El
dissabte 23 de febrer del 2019 sortim de l'antic escorxador de Reus,
a dos quarts de vuit del matí, en direcció als
Castillejos. En una esplanada aparquem els cotxes i ens saludem
convenientment, l'Antoní, el Baldiri, el Miquel, el Joan, el
Guillem, el Marín i el Robert Moragues, consogre del Joan, que
ens acompanya en les últimes sortides i que hem inscrit al
compte de wattsApp, que té el grup excursionista.
La
cursa d'avui s'esdevé pels voltants del puig de Gallicant i
està ben senyalitzada en gran part pel GR-7 i no hi ha cap
temor de poder-nos perdre.
En un
matí radiant on encara durant un temps hem vist la silueta de
la lluna, quan el Robert ho ha comentat, les nostres mirades s'han
enfilat per a copsar-la i és ben cert que es distingia
perfectament, aquell globus quasi rodó que feia uns dies tan
sols era notícia a la tele, per tractar-se de la percepció
més punyent d'una visió més dimensionada de la
lluna. Però aquesta ha desaparegut i un sol ben enlluernador i
càlid s'ha fet reflex i amo d'aquell dia i d'aquell contorn
fent desaparèixer ombres i relleus de la passada nit per a
convertir-los en color i alegria.
I amb
aquestes hem arribat al mateix poble de Gallicant amb la imatge
fantasmagòrica de les seves set cases derruïdes pel temps
i amb els dubtes i faules que ens vénen presents quan
el nostre imaginari obre la porta cap a històries inventades i
ens fem corresponsals dels neguits i fal·leres que sens dubte
trasbalsaren a aquelles ànimes inquietes i plenes de
sentiments que en un dia i en un temps rondaren per aquest indret
insubordinats i maldestres però plens d'il·lusió
i en un poble sense església ni cementiri.
L'Antoní
ha mirat cap a la serra del Montsant, que tenim justament enfront i
oh miracle! Una trucada al mòbil li ha comunicat que el seu
fill Albert, estava a punt de fer cim, la roca Corbatera i només
ens ha mancat veure'l pujar. Que petit és fa el món!
Hem
esmorzat gaudint d'un paisatge únic. Al davant Siurana, el
pantà a sota i darrera el massís del Montsant i a
l'altre costat el cràter de Gallicant que, per sort, descansa
d'erupcions i follies i resta expectant sentir bramular el seu ventre
de foc, provocant-li la gran vomitada. Quedem tranquils per uns
quants milions d'anys.
