de Pomèro. La baixada la fem per la pista forestal asfaltada fins que trobem altre cop l'aparcament dels Uelhs deth Joèu.

La baixada amb els cotxes per la estreta pista, de retorn, sen's complica una mica doncs un bon ramat de vaques hi baixen davant nostre i com és de soposar molt més lentes i al seu aire.

Just a la cruïlla que pensem agafar, les vaques són fora la pista i podem avançar-les perfectament.

Zona de picnic (Airau Naturau) Plan Batalhèr, Gausac, Vall d'Aran.

Fabulosa zona de picnic que pertany al municipi de Gausac, veï de Viella. S'hi pot arribar per una pista forestal des de Gausac o des de Aubert, integrada en un bosc d'avets on tot és d'un verd intens.

Consta de 10 taules de pedra i 6 barbacoes. Hi ha un refugi i un petit altar. L'àrea té una particularitat encantadora, es tracta d'una tradició de la zona adaptada de l'original de Suécia. Es tracta del “Er Auet des Chuquetes” que en català seria l'avet dels xumets. Les families porten aquí els xumets perquè el nen deixi d'utilitzar-lo i el pengen.

Portem el dinar al cotxe, així com el carbó per a fer foc i desprès de reprendre el foc on l'amic Miquel hi ha deixat molt d'esforç hem cuinat les costelletes de corder i ben regat amb vi ens hem olidat una mica del fred que en aquell lloc hi feia però hem pensat que uns cafés i uns caragillos al café de Paris ens escalfarien una mica de tanta destemplança.

Aquell dissabte era l'ultim que ens passariem a Vielha i aprofitarem els llangostins que ens havien sobrat del sopar passat i amb aquesta perspectiva ens passariem l'última nit plegats tot i que avui si, ho regariem amb uns gin tònics ben sorprenents.

Diumenge, 24 d'octubre del 2021

A les 8,30 del matí, amb les motxilles plenes i la maleta corresponent ens hem reunit a l'aparcament dels cotxes, hem carregat els maleters, mentre els motors dels dos cotxes s'engegaren sense problema i ens hem acomiadat de Vielha posant rumb al poble de Aren on hem esmorzat un bon entrepà de tamany considerable, regat en vi aragones i desprès d'un bon relax, emprenguerem el camí cap a Reus amb una temperatura de 1 grau, mentre al nostre poble l'hem trobat de 16º

La trobada amb les dones ha estat ben emotiva i un dinar de companyonia ha restat ben plena i comfortable per anar explicant detalls i anècdotes d'aquesta estada un any més a la Vall d'Aran i agraïnt la facilitat i el oferiment que ens brinden els amics a l'obrir-nos la seva casa i aixoplugar-nos amb totes les comoditats i serveis i el més important amb l'escalfor i l'afecte més sincer. Gràcies!!

De retorn a la Masia de Castelló

 

 

El dissabte 18 de setembre del 2021, el Miquel, l'Antoní, el Robert i el Marín, tornem a pujar des de Masboquera al poblet de Castelló en un matí pregon de llum i una amenaça de pluja que no es donarà i una visió panoràmica del paisatge que obrirà el nostre tarannà a una agradable conversa amb uns nadius o simpatitzants col·laboradors en la tasca de reconstrucció d'aquest indret. Crec adient mostrar informació veraç i publicada sobre Castelló.

Ressenya de Meritxell Blay i Boquera, autora del llibre sobre Castelló

Enguany l’Associació Masia de Castelló compleix el seu vintè aniversari. Inicialment la tasca d’aquests entusiastes voluntaris descendents de la masia era recuperar el poble per preservar el passat dels seus ancestres. Des dels primers moments, s’havia expandit la idea que el poblament de la masia era molt antic, potser previ al del mateix Vandellòs (1191) i vinculat al procés de repoblament dels comtats catalans, que té com a principal referència històrica la conquesta de Siurana per Ramon Berenguer IV el 1153. Aquella voluntat de poder documentar l’antiguitat fundacional de la masia va portar els seus representants a demanar una actuació arqueològica en diferents indrets del poble. Així doncs, la petició de l’aleshores president, Xavier Espelta, sempre ben acomboiat per Santiago Guirro, va culminar amb l’acceptació de l’Àrea de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de portar a terme l’esmentada recerca arqueològica (2015). Aquest encàrrec es va realitzar des de l’Ajuntament i va comptar amb el coneixement i l’acceptació del Departament de Cultura de la Generalitat. Per aquest motiu, penso que cal agrair l’interès i l’acollida per part del tècnics i els responsables polítics, l’arquitecta Jacqueline Pacheco, l’arqueòloga Maria Adseries i el director territorial Jordi Agràs. L’actuació la va dirigir l’arqueòloga experta en el període medieval, Carme Subirana, posseïdora d’una gran experiència en campanyes similars i amb un gran coneixement d’aquest entorn territorial, tal com ho acredita la seva amplia bibliografia publicada. A més, en el procés de donar a conèixer Castelló a tots els seus avantpassats i persones interessades en la realitat de la masia, a aquest grup es va incorporar la filòloga Meritxell Blay. Meritxell, experta en el tractament de documentació medieval a través de la seva vinculació universitària, va aportar l’estudi i l’anàlisi de diferents pergamins i d’altres fonts que han permès aconseguir una aproximació molt detallada de la fundació i l’expansió del poble. La suma d’aquella campanya arqueològica, amb les seves conclusions sobre la torre fundacional, o descartant altres potencials enclavaments com el Tossalet, és la que avui presentem amb els documents que acrediten aquests orígens del poble.

L’Associació Masia de Castelló es va fundar l’any 1998 amb l’objectiu de recuperar el patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural del poble de Castelló i els seus voltants. Han passat vint anys. I des de l’Associació s’ha treballat molt dur per recuperar el poble. A Castelló hi van arribar a viure 142 persones l’any 1900. L’última família va marxar del poble cap als anys cinquanta. La duresa de viure en un lloc sense serveis, amb hiverns molt durs, i el desig d’una vida millor va fer que la gent marxés a altres poblacions més grans. Quan vam arribar a Castelló, el bosc ja havia guanyat terreny a la runa caiguda de les cases. Només quedava alguna paret i quatre teulades. La primera feina va ser la de treure la vegetació de Castelló, i després treure la runa dels carrers, cases, corrals, places, cisternes, trulls, forn de pa… Ara per ara s’han recuperat dinou cases, quatre corrals i tres patis. Sense la complicitat i la generositat dels propietaris que les van donar, aquest projecte tan ambiciós i bonic no hauria estat possible. Moltes gràcies a Salvador Saladié Ros (cal Salvador la Xata i cal Pep), Elvira Boquera Saladié (cal Miquel), Manel Barceló Jardí (cal Cisco el Ros), Agustina Auví Margalef (cal Pacara), Lluís i Alfred Guirro Saladié (cal Quico Serrador), Pepita Gil Nolla (cal Quicosanto), Nicasi Barceló Saladié (cal Perepep), Josep Saladié Gil (cal Moquet), Josep Gil Castellví (cal Santo i pati de cal Santo) i Dolores Guirro Escoda (cal Guirro). Ells han fet possible el somni que Castelló pugui ser avui un poble per a tothom. L’Associació, durant l’any, organitza diferents actes festius que donen vida a Castelló. A l’estiu la canalla juga pels carrers durant la Rusticfesta i la música sona sota la lluna a la plaça durant la Nit Lírica. A l’hivern hi ha la festa major de Santa Llúcia i, per Nadal, el Pessebre dels Estels. També s’organitzen camps de treball, excursions i recuperació d’espais naturals del voltant del poble: camins vells, la font i el rentador del Beltran, lo Bassot, el forn de calç i el forn teuler, així com les carboneres, i d’aquesta manera els oficis tradicionals van passant de generació en generació. Per tot això donem les gràcies a la implicació i la col·laboració de molts voluntaris i voluntàries que han passat per l’Associació durant aquests vint anys. També als propietaris que han deixat utilitzar les seves cases i els terrenys durant les activitats que es fan cada any. I no cal dir també que agraïm el suport de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Sempre ens hem preguntat què hi devia fer aquest poble en aquest indret, tan exposat al vent de Dalt, amb poca aigua, amb terrenys poc fèrtils i rodejat per les parets dels Dedalts, però és clar que algun sentit havia de tenir. Per la seva impressionant miranda, podia ben bé vigilar tot el Camp de Tarragona o la vall del barranc Llastres? Els vells de Castelló sempre explicaven que al poble hi havia dues torres mores i un passadís secret… L’Associació sempre havia tingut l’inquietud de buscar l’origen del poble i, casualitats de la vida, a Meritxell Blay li van arribar uns pergamins de Castelló escrits en llatí per traduir-los. Ella es va oferir a ajudar-nos a buscar la història de Castelló, i gràcies a la seva gran tasca de recerca voltant per molts arxius s’ha pogut fer aquest gran llibre d’un poble tan petit. La recerca documental va anar en paral·lel a la recerca arqueològica, a càrrec de l’arqueòloga Carme Subirana, que va constatar el passat medieval del poble i la seva torre. Sempre és un bon moment per donar les gràcies, i especialment enguany que celebrem el vintè aniversari. Per tant, les donem a tothom que ha col· laborat en les diferents activitats que hem fet al llarg de tots aquests anys per recuperar el nostre poble. Per l’Associació han passat centenars de persones que avui formen part de la família de Castelló, amb les quals hem compartit molts bons moments al voltant del foc, sobretot cada Nadal que hem passat junts a Castelló. Vam trobar un bosc amb cases entre els arbres, i ara tenim un poble en un entorn privilegiat pel qual podem passejar i tornar a omplir els seus carrers i places per poder gaudir-lo tot l’any.

Xavi Espelta Barceló Associació Masia de Castelló

Matí a Vilanova i l'Arbocet

És bell el panorama, una passejada en ple juliol en circuït constant i sense perdre'l de vista en cap moment, des de que va'm deixar els cotxes a les set del matí a l'aparcament abans d'entrar a Vilanova i fins que tornarem a buscar els cotxes a les 12 llargues del migdia. S'esdevenia el dissabte 10 de juliol del 2021, erem l'Antoní, el Miquel, el Baldiri, el Robert i el Marín, Eren molt indicatives i interessants les situacions que l'amic Antoní ens descrivia informant-nos degudament de l'indret en qüestió que anavem trobant.

Seguint la cursa circular que ens ocupa per un camí de profunds barrancs arribem al Mas Munter que fou una antiga quadra integrada al terme de l'Arbocet, hi formà part de la baronia d'Escornalbou. La primera notícia documental d'aquest mas es remunta al segle XII. En un document del 1477, apareix esmentat com el mas de l'Olivera de'n Pere Munter, ja n'eren propietaris des del 1421.

La bella imatge de l'Areny, és la que no deixem de veure i ens tapa la part de l'ermita i sant Ramon que només la intuïm, ens plau emplenar la mirada d'aquella pedra roja tan característica i ens esperona, en una altra ocasió, arribar-nos a l'ermita de la Mare de déu de la Roca, pel camí dels Carlins, senyalitzat amb marques de pintura grogues hi ha un pal indicador que ens facilita el cami de l'Areny, les Escaletes, Sant Ramon, Mare de Déu de la Roca, pujarem fins a l'Areny per les Escaletes pas on hi ha una corda per ajudar a pujar-lo. Un cop a dalt anirem passant per tot un seguit de balmes i miradors sobre la plana del baix Camp, Continuem fins les Escales del Diable, que pujarem per arribar a la Cova Foradada. Però me'n vaig del tema d'avui, aixó serà una altra història, o no?

L'altre nucli urbà pertanyent a Vilanova d'Escornalbou és l'arbocet, agregat al municipi el 1846. Manté l'estructura compacta de carrers estrets i es troba a l'est de la carretera d'accés a Vilanova, uns dos quilòmetres abans d'arribar-hi. En aquest petit núcli s'hi situa bona part del patrimoni cultural del municipi, destacant-ne les dues torres de guaita (torre del Gravat) i (la Torratxa), l'església de sant Joan Baptista. Església parroquial edificada el primer quart de segle XVII.

Ens trobem a la finca “La Palomera” L'edifici fou construit en el segle XVIII pel seu propietari Josep Portell i Peiri, qui manà posar l'escut de les dues families unides damunt la porta. Josep de Portell consta com a propietari absentista al cadastre de 1778, gaudeiox de nombroses propietats a la vila i una olla d'aiguardent al carrer de la Font. Diu la tradició popular que els descendents de cal Peiri s'arruinaren amb motiu de la primera guerra carlina, donant suport als absolutistes, el camí que passa pel davant de la façana del mas rep el nom de Camí dels Carlistes. Ara és una gran finca agrícola regentada per una familia holandesa amb poca mà d'obra i molta maquinaria a l'últim crit.

Entrem a Vilanova la partida dita del Vilar, en un turó damunt del poble, se suposa que hi havia l’antiga població, que en eixamplar-se i canviar de lloc, va prendre el nom de Vilanova. En aquest turó s'han trobat restes d'antigues construccions. Eduard Toda suposava origen romà al Vilar. El poble de Vilanova es va formar a redós del monestir d'Escornalbou, i des de la seva fundació va formar part de la baronia d'Escornalbou. En l’inici de la conquesta franca formava part del valiat de Siurana, i després va ser inclosa en el terme donat a Joan de Sant Boi, primer prior d'Escornalbou, pel rei Alfons I el 1170. Va participar en les activitats de la Comuna del Camp des de 1339. Al segle XVII Vilanova tenia una muralla amb tres portals. Durant la primera carlinada es van refer els portals i la muralla i el campanar de l'església es va transformar, convertint l'últim pis en un terrat per hostatjar-hi la tropa. les Escoles Velles, edifici noucentista situat a l’entrada del poble construït l’any 1916; i la Cooperativa Centre d’interpretació de l’oli i atenció al visitant, el Museu i botiga de l’oli, amb una detallada explicació del procés d’obtenció de l’oli, bàsicament d’olives arbequines.

Una de les delicadesses de la visita es diu “El reiet del Camp” un restaurant d'esmorzars de forquilla que ens va captivar senzillament, “bacallà amb fesols i llonganissa amb tomàquet i fesols” Molt bona descoberta. 

ara mateix Miquel Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

 

Circuït pel Montsant

 

Dissabte 12 de juny del 2021

Circuït pel Montsant

A les 6,30 ens trobem el Miquel, el Baldiri, l'Antoní, el Robert i el Marín i amb dos cotxes ens dirigim cap a la Morera del Montsant. Quan les campanes del poble toquen 3/4 de 8, estem pujant cap a la serra Major, el camí planeja agafem cap a la dreta i seguim pujant pel grau de l'Espinòs. Serra Major 1135 mts., per aquí passa el camí d'Albarca a Cabassers. Piló dels Senyalets 1115 ms., a la dreta i mirant al nord hi ha el barranc de les Tosses. Esmorzem amb possició bastant incòmode i fem fotos. Una mica d'enganxada per haver-nos separat del grup, dues persones en concret, el corrent no surt del riu i unes xurricades de bon vi, unes viandes exquisides i un café amb gotes ens fa oblidar el petit incident.

El pi del Cugat és a la capçada de la serra Major, per aquí hi passa el camí d'Albarca a Cabassers, el Baldriri i el Marín s'hi queden en un banc que hi ha sota el pi i esperan a l'Antoní, al Miquel i al Robert que han baixat al Clot del Cirer on hi ha uns bassís que recullen l'aigua que salta d'un badall que hi ha al cingle, és bona per a beure i surten del clot per la seva part esquerra i directament se'ns presenten davant mateix del pi del Cugat i emprenem la tornada a la Morera.

Amb aquestes apareixen els homes de Porrera que ja haviem trobat quan pujàvem al matí pel grau cap a la Serra, anem junts i ens interessem per les seves fal·leres i vicissituds, preguntem pel Lluís Llach, les seves cançons i el seu vi, pel Cafè Antic i coincidim que només haver bastit el seu àlbum Porrera i cantar-lo per tot arreu ja ha fet un inmens favor a la divulgació d'aquell poble del Priorat.

Hi ha nombroses dites i corrandes. Una destaca fins on anàven a treballar els de la Morera.

-”Noies de Gratallops,

no us caseu a la Morera,

que us faran anar al Montsant,

fent-vos servir de somera”-

Una altra retrata la possició geogràfica d'aquests pobles.

“La Figuera n'és molt alta,

Cabassers molt amagat,

la Bisbal dalt d'una roca,

Margalef dins un forat”

Irònicament, o denotant pobresa, deien d'Albarca:

“A Albarca no hi aniré més,

perquè no tenen rellotge

i mai saben quina hora és”

Quedava encara la cita concertada a l'Intim de Cornudella, allí disfrutàrem de cervesa, embotits, empedrat, gran caneló i remenat de bolets, vi Tardor, mel i mató i altres delicadesses. Ens visitaren la filla del Baldiri i el seu marit i de retorn a la casa del Miquel i la Elionor, degustàrem uns gin tònics, que ens portaren al paradís i segellarem un dia ben complet.