Seguint
el calendari previst el dia 17 d'octubre del 2019 i a la hora
indicada d'antuvi. El Baldiri, el Joan, el Jaume i el Miquel es
trovaren en un lloc oportú per encabir-se en el cotxe del
Miquel mentre el Marín pujava al cotxe del Robert per anar
seguidament a buscar el Josep i l'Antoní i seguidament fer la
trobada amb els altres i emprendre rumb cap a Vielha, fent una petita
parada a Arany, al bar de la carretera, tal com tenim per costum.
L'arribada
a la vall d'Aran fou lo sonora que pot esperar-se de la veu del Jaume
i del Marín i mesurada per la calma i bondat del Josep, la
prudència de l'Antoní, la socarrona ironia del Baldiri,
la constància del Miquel, l'esmolat ingeni del Robert i la
superlativa destresa del Joan.
No
cal dir que més tard sortirem per Vielha, impregnant-nos d'un
fresc capvespre de tardor, amb una lleugera humitat que se'ns calava
fins els ossos i escoltant la lleu remor del riu que frisava per
fer-se escoltar i envoltant-nos d'aquell clima atlàntic que
poques vegades a l'any podem gaudir i disfrutar. Al café de
París ens prenguérem uns refrescs i a l'apartament ens
menjàrem unes coques en recapte, un bon vi “cap de4 ruc” i
ens distribuirem per a dormir 4 en un apartament i 4 a l'altre.
L'endemà,
amb els cotxes per la carretera N-230 agafem direcció Canejan
i pugem fins a Sant Joan de Toran on comença l'excursió
(el Jaume i el Josep es queden en aquest indret i fan una petita ruta
pels voltants)
Caminem
pujant un desnivell comparable a “dues figueres” per una de les
valls més salvatges de la vall d'Aran i ens permet imaginar
com transitava la vida en aquest lloc fa tan sols uns pocs anys.
S'arribà a establir 9 nuclis, dels que només 4 encara
s'habiten tot l'any. Els seus camins s'utilitzaven com a via
principal de contraban. Era també la sortida més ràpida
cap a França, del mineral que s'extreia, des de les mines de
Liat a 2.300 m. d'altitud, per una línia de cable aèria
de 14 km., fins Pontaut. Es transitava per el camí vell que
uneix els pobles de Porcingles, Canejan i Pontaut.
Enfilem
per una riba de gran desnivell i que voregen en gran extensió
milers de falgueres, ara resseques i músties i marcides per la
tardor, que anem trepitjant forçosament i deixant-les crujir
suaument en mig de bardisses i ginesteres encara brillants i plenes
de color que ens encerclen i ens acompanyen dins un mantell de
vermells aranyons i un peculiar cant del gall de bosc i un ronc
inconfusible del cérvol d'aquesta riba ens alerta de
l'existència de vida i del continuat vaivé de la fauna
pirinenca, sempre en moviment.
Anem
pujant i descobrint antigues bordes de pedra obscura i enormes
freixes que esdevenen esvelts troncs que s'enfilen inevitablement cap
al cel i passem en mig de aurons blancs de fulla palmada, de roures
inmensos i de tells que conviden a una infusió.
Un
magnífic mirador sobre Era Lana de Les i el Massís de
la Maladeta, contrastant amb el bosc de faig, avet i pí negre
dels voltants del Monlude que s'aixeca en el verten oposat a la vall
de Toran.
De
tornada baixem fins a Porcingles i per la carretera primer i una
drecera desprès, tornem a Sant Joan de Turan. Allí ens
reunim tots i anem a fer un refresc al restaurant del poble. El Jaume
i el Josep ens comenten que un viatger anglès, ha trucat per
telèfon a la mestressa i a vingut a obrir el restaurant.
A
Vielha anem a dinar al mateix restaurant de l'any passat i desprès
de comprar al supermercat el sopar d'aquesta nit tornem als
apartaments i ens posem en condicions físiques i psíquiques.
El
sopar consisteix en llagostins que prepara molt bé el Joan i
desprès d'una vetllada ben aprofitada, anem a dormir.
L'endemà,
esmorzem al café París i emprenem el retorn cap a Reus
amb l'inconvenient de què en arribar a Montblanc, estava
tallada la carretera, per les manifestacions d'aquesta setmana pel
procés als presos politics i fent un tomb més llarg,
arribem a Reus i a les Medes ens esperen les mullers i dinem un arròs
ben suculent.
