Dimarts, 17 de novembre del 2020
A
les 7,30 h. Ens trobem a Castellvell del Camp, el Baldiri, el Miquel,
el Robert, l'Antoní i el Marín. Amb els cotxes del Baldiri i
l'Antoní, emprenem la marxa fins l'Albiol.
Ruta circular des de l'Albiol on sortim des de davant l'església de St. Miquel, en direcció a les Torratxes on agafarem el GR 65-5, és el camí del Grauet i el caminem fins el 1,5 km. Aproximadament, allí trobem un pal senyalitzador i agafem el camí de la dreta, camí de la serra del Pou, caminem pel bosc del Monjo, a mesura que avancem, fins fa poc s'escoltaven els esquetllots dels bous pasturant per la zona de mas de Vicent. Un cartell avisa que hi ha braus solts però no en trobem cap, salvem un filferro que limita el perímetre, deixem la zona de pastura del ramat i entrem al bosc de l'Estel·lada, al camí de la serra del Pou. S'hi camina bé, no hi ha pèrdua,, passem vorejats de boixos i mates de grèvol en el seu millor moment d'esplendor i dins l'aubaga humida i fèrtil de tardor que embriaga i omple de desig caminar per aquella ruta tan agradable. A la zona de l'Artiga del Mill, girem a la dreta per un senderó perpendicular per on fins ara caminàvem hi arrivem al Pou de la Serra, que es troba en un replà anomenat del Pou. És una zona despejada de vegetació. Allí esmorzem, aprofitant unes roques que algú previsor ha posa't i que ens serveixen de seient, encara que poc còmode per algún “queixeta” del grup que li costa d'acomodar-s´hi.
Fins ara hem gaudit d'unes vistes fabuloses, obertes per tota la demarcació nord i fins Mont-ral l'hem albirat un xic difuminat per una escassa boira, però ben enquadrat i encimbellat , ple de grandesa i presència i encara més difuminada, a la llunyania final, la silueta de Montserrat que semblava demanar que la poguèssim veure.
Ara
ens quedava el retorn, hi quin retorn! no, Miquel? Des de l'espedat
de roques i per un corriol ben pronunciat i dificultós, de gran
dersnivell baixarem els cinc amics mentre amb tota aquella adversitat
el Robert amb el seu mòbil anava gravant un video quan li mancaven
mans i nassos per a seguir baixant era tot plegat un despropòsit,
una afronta a les normes i regles més correctes i assenyades, de què
em parles? no, Robert?
I
quan anavem superant els desnivells més pronunciats i durs, en un
senderó més planer i accessible, un brot d'arrel mal ficat en el
camí va fer ensopegar al Miquel que, en un no res, va caure al terra
i el seu nas va rebre un fort revés que, l'endemà en ensenyar-nos
el seu estat de nas, era com si un bon combat de boxa hagués
celebrat.
Arribats
a l'Albiol i haver begut la cervesa de rigor, que portava el Baldiri
en una nevera en el seu cotxe nou i agafà les samarretes de la
marxa, que ens donar, va'm emprendre la marxa cap a Reus i
Castellvell. Una bona caminada de novembre, amb pandèmia inclosa,
que ens fa més planera la setmana i la vida.
