La tradició mai es perd

Potser resultava evident que aquell dissabte primer de desembre, tot i els reflexos d'aquell sol rogent de primera hora que encenia el firmament de vermell com una immensa foguera i desprenia un lleuger vent de llevant que ens obligava a tapar-nos en un anorac ben caldós i enfundar-nos les mans amb guants ben calents, mentre despreníem l'alè per la boca en una fumerada transparent i vaporosa i anàvem contents pel costat de marjals i d'humides herbes i fanassos pel camí antic de Prades, deixant enrere l'alzina del llamp, el barranc de l'aigua sana i pel costat del mas de Borbó, enrunats els peus de sorra molla per les intenses pluges de les últimes setmanes, arribaríem al mas de Garrut.

Abans encara fariem un intent de passejada per aquelles rodalies i tindríem el plaer efímer, però sublim, de plegar un rovelló, aquest estava a la vora del camí i gairebé ell ens trobà a nosaltres. Aquesta temporada ha estat molt procliu en la cerca de bolets i ho fem constar degut als molts boletaires que ens hem trobat en les últimes sortides a la muntanya, però no canviem de terç i direm les coses com van ser. El dissabte 1 de desembre de 2018, seguint la nostra tradició de molts anys, ens replegarem davant el mas de Garrut, vora l'immensa alzina, el Miquel, el Baudili, el Jaume, el Gázquez, el Guillem, l'Antoní, el Josep María, l'Antonio, el Joan i el Marín.

Perduts en aquell paratge sorprenent, visitats per caminadors, ciclistes, amb moto i amb cotxe, vam fer foc en un lloc adequat per fer-ne, vam coure la llonganissa, els tomacons, els alls, torrarem el pa i fent us del porró de torn, remullarem el ganyot que el teníem ben sec de xerrar i cantar i entre gresques i sarau i les fotos i el video corresponent, per compte de l'Antoní, ho va corroborar signant: Antoní Carbonell, Mas del Garrut, TV3.

El Josep María no s'ha queixat gaire dels dolors de peu i ha seguit la frenètica marxa del Joan i el Guillem i ves per on, amb una mica més d'empenta ens presentem a l'ermita de mas d'Anguera, com aquell que res.

A Castellvell, a ca l'Andreu, passem comptes i ens refresquem convenientment. El Baudili, molt amablement, ens lliura una bossa per a cadascú, amb un grapat de rovellons que ens solucionarà l'àpat del migdia i així, la tradició cumplida. Amén.

Muntanya blanca

Els quatre magnífics decidirem anar, d'una vegada per totes, a donar un tomb per la encrespada i dificultosa muntanya blanca i desfer malentesos i rumors que foragitaven aquest desig insà que ens corcava la voluntad i consumia l'interès més interessat de endinsar-nos i conduir-nos per les extenses boscúries i per les comes i fondalades que ens corprenien d'emoció i d'espant. Així d'intrèpids som l'Antoní, l'Antonio Gasol, el Josep María i el Marín.

La Muntanya Blanca és una serra situada entre els municipis de Mont-roig del Camp, Pratdip i Vilanova d'Escornalbou a la comarca del Baix Camp, amb una elevació màxima de 550 metres.

Així va ser com va succeir. Era el dissabte 10 de novembre de 2018. A les vuit del matí ens vam trobar tots hi anàrem amb el cotxe del Josep María, que ja venia de Tarragona, on hi viu. L'Antoní i ell es trobaren a l'antic escorxador de Reus i passaren a buscar el Marín i l'ultim en pujar fou l'Antonio Gasol que ens esperava a la carretera de Riudoms on havia aparcat el seu cotxe. I els quatre magnífics ja erem camí de Colldejou amb un somriure als llavis i un tarannà desbordant.

Però, molt en contra al nostre parer, el Josep María patiria un petit dolor al peu que el faria dubtar sensiblement i allargar el temps d'execució de la marxa que es veuria perjudicada per aquest fet i tenint en compte que ell històricament ha estat el motor i la rauxa dels quatre magnífics i de l'acceleració més necessària i contundent, ens veuríem abocats a un verdader atzucac que, no obstant, salvaríem amb empenta i sacrifici.

El Baix Camp forma un conjunt muntanyós de basament granitic i d'esquists paleozoics, els quals sostenen grans taules triàsiques de roques calcàries i gresos roigs a les muntanyes de Prades, al nord, la serra de l'Argentera i de Pratdip, a ponent, amb coronament de casquets cretacis i juràssics . Aquests darrers són en contacte amb el quaternari de la plana als voltants del coll de Balaguer. Una llarga linia de fractura retalla la plana en tot l'arc de contacte amb la muntanya, que es dreça amb altes cingleres . Les muntanyes de Prades aconsegueixen l'altitud de 1201 m. al turó de la Baltassana de Prades. Damunt la plana, aquelles muntanyes ofereixen els Motllats, amb el pic de la Mussara (1054 m d'altitud). A les muntanyes de ponent es drecen el Molló (922 m) i les altes cingleres de la Mola de Colldejou (914 m) i de Llaberia (912 m) amb els contraforts devers la mar de la mola de Nadell (612 m). Hi ha algunes avançades de la faixa muntanyosa endins la plana, com l'erecció esquistosa del puig d'en Cama (717 m), al nord, el turó triàsic d'Escornalbou (649 m.) a ponent

El mes més humit acostuma a ser el setembre, i els de la màxima eixutesa, el juliol i l'agost. La mitjana de dies de pluja és de 55 l'any, i les irregularitats d'un any a l'altre, quant a quantitats d'aigua caiguda, són molt accentuades. A la plana, les boires són inexistents, però se'n presenten a les plataformes enlairades de Prades i de la Mussara i a la mola de Llaberia. Tampoc no neva gairebé mai a la plana, però a Prades hom hi estima un 6% de dies de neu l'any.

El bosc ocupa prop d'una cinquena part de la superficie de la comarca. La vegetació potencial comprèn: màquia de garric i margalló als sòls secs (sobretot sòls de crosta) de la terra baixa fins a uns 300 m. d'altitud; alzinar a la muntanya i també a la plana litoral, allà on el sòl es profund i emmagatzema aigua abundosa; i roureda submediterrània de roure valencià als cims de la Mussara.

Actualment són freqüents a les terres no conreades les garrigues i les brolles de romaní i bruc d'hivern, així com els boscs de pi blanc.

Ara amb esforços quantiosos deslliurats dels anoracs i mullats de suor ja ens trobavem dalt el llarg turó d'alzines i desprès de saludar un boletaire que deixava veure un bon ple de rovellons, passant per un estret senderó, damunt uns arbusts hi havia la burilla d'un cigar, encara encès, que penjava d'una petita branca de manera sorprenent. Ens vam alegrar de poder apagar-la i vam comprendre en quina facilitat es pot ocasionar un incendi i amb tota seguretat donarem la culpa al boletaire que havíem trobat feia un moment i que era l'única persona que passava per allí.

Al molló dels 4 termes vam fer parada per esmorzar i va venir un home vestit de motorista que va quedar bocabadat del bell paratge on es trobava doncs tenia informació del lloc però no l'ocasió per a desplaçar-s'hi. Va beure del nostre vi, va menjar unes avellanes i formatge i es va acomiadar ben satisfet.

El Josep María estava somrient i feliç, des d'aquell indret contemplarem els millors paisatges del Baix Camp i les fotos sortirien esplèndides i aquell dolor del peu era ja el passat i tornava a ser aquell super-heroi que sempre hem conegut i per a més inri l'Antoní deixava gravar aquell video que ens comunicava amb el món i acabava dient: Antoní Carbonell, Tv3, la muntanya blanca.

Per a què no es digui, de tornada cap el cotxe, per a salvar un toll del camí, vam pujar per una petita cresta i oh, sorpresa, un rovelló ben sa i polit.

Un matí de tardor a Bausen

El pronòstic del temps era favorable. Així ho vam entendre quan la ràdio i la televisió coincidien en el bon temps que faria el dijous i el divendres, aquest últim seria el destinat a realitzar la pujada de Les a Bausen i retornar de nou a Les. No hi hauria inconvenient per a realitzar l'excursió seguint les instruccions del nostre teòric Antoní.

A les tres de la tarda sortíem de Reus el dijous 25 de novembre del 2018, el Miquel, l'Antoní, el Baudili, el Joan, el Jaume Pinyol i el Pep Marín. Arribats a Vielha, aproximadament a les set de la tarda, ocuparem l'apartament del Miquel on soparíem unes coques en recapte amb la llonganissa que el nostre cuiner Joan va facilitar-nos ben passada per la planxa, regat amb un bon verdejo i un formatge curat que vam comprar a Vielha. No cal dir que vam rematar-ho amb café i oruxo. El Baudili, l'Antoni i el Pep Marín van dormir a l'apartament i els altres ho feren en l'altre, molt a prop, propietat també del Miquel.

Com ja he dit, el divendres ens llevarem en un matí lluminós, el Joan i el Jaume es van quedar a Vielha doncs els dos eren operats del genoll feia molt poc temps. El Miquel, el Baudili, l'Antoní i el Pep Marín, ens dirigiríem a Les per a començar l'ascensió. Cercant aparcament en aquest lloc en mig del carrer una dona estirava la seva gossa que havia estat penetrada per un gos i estaven al bell mig del carrer enganxats, impedint que passessin els cotxes i entre ells, nosaltres. Aquella insòlita situació va provocar la riota de la gent de l'entorn.

GR211-2, Les – Bausen

Sortim de les afores del poble de Les, no hi ha pèrdua el GR s'agafa al costat del restaurant Hostau Era Nheu. Enfilem la primera costa i ens endinsem en el bosc, desprès de caminar una mica, arribem a la primera cabana o quadra perdem el senderó doncs hem tingut que sortir perquè alguns arbres caiguts tallaven el cami, seguidament ja trobem els senyals blancs i vermells del GR i seguim l'empedrat camí que es molt dificultós degut al seu gran desnivell. Abans d'arribar a la pista, esmorzem . Pugem fins a la font Hont deth Vern i uns minuts més tard al mirador Guardader de Vernet. Assaborim el paisatge i fem unes fotos de Les i els seus contorns.

Aquí el sender és més suau fins a vorejar la muntanya i creuar el riu "Tornarissa" i torna a pujar fins arribar al poble de Bausen. Trobem tancat el bar que vam conèixer l'any passat i fem cas d'un home que ens diu que hi ha un altre bar a la part alta del poble, total que pugem 80 graons per a poder disfrutar d'una cervesa ben fresca i per consegüent tornar-les a baixar per a retrobar el GR i fer la baixada a Les entre fageda i roures, pedres molsoses, grèvols inmensos i boixos gegantins, rodejats de falgueres que enteranyinen de misteri i bellesa aquell camí que ens duu de nou a Les.

Ens retrobem amb la resta de la colla i un suculent dinar al restaurant "Era Lucana" ens fa assaborir i enfortir les conviccions sòlides i punyents d'haver gaudit d'un dia especial i d'una excursió memorable i plena d'interès.

Que el Joan hagués treballat uns mesos a Casa Irene va servir per poder conversar amb la mestressa d'aquell restaurant i de trobar referències de la gastronomia i de les tendències de cadascú.

El dissabte des de la finestra de la casa vam observar al clarejar el dia la quantitat de neu que hi havia a dalt les muntanyes mes properes i com la temperatura havia baixat set o vuit graus de mínima. El paisatge que se'ns obrí era ben bé d'hivern, els carrers mullats i els paraigües oberts donaven un panorama ben propi de Vielha i el nostre comiat del poble, esmorzant al Café de París va ser molt càlid i ben correspost pel seu propietari que ens va afalagar i servir molt correctament.

No cal dir que la nit darrera el Joan ens va coure i preparar dos quilos de llagostins per sopar i vam quedar ben plens i satisfets i això no impedí que a l'hora de dormir també dormíssim ben relaxadament.

I en un matí plujós retornarem cap a Reus on les mullers vingueren a les illes Medes i junts menjarem unes bones paelles d'arròs entre alegries i bona cordialitat.