Els quatre
magnífics decidirem anar, d'una vegada per totes, a donar un
tomb per la encrespada i dificultosa muntanya blanca i desfer
malentesos i rumors que foragitaven aquest desig insà que ens
corcava la voluntad i consumia l'interès més interessat
de endinsar-nos i conduir-nos per les extenses boscúries i per
les comes i fondalades que ens corprenien d'emoció i d'espant.
Així d'intrèpids som l'Antoní, l'Antonio Gasol,
el Josep María i el Marín.
La Muntanya
Blanca és una serra situada entre els municipis de Mont-roig
del Camp, Pratdip i Vilanova d'Escornalbou a la comarca del Baix
Camp, amb una elevació màxima de 550 metres.
Així
va ser com va succeir. Era el dissabte 10 de novembre de 2018. A les
vuit del matí ens vam trobar tots hi anàrem amb el
cotxe del Josep María, que ja venia de Tarragona, on hi viu.
L'Antoní i ell es trobaren a l'antic escorxador de Reus i
passaren a buscar el Marín i l'ultim en pujar fou l'Antonio
Gasol que ens esperava a la carretera de Riudoms on havia aparcat el
seu cotxe. I els quatre magnífics ja erem camí de
Colldejou amb un somriure als llavis i un tarannà desbordant.
Però,
molt en contra al nostre parer, el Josep María patiria un
petit dolor al peu que el faria dubtar sensiblement i allargar el
temps d'execució de la marxa que es veuria perjudicada per
aquest fet i tenint en compte que ell històricament ha estat
el motor i la rauxa dels quatre magnífics i de l'acceleració
més necessària i contundent, ens veuríem abocats
a un verdader atzucac que, no obstant, salvaríem amb empenta i
sacrifici.
El Baix Camp
forma un conjunt muntanyós de basament granitic i d'esquists
paleozoics, els quals sostenen grans taules triàsiques de
roques calcàries i gresos roigs a les muntanyes de Prades, al
nord, la serra de l'Argentera i de Pratdip, a ponent, amb coronament
de casquets cretacis i juràssics . Aquests darrers són
en contacte amb el quaternari de la plana als voltants del coll de
Balaguer. Una llarga linia de fractura retalla la plana en tot l'arc
de contacte amb la muntanya, que es dreça amb altes cingleres
. Les muntanyes de Prades aconsegueixen l'altitud de 1201 m. al turó
de la Baltassana de Prades. Damunt la plana, aquelles muntanyes
ofereixen els Motllats, amb el pic de la Mussara (1054 m d'altitud).
A les muntanyes de ponent es drecen el Molló (922 m) i les
altes cingleres de la Mola de Colldejou (914 m) i de Llaberia (912 m)
amb els contraforts devers la mar de la mola de Nadell (612 m). Hi ha
algunes avançades de la faixa muntanyosa endins la plana, com
l'erecció esquistosa del puig d'en Cama (717 m), al nord, el
turó triàsic d'Escornalbou (649 m.) a ponent
El mes més
humit acostuma a ser el setembre, i els de la màxima eixutesa,
el juliol i l'agost. La mitjana de dies de pluja és de 55
l'any, i les irregularitats d'un any a l'altre, quant a quantitats
d'aigua caiguda, són molt accentuades. A la plana, les boires
són inexistents, però se'n presenten a les plataformes
enlairades de Prades i de la Mussara i a la mola de Llaberia. Tampoc
no neva gairebé mai a la plana, però a Prades hom hi
estima un 6% de dies de neu l'any.
El bosc
ocupa prop d'una cinquena part de la superficie de la comarca. La
vegetació potencial comprèn: màquia de garric i
margalló als sòls secs (sobretot sòls de crosta)
de la terra baixa fins a uns 300 m. d'altitud; alzinar a la muntanya
i també a la plana litoral, allà on el sòl es
profund i emmagatzema aigua abundosa; i roureda submediterrània
de roure valencià als cims de la Mussara.
Actualment
són freqüents a les terres no conreades les garrigues i
les brolles de romaní i bruc d'hivern, així com els
boscs de pi blanc.
Ara amb
esforços quantiosos deslliurats dels anoracs i mullats de suor
ja ens trobavem dalt el llarg turó d'alzines i desprès
de saludar un boletaire que deixava veure un bon ple de rovellons,
passant per un estret senderó, damunt uns arbusts hi havia la
burilla d'un cigar, encara encès, que penjava d'una petita
branca de manera sorprenent. Ens vam alegrar de poder apagar-la i vam
comprendre en quina facilitat es pot ocasionar un incendi i amb tota
seguretat donarem la culpa al boletaire que havíem trobat feia
un moment i que era l'única persona que passava per allí.
Al molló
dels 4 termes vam fer parada per esmorzar i va venir un home vestit
de motorista que va quedar bocabadat del bell paratge on es trobava
doncs tenia informació del lloc però no l'ocasió
per a desplaçar-s'hi. Va beure del nostre vi, va menjar unes
avellanes i formatge i es va acomiadar ben satisfet.
El Josep
María estava somrient i feliç, des d'aquell indret
contemplarem els millors paisatges del Baix Camp i les fotos
sortirien esplèndides i aquell dolor del peu era ja el passat
i tornava a ser aquell super-heroi que sempre hem conegut i per a més
inri l'Antoní deixava gravar aquell video que ens comunicava
amb el món i acabava dient: Antoní Carbonell, Tv3, la
muntanya blanca.
Per a què
no es digui, de tornada cap el cotxe, per a salvar un toll del camí,
vam pujar per una petita cresta i oh, sorpresa, un rovelló ben
sa i polit.
